Als nou anys, en Pere ja anava a treballar a l’art d’en Pauet. En Pere de can Paxit, nascut a Roses l'any 1919, explica que en aquell temps hi havia tres arts: el de can Poet, el d’en Verdalagues i el d’en Paretus. Anys més tard, es va embarcar a la teranyina d'en Clarin.
En Pere recorda que la guerra va començar per sorpresa. Un dia, quan sortien del cinema a Castelló d’Empúries, els van aturar uns soldats i els portaren cap a Olot. No van tenir temps d'avisar ningú, ni tan sols van poder acomiadar-se de la família. No va ser fins al cap de quatre anys que no van poder tornar a Roses. Després d’aquella petita estada a Olot, els van portar cap al front de Balaguer. Sense uniforme, sense instrucció i amb només divuit anys, en Pere es va veure de cop al mig del front, en una de les batalles més importants de la Guerra Civil Espanyola. Recorda que les nits de guàrdia es parlaven amb els soldats del bàndol nacional. Explica que no s’havien vist mai, però que es reconeixien per la veu. Una nit, el vigilant del bàndol nacional els va dir que en un parell de dies hi hauria la gran ofensiva, que ja estava tot a punt i que hi hauria moltes morts. Aleshores, en Pere i el seu company de guàrdia s’ho van pensar bé i van decidir abandonar el seu lloc al front. Segons explica, gràcies a aquells soldats van salvar la vida, ja que tal com havien vaticinat hi van haver moltes baixes.
En Pere, però, fou arrestat pels nacionals i portat al camp de concentració de Deusto, a Bilbao. Quan va acabar la guerra, els van donar un uniforme i una gorra, en la qual hi havia la T de treballador i els van enviar a treure filat a Terol, Osca, Medinaceli i més tard a Madrid. Amb un sentit de l’humor força agre, en Pere ens diu: “He viatjat per tot Espanya, però amb una T al cap”.
Temps després, anà a fer el servei militar a la marina. Fou destinat Cartagena i a Cadis, a la base militar de la Carraca, on es va embarcar a l’Almirante Valdés, un vaixell amb el qual va anar a Ferrol.
Va ser a la seva tornada a Roses quan va conèixer la seva dona, la Maria Berta Ametller. Va anar a pescar amb la Cacatua, la barca on feia de motorista. Segons explica, tot i que les barques d’arrossegament portaven motor, tot es feia a mà i la feina era molt dura. Anaven a pescar a l’anomenat Canal de Fora i al Canal de Terra.
La seva vida ha estat sempre relacionada amb el mar. De caràcter seriós, en Pere reconeix que durant aquells anys de la guerra va patir molt, i en part per això, quan va acabar tot i tornà a casa, no es va voler moure mai més del seu poble. [1]
