La Catalina va néixer al carrer de Sant Sebastià, el 1922, i a la seva família els coneixien com els de can Cocs. El seu pare era pescador, però també tenien olivars i treballaven la terra. En aquells temps el poble era petit. Recorda que al carrer on va néixer, on actualment hi ha la loteria, hi havia l'última casa del poble i després començava el mas de les Figueres.
La Catalina va anar a l'escola sis anys: "I encara a l'hivern no hi anàvem perquè havíem de collir olives". Com moltes altres noies es recorda de Doña Marina. També va anar a aprendre a cosir, però a la família eren quatre noies i ben aviat van començar a treballar en les feines de casa.
El que té més present de la guerra és el bombardeig del Canarias: "Encara sembla que el veig. Va passar per entremig de dos barcos que hi havia i es va posar així, fent per anar-se'n, amb la bandera republicana, i quan va ser bé... Gardela, per què et vull!". Recorda que vora mar estava ple de gent, i quan va començar a disparar no va quedar ningú, tothom va fugir. Ells van anar a passar la nit a Castelló d'Empúries. Per sort, comenta, no volien matar ningú, perquè si no, hagués mort molta gent. La Catalina, però, també recorda altres fets, com per exemple els dos nois que van matar a l'anomenada Roca Grossa -ella vivia a la vora i aquella nit va sentir els trets-, o els dos sastres, pare i fill, que van matar a la porta del cementiri.
Als vint-i-dos anys la Catalina va conèixer el seu home, un soldat madrileny que havia estat destinat a Roses. Un any després es van casar. Van tenir una filla i anaren a viure a Madrid, però les coses no van anar bé i al cap de tres mesos ella va tornar a Roses, a casa dels seus pares, i ell va marxar. La Catalina, tot i ser una dona forta i de caràcter, s'emociona en recordar aquells temps i afegeix: "Vaig haver de treballar com una condemnada". Efectivament, en arribar els seus pares li van fer costat i va poder treballar en les feines del camp, les mateixes que els homes. Malgrat que va haver de treballar en tot el que li sortia i que van ser temps molt durs, com que a casa tenien olivar, si més no sempre hi havia feina. Per això després de la guerra no va passar mai gana.
La Catalina ens explica que al cap dels anys, quan va començar el turisme, hi havia molta gent que llogava habitacions: "El Risech era un hostal que només tenia vuit habitacions i hi havia més de cent persones a dinar", i afegeix que era una manera de fer algun caler. A casa seva no ho van fer, però hi va haver un temps que a l'estiu treballava a can Risech i al setembre anava a fer la verema.
Recorda que els primers turistes que vingueren van ser els francesos perquè, segons diu, el govern els pagava les vacances i aprofitaven per venir a Roses. A aquells primers turistes el que més els agradava era allotjar-se en cases particulars, però també hi havia hotels, com el Mar y Sol, el Terraza o Can Vinyes, l'actual Hotel Marina. [1]
