Dora Brunet Pol: Diferència entre les revisions

Revisió de 17:29, 12 jul 2017

Dora Brunet/ Autora: Judith Ijsselstein

 El mas de les Figueres, a Roses, és una edificació que no deixa indiferent. Tant per als turistes com per als rosincs que hi passegen per davant, el mas exerceix una força d’atracció que fa difícil passar sense aturar-s’hi i mirar entre les reixes de l’entrada el seu jardí i l’edifici al fons. És, sens dubte, un regal, un tresor del passat que ens continua parlant de la Roses de fa molts anys, de la seva història i del seu misteri.
 
A la Dora li diuen la Dora del mas de les Figueres perquè els seus pares n’eren els masovers i ella hi va néixer l’any 1920. Van entrar-hi el 1900 i van estar-s’hi fins al 1957. El mas, propietat del senyor Joan Martí Fuster, advocat de Barcelona.
El seu besavi i el seu avi havien tingut arrendada la finca de les muralles, la Ciutadella, que era en aquell temps propietat del senyor Mas Yebra, diputat al Parlament de Catalunya. La Dora ens explica que la seva família va arrendar les muralles després del gran incendi de mitjan segle XIX. Allà hi tenien bestiar, ja que eren carnissers; els anomenaven els de can Met. De la Ciutadella en guarda un gran record, i ens confessa que és com casa seva. Anava sempre a portar el dinar als homes que hi treballaven i recorda que els dijous sempre hi anaven a jugar.

Va anar a l'escola de les monges fins que va fer la comunió. Les monges, franceses, es deien sor Elodi, que era la mare superiora, sor Luisa i sor Ángeles, i van estar a Roses fins que es va proclamar la República.

Es va casar el 1944 amb en Joan Masó Esteve, de ca l’Isaac, i van tenir un fill. El seu home era pescador i ella durant molt de temps va ser modista.

Va aprendre l'ofici de modista amb el senyor Barceló, propietari d’una botiga que hi havia al carrer de Joan Badosa anomenada El Siglo i on es venia de tot. Durant la guerra el senyor Barceló fou afusellat. Diu que era molt bon home. Després va anar amb un altre sastre, però el van cridar a llistes i va morir al front. Més endavant va anar a Can Mai Tanquis amb en Ramon Buscarons. Al cap d'un temps es va posar a treballar pel seu compte: va agafar quatre noies que treballaven per a ella a casa seva, i ens comenta que no en va tenir més perquè no hi cabien, però que de feina n’hi havia molta. Després de casar-se van anar a viure al carrer Nou, a can Damià. El 1957 es van mudar al carrer de la Tradició, que és on viu actualment.

Recorda que una vegada el seu pare, a qui deien el Molsut perquè era petit i grassonet, va trobar una dona perduda pels voltants de Castelló d’Empúries. En aquell moment, ell no sabia qui era aquella dona que arrossegava dues maletes grosses, però aquella dona era ni més ni menys que Dolores Ibárruri, la Pasionaria, tot un mite al Partit Comunista d'Espanya, del qual va ser secretària general i tot un símbol de la resistència de les dones antifeixistes durant la Guerra Civil. La Pasionaria li va demanar si podia portar-la a Pau, on l’esperaven, però en Molsut li va contestar que es feia fosc i no hi arribarien bé. La va convidar a casa seva i li digué que al matí la portaria. I així va ser com la Pasionaria va sopar amb ells i va dormir aquella nit al mas de les Figueres. Al matí la van acompanyar fins a Pau, on la família Ros havia passat tota la nit buscant-la. En acomiadar-se, va donar al seu pare una targeta amb el nom, però ells no van saber qui era aquella dona fins al 1977, quan va tornar de l’exili. Malgrat tot, el pare de la Dora va morir sense saber que havia ajudat tot un símbol de la lluita antifeixista.
Per ironies del destí, quatre dies després, el dia de Santa Pola, va entrar a Roses l’exèrcit nacional, i alguns dels oficials van entrar al mas i van dormir al mateix llit on quatre dies abans havia estat dormint la Pasionaria.

La Dora recorda que els primers nacionals que van arribar van ser els sapadors de Melilla, i que ho van passar malament, perquè entraven a les cases. Tanmateix, per a ells va durar poc, perquè al mas de les Figueres s’hi van instal·lar els oficials.
El mas de les Figueres guarda de ben segur molts secrets i episodis que restaran per sempre amagats en la memòria. La Dora, que en té molta, de memòria, recorda moltes coses. Confessa, per exemple, que a la nit somia molt i que li vénen a la memòria moltes de les coses que van passar durant aquells dies, com quan van trobar un home mort al costat d’un hidroavió, a l’anomenada Roca de Guarda, on anaven les parelles a passejar. Anys més tard, van dir que era un espia nazi. També podria parlar dels dos homes que el seu pare tenia amagats a casa seva, o del terrat del mas, que durant un temps van fer servir per posar presoners, o dels dragamines que hi havia al port de Roses, l'R-13, l’R-14 i l’R-15, o de quan van trobar dos homes morts darrere el mas.

També recorda les disputes que hi havia entre els de Roses i els de la Punta. Amb el pas del temps, aquesta diferència s’ha anat desdibuixant, però quan ella era jove ens comenta que a Roses hi vivien els rics, i també els “culblancs”, els Rahola, els Pi-Sunyer..., mentre que a la Punta hi vivia la gent treballadora. Una mostra d’això és la dita que ens recorda la Dora: “Els de Roses beuen vi i els de la Punta s’emborratxen”.
 
Ara, sovint va a la plaça que hi ha al costat de casa, i explica moltes històries a les dones més joves que se’n meravellen de la seva memòria. ^[1]

Notes[modifica]

1. ↑ "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.84