A la frontera de l'imperi

Als Catalans i espanyols de final del segle XVIII. la guerra se'ls anà acostant lentament però imparable. No se'ls acostà una mena de guerra qualsevol, genèrica i imprecisa, sense perfils definits. La primera cosa que cal tenir en compte quan ens confrontem amb el fenomen és que la guerra ha canviat moltes vegades de fesomia i s'ha adaptat als canvis profunds en la naturalesa de les societats humanes. Aquests canvis poden ser tecnològics - la guerra és un factor de canvi tècnic de primer ordre, des de l'invent de la llauna de sardines fins a la penicil-lina i tants altres medica ments, de bona part de la cirugia moderna fins als ordinadors o internet-. També poden ser canvis socials. Als segles XVI.XVII i XVIII. quan Roses era encara dins la Ciutadella, la gerra era cosa de l'aristucràcia i de mercenaris mal pagats, potats d'arreu per fer les guerres dels reis.
La darrera guerra a gran escala que conegueren les societas peninsulars abans de les guerres amb França, les de 1793-1794 i de 1808-1814, encarava ser d'aquest estil. Em refereixo, és clar, a la GUERRA DE successió, el resultatde la qual eentronitzà una branca de la dinastia borbònica a la corona espanyola. En efecte. les societats i els exèrcits de principi del segle XVIII conservaven encare moltes de les caracteristiques del segle anterior. Ara bé, en el transcurs del setcents les coses canviarien de manera ràpida i substancial. Canvià per descomptat la composició dels exèrcits- disminuí el nombre de soldats mercenaris i augmentá el nombre dels de lleva- les guerres navals adquiriren una importància decisiva, i , en tercer lloc, la dimensió dels exèrcits i el cost del soldat en peu de gerra augmentà de menera notòria. Les gerres napoleónicas assenyalaren el final d'aquesta evolució i li varen donar una dimensió efectivament mundial, anticipant les dues del segle XX. No era posible lluitar contra els enormes exèrcits francesos, en els quals els soldats de lleva eren per primer cop decisius, ja que Napoleó era l'hereu de la França que amb la revolució havia enviat les farmelles dels exèrcits aristocràtics a les escombraries de la història, sense confrontar-hi una maquinària de gerra del mateix estil. Com agradava pensar a l'heroi d'una gran novel-la d'Stendhal, Julien Sorel de la Rouge et le Noir (aquell inoblidable Gérard Philipe a la pantalla), als exèrcits de l'emperador qualsevol noi francès podia arribar a mariscal. l'exèrcits de lleva patriòtica s'havia imposat. Esdevindria la norma al segle XIX. En definitiva,era la forma òptima en el marc dels estaats nació que floririen arreu després de la forma´ció dels Estats Units i de les nacions hispàniques americanes i de la França revolucionària i el seu impacte seeia terrible sobre l'Europa de les monarquies aristocràtiques. ^[1]

Notes[modifica]

1. ↑ Josep Maria Fradera" La gerra els imperis i la nació" dins A la frontera de l'imperi, Gerra i Societat