Abans, a Roses, quan es parlava de la Rafaela, tothom sabia que es parlava de la Rafaela Vidal, ja que era l'única dona amb aquest nom que hi havia a la població. La seva família, els de Can Farriol, eren pescadors, tot i que, com molts altres rosincs, a l’hivern el seu pare feia d’escatidor.
Va anar a l'escola de noies que hi havia darrere l'antic ajuntament fins als dotze anys, però tot i que era molt bona estudiant, va deixar-ho per començar a treballar. Sempre ha pensat que va ser una llàstima haver de deixar els estudis, ja que li agradaven molt. Recorda que la mestra va fer tot el possible perquè continués. “Doña Marina va venir a casa per dir als meus pares que per què m'havien tret”, comenta.
Pel que fa a la seva vida, de la guerra i la postguerra s'estima més no parlar-ne. Com moltes altres dones del seu temps no vol recordar tot el que va haver de passar. Tot i que no va viure la guerra directament, en va patir les conseqüències de forma directa. La necessitat i la falta de mitjans obligaven aquestes dones a ser imaginatives i a reciclar tot el que trobaven si volien tirar la casa endavant. Un exemple és el que ens explica la Rafaela que feien les dones per aconseguir calçat: “Anaven a les escombraries i treien la sola de les espardenyes de tres rals, i amb ganxet havien de fer les espardenyes si volien anar calçades.”
Segons la Rafaela, els que van marxar a l'exili ho van passar molt malament, però els que es van quedar al poble ho van passar pitjor. “Vostè perquè m'ho pregunta, si no, jo no ho diria, però jo tinc la mania que els que es varen quedar al poble... Jo en dono més importància. Va ser molt dur, perquè varen patir la guerra i després l'acabament. Perquè no hi havia res per menjar i ens havíem de sotmetre a tot.”
La Rafaela es va casar el 1945 i va tenir dos fills. El primer va néixer mort, i fins i tot ella va estar a punt de morir. Segons ens comenta, va ser la primera dona de la província de Girona a qui van subministrar penicil·lina; van portar-la a la nit, d'estraperlo, des de Barcelona, i la van guardar a l'antiga fàbrica de gel. “Per donar-me la injecció, el senyor Pujol, Déu l'hagi perdonat, va enviar dos infermers, perquè abans no era com ara: feien molt de mal. Necessitaven dues o tres persones per posar-la. Em van donar vuit injeccions, però em van salvar, perquè jo estava molt malalta.”
Aleshores la Rafaela vivia a casa dels sogres. “Hi havia tres matrimonis, i no ens vam barallar mai de la vida. Sí, ens estàvem allà. Abans ho fèiem, això, perquè no teníem cèntims per comprar cases”, comenta. Durant aquell temps, la seva sogra va ser molt bona amb ella, i van tenir una relació excepcional. La Rafaela no pot reprimir les llàgrimes quan recorda aquella dona a qui estimava tant.
Durant molt de temps va treballar de remendadora. Remendava per molta gent, però especialment per la casa d’en Salelles, els de Can Saus, i els de Can Bous. Remendava molta xarxa petita, armellades, tresmalls... Més tard, van començar a venir els turistes. La Rafaela diu que no hi havia hotels, a Roses, i que molta gent llogava habitacions per treure’s uns calerons. Ella oferia menjar i allotjament, i van arribar a tenir fins a vint-i-cinc persones a casa seva. Recorda que a can Risech tenien restaurant però no habitacions, i els clients anaven a dormir a casa seva.
Amb el pas del temps, es van anar construint els hotels, els apartaments, ..., i aquella forma de turisme es va anar perdent. Però van ser uns anys de molt progrés econòmic i d'un contacte amb persones de la resta d'Europa que a la fi seria molt important per al desenvolupament de la democràcia d'aquest país. [1]
