Camp de presoners de la Pelosa

Resseguint el camí de ronda, a uns 100 m i només deixar la platja de la Pelosa en direcció Norfeu hi ha amb una garita. Aquesta pertany al que va ser, entre 1940- 45, un camp de presoners polítics condemnats a treballs forçats. El camp pertanyia a la jurisdicció de la Direcció General de Presons del Ministeri de Justícia i sembla ser que era l’únic d’aquesta mena situat en territori català ^[1]. Els presos confinats en el camp de la Pelosa van ser utilitzats com a mà d’obra per construir la pista militar que comunicava Roses amb Cadaqués.

Del camp en queden poques restes així com informació sobre el funcionament d’aquest. Es conserven les parets que conformaven el perímetre fins a l’alçada de la finestra, en canvi, la meitat superior i la coberta s’han perdut. Aquestes estan construïdes utilitzant trossos de pedra i maó lligat amb morter i ciment. A tocar el camí, en la que havia estat l’esplanada del camp hi ha un pou comunal. Aquest està cobert i ha estat refet pels qui utilitzen ara la barraca d’estiueig.

Es diu que aquest camp, que durant la postguerra va confinar presos republicans, durant la guerra va ser fet servit com a centre de reclusió de presos nacionals.

Notes

1. ↑ Badia, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Oliba. Barcelona: 2001

Localització

Coordenades

• UTM: X=520250 Y=4677775

Mapa

Nivell de protecció

B. Protecció bàsica.

Objectes de protecció:

• Cos íntegre de la garita de vigilància
• Ubicació de la mateixa
• Pou: volumetria i característiques hidrològiques
• Les obres en els edificis inclosos en la categoria C contemplaran com a primera opció la conservació de la façana
• La substitució parcial o total de la façana haurà de justificar-se tècnicament.
• En cas d’eliminació de l’element s’haurà de documentar gràfica i fotogràficament. En qualsevol cas, cal assegurar la memòria dels dos edificis conservats parcialment. La volumetria del conjunt, la implantació en el terreny, les característiques tècniques i morfològiques, i les connotacions d’ús han de configurar un fons de referència que n’asseguri la preservació del testimoni cultural implícit.