|
|
| Línia 1: |
Línia 1: |
| − | L'espai urbà que actualment es coneix com a Plaça de les Botxes ha estat utilitzat durant molt de temps per a diferents activitats econòmiques, essent sempre un mirall de l'orientació principal de la vida econòmica de la població. Així, durant les primeres dècades de segle XX, Pau Pujol hi tenia establerta la seva drassana, en l'espai delimitat per la platja del Rastrell i la carretera comarcal de Roses a Besalú. | + | L'espai urbà que actualment es coneix com a Plaça de les Botxes ha estat utilitzat durant molt de temps per a diferents activitats econòmiques, essent sempre un mirall de l'orientació principal de la vida econòmica de la població. Així, durant les primeres dècades de segle XX, Pau Pujol hi tenia establerta la seva drassana, en l'espai delimitat per la platja del Rastrell i la carretera comarcal de Roses a Besalú. De fet, a partir de l'any 1880 ja s'hi havien instal·lat les casetes de bany, destinades a oferir un nou servei a les classes benestants locals, però sobretot forasteres, que utilitzaven la platja per a uns usos recreatius absolutament nous. |
| | | | |
| | Aquest espai, progressivament més urbà, quedà molt millor delimitat a partir de començament de la dècada de 1950, quan es construïren els primers xalets al Rastrell, que separaren físicament l'avinguda de Rhode de la platja. L'espai lliure situat a llevant d'aquestes edificacions, clarament orientades al turisme, s'anava conformant, lentament, en una plaça. informal i sense nom, encara. | | Aquest espai, progressivament més urbà, quedà molt millor delimitat a partir de començament de la dècada de 1950, quan es construïren els primers xalets al Rastrell, que separaren físicament l'avinguda de Rhode de la platja. L'espai lliure situat a llevant d'aquestes edificacions, clarament orientades al turisme, s'anava conformant, lentament, en una plaça. informal i sense nom, encara. |
| | | | |
| − | La irrupció del turisme de masses provocà la desaparició de l'activitat naviliera i la seva substitució per un xiringuito de platja. Efectivament, el setembre de 1956, el senyor Martí Dalmau sol·licità la construcció d'un bar amb terrassa i pèrgola, segons el projecte redactat per l'arquitecte figuerenc Alexandre Bonaterrra Matas. Malgrat no aparèixer directament en el projecte d'obres, també hi havia implicada en el negoci la senyora Montserrat Cardelús i Dalfó, perquè era copropietària en la iniciativa urbanística. A més, era l'esposa de Pere Bretcha i Galí, president aleshores de la Diputació de Girona. Tots plegats eren els socis de la sopcietat Masdal, propietària dels terrenys de la Ciutadella. Administrativament les obres sol·licitades foren denegades perquè es trobaven en terreny de domini públic. Sigui com sigui, s'arribà a bastir un xiringuito, força provisional i precari, que fou conegut com el Xiringuito d'en Dolfo, un establiment que estigué en funcionament durant 18 anys. | + | La irrupció del turisme de masses provocà la desaparició de l'activitat naviliera i la seva substitució per un xiringuito de platja. Efectivament, el setembre de 1956, el senyor Martí Dalmau sol·licità la construcció d'un bar amb terrassa i pèrgola, segons el projecte redactat per l'arquitecte figuerenc Alexandre Bonaterrra Matas. Malgrat no aparèixer directament en el projecte d'obres, també hi havia implicada en el negoci la senyora Montserrat Cardelús i Dalfó, perquè era copropietària en la iniciativa urbanística. A més, era l'esposa de Pere Bretcha i Galí, president aleshores de la Diputació de Girona. Tots plegats eren els socis de la sopcietat Masdal, propietària dels terrenys de la Ciutadella. Administrativament les obres sol·licitades foren denegades perquè es trobaven en terreny de domini públic. Sigui com sigui, s'arribà a bastir un xiringuito, força provisional i precari, que fou conegut com el Xiringuito d'en Dolfo. Aquest establiment, que estigué en funcionament durant 18 anys, fou regentat per l'Adolfo Ortíz Hernández, un antic agent de policia que s'afincà a Roses a causa del seu matrimoni amb [[Rosa Corcoll Mayos]]. |
Revisió de 12:45, 14 març 2016
L'espai urbà que actualment es coneix com a Plaça de les Botxes ha estat utilitzat durant molt de temps per a diferents activitats econòmiques, essent sempre un mirall de l'orientació principal de la vida econòmica de la població. Així, durant les primeres dècades de segle XX, Pau Pujol hi tenia establerta la seva drassana, en l'espai delimitat per la platja del Rastrell i la carretera comarcal de Roses a Besalú. De fet, a partir de l'any 1880 ja s'hi havien instal·lat les casetes de bany, destinades a oferir un nou servei a les classes benestants locals, però sobretot forasteres, que utilitzaven la platja per a uns usos recreatius absolutament nous.
Aquest espai, progressivament més urbà, quedà molt millor delimitat a partir de començament de la dècada de 1950, quan es construïren els primers xalets al Rastrell, que separaren físicament l'avinguda de Rhode de la platja. L'espai lliure situat a llevant d'aquestes edificacions, clarament orientades al turisme, s'anava conformant, lentament, en una plaça. informal i sense nom, encara.
La irrupció del turisme de masses provocà la desaparició de l'activitat naviliera i la seva substitució per un xiringuito de platja. Efectivament, el setembre de 1956, el senyor Martí Dalmau sol·licità la construcció d'un bar amb terrassa i pèrgola, segons el projecte redactat per l'arquitecte figuerenc Alexandre Bonaterrra Matas. Malgrat no aparèixer directament en el projecte d'obres, també hi havia implicada en el negoci la senyora Montserrat Cardelús i Dalfó, perquè era copropietària en la iniciativa urbanística. A més, era l'esposa de Pere Bretcha i Galí, president aleshores de la Diputació de Girona. Tots plegats eren els socis de la sopcietat Masdal, propietària dels terrenys de la Ciutadella. Administrativament les obres sol·licitades foren denegades perquè es trobaven en terreny de domini públic. Sigui com sigui, s'arribà a bastir un xiringuito, força provisional i precari, que fou conegut com el Xiringuito d'en Dolfo. Aquest establiment, que estigué en funcionament durant 18 anys, fou regentat per l'Adolfo Ortíz Hernández, un antic agent de policia que s'afincà a Roses a causa del seu matrimoni amb Rosa Corcoll Mayos.
