Nascut el 1920 i fill de família nombrosa, en Juan no va poder anar mai a l'escola, i quan encara era un nen, ja va començar a treballar. Malgrat tot, aquest sevillà nascut a Dos Hermanas, parla francès, alemany, italià, castellà i català, escriu poesia i ha escrit un llibre en tres volums on explica les seves vivències: El trompeta de la trece batería, El vigilante de los Pirineos i Memorias de un emigrante.
A l'edat de deu anys, va començar a treballar com a auxiliar de cuina al centre republicà Acción Popular. Més endavant va aprendre l'ofici de flequer i el de barber, com el seu pare, propietari d'una barberia. A casa eren tretze germans, quatre dels quals van morir de petits, i per això en Juan, amb només catorze anys d'edat, va decidir entrar a l'exèrcit com a trompeta: "Lo hice para quitar una boca de casa". Quan en tenia setze, va esclatar la guerra, i ell, que ja era a l'exèrcit, va combatre al bàndol nacional. Tot i així, no va haver de disparar mai, ja que era corneta d'ordres d'artilleria.
En acabar la guerra tornà a casa, però el seu pare havia mort i la situació laboral era molt dura: "Iba a la plaza y allí venía el encargado para buscar a los hombres que necesitaba para diferentes trabajos".
Una de les seves grans aficions ha estat la música. Tocava en una orquestra de corda quan un dia el pare d'un company li va oferir fer-se guàrdia civil. I així va ser com el 1943 en Juan va ser destinat a Espolla, on va anar a viure a casa d'una dona que llogava habitacions: "Llegué sin conocer a nadie. La señora no hablaba castellano y no no entendía catalán. Así que nos entendíamos por señas".
En Juan es dedicava a patrullar per la frontera amb França, ja que en aquells temps, en plena Segona Guerra Mundial, eren molts els alemanys que intentaven escapar del nazisme creuant la frontera espanyola, ja que al principi Espanya no els deportava. Comenta que a aquells alemanys que escapaven dels camps de concentració o de la policia els anomenaven, de forma amistosa, los pingüinos. També explica que a l'altra banda de la frontera hi patrullava l'exèrcit alemany. Recorda que aquells soldats sempre se'n reien de la patrulla espanyola, i ells els miraven amb enveja: "¡Los alemanes tenían unos uniformes! ¡Unas botas! ... Nosotros, en cambio, llevábamos el fusil atado con una cuerda, los zapatos rotos y nuestro uniforme", comenta rient. Aquestes experiències les va recollir al llibre El vigilante de los Pirineos.
Al cap de sis mesos, es va assabtentar que a Figueres necessitaven persones que sabessin escriure a màquina, i malgrat que no havia vist una màquina d'escriure en la seva vida, s'hi va apuntar. Va explicar la veritat al seu superior i li va demanar una oportunitat. Així, doncs, va ingressar a les oficines del terç del carrer de Sant Pau, a Figueres, on va estar sis anys. A banda de les feines d'oficinista, en Juan també es va dedicar a afaitar i a tocar la corneta. El 1948 es va casar amb Amor Ferrer Ripoll i van marxar a Suïssa. Mentre que aquí guanyava 300 pessetes al mes, allà li van oferir una feina de rentaplats per 120 francs, menjar i dormir inclosos. Quan es va llicenciar, va marxar a Zuric, on va viure durant quaranta anys i va treballar de cambrer. Allí va aprendre idiomes. El seu fill va néixer a Berna.
Durant aquells anys venien sovint de vacances a Roses, de manera que quan es va jubilar el 1985, van decidir venir-hi a viure. [1]
