Glòria Laporta Lanne

De Rosespedia

Revisió de 19:35, 11 jul 2017; Xe (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Glòria Laporta / Autora: Judith Ijsselstein

 “M'hauria agradat ser artista de cinema. Deien que m'assemblava a la Hedy Lamarr”, comenta rient mentre assenyala una fotografia seva de quan era jove. Al llarg de la seva vida, la Glòria ha hagut de passar per situacions molt diverses i canviants però sempre s'hi ha acabat acostumant, sense perdre aquest cert aire de noia de casa bona. El seu gest, la seva manera de parlar i una mirada còmplice, denoten el seu origen. Sovint, durant aquest gran retrat generacional que és aquest llibre, trobem dones que ens parlen de les seves aficions i, en molts casos, coincideixen, especialment, en l'afició per la costura; però la Glòria ens diu que a ella no li ha agradat mai, de fet, no ha cosit mai. El que sí li agradava era escriure i fer mots encreuats, afició que encara conserva. A casa hi ha un piano i, a estones, li agrada molt tocar. Comenta que, de jove, havia fet classes de piano i a casa es parlava francès.

Va néixer a Barcelona l’any 1924, al carrer Indústria. La família del seu pare era dels Laporta de la Jonquera i treballava a les duanes de Portbou, la seva mare era francesa. Va anar a l'escola a Perpinyà; comenta que, a causa de la feina del seu pare, van viure a diferents ciutats. Quan va començar la Guerra, vivien a Figueres i, el seu pare, que era de dretes, el van portar a la presó de Barcelona i el van torturar. En tornar, va patir les seqüeles de la presó fins que, un temps més tard, va morir d'un atac de cor. Comenta que a Figueres, quan ella era petita: “Vivíem com uns reis: vivíem a can Garrida, al carrer Nou, l'única casa en aquell temps que tenia ascensor; teníem dida, cuinera i femme de chambre. Vivíem molt bé. Anàvem a estiuejar a Zarautz i a Maçanet de Cabrenys”. Però la seva vida va canviar molt durant la Guerra: van entrar els republicans i es van emportar tot el que hi havia a casa; recorda, sobretot, un piano que tenien. Pel que fa a la postguerra, comenta que va ser molt dura. Van anar uns anys a viure a Le Boulou amb la família, a França, i després a Barcelona, a un pis molt petit.

Ella va estudiar comerç i va començar a treballar com a secretària personal del governador civil de Barcelona. En aquella època, venia a estiuejar a Roses, amb la família Batlló, que eren cosins del seu pare, i va ser aleshores quan va conèixer el seu home: en Miquel Vicens Sala, de can Granyela, amb qui es va casar.

Per ell ho va deixar tot: la meva feina, Barcelona, vaig venir a un poble petit i, a més, a casa dels sogres. Devia estar molt enamorada per fer això”, diu rient, però afegeix que ell s'ho mereixia tot perquè estaven molt units. Tot i així, el canvi de Barcelona a Roses va ser dur i sempre va ser una dona diferent de la majoria de dones que vivien a Roses. Recorda que anaven a jugar a cartes al Mar y Sol, a can Vilà, amb la Carme Vilà, en Cortada i l'Alfons Llorens, entre d'altres. A vegades, també li agradava anar sola a fer el cafè al Nàutic i les dones del poble la criticaven; la Glòria i la seva filla, l'Anna, que ens acompanya durant la conversa, somriuen conscients que, en el fons, això d'alguna manera ja li agradava.

El seu home era fuster i sempre va ser molt respectat a Roses: va ser tinent d'alcalde, jutge de pau i, fins i tot, li van concedir la Dracma com a reconeixement a la seva vida dedicada als altres. La Glòria, durant molt de temps, va estar fent classes de francès a casa. Van tenir un primer fill, però va néixer mort, després, van tenir en Miquel, l'Anna i en Lluís. [1]


Notes[modifica]

  1. "La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.56