|
|
Camp de presoners de la Pelosa: Diferència entre les revisions
De Rosespedia
|
|
| (Hi ha 5 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | | Línia 1: |
Línia 1: |
| | [[Imatge:Camp presoners pelosa.jpg|350px|thumb|dreta|Dibuix del camp fet per Pere Albós Tarré que en fou guàrdia l'any 1938]] | | [[Imatge:Camp presoners pelosa.jpg|350px|thumb|dreta|Dibuix del camp fet per Pere Albós Tarré que en fou guàrdia l'any 1938]] |
| | | | |
| − | Resseguint el [[camí de ronda]], a uns 100 m i només deixar la platja de [[la Pelosa]] en direcció Norfeu hi ha les restes d'un antic camp de presoners, formades actualment per un barracó i una garita. Entrà en funcionament durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, quan s’hi establí un camp de presoners feixistes insurrectes. L’historiador [ [Josep Benet ]] s’hi referí en esmentar les vicissituds de Jaume Vallcorba, que hi estigué reclòs: <blockquote>''Més endavant, els traslladaren en camions fins a la platja de la Pelosa, situada entre Roses i Cadaqués. Foren instal·lats en tres barracons, en un clos tancat amb filferrades. Els dedicaren a treballar en una pedrera, d’on extreien material per a construir fortificacions a les platges, en previsió d’un atac de les forces franquistes des del mar. La feina era duríssima i el menjar escàs. Els càstigs imposats eren inhumans''<ref>Josep Benet, ''Memòries 1. De l'esperança a la desfeta. 1920-1939'', Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, pàg. 422</ref></blockquote>La descripció, malgrat que somera, caracteritza les línies generals del camp: condicions de vida dures, treball en una pedrera –potser a Montjoi, potser a la Regullosa o al Lloar– i tres barracons. El camp pertanyia a la jurisdicció de la Direcció General de Presons del Ministeri de Justícia i sembla ser que era l’únic d’aquesta mena situat en territori català <ref>Badia, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Oliba. Barcelona: 2001 </ref>. Posteriorment, durant la postguerra fou reutilitzat per hostatjar els republicans i demòcrates que, en paraules de l'aficionat a la història Arnald Plujà, “redimien els pecats”. Els presos confinats en el camp de la Pelosa van ser utilitzats com a mà d’obra per construir la pista militar que comunicava Roses amb Cadaqués. D’aquest camp de presoners en queden poques restes materials, així com molt poca informació sobre el seu funcionament. Del seu record material només es conserva una garita de guàrdia, situada a prop del camí de ronda i només deixar la platja de la Pelosa en direcció Norfeu. Tanmateix, hom sap que el camp el formaven dos o tres barracons i dues garites. El Catàleg Municipal de Béns Protegits, del qual aquest camp de presoners forma part amb el número de registre 9, informa que es conserven encara les parets que conformaven el perímetre de les edificacions fins a l’alçada de la finestra; en canvi, la meitat superior i la coberta s’han perdut. Estaven construïdes utilitzant trossos de pedra i maó lligat amb morter i ciment. A pocs metres, en direcció a ponent hi ha l’altre edifici que també formava part del camp de presoners. És de dimensions més reduïdes i també està en ruïnes. A tocar el camí, en la que havia estat l’esplanada del camp hi ha un pou comunal, circular, amb el brocal cobert amb un element d'obra. Aquest pou ha estat arranjat i refet modernament. El camp de presoners estava voltat d´un reixat, pel qual, sembla, era bastant fàcil escapar-se. | + | Resseguint el [[camí de ronda]], a uns 100 m i només deixar la platja de [[la Pelosa]] en direcció Norfeu hi ha les restes d'un antic camp de presoners, formades actualment per un barracó i una garita. Entrà en funcionament durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, quan s’hi establí un camp de presoners feixistes insurrectes. L’historiador [ http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Benet_i_Morell Josep Benet] s’hi referí en esmentar les vicissituds de Jaume Vallcorba, que hi estigué reclòs: <blockquote>''Més endavant, els traslladaren en camions fins a la platja de la Pelosa, situada entre Roses i Cadaqués. Foren instal·lats en tres barracons, en un clos tancat amb filferrades. Els dedicaren a treballar en una pedrera, d’on extreien material per a construir fortificacions a les platges, en previsió d’un atac de les forces franquistes des del mar. La feina era duríssima i el menjar escàs. Els càstigs imposats eren inhumans''<ref>Josep Benet, ''Memòries 1. De l'esperança a la desfeta. 1920-1939'', Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, pàg. 422</ref></blockquote>La descripció, malgrat que somera, caracteritza les línies generals del camp: condicions de vida dures, treball en una pedrera –potser a Montjoi, potser a la Regullosa o al Lloar– i tres barracons. El camp pertanyia a la jurisdicció de la Direcció General de Presons del Ministeri de Justícia i sembla ser que era l’únic d’aquesta mena situat en territori català <ref>Badia, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Oliba. Barcelona: 2001 </ref>. Posteriorment, durant la postguerra fou reutilitzat per hostatjar els republicans i demòcrates que, en paraules de l'aficionat a la història Arnald Plujà, “redimien els pecats”. Els presos confinats en el camp de la Pelosa van ser utilitzats com a mà d’obra per construir la pista militar que comunicava Roses amb Cadaqués. D’aquest camp de presoners en queden poques restes materials, així com molt poca informació sobre el seu funcionament. Del seu record material només es conserva una garita de guàrdia, situada a prop del camí de ronda i només deixar la platja de la Pelosa en direcció Norfeu. Tanmateix, hom sap que el camp el formaven dos o tres barracons i dues garites. El Catàleg Municipal de Béns Protegits, del qual aquest camp de presoners forma part amb el número de registre 9, informa que es conserven encara les parets que conformaven el perímetre de les edificacions fins a l’alçada de la finestra; en canvi, la meitat superior i la coberta s’han perdut. Estaven construïdes utilitzant trossos de pedra i maó lligat amb morter i ciment. A pocs metres, en direcció a ponent hi ha l’altre edifici que també formava part del camp de presoners. És de dimensions més reduïdes i també està en ruïnes. A tocar el camí, en la que havia estat l’esplanada del camp hi ha un pou comunal, circular, amb el brocal cobert amb un element d'obra. Aquest pou ha estat arranjat i refet modernament. El camp de presoners estava voltat d´un reixat, pel qual, sembla, era bastant fàcil escapar-se. |
| | | | |
| | | | |
Revisió de 12:27, 7 nov 2013
 Dibuix del camp fet per Pere Albós Tarré que en fou guàrdia l'any 1938
Resseguint el camí de ronda, a uns 100 m i només deixar la platja de la Pelosa en direcció Norfeu hi ha les restes d'un antic camp de presoners, formades actualment per un barracó i una garita. Entrà en funcionament durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, quan s’hi establí un camp de presoners feixistes insurrectes. L’historiador Josep Benet s’hi referí en esmentar les vicissituds de Jaume Vallcorba, que hi estigué reclòs: Més endavant, els traslladaren en camions fins a la platja de la Pelosa, situada entre Roses i Cadaqués. Foren instal·lats en tres barracons, en un clos tancat amb filferrades. Els dedicaren a treballar en una pedrera, d’on extreien material per a construir fortificacions a les platges, en previsió d’un atac de les forces franquistes des del mar. La feina era duríssima i el menjar escàs. Els càstigs imposats eren inhumans[1] La descripció, malgrat que somera, caracteritza les línies generals del camp: condicions de vida dures, treball en una pedrera –potser a Montjoi, potser a la Regullosa o al Lloar– i tres barracons. El camp pertanyia a la jurisdicció de la Direcció General de Presons del Ministeri de Justícia i sembla ser que era l’únic d’aquesta mena situat en territori català [2]. Posteriorment, durant la postguerra fou reutilitzat per hostatjar els republicans i demòcrates que, en paraules de l'aficionat a la història Arnald Plujà, “redimien els pecats”. Els presos confinats en el camp de la Pelosa van ser utilitzats com a mà d’obra per construir la pista militar que comunicava Roses amb Cadaqués. D’aquest camp de presoners en queden poques restes materials, així com molt poca informació sobre el seu funcionament. Del seu record material només es conserva una garita de guàrdia, situada a prop del camí de ronda i només deixar la platja de la Pelosa en direcció Norfeu. Tanmateix, hom sap que el camp el formaven dos o tres barracons i dues garites. El Catàleg Municipal de Béns Protegits, del qual aquest camp de presoners forma part amb el número de registre 9, informa que es conserven encara les parets que conformaven el perímetre de les edificacions fins a l’alçada de la finestra; en canvi, la meitat superior i la coberta s’han perdut. Estaven construïdes utilitzant trossos de pedra i maó lligat amb morter i ciment. A pocs metres, en direcció a ponent hi ha l’altre edifici que també formava part del camp de presoners. És de dimensions més reduïdes i també està en ruïnes. A tocar el camí, en la que havia estat l’esplanada del camp hi ha un pou comunal, circular, amb el brocal cobert amb un element d'obra. Aquest pou ha estat arranjat i refet modernament. El camp de presoners estava voltat d´un reixat, pel qual, sembla, era bastant fàcil escapar-se.
- ↑ Josep Benet, Memòries 1. De l'esperança a la desfeta. 1920-1939, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, pàg. 422
- ↑ Badia, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Oliba. Barcelona: 2001
Nivell de protecció[modifica]
B. Protecció bàsica.
Objectes de protecció:
- Cos íntegre de la garita de vigilància
- Ubicació de la mateixa
- Pou: volumetria i característiques hidrològiques
- Les obres en els edificis inclosos en la categoria C contemplaran com a primera opció la conservació de la façana
- La substitució parcial o total de la façana haurà de justificar-se tècnicament.
- En cas d’eliminació de l’element s’haurà de documentar gràfica i fotogràficament. En qualsevol cas, cal assegurar la memòria dels dos edificis conservats parcialment. La volumetria del conjunt, la implantació en el terreny, les característiques tècniques i morfològiques, i les connotacions d’ús han de configurar un fons de referència que n’asseguri la preservació del testimoni cultural implícit.
|
