Va néixer a la ciutat de Mèrida, a la província de Badajoz, l’any 1926. El seu pare havia estat comandant de la República, per la qual cosa, acabada la Guerra, va estar set anys a la presó. Durant la Guerra, la María va viure amb uns oncles a un mas proper a la ciutat. Com si hagués succeït ahir mateix, la María explica que un dia els feixistes van entrar a casa, li van ordenar que es vestís i li van preguntar on era el seu pare. Ella no en sabia res i va escoltar com mataven els seus oncles. Després, se la van emportar i un militar la va dur amb una família vinculada amb els nacionals que la va cuidar.
Però la sort li va fer costat: un dia van fer un intercanvi entre famílies d'un i de l'altre bàndol i ella va poder tornar amb els seus. Recorda que, quan va arribar al poble, tothom aplaudia.
Després d'aquell afer, van marxar a Barcelona, a l'Hospitalet, i el seu pare es va entregar a Madrid. Durant aquells set anys, la seva mare anava a veure'l quan podia i, quan va sortir, li van aconseguir una feina de vigilant de nit. Al voltant dels catorze anys, la María va començar a treballar cosint, just davant dels magatzems Capitol, al carrer Pelai. Després de tres anys treballant-hi, va anar a la botiga d'electrodomèstics i discos Manhattan, a la Diagonal.
D'aquella postguerra a l'Hospitalet, guarda molts bons records, per exemple, allà va començar la seva gran afició pels balls de saló. Ella anava a ballet i, fins i tot, va participar en diferents concursos; recorda una vegada que, amb la Secció Femenina d'Educació i Descans, van anar a Madrid.
Als 27 anys es va casar amb en Pablo Fernández, que treballava de rellotger, i van tenir dos fills, en Pablo i la Cristina. Cap al 1958, van marxar a França, ja que el pare del seu home era francès i aquí no hi havia gaire feina.
El seu home es va començar a trobar malament a França, li van diagnosticar una malaltia greu i va voler tornar a Barcelona, a l'Hospitalet. La María no pot deixar d'emocionar-se en recordar aquella època. Van tornar el 1968 i el 1971 va morir. Durant aquell temps, ella començà a treballar d'esteticista a casa seva.
Explica que a Roses va començar a venir amb unes amigues. Van llogar una caseta per venir-hi de vacances i els caps de setmana, finalment, l'any 2000 va decidir empadronar-se a Roses i viure-hi tot l'any.
En l'actualitat, comenta que se sent molt acompanyada amb en Salvador Segarra, a qui va conèixer a la sala de ball de la SUF. Amb ell comparteix moltes coses: l'afició pels balls de saló, la platja i les excursions.
És una gran enamorada de Roses, comenta que li agrada el mar i, especialment, la seva gent: “Els catalans som més aviat aspres, però quan ens coneixem ens ajudem molt”. [1]
