De Rosespedia
(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Joan Turró/ Autora: Judith Ijsselstein
Joan Turró i Toni Martínez durant l'entrevista/ Autora: Judith Ijsselstein
Durant molt de temps en Joan ha estat l’encarregat dels serveis funeraris a Roses. Ara només s’encarrega de tramitar els papers necessaris, però sovint el podem veure amb la seva moto i el seu puro a la boca penjant les esqueles d’aquells que ja han perdut la vida.
Nascut a Roses l’any 1923, a la seva família els coneixien com els de can Boixeuda. Tant el seu avi com el seu pare i un dels seus germans es dedicaven al repartiment de begudes, a les carbòniques d’en Cayetano Ferrer. L’empresa estava situada al carrer d’en Mairó i comenta que va ser una de les primeres fàbriques que hi va haver al poble.
Quan tenia cinc anys va començar a fer d’escolanet amb els capellans que vivien a la rectoria, on actualment hi ha el restaurant El Jardín, al carrer de Peralada. Segons diu, quan va entrar la República, els eclesiàstics van deixar de rebre ingressos i ell anava a cobrar a algunes cases que donaven diners perquè l'església pogués funcionar de forma correcta.
En Joan explica que quan va començar la guerra, els capellans ja sospitaven que els matarien. Segons diu, entre els capellans que residien a la rectoria hi havia el senyor rector, Francisco Fontclara, mossèn Joan Pagès i mossèn Miquel, l’únic que no van matar perquè tenia vuitanta-cinc anys i era un home molt estimat.
Als tretze anys va començar a anar a la fusteria de cal Pardal, propietat d’en Francisco Romañach Suquet, i quan tenia quinze anys ja feia caixes fúnebres. Als quatre mesos d’iniciar-se el conflicte van treure les imatges sagrades de l’església: “ Van tirar tots els sants de l’església a terra. Aleshores a la part de dalt de l'església hi havia el mercat, a la part del mig el magatzem per als paletes i a la part de l’altar major hi havia els fusters”, comenta, i afegeix que a Roses es va col·lectivitzar tot el ram de la construcció i que estava a l’església.
Anava a buscar material a Figueres i en comptes de comprar-lo feien el canvi. Ell portava peix i el canviava per fusta. Quan va acabar la guerra, va col·laborar amb en Granyela en la construcció d’alguns altars, com els de Sant Josep i Sant Pere.
En Joan recorda molt els bombardejos. Els primers avions que venien eren els anomenats Savoia, que tenien la base naval a Sòller, a Palma de Mallorca. Comenta que eren hidroavions molt grossos que venien carregats de bombes. Després va començar a venir l’aviació alemanya i italiana, que segons diu van ser els que més van bombardejar. Eren avions trimotors.
També parla del Canarias. Ens explica que quan va fer el servei militar va trobar un soldat que havia estat al Canarias i li va preguntar per què els havien bombardejat. Aquest li va respondre que no bombardejaven Roses, sinó el pont de Colera. Segons aquest testimoni per això disparaven a la muntanya i no van matar a ningú.
El 1943 va fer el servei militar; segons diu va estar com un rei. El van destinar a Algesires, on va treballar per a un oficial de l’exèrcit nacional.
Quan va tornar va començar a treballar a la fusteria de can Granyela i el 1949 es va casar amb l’Eulàlia Dabau Ribes, amb qui festejava des dels disset anys, coneguda a Roses com la Lilí, perquè va néixer a França, i van tenir una filla.
Cap al 1962 en Joan va muntar el seu propi negoci. Comenta que tenia una fusteria i també es preocupava de la funerària. El negoci va funcionar molt bé i van treballar especialment per als xalets que es construïen al Puig-rom. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.180
