|
|
| Línia 1: |
Línia 1: |
| − |
| |
| | | | |
| | ==Patrimoni botànic== | | ==Patrimoni botànic== |
| Línia 25: |
Línia 24: |
| | L'activitat humana i els factors climàtics del Cap de Creus condicionen la seva coberta vegetal. Per una banda, cal tenir present que bona part del terreny no és més que una vinya immensa i abandonada, assentada sobre bancals sostinguts per murs de pedra i, per altra banda, que l'ús de l'espai per al pastoreig a ocasionat repetits incendis que han marcat el paisatge. A més, la freqüència i persistència de vent fort, sobre tot de tramuntana, que asseca l'ambient i aporta salinitat a les plantes i al sòl, condiciona una peculiar vegetació que s'adapta a l'entorn. | | L'activitat humana i els factors climàtics del Cap de Creus condicionen la seva coberta vegetal. Per una banda, cal tenir present que bona part del terreny no és més que una vinya immensa i abandonada, assentada sobre bancals sostinguts per murs de pedra i, per altra banda, que l'ús de l'espai per al pastoreig a ocasionat repetits incendis que han marcat el paisatge. A més, la freqüència i persistència de vent fort, sobre tot de tramuntana, que asseca l'ambient i aporta salinitat a les plantes i al sòl, condiciona una peculiar vegetació que s'adapta a l'entorn. |
| | | | |
| − | Les espècies arbòries no ocupen gaire extensió; les més freqüents són el pi (''Pinus halepensis''), el pi pinyoner (''Pinus pinea'') y la surera (''Quercus suber''). De forma molt puntual, en algunes rieres trobem l'om (''Ulmus minor''), el freixe (''Fraxinus angustifolia''), el vern (''Alnus glutinosa''), l'avellaner (''Corylus avellana'') o els salzes (''Salix sp.''). Als llocs més ombrívols i abrigats tenim l'alsina (''Quercus ilex'') i el roure (''Quercus humilis''). Els arbusts i les males herbes ocupen la major part de la superfície i les espécies més freqüents son el planter (''Pistacia lentiscus''), el ginebrot (''Juniperus oxycedrus''), | + | Les espècies arbòries no ocupen gaire extensió; les més freqüents són el pi (''Pinus halepensis''), el pi pinyoner (''Pinus pinea'') y la surera (''Quercus suber''). De forma molt puntual, en algunes rieres trobem l'om (''Ulmus minor''), el freixe (''Fraxinus angustifolia''), el vern (''Alnus glutinosa''), l'avellaner (''Corylus avellana'') o els salzes (''Salix sp.''). Als llocs més ombrívols i abrigats tenim l'alsina (''Quercus ilex'') i el roure (''Quercus humilis''). Els arbusts i les males herbes ocupen la major part de la superfície i les espécies més freqüents son el planter (''Pistacia lentiscus''), el ginebrot (''Juniperus oxycedrus''), el bruc blanc i d'escombres (''Erica arborea'' i ''E. scoparia''), l'estepa negra, la borrera i la fina (''Cistus monspeliensis'', ''C. salviifolius'' i ''C. albidus''), a més de ldemás de l'argelaga negra (''Calicotome spinosa''). |
| − | | + | |
| | | | |
| | + | A la zona litoral trobem les plantes més adaptades al vent i la salinitat. Sens dubte constitueixen la vegetació més interessant del parc, sense rèplica en cap altre lloc del litoral català. Les espècies més característiques son el gasó (''Armeria ruscinonensis''), l'ensopeguera (''Limonium tremolsii'') i, sobre tot, ''Seseli farreny'', autèntica joia botànica que no es troba a cap altre lloc del món. Totes estan protegides. |
| | | | |
| − | el brezo blanco y de escobas (Erica arborea y E. scoparia), la estepa negra, la borrera y la fina (Cistus monspeliensis, C. salviifolius y C. albidus), además de la aulaga negra (Calicotome spinosa). En la zona litoral encontramos las plantas más adaptadas al viento y a la salinidad. Sin duda constituyen la vegetación más interesante del parque sin réplica en lugar alguno del litoral catalán. Las especies más características son la armeria (Armeria ruscinonensis), la espantazorras (Limonium tremolsii) y, sobre todo, Seseli farreny, auténtica joya botánica que no se encuentra en ningún otro lugar del mundo. Todas ellas disfrutan de protección. En el fondo marino destacan las fanerógamas marinas, todos ellos protegidos y que forman extensas praderas en los fondos arenosos o fangosos. Son la posidonia o alga de vidrieros (Posidonia oceanica), la seba (Cymodocea nodosa) y Zostera sp. Otras plantas que por su rareza están especialmente protegidas en el Parque de Cabo de Creus son los musgos Oedipodiella australis var. catalaunica y Entosthodon durieui var. mustaphae; el helecho (Cosentinia vellea); el titímalo árbol (Euphorbia dendroides), el olivillo (Cneorum tricoccon) y el astrágalo blanco o el «asiento de monja» (Astragalus massiliensis).
| + | Al fons marí destaquen les algues marines, totes elles protegides i que formen extenses pastures als fons sorrosos o fangosos. Són la posidònia o alga de vidrers (''Posidonia oceanica''), la seba (''Cymodocea nodosa'') i ''Zostera sp''. Altres plantes que per la seva raresa estan especialment protegides al Parc del Cap de Creus són les molses ''Oedipodiella australis var. catalaunica'' i ''Entosthodon durieui var. mustaphae''; la falguera (''Cosentinia vellea''); l'arbre de la lleterassa (''Euphorbia dendroides''), l'oliveret (''Cneorum tricoccon'') i l'astràgal blanc o "seient de monja" (''Astragalus massiliensis''). |
Revisió de 09:42, 30 juny 2009
Patrimoni botànic
És un indret ric en diverses espècies, adaptades a les condicions ambientals, entre elles la forta tramuntana.
La imponent península del cap de Creus pot semblar una construcció casual, però no podia ser d'altra manera. Els Pirineus es neguen a desaparèixer mar endins sense oferir resistència, i les muntanyes s'ofeguen a poc a poc i creen una immensa península capaç de fer front a la mar més brava. Plantes, animals i homes s'han afanyat a conquerir aquestes terres, de fesomia castigada per una tramuntana seca que colpeja sense treva el seu perfil eixut i abrupte.
Quan acaba l'hivern, en quatre dies el bon temps esquitxa les muntanyes de colors. Floreixen de cop la farigola, el tomanyí i les estepes, i tantes altres plantes que aprofiten una primavera que sempre sembla tenir massa pressa. Per uns quants dies, el cap de Creus sembla un immens jardí botànic, on cada raconet és una rocalla natural amb les seves plantes aromàtiques. Cotolius i cogullades aprofiten la bonança per agambar la família sota una mata i, silenciosament, apareixen una bassa o un estanyet a qualsevol racó. Aquí, l'aigua abundant és gairebé un miracle, i l'afloració dels estanyets, tot un esclat de vida ben aprofitada.
El cap de Creus s'obre al mar, però també és veritat que a dins hi ha terra eixuta. Terra de vinya i d'oliveres, i de feixes abandonades que marquen l'existència d'antics conreus. Un paisatge de mata baixa, on els boscos espessos han anat desapareixent amb el temps. Els conreus, les pastures i els incendis han reprimit qualsevol intent de recuperació i ara la natura sembla conformada a no aixecar el cap gaire més enllà d'un parell de pams. Als cims només queden testimonis muts d'altres èpoques, arbres mesells que han aguantat la cremor del foc i la força del vent. A les valls, en canvi, encara és possible trobar-hi bosquets ufanosos, petits reductes de verdor on poden criar tranquil·lament les mallerengues i els tudons.
A les zones afectades per la tramuntana les plantes s'han adaptat estirant-se a terra, allargant-se i aplanant tot el cos per oposar la mínima resistència a l'acció del vent. És així com els càdecs, els coixins de monja i els caps d'ase han pres la seva forma actual. I són aquestes condicions tan dures i especials han afavorit fins i tot l'aparició d'endemismes. L'exemple més notori és Seseli farrenyi, una petita umbel·lífera escassa i desconeguda, patrimoni exclusiu de la flora del cap de Creus.
Plantes més caraterístiques:
Endèmiques:
Sèseli major del Cap de Creus, Seseli elatum farrenyi
Limonium geronese
Emblemàtiques:
Tragacant de Marsella (astragalus massiliensis)
Gasó al·liaci del Rosselló (armeria alliacea)
Limonium tremolsii
L'activitat humana i els factors climàtics del Cap de Creus condicionen la seva coberta vegetal. Per una banda, cal tenir present que bona part del terreny no és més que una vinya immensa i abandonada, assentada sobre bancals sostinguts per murs de pedra i, per altra banda, que l'ús de l'espai per al pastoreig a ocasionat repetits incendis que han marcat el paisatge. A més, la freqüència i persistència de vent fort, sobre tot de tramuntana, que asseca l'ambient i aporta salinitat a les plantes i al sòl, condiciona una peculiar vegetació que s'adapta a l'entorn.
Les espècies arbòries no ocupen gaire extensió; les més freqüents són el pi (Pinus halepensis), el pi pinyoner (Pinus pinea) y la surera (Quercus suber). De forma molt puntual, en algunes rieres trobem l'om (Ulmus minor), el freixe (Fraxinus angustifolia), el vern (Alnus glutinosa), l'avellaner (Corylus avellana) o els salzes (Salix sp.). Als llocs més ombrívols i abrigats tenim l'alsina (Quercus ilex) i el roure (Quercus humilis). Els arbusts i les males herbes ocupen la major part de la superfície i les espécies més freqüents son el planter (Pistacia lentiscus), el ginebrot (Juniperus oxycedrus), el bruc blanc i d'escombres (Erica arborea i E. scoparia), l'estepa negra, la borrera i la fina (Cistus monspeliensis, C. salviifolius i C. albidus), a més de ldemás de l'argelaga negra (Calicotome spinosa).
A la zona litoral trobem les plantes més adaptades al vent i la salinitat. Sens dubte constitueixen la vegetació més interessant del parc, sense rèplica en cap altre lloc del litoral català. Les espècies més característiques son el gasó (Armeria ruscinonensis), l'ensopeguera (Limonium tremolsii) i, sobre tot, Seseli farreny, autèntica joia botànica que no es troba a cap altre lloc del món. Totes estan protegides.
Al fons marí destaquen les algues marines, totes elles protegides i que formen extenses pastures als fons sorrosos o fangosos. Són la posidònia o alga de vidrers (Posidonia oceanica), la seba (Cymodocea nodosa) i Zostera sp. Altres plantes que per la seva raresa estan especialment protegides al Parc del Cap de Creus són les molses Oedipodiella australis var. catalaunica i Entosthodon durieui var. mustaphae; la falguera (Cosentinia vellea); l'arbre de la lleterassa (Euphorbia dendroides), l'oliveret (Cneorum tricoccon) i l'astràgal blanc o "seient de monja" (Astragalus massiliensis).
