Sempre envoltada de rebuts, comandes de gènere per vendre o de paquets per endreçar, l’Encarnació ha dut una vida que ha girat des del principi a l’entorn del comerç. Ja de ben petita, a Arbúcies, al poble on va néixer el 1920, havia treballat en el negoci familiar. Recorda que els seus pares tenien una botiga de queviures, on venien quasi de tot, i un petit hostal, on la seva mare feia el dinar per als pagesos de la comarca que venien per fires i llogaven habitacions.
Va anar a l’escola, però com que eren tres germans sovint havia de quedar-se a casa tenint cura de la germana petita, ja que la seva mare tenia molta feina. Quan va ser una mica més gran, va treballar a la botiga amb els pares, i els diumenges anava a fer el mercat a la plaça: “De treballar ja me n’he fet un tip”, comenta. També recorda quan venien els camions i portaven la mercaderia. Segons diu, la gent esperava que arribés el gènere per comprar i es feia molt enrenou: “Quan venien els camions per descarregar la mercaderia, se n’assabentava tot el poble. Feien la crida. L’agutzil deia: ‘A ca l’Anton els ha arribat un camió de tomates a tal preu!’, i tothom venia a comprar. Era una bogeria allò”. A Arbúcies tothom la coneixia com l’Encarnació de ca l’Oller, perquè el seu avi tenia un forn on feien olles i li van començar a dir el de ca l’Ollaire i més tard el de ca l’Oller: “Sí, noi, en un poble aviat et bategen.”
Als dinou anys es va casar i va venir a viure a Roses. Recorda que ella sempre venia al setembre a passar uns dies al poble empordanès, ja que els seus avis eren de Roses. Explica que la seva mare es va casar amb un noi d’Arbúcies i per això van marxar cap allà, però no van perdre mai el contacte amb el poble. Així és que després de l’estiu, quan la feina forta s’havia acabat, venia a veure als seus avis. Fou en una d’aquestes estades que va conèixer el que seria el seu home, en Joaquim Riera Cervera, conegut com en Quimet de ca la Noiató, motiu que venia per la mare d’ell, ja que segons ens explica la Maria era una dona amb molt caràcter i sempre parlava amb un to de veu molt alt (la noia to).
Es van instal·lar a la mateixa casa on actualment viu, al carrer de Joan Badosa, i van tenir tres fills, però un, en Manel, va morir quan només tenia onze anys. El seu home, del qual diu que era molt bo amb ella, també va morir aviat, i en quedar vídua va decidir muntar una botiga, que era el que ella sabia fer. Així és que amb l’ajut de la família va obrir-la al local que tenia just a sota de casa. El negoci va funcionar molt bé; hi anava molta gent de Roses i a més el poble començava a créixer, pels turistes i els treballadors que va arribar principalment d’Andalusia: “Els andalusos, pobrets, quan varen arribar venien sense ni cinc i me deien: ‘Ai, senyora, si em pogués fiar... Encara que siguin dos dies li prometo que li pagarem’. I sí, sí, encara avui quan me veuen me saluden i me diuen: ‘Com està?’, ‘Com se troba?’. Són molt amables i molt bona gent. Em vaig guanyar molt bé la vida i de tots només n’hi ha una que no m’ha pagat, però ja està perdonada. Vaig ajudar molta gent i n’estic molt contenta”.
Pel que fa a Roses, tot són elogis i recorda que la gent del poble la va acollir molt bé i sempre s’ha sentit molt estimada per la gent. La botiga va estar oberta aproximadament dotze anys. La seva filla també hi treballava, i l’Antònia Rigau. [1]
