Encara avui dia, en moltes cases de la població, podem veure una placa amb el símbol del jou i les fletxes i una inscripció que palesa la voluntat del govern dels anys cinquanta per crear habitatges de protecció oficial i que donen fe de l’increment de la població i la necessitat de crear unes noves cases amb una certa qualitat.
Cap al 1957, la Joana va comprar a Roses una de les avui anomenades cases barates, a l'avinguda de Barcelona, on actualment viu. La Joana va néixer a Beuda l'any 1922; els seus pares eren els masovers de can Nogueró, a S’Agaró de Muntanya. Anava a l’escola quan podia, perquè com ella mateixa diu, “érem de pagès i no sempre podíem anar-hi”. Als dotze anys ja treballava a les feines del camp, però confessa que no li agradava gens aquest món i que per aquest motiu va començar a aprendre a cosir. Es va examinar a Barcelona i va poder donar classes a altres noies que anaven a casa seva a aprendre l’ofici. Fins que no va contraure matrimoni, va estar ensenyant a cosir, però després, el seu home li va aconsellar que ho deixés per poder-se dedicar només a les feines de casa. Acabada la guerra, es va casar amb en Salvador Buscarons Berta, que era patró i motorista de barques d’arrossegament a Roses, i van tenir un fill.
De la guerra la Joana no en vol parlar gaire —la mort del seu pare de ben segur hi té molt a veure. Prefereix no recordar-ho. Però el que sí que ens explica és una anècdota ben curiosa: comenta que durant la guerra un germà seu lluitava al bàndol nacional i l’altre al republicà. El germà que estava a l’exèrcit nacional va fer presoner l’altre, però no el va reconèixer. Després, mirant els noms i cognoms dels presoners, va veure que era el seu germà. Una vegada acabada la guerra, van tornar a casa junts.
Quan es va casar, la Joana va venir a viure a Roses. D'aquell temps recorda que la vila era molt diferent; era una població petita, però molt familiar, on tothom es coneixia i es vivia amb molta tranquil·litat. El que més li agradava era anar a la cala Jóncols amb un petit bot que tenia el seu home. També li ha agradat molt el ball. La Joana és de l’opinió que s’ha d’aprofitar la vida, perquè només es viu una vegada, i especialment la joventut. Tal com diu: ”La joventut ha de divertir-se, que la vida és només una vegada. Jo mai no he criticat la joventut. Com que em vaig casar quan era grandeta, em vaig divertir tot el que vaig poder”. La Joana parla dels dies feliços a Roses, però també dels anys que va viure al mas, de quan anaven en bicicleta als pobles del costat o quan jugaven amb els seus germans.
Amb el cor dividit entre el mar de Roses i la muntanya de S’Agaró, la Joana ens explica que no fa gaire va anar a visitar el mas i que la gent que ara hi viu es dedica a la fusteria. Ella els va explicar que en aquell mas hi va viure la seva família durant molts anys. L’home de la casa la va deixar entrar, i això va ser molt emotiu, per a la Joana. Amb la veu una mica trencada, ens confessa que aquell dia es va fer un tip de plorar. [1]
