La Cèlia té molt bona memòria i ens podria explicar moltes coses, a més, és una dona molt activa i la seva conversa és d'allò més agradable. Parlem durant una bona estona i hi podríem estar molta més perquè, d'històries, en té moltes. La seva vida ha estat relacionada amb la pesca: tal com explica amb orgull, ella és néta, filla i esposa de pescadors, i, puntualitza, de pescadors petits, és a dir, amb palangre i xarxa.
Va néixer a Roses l’any 1926 i a la seva família se'ls coneixia com els de ca les Guiules, perquè pescaven sobretot guiules. Vivien al carrer de Sant Sebastià i a casa eren cinc germans. La Cèlia pertany a la generació de nois i noies que van estrenar, amb la República, l'escola Sacco i Vanzetti de Roses, on va estudiar fins que va arribar la Guerra i van tancar el col·legi: “Tenia l'edat d'aprendre però vam haver de marxar”, comenta. Durant la Guerra, van anar a Palau-saverdera per por de les bombes. Recorda que van bombardejar molt sobre Roses i que, des de Palau, es veien els avions sobrevolar el cel i bombardejar la vila.
El seu pare tenia una barca i comenta rient que podria explicar moltes històries sobre aquella barca durant la Guerra, i no precisament relacionades amb la pesca; fins i tot una vegada el seu pare va estar presoner a Girona per un incident, del qual ell era innocent, relacionat amb el remolcament d'una barca de bou que va desertar. Per sort, va trobar un noi de Roses i li va dir que anés a veure un senyor que l'ajudaria; aquell senyor va aconseguir que el deixessin en llibertat. Uns anys més tard, el 1939, va llegir als diaris que els nacionals l'havien matat. Era en Carles Rahola.
Es va casar amb en Joan Fonolleres, en Regalat Gran. Van anar a viure a casa dels seus sogres, situada també al carrer de Sant Sebastià. Eren vuit a casa, perquè també hi havia una cosina del seu home; eren una gran família. Van tenir una filla, la Carme.
A fora de casa, no va treballar mai però, a casa, no parava. “La pesca petita requereix molta feina: a diferència dels pescadors d'arrossegament, que tornen a casa i ja han acabat fins al dia següent, els pescadors petits tenen molta feina a fer palangres o remendar la xarxa”. Recorda que, al principi, les xarxes eren de cotó i s'havien d'assecar cada dia.
Els agradava molt anar al cine, anaven a can Cipriano, on comenta que tenien les butaques fixes. També feien excursions cada any: recorda que van anar a Israel o a Egipte, i van fer tres creuers. Al seu home li agradaven molt les excursions, així que, des que la nena va fer quatre anys, anaven amb l'autocar d'en Pere i, cada any, a les organitzades pel capellà. La Cèlia confessa que van gaudir molt però també van haver de treballar molt.
Es declara una enamorada de Roses. Recorda que, quan eren joves, anaven a passar el dia a l'Almadrava. Ara va a passejar cada dia fins al segon moll. La Cèlia, segons comenten els seus néts, és una gran cuinera, les seves especialitats: la sèpia amb pèsols, el suquet, l'arros i la fideuà.
Acabem la nostra trobada amb un somriure. Comenta que està molt contenta de la vida que ha tingut, de la família, de les amigues, com la Carme Sallent, entre d'altres, del seu home, amb qui va estar sempre molt unida i amb qui es van estimar tant, de la seva filla i dels seus néts, en Joan i l'Esteve, que tant l'estimen. [1]
