De Rosespedia
(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Benito González/ Autora: Judith Ijsselstein
El 22 de desembre de 1966, en Benito i la seva dona, la Purificación Carranza, venien cap a Roses amb l’anomenat tren dels treballadors, que sortia de Barcelona a les set del matí. Portaven el seu fill petit, d’un any d’edat, embolicat a la jaqueta per protegir-lo del fred. Com molts altres treballadors, van comprar el bitllet de tren que els havia de portar a una vida millor. El preu ha estat el seu esforç, la seva dedicació i a vegades, com és el cas d’en Benito, la seva salut.
En Benito no va tenir gaires oportunitats. Com ell mateix diu: ”Del 40 al 60 pasamos mucho, por éso en el 62 me vine para Rosas, y en el 66 vino la familia”.
Nascut l’any 1922 a Cumbres Mayores, a la província de Huelva, als vuit anys en Benito va començar a treballar, ja que el seu pare va morir quan ell tenia només quatre anys. Va començar vigilant bestiar i als catorze anys ja feia les feines del camp. Tot i que no va anar a la guerra, va estar vint-i-cinc mesos al servei militar. Recorda que el campament era a Sevilla, a prop del riu, a la zona de la Matallana, i que a l’aquarterament no hi havia gairebé res. La cuina era un pot de llauna i es menjava al mig del camp, perquè no hi havia menjador. Quan va tornar del servei militar, treballà de nou al camp. Segons diu, eren temps difícils. Recorda que havia d’anar a treballar on el cridessin i que quan arribava a la plaça del poble, on seleccionaven els treballadors i pujaven als camions per anar a la feina, mai sabia on aniria ni si podria treballar.
El 1944 es va casar. Va tenir vuit fills. El 1962 es va cansar d’aquella vida i va voler provar fortuna a Roses. Va començar a treballar en la construcció amb en Josep M. Sinyol, i més tard amb en Josep Maria Carles, entre d’altres. En Benito explica que en aquells temps a Roses hi vivien prop de tres mil persones; era un poble petit, sense gaires edificacions i tot eren olivars i vinyes. Va treballar en la construcció fins que va patir un greu accident que el va obligar a jubilar-se. Era l’any 79 i tenia cinquanta-set anys. Es va fracturar l’esquena quan estava col·locant una biga: “Me quedé partío. Me han hecho tres operaciones pero nada”, comenta amb to de resignació.
El que més li agrada és passejar pel camp. Recorda que sempre que podia anava a buscar espàrrecs. Ens explica orgullós que amb només mitja hora ja tornava amb un bon grapat. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p. 132
