|
|
Conxita Cusí Berta: Diferència entre les revisions
De Rosespedia
|
|
| Línia 3: |
Línia 3: |
| | <blockquote> <poem> Com cada dia, avui la Conxita ha anat a buscar el pa i el diari. Confessa que la seva gran passió és l'escriptura i es declara una gran lectora de novel·les i de la premsa, en especial, d'El Punt i El País. La seva casa es troba just davant de la biblioteca. | | <blockquote> <poem> Com cada dia, avui la Conxita ha anat a buscar el pa i el diari. Confessa que la seva gran passió és l'escriptura i es declara una gran lectora de novel·les i de la premsa, en especial, d'El Punt i El País. La seva casa es troba just davant de la biblioteca. |
| | | | |
| − | Va néixer a Roses l’any 1924, era la mitjana de cinc germans. Al seu pare li deien en [[Pepet Cantina]] i era un conegut pescador. La seva mare era de [[can Gardell]], es dedicava a les feines de casa i anava a cosir a [[ca la Jana]]. La Conxita havia anat a l'escola, primer, a [[|les monges del carrer Trinitat]] i, més tard, al Sacco i Vanzetti fins que va començar la Guerra; després, va anar amb el senyor Joan Roquet a conferència. Li agradava molt estudiar i recorda que el mestre un dia li va dir: “Llàstima de cap, que s'hagi de perdre”. | + | Va néixer a Roses l’any 1924, era la mitjana de cinc germans. Al seu pare li deien en [[Pepet Cantina]] i era un conegut pescador. La seva mare era de [[can Gardell]], es dedicava a les feines de casa i anava a cosir a [[ca la Jana]]. La Conxita havia anat a l'escola, primer, a [[Convent de les Pobres Filles de Jesús|les monges del carrer Trinitat]] i, més tard, al Sacco i Vanzetti fins que va començar la Guerra; després, va anar amb el senyor Joan Roquet a conferència. Li agradava molt estudiar i recorda que el mestre un dia li va dir: “Llàstima de cap, que s'hagi de perdre”. |
| | | | |
| | Durant la Guerra va passar molta por, sobretot pels bombardeigs i pels soldats. Durant la postguerra, no van passar gana, podien menjar cada dia perquè la seva mare anava a fer el canvi i el seu pare, a la pesca. Recorda que, durant la Guerra, un dels seus germans, en Pere, va anar al front però va fugir, va tornar a Roses i es va amagar a la casa on vivien abans; diu que ningú de la família no ho sabia, només la seva mare, que s'encarregava de portar-li menjar. | | Durant la Guerra va passar molta por, sobretot pels bombardeigs i pels soldats. Durant la postguerra, no van passar gana, podien menjar cada dia perquè la seva mare anava a fer el canvi i el seu pare, a la pesca. Recorda que, durant la Guerra, un dels seus germans, en Pere, va anar al front però va fugir, va tornar a Roses i es va amagar a la casa on vivien abans; diu que ningú de la família no ho sabia, només la seva mare, que s'encarregava de portar-li menjar. |
| Línia 15: |
Línia 15: |
| | La Conxita explica, emocionada i amb una certa resignació, que a ella '''li hauria agradat molt poder continuar estudiant però les circumstàncies no ho van permetre''', per això va treballar molt, perquè les seves filles poguessin anar a estudiar a Figueres a les monges; tal com diu: “No volia que fossin burres com nosaltres”. Ella sempre els deia: “Jo vaig tot el dia amb el cul per terra”, referint-se a la feina de remendar la xarxa. | | La Conxita explica, emocionada i amb una certa resignació, que a ella '''li hauria agradat molt poder continuar estudiant però les circumstàncies no ho van permetre''', per això va treballar molt, perquè les seves filles poguessin anar a estudiar a Figueres a les monges; tal com diu: “No volia que fossin burres com nosaltres”. Ella sempre els deia: “Jo vaig tot el dia amb el cul per terra”, referint-se a la feina de remendar la xarxa. |
| | | | |
| − | Quan es va casar, van anar a viure a [[l'Enxanxe]] i, després, l'any 1957 van començar a pagar una de les anomenades [[Les cases barates|cases barates]] (de protecció oficial). '''Recorda que la gent els deia que eren cases de fireta i que caurien'''. Just al davant, hi havia [[les cases dels Mestres]], recorda el senyor Geli, en Guardiola, la Maria Sala, [[|doña Anna]] i l'Anna Aldama, que va ser de les últimes d'arribar. Fa més de quinze anys que van tirar a terra l'edifici dels mestres i, en el seu lloc, van construir, ara en fa deu, la [[Biblioteca Municipal de Roses]]. | + | Quan es va casar, van anar a viure a [[l'Enxanxe]] i, després, l'any 1957 van començar a pagar una de les anomenades [[Les cases barates|cases barates]] (de protecció oficial). '''Recorda que la gent els deia que eren cases de fireta i que caurien'''. Just al davant, hi havia [[les cases dels Mestres]], recorda el senyor Geli, en Guardiola, la Maria Sala, [[Ana Llosa Martínez|doña Anna]] i l'Anna Aldama, que va ser de les últimes d'arribar. Fa més de quinze anys que van tirar a terra l'edifici dels mestres i, en el seu lloc, van construir, ara en fa deu, la [[Biblioteca Municipal de Roses]]. |
| | | | |
| | Comenta, rient amb la seva filla Maria, que és present durant la conversa, que va haver de plegar de remendar per ajudar a criar les seves cinc nétes perquè les seves filles havien de treballar. L'última néta va ser la Laura, és la més petita i ha heretat la seva afició per la lectura. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p. 60 </ref></poem></blockquote> | | Comenta, rient amb la seva filla Maria, que és present durant la conversa, que va haver de plegar de remendar per ajudar a criar les seves cinc nétes perquè les seves filles havien de treballar. L'última néta va ser la Laura, és la més petita i ha heretat la seva afició per la lectura. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p. 60 </ref></poem></blockquote> |
Revisió de 22:11, 15 oct 2017
 Conxita Cusí / Autora: Judith Ijsselstein
Com cada dia, avui la Conxita ha anat a buscar el pa i el diari. Confessa que la seva gran passió és l'escriptura i es declara una gran lectora de novel·les i de la premsa, en especial, d'El Punt i El País. La seva casa es troba just davant de la biblioteca.
Va néixer a Roses l’any 1924, era la mitjana de cinc germans. Al seu pare li deien en Pepet Cantina i era un conegut pescador. La seva mare era de can Gardell, es dedicava a les feines de casa i anava a cosir a ca la Jana. La Conxita havia anat a l'escola, primer, a les monges del carrer Trinitat i, més tard, al Sacco i Vanzetti fins que va començar la Guerra; després, va anar amb el senyor Joan Roquet a conferència. Li agradava molt estudiar i recorda que el mestre un dia li va dir: “Llàstima de cap, que s'hagi de perdre”.
Durant la Guerra va passar molta por, sobretot pels bombardeigs i pels soldats. Durant la postguerra, no van passar gana, podien menjar cada dia perquè la seva mare anava a fer el canvi i el seu pare, a la pesca. Recorda que, durant la Guerra, un dels seus germans, en Pere, va anar al front però va fugir, va tornar a Roses i es va amagar a la casa on vivien abans; diu que ningú de la família no ho sabia, només la seva mare, que s'encarregava de portar-li menjar.
Quan va acabar la Guerra, va començar a remendar, amb la seva germana Maria, la xarxa de la teranyina del seu pare, que es deia Llúcia. Vivia al carrer Sant Pere Alt, a tocar de la plaça de Sant Pere i, quan acabaven de remendar, tornaven a casa passant per la llongada.
Va conèixer el seu home, en Fernando Ortensi, de can Baroles, al moll mentre remendava. Sempre es veien quan passava, quan era pescador de xarxa petita; més tard, va anar molts anys a l'embarcació La vaca. Comenta que sempre va ser pescador; “malauradament, quan tenia 62 anys va caure a l'aigua i va morir en mar”.
Van tenir tres filles, tot i que una va morir quan només tenia tres anys; les altres dues, la Maria i l'Encarnació, viuen també a Roses. Actualment, té cinc nétes, un besnét i dues besnétes.
La Conxita explica, emocionada i amb una certa resignació, que a ella li hauria agradat molt poder continuar estudiant però les circumstàncies no ho van permetre, per això va treballar molt, perquè les seves filles poguessin anar a estudiar a Figueres a les monges; tal com diu: “No volia que fossin burres com nosaltres”. Ella sempre els deia: “Jo vaig tot el dia amb el cul per terra”, referint-se a la feina de remendar la xarxa.
Quan es va casar, van anar a viure a l'Enxanxe i, després, l'any 1957 van començar a pagar una de les anomenades cases barates (de protecció oficial). Recorda que la gent els deia que eren cases de fireta i que caurien. Just al davant, hi havia les cases dels Mestres, recorda el senyor Geli, en Guardiola, la Maria Sala, doña Anna i l'Anna Aldama, que va ser de les últimes d'arribar. Fa més de quinze anys que van tirar a terra l'edifici dels mestres i, en el seu lloc, van construir, ara en fa deu, la Biblioteca Municipal de Roses.
Comenta, rient amb la seva filla Maria, que és present durant la conversa, que va haver de plegar de remendar per ajudar a criar les seves cinc nétes perquè les seves filles havien de treballar. L'última néta va ser la Laura, és la més petita i ha heretat la seva afició per la lectura. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p. 60
|
