Molt poques són les dones que en l’actualitat es dediquen exclusivament a les feines de casa, sense tenir un ofici o una professió determinada. Tot i que, en poc temps, la relació amb el món laboral ha canviat qualitativament, fins fa poc aquesta era la situació de moltes dones. I, quan se’ls preguntava per la feina, deien que no treballaven, que es dedicaven només a les feines de casa. Però què eren les feines de casa? La Francisca en té un bon exemple: la casa, el seu home, els fills, els pares..., però també, anar a collir raïms, olives, remendar la xarxa i netejar xalets.
A la família de la Francisca els deien els de ca la menuda, motiu que prové de la seva àvia, que era molt petita. Va néixer a Roses l’any 1919, al carrer de davant, i el seu pare es dedicava a la pesca. Recorda que, quan era jove, el mar era a tocar de les cases i el seu pare, segons ens explica, amarrava el bot que tenia per anar a pescar a la porta de casa.
Va viure al carrer de davant fins al 1969, any en què es van mudar a la casa on viu actualment, al carrer del Doctor Fleming. Quan es van fer la casa, a la zona només hi havia camps i vinyes. Va ser la primera casa que es va construir i, des d’allà, es podia veure fins i tot el far de Roses. La Francisca ens descriu com era Roses abans: “Només hi havia el carrer de davant i la banda del mar, i després hi havia els Grecs, que eren quatre cases. No hi havia res més”.
Sempre li ha agradat molt anar a l’església, tot i que ara, per motius de salut, ja no hi pot anar. Però es recorda molt de les processons de Roses. A la Processó de Sant Pere portaven el sant amb les claus i unes pomes pels carrers del poble, cosa que es va fer fins que va començar la guerra. Després ja no s’hi va tornar i aquesta tradició es va perdre. També hi havia la Processó de Corpus, en la qual treien el Santíssim, els rams de flors i la Mare de Déu.
La Francisca és un testimoni directe de la Guerra Civil a Roses. Ella la va viure i recorda moltes coses, tot i que els noms de persones que hi van participar ja els ha oblidat. El començament de la guerra a Roses va ser molt dur. Hi havia gent de la FAI i d’altres comitès que corrien pels carrers. Anys més tard, quan va acabar la guerra i la Falange dominava el territori, van haver-hi represàlies.
També rememora el bombardeig del Canarias.
Ens comenta, rient, que quan hi havia bombardejos a Roses, al principi, anaven a la platja, perquè pensaven que si es ficaven a l’aigua, i s’hi amagaven, els avions no els veurien. Després van començar a anar als refugis. Diu que hi havia diversos refugis, com el del carrer de la Trinitat o el de la Ciutadella, a la part sud, on ara hi ha la parada dels autocars de la Sarfa.
Cap al final de la guerra, els bombardejos de l’aviació dels nacionals es van intensificar i van caure dues o tres bombes en una casa del carrer de Sant Sebastià, que van matar diverses persones. Després, la Victòria Nacional, la cartilla, la ració, l’estraperlo i els anys difícils de la postguerra.
Es va casar el 1943, amb l’Agustí Sainz Coll, noi que coneixia des de ben petita, i van tenir tres fills. Al principi, vivien amb els seus pares. El seu home era paleta, però en aquell temps no guanyava gaire. Més tard van anar a viure al carrer del Doctor Fleming.
Fa 9 anys que el seu home va morir. Viu sola, però cada matí la seva filla, la Maria Teresa, li va a comprar, la porta al metge quan hi ha d’anar i vigila que no li falti res. [1]
