La vida de l'Ana Llosa sempre ha estat relacionada amb l'ensenyament, i més concretament amb el col·legi Narcís Monturiol. Parlar amb ella és una oportunitat per reviure el passat de l'ensenyament a Roses i una invitació per reflexionar sobre l'actual model educatiu. Més enllà de la figura de Doña Ana, directora seriosa, recta i disciplinada, tenim l'oportunitat de conèixer una dona culta, sensible i amant de les postes de sol. Va néixer el 1920 a Barcelona, al barri de Sants. El seu pare era empleat de les línies Madrid-Saragossa-Alacant, la posterior RENFE. Va anar a l'escola de monges de la Sagrada Família de Sants, però el seu pare va morir quan ella encara era petita i van venir a viure a Capmany, a casa dels seus avis. S'hi van estar pot temps i es van mudar a Figueres, on va estudiar a les Escolàpies i va fer el batxillerat a l'institut Ramon Muntaner, del qual guarda molts bons records, ja que va tenir grans professors, com el senyor Botella, el professor Ramon Reig i l'Alexandre Deulofeu.
Va estudiar magisteri a Girona i l'any 1942 va començar a treballar a la Societat Hidroelèctrica de l'Empordà. Anys després va començar a impartir classes, primer a Figueres, després a la província de Lleida, i el 1944 es va presentar a les oposicions. En aquell concurs d'oposició va conèixer el seu home, en Robustiano Ruiz.
Quan van sortir dues places vacants a Roses, l'any 1956, ella i el seu marit hi van fer cap. L'1 de setembre del 1958, a Doña Ana li van encarregar la direcció del centre i l'any 1965 va ser nomenada mestra distingida. Al final de la dècada dels seixanta i a principi dels anys setanta, hi va haver un notable increment d'alumnes fruit de la immigració. Ella va pressionar molt perquè ampliessin l'escola amb un segon pis. En aquells anys es va construir la segona planta. L'edifici s'amplià de manera que s'aconseguien tres aules més, la biblioteca, el menjador -un dels primers a funcionar a la província de Girona- i un laboratori. El club de bàsquet també va néixer a l'escola.
Confessa que el pitjor moment de la seva etapa de docent va ser quan van obrir el Centre Escolar Empordà: "Se n'anaven les millors alumnes. Els pares venien a l'escola a buscar els llibres d'escolaritat, i per a mi això era com si em clavessin un punyal!. Els primers anys, recorda, van ser molt tristos, perquè alguns veien l'escola com el col·legi dels que no tenien prou recursos econòmics. Els mestres van haver de lluitar de valent, i els alumnes sortien tan o més ben preparats que els altres. També, ajudada per l'Ajuntament i per mares d'alumnes, va impulsar la creació de parvularis i l'escola Jaume Vicens Vives.
El seu home va morir el febrer de 1985 i el 6 de novembre ella es va jubilar. L'escola que va veure créixer al costat d'un home excepcional i del seu fill Miquel quedava definitivament enrere.
El 21 de gener de 2002 el poble de Roses va retre homenatge a aquesta figura lligada a la docència encarregant-li la missió de posar la primera pedra de la futura biblioteca i a l'estiu de 2007 va rebre la Dracma de Roses.
Doña Ana té dues grans passions: la lectura i la música clàssica. Però, per sobre de tot, el que més li agrada són les postes de sol. Reflexiva, ens confessa: "No em canso mai de mirar-les. Cada dia són iguals, però sempre són diferents. En jubilar-me, em pensava que marxaria a Figueres, però no puc estar-m'hi: necessito ser, viure i respirar l'aire de la meva estimada vila de Roses". [1]
