La seva casa té un cert aire de museu de la pesca fruit d'una vida envoltada d'objectes marins. Una àmfora extraordinària dóna la benvinguda a l'entrada del pis i, al menjador, una vitrina guarda una col·lecció fantàstica de coralls, cargols de mar, estrelles i cavallets de mar, que serveixen com a decorat per a una conversa que gira al voltant del mar.
Va néixer a Roses l’any 1924, el seu pare era pescador, el patró de la barca de can Cairó. Va anar a l'escola fins que va començar la Guerra, comenta que va inaugurar l'escola Sacco i Vanzetti, l'actual escola Narcís Monturiol, de Roses. Durant un temps, va anar a confirmació, va estudiar francès i, fins i tot, esperanto.
Durant la Guerra, van marxar a viure a Castelló perquè casa seva estava davant del mar i els bombardeigs eren constants; segurament el Canarias va tenir molt a veure. Sobre el bombardeig del Canarias comenta: “Era jove però aquestes coses no s'obliden”. Curiosament, la Maria explica que a Castelló d'Empúries, on no bombardejaven gairebé mai, va caure una bomba a casa seva. Per sort, la mare i els dos germans es van refugiar sota l'escala i no els va passar res."
La Maria recorda la voladura del moll gros; “quan va acabar la Guerra, van llençar molta munició que provenia del castell de la Trinitat al segon moll i, uns soldats van començar a disparar trets per divertir-se. Llavors, per simpatia, en explosionar una bomba, les altres van esclatar”.
Sobre el litoral, la Maria explica que era molt diferent d'ara: de ca l'Huguet al Narcís Monturiol tot era platja, la seva casa donava a la platja directament perquè la carretera era a l'actual carrer de Davant (Pi i Sunyer) . A vegades, la seva germana, quan tornava de l'escola, venia amb els peus mullats.
Va començar a treballar collint olives i raïm. Després, als disset anys, va anar a Figueres a servir a casa del senyor Sans, un advocat que vivia al carrer de Sant Pau. Hi va servir fins que es va casar. El seu home, l'Eusebi Vila, es dedicava a la pesca de corall; van tenir un fill, en Joan, i van viure a Figueres fins i tot després de muntar una botiga de souvenirs mariners a Roses.
La botiga va funcionar molt bé, perquè, segons diu, era l'única a Roses on es venia corall. Feien tota classe de decoració: petxines, cavallets, estrelles de mar. Recorda que al principi, quan venien els turistes, la guagua parava molt a prop i hi anaven tots els turistes a comprar. Una de les coses que més venien eren els cargols de mar, ja que als francesos els agradaven molt, en tenien una col·lecció extraordinària. També venien molts vaixells, que era el que més agradava als anglesos.
Recorda que la temporada era molt curta: “Gairebé a mig setembre totes les botigues tancaven. Després es va anar allargant més, fins a l'octubre i fins i tot per Tots Sants, però a l'hivern tot era tancat”.
El seu home va morir en un accident al mar el 1965 fent pesca de corall, quan el seu fill tenia només deu anys. Comenta que van deixar les bombones i tot el material d'immersió a l'ermita de Sant Sebastià de Pení, a Cadaqués. Per sort, sempre va tenir molta ajuda de la família; havien estat veïns amb els seus cunyats i sempre van tenir molt bona relació.
Ella no volia venir a Roses perquè el seu fill no anés a treballar a la mar, però al final el seu fill van muntar, ara fa més de 25 anys, el Don Pancho a Roses: una empresa dedicada a fer creuers per la Costa Brava, Cadaqués, cap de Creus i les illes Medes; més tard, va muntar una fàbrica de vestits d'immersió.
Malauradament, la Maria ens explica emocionada que el seu fill va morir ara fa uns mesos. [1]
