Grup Esperantista Marbordo

Segell distintiu de l'entitat

Alguns dels membres del cercle l'any 1933. Autor: Josep Martí/Fons Família Francisco Giró

Alguns membres del grup esperantista Marbordo. Autor: Josep Martí/Fons Família Francisco Giró

Programa de la festa major de 1933 amb l'anunci de la cursa ciclista

L'esperantisme va ser un moviment mundial que va tenir lloc, sobretot, durant el primer terç del segle XX. A Roses, tot i que més tardanament, també hi tingué nombrosos seguidors. Eren els nois de l'Esperanta Grupo Marbordo, el grup esperantista Costa Brava, del qual actualment en queden poques traces però suficients per resseguir el seu ideari i les motivacions dels seus membres.

L'associació esperantista de Roses va néixer oficialment el 9 de febrer de 1935^[1]. Tanmateix, ja feia un temps que un grup de joves de Roses s'hi havien interessat i es reunien els vespres per estudiar la llengua internacional auxiliar, inventada Dr. Zamenhof l’any 1887, que advocava per la fraternitat universal. Tot sembla que va començar amb la tornada d'Amèrica d'un rosinc que havia dut com a bagatge de l'Argentina el coneixement de l'esperanto. Aquest fet l’evoca Josep Martí, de can Fornells, a les seves memòries ^[2] quan parla sobre l’origen del seu interès per l'esperanto, que a l’època era vist com una eina per ampliar horitzons, fet que entusiasmà al jovent rosinc.

Des dels seus inicis i fins que es va inscriure al registre civil com a grup, el cercle esperantista va ser una secció integrada dins la Joventut Nacionalista de Roses, una entitat sorgida l’any 1928 –i legalitzada l’any 1930- a l’entorn de la defensa de la cultura, la llibertat i Catalunya. Els membres de la Joventut promovien activitats culturals de tota mena i una d’elles va ser el foment de l’estudi de l’esperanto^[3]

És així com a partir de l'any 1930 un grup de joves d’ideari polític divers es va començar a reunir els vespres a l’escola del Pòsit de Pescadors per aprendre l'esperanto. En aquestes classes nocturnes s'adquirien les nocions bàsiques per poder-se comunicar i sembla ser que l'interès per aprendre aquest idioma es va difondre ràpidament pel poble ja que s'hagueren d'organitzar més cursos.

En aquell temps també era una tradició molt arrelada en aquests tipus de cercles escriure’s cartes postals amb gent de tots els països. Malauradament no se n’ha trobat cap però es té constància d’aquesta correspondència també pels escrits de Josep Martí, que la considerava el seu tresor més preuat. Martí també assegura que la comunicació epistolar va fer que el petit cercle rosinc fos conegut arreu del món, ja que molts rosincs que practicaven l'idioma tenien amistats postals a diferents països. A través de Martí també coneixem que l’agrupació estava subscrita a revistes com ara La Juna Vivo, una publicació holandesa dedicada a la joventut que els permetia conèixer les novetats del moviment esperantista a nivell mundial.

Els esperantistes de Roses estaven tan al dia del moviment que fins i tot assistien i donaven suport als congressos que se realitzaven, com ara el XVIII Congrés Català d'Esperanto -que tingué lloc a Manresa del 31 de maig al 2 de juny de 1936-. L'objectiu d'aquesta trobada era transcendir les nacionalitats, el foment per la Pau i la comprensió internacional entre persones que parlen diferents llengües. Per aquest esdeveniment l'agrupació va demanar a l’Ajuntament de Roses la seva adhesió i un donatiu de 50 pessetes per al premi dels XVII Jocs Florals Internacionals que se celebrarien durant el mateix congrés. En la reunió plenària en que es tractà aquest assumpte es va acordar donar suport al congrés però els representants del consistori van considerar que l’aportació monetària no convenia, ja que no tenia partida pressupostària i hi havia altres despeses més urgents ^[4] .

Una altra activitat de l'agrupació de la que es té constància és l’organització d’una cursa ciclista de 100 kilòmetres durant la festa major de 1933^[5]. El recorregut d'aquesta començava i acabava a Roses i passava per multitud de poblacions de la comarca, entre les que cal destacar Castelló d'Empúries, Figueres, Peralada i Llançà. Per a la celebració d’aquest esdeveniment l’agrupació esperantista va demanar el permís a l’ajuntament a més de la possibilitat d'una aportació econòmica per tal de premiar els esportistes que hi participaren. L'Ajuntament hi accedí i també acordà la contribució a la cursa en 100 pessetes^[6]. Dies més tard l'agrupació també demanà el permís per fer una rifa d'una bicicleta per tal d'obtenir cabdals per la cursa, cosa que també els hi va ser permesa per tal que això pogués donar més lluïment a la festa major^[7].

Amb l'esclat de la guerra civil i la mobilització dels joves del municipi el cercle es disgregà. Tanmateix, algunes vivències isolades ens permet pensar que tot allò que van viure i aprendre aquest jovent durant els anys de la IIa República no va desaparèixer amb el contenciós bèl·lic. D’una banda, dels que marxaren al front sabem que al menys un d’ells, en Benet Vigo, va utilitzar l’esperanto per comunicar-se amb un militant del POUM just arribar a Barcelona, ja que portava l'estrella de l'esperanto a sobre i això li permeté allotjar-se al consolat italià, requisat per aquest sindicat ^[8]. També Josep Martí va fer ús dels seus coneixements de l'idioma universal quan l'any 1937 es trobà fent de mestre a soldats republicans destacats a Roses i una de les assignatures que impartia era l'esperanto.

Finalment, tot i que amb la dictadura del general Franco es va prohibir i perseguir l'estudi de l'Esperanto, l'interès va desaparèixer de l'àmbit públic però es reclogué en la intimitat familiar. Josep Martí seguí parlant l’esperanto amb el seu amic Manel ^[9] a Roses i un cop marxà a Barcelona a la recerca de treball s’integrà dins l’òrbita esperantista clandestina de la ciutat. Per una altra banda, a Roses, l’any 1961, Martí Buscató va sol·licitar a l’Ajuntament la retolació d'un carrer amb el nom de Zamenhof, igual que s'havia fet en moltes altres ciutats tan espanyoles com estrangeres. L'Ajuntament va respondre a la instància de forma mecànica dient que es tindria en compte a l'hora de posar noms als carrers que en aquell moment s'estaven urbanitzant ^[10]. Però no va ser així i, com l'esperanto a Roses, la petició desaparegué amb els nois d'aquesta apassionada generació.

Notes[modifica]

1. ↑ AHG- fons Gov. Civil llibre 2509
2. ↑ Josep Martí, Quatre etapes d’una vida. inèdit
3. ↑ A l’Abans de Roses apareix citada l’entitat com a apèndix de la Joventut Nacionalista, pàg.668
4. ↑ Llibre d’actes de l’Ajuntament de Roses, 13.02.1936 i 27.02.1936
5. ↑ Es té constància d’aquest esdeveniment tant pel llibre d’actes de l’Ajuntament com per un anunci de l’acte a la revista de la festa major de 1933 en que hi ha tots els detalls com ara recorregut i premis.
6. ↑ Llibre d’actes de l’Ajuntament de Roses, 17.07.1933
7. ↑ Llibre d’actes de l’Ajuntament de Roses, 24.07.1933
8. ↑ A la biografia explica la relació que estableix amb aquest membre del POUM amb més detall, p.9.
9. ↑ En desconeixem el cognom, podria ser Manel Cufí. Apareix citat a les memòries de Josep Martí.
10. ↑ Tant el document de sol·licitud com el de resposta es troben a l’arxiu municipal amb la següent signatura AMR Fons Ajuntament 5.25. sn/1960

Bibliografia[modifica]

• Gavaldà Torrents, Antoni. Benet Vigo Trulls. Col·lecció Cooperativistes Catalans, nº7. Cossetània Edicions i Fundació Roca i Galès, Barcelona: 2007.
• Martí, Josep. Quatre etapes d’una vida. inèdit
• Sánchez, Ariadna. L'Abans de Roses, Recull gràfic 1874-1975. Ed. Efados, Barcelona:2010