De Rosespedia
(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Josep Serrats / Autora: Judith Ijsselstein
En pujar les escales, l'aroma de sopa de peix ens convida a entrar i ens indica que arribem a casa d'algú a qui li agrada el peix i sap cuinar-lo. De fet, els de can Serrats sempre han estat pescadors. En Josep va néixer a Roses l’any 1926; el seu pare anava a la xarxa a Montjoi i ell s'encarregava de portar el peix fins a Roses per vendre'l. El portava a peu pel caminet fins a sortir al Mas Marès. Segons comenta, quan eren a Montjoi, gairebé feien la vida allà perquè calaven de nit. Després, va anar a la pesca de la sardina i, finalment, a la pesca d'arrossegament. El seu pare també havia anat amb una barca propietat del senyor Pujol i amb el vaporet de can Martinoles, amb el qual anaven a comprar llenya.
En Josep va anar a l'escola fins als catorze anys, a la del Pòsit de Pescadors; comenta que els més petits feien classe amb el senyor Rubí i els més grans, amb el senyor Lluís. Quan va plegar d'estudiar, va dir al pare que volia anar en mar, però el seu pare volia que fos mecànic perquè tenia un familiar a Castelló d'Empúries que li podia ensenyar l'ofici. La mar és molt dura i, a l'hivern, es passa molta fred, deia el seu pare, però en Josep no li va fer cas i fins als 65 anys ha estat pescador.
El seu primer ofici va ser la teranyina a la llum, començaven a les sis o les set de la tarda. Ell era molt jove i va decidir canviar a la pesca d'arrossegament. Anaven sobretot al canal de terra, és a dir, del cap Norfeu fins al cap de Creus. També anaven a la mar de fora, amb una barca de cent cavalls propietat d'en Reda; anaven a dues hores de viatge i agafaven la mare del lluç, escamarlans i gambes, sobretot.
La seva afició pel peix li ve de sempre. A la barca, al matí, esmorzaven peix fregit, després, per dinar, feien un suquet i fregien les gambes que estaven trencades. Personalment, ell prefereix el roger, el llucet, la gamba i els escamarlans, és clar.
Quan tenia 30 anys, va conèixer la seva dona, la Montserrat Costa. Ella treballava al Bar Roses, un any després es van casar i just un any més tard va néixer el seu únic fill, en Joan.
Una vida al voltant del peix i dedicada a la mar, per això encara recorda el dia que es va jubilar. Aquell dia va agafar totes les seves coses i les va tirar al mar. S'acomiadava d'una feina que és a la vegada una manera de viure.
Va començar aleshores la vida d'avi: el naixement dels seus dos néts va donar pas a la millor època de la seva vida. Ara els néts ja són grans i fan la seva, però, quan eren petits, gaudia molt quan anaven a casa, especialment, quan dinava tota la família al voltant de la taula i d'un suquet preparat per en Joan, tot veient com s'anaven fent grans. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.120
