La Comandància de Marina ha estat un lloc important a Roses. Actualment, es troba a les instal·lacions del port, però durant molt temps va tenir la seva seu al carrer de Sant Elm, a un pis de primera planta, adequat per als tres despatxos que conformaven les oficines i un allotjament de Marineria, on hi havia lliteres per a uns deu o dotze mariners. L'edifici, que ja no es conserva, deixà d'utilitzar-se el 22 de març de 1988.
Si en Fernando va néixer a Roses l'any 1918 va ser perquè el seu pare, que era de Cadis, fou destinat a la Comandància com a ajudant de marina. La seva mare va morir quan ell tenia només tres anys, i la seva àvia, que vivia amb ells, es va fer càrrec de la família. En Fernando va anar a l’escola del Pòsit de pescadors, on un germà seu feia de mestre.
Al catorze anys va marxar a estudiar a Madrid, però durant aquella estada a la capital, va esclatar la Guerra Civil i el van enviar al front de Madrid. Mesos més tard va ser capturat per l’exèrcit nacional i va estar a diferents presons: a Puerto de Santa María, a Bilbao i a Madrid, on fou pres durant un any i mig. En Fernando, ens conta que, com a record d’aquells anys de guerra, li han quedat les dues cames foradades, ja que fou ferit de bala en diverses ocasions. Quan va acabar la guerra, va anar a viure amb la seva germana a Barcelona, al carrer del Clot, i allà va treballar de fuster, feina que sempre ha estimat i a la qual ha dedicat la major part de la seva vida.
Va conèixer la Josefina Mercader quan va anar a treballar a una fusteria de Sabadell el 1948. Es van casar i van tenir dos fills, un nen i una nena, però la petita va morir quan només tenia quatre anys.
A principi dels anys cinquanta van anar a viure a Roses, ja que en Fernando sempre hi va voler tornar. El 1965, ell i el seu fill, en Sebastià, van obrir un taller al carrer de Colom, un taller que va estar obert durant deu anys aproximadament. Segons comenta, van ser temps molt bons i tenien molta feina. Després, va treballar de fuster per al constructor Gerardo Carrión, un dels constructors forts dels anys setanta a Roses. Va treballar en molts hotels, especialment a Santa Margarida i Empuriabrava, entre els quals cal destacar l’edifici Isla de Rosas, el 600, tot un símbol de la construcció a la nostra vila.
El 1975 es va separar de la seva dona i va viure sol fins que el 1982 va conèixer l’Adelaida, amb qui comparteix la vida actualment.
Una de les seves grans aficions ha estat el futbol. Durant cinc anys va formar part de la junta del Futbol Roses, quan el senyor Pacheco n’era president. D’ell recorda que era una gran persona i que va fer molt per al futbol del poble. [1]
