Isidora García Roso

Va néixer a Albanyà, un poble de la província de Girona (Espanya), el 17d'octubre de 1932. Filla de pare carrabiner, Agustín García Cuadrado, destinat a Vilamaniscle, població propera a la frontera, on residia junt amb la seva esposa, Isidora Roso Sánchez i els seus 5 fills.

L'exil·li

Un vespre d'hivern de 1937, van trucar a la porta quatre homes molt tapats que fugien. Volien arribar a la frontera per passar a França, i com a coneixedor del terreny l'obligaren a que els acompanyés guiant-los a través de les muntanyes. Al principi el pare va oposar resistència, però l'amenaçaren de matar tota la família. Tot i que ell acceptà acompanyar-los sol, per desconfiança l'obligaren a anar-hi amb la seva dona i els seus fills, l'Àngel, de disset anys, l'Andreu, de quinze, la Clara, de dotze, la Isidora, de cinc i l'Agustina, d'un. Els cinc germans, la mare i el pare deixaren casa seva per acompanyar aquells homes. De nit, fent fred i sense deixar-los descansar, travessaren a peu els Pirineus i el Portús. Un cop a França separaren la mare i les filles del pare i els germans i els portaren forçadament a un camp de refugiats, on hi passaren aproximadament uns dos anys.

El camp de concentració

Isidora era molt petita i no se'n recorda del camp on van estar. Segons la nostre recerca d'informció, em arribat a la conclusio que era el camp d'Argelers

Camp d'Argelers

Després de la guerra

Acabada la guerra, milers i milers de persones sortiren del camp de refugiats. Mares i filles es retrobaren amb marits i fills, per fi podien tornar a casa . Després d'un viatge llarg, veieren que a casa seva ja no hi tenien res, fins i tot a la veïna que els guardava les claus també l'hi havien agafat tot, mobles i bestiar. Agustín García Cuadrado, no va ser reincorporat, va ser culpat de traïdor i expulsat del cos de carrabiners. Després de haver viscut la resta de la seva vida, fent tot tipus de feines feixugues que li anaven sortint en la pagesia, va morir d'un cáncer d'estómac el 28 de Maig de 1960. Tot i que ell no ho va veure, anys més tard, li van ser reconeguts els mérits per el seu llarg i excel.lent full de serveis com a militar en la guerra d'Àfrica i per els anys de servei com a carrabiner, remarcant que el fet de anar a França no va ser per motiu de deserció, sinó per salvaguardar la integritat de la seva família. Amb el seu honor restituït, a la seva esposa Isidora Roso Sánchez li fou assignada de per vida una pensió com a vidua de carrabiner.

Els seus fills mai oblidaran aquella terrible experiència, i mentre visquin, portaran el record del seu estimat pare en el fons del cor.

Autors del text

Andrea Toscano Martínez

Roger Majó Colomer (el seu nét)