Les llegendes de sirenes són una constant a la costa catalana, unides normalment a les costes rocalloses, les caletes solitàries, illots i coves marines. Les sirenes de la badia de Roses tenen la seva pròpia història:
Les sirenes de la badia de Roses, cansades de seduir mariners, van anar-se'n a viure a terra, en el lloc conegut per Les Coves de les Encantades, just als peus de la muntanya de Rodes. Quan es feia fosc els habitants de Palau-saverdera, Roses i Castelló d'Empúries pujaven en comitiva al monestir per assistir als oficis i les sirenes aprofitaven el moment per sortir dels seus caus a veure si podien seduir algun feligrès despistat.
Les sirenes pujaven cap a Sant Pere de Roda i s'amagaven en unes coves esperant que la gent hi anés arribant. Pels volts de mitja nit començaven a sentir-se uns cants sinuosos i encisadors que se sentien propers. Els més assenyats fugien cap a l'església, puix que al seu interior no sentirien aquests cants temptadors, que quedaven ofegats per les oracions dels monjos.
El mateix succeïa amb les gojes. Aquell que podia furtar un vel de sirena era un home afortunat. Moltes vegades aquesta preuada penyora fou la perdició de molts navegants, com va succeir amb dos xicots de Palau-saverdera que quedaren seduïts pels cants i les rialles d'aquelles dones.
En intentar prendre d'amagat un d'aquests vels foren sorpresos per la sirena, que amb una mirada fulminant els va convertir en dues roques vora del mar, que la gent de la comarca coneix amb el nom dels Fadrins Encantats, al cap Norfeu. Hi ha algunes variant d'aquesta llegenda que substitueixen el vel preuat per un anell d'or.[1]
Notes
- ↑ "L'Empordà fantàstic. Llegendes". Gabriel Martín i Roig. Farell Editors, 2004.
