Carlos D'Acuña Moya

Carlos D'Acuña/ Autora: Judith Ijsselstein

Va néixer a Higuera la Real, província de Badajoz, el 1914. El seu pare era contractista d'obres. Va arribar a Roses quan va acabar la guerra, com a sergent de l'exèrcit, i fou l'encarregat de la recuperació del material de guerra d'aquesta zona. Es va casar amb una noia de Cabanes, la Rogelia Llensa Mis, i van tenir un fill, en Lluís.

Després de la guerra va començar a treballar com a guarda jurat i administrador de la propietat de Roses del senyor Miquel Mateu Pla, anomenada el Grau de Roses, actualment urbanització Santa Margarida. En Carlos recorda que a la zona, que es comunicava amb el mar, hi havia diversos vivers de marisc i que no hi havia carretera. "Toda la zona era pantanosa y se tenía que ir con botas de agua", comenta. A la fi dels anys 60 el senyor Mateu va començar a vendre la zona per parcel·les i es va començar a urbanitzar.

En Carlos era l'encarregat dels vivers de musclos i els repartia per la majoria dels bars de Roses i també a particulars, ja que els musclos del Grau de Roses tenien bona fama. A més, a les nits d'hivern, havia anat a pescar l'angula allà mateix. Recorda que una nit va enxampar l'alcalde de Castelló i un amic seu robant musclos. Ell ho va veure i anaren a judici, però després li ho va perdonar i la denúncia no va prosperar. Hi afegeix: "La verdad es que se pasaba mucha hambre; mucha gente iba allí para coger algún pescado para poder comer. Yo conseguía trabajo para mucha gente de Roses. Además, el señor Mateu era una persona excepcional, de gran humanidad. Era todo un caballero, hablaba con todo el mundo, fuese rico o pobre, y siempre estaba dispuesto a ayudar a la gente. Era una persona buena y sencilla." Ho comenta, mentre treu el mocador per eixugar-se les llàgrimes que li regalimen dels ulls. El senyor Mateu havia estat ambaixador d'Espanya a França i president de la Caixa de Pensions. Tot seguit, continua recordant: "Después todo fue cambiando, poco a poco. Hacia el año 50 empezó a llegar la gasolina y las barcas, que hasta entonces pescaban sin motor. Empezaron a tener un cupo de gasolina y podían ir a pescar más lejos. También el turismo hizo cambiar mucho el pueblo." ^[1]

Notes[modifica]

1. ↑ "La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005