|
|
| Línia 1: |
Línia 1: |
| − | [[Fitxer:miquelets1.jpg|350px|thumb|dreta|Miquelets]]Els Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la Guerra dels Segadors, en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846). | + | [[Fitxer:miquelets1.jpg|350px|thumb|dreta|Miquelets]]Els Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la [[Guerra dels Segadors]], en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846). |
| | | | |
| | En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics. | | En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics. |
| Línia 5: |
Línia 5: |
| | Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler. | | Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler. |
| | | | |
| − | A la guerra de Successió (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la guerra del Francès (1808-1814). | + | A la [[guerra de Successió]] (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la [[guerra del Francès]] (1808-1814). |
| | | | |
| | A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella. | | A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella. |
Revisió de 15:07, 24 jul 2010
Els Miquelets o
Micalets, també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la
Guerra dels Segadors, en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846).
En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics.
Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler.
A la guerra de Successió (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la guerra del Francès (1808-1814).
A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella.
La badia de Roses, a resguard dels vents i amb una estratègica situació, representava un perill pels francesos, ja que permetia el fondeig d’esquadres considerables, tallar fàcilment les comunicacions amb França o el subministrament d’armes als sometents. Per aquest motiu, mentre Napoleó en persona envaïa la península, tropes franceses a les ordres dels generals Reille i Pino, es dirigiren a Roses, on van arribar el 7 de novembre, per bombardejar la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües de la badia.
Les pluges que començaren a descarregar a tota la comarca varen impedir l’inici dels treballs del setge, per la qual cosa els francesos dedicaren els primers dies a tasques de reconeixement i a escaramusses amb la guarnició i els miquelets que, des de les muntanyes properes, no deixaven d’assetjar-los. Entre ells, es distingiren els que comandava el capità septuagenari Narcís Coderch, que van fer caure quatre companyies italianes destacades a Llançà i va fer presoneres a dues d’elles.
Tot i les sortides realitzades pels defensors sota les ordres del governador interí Pedro O'Daly, la formalització del setge no es pogué impedir. Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d'armes i queviures, capitularen la nit del 5 de desembre de 1808. L’endemà, la guarnició sortí de la Ciutadella, formada encara per uns 2.000 soldats i miquelets, que quedaren presoners juntament amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa.
