Apicultura: Diferència entre les revisions

Revisió de 14:40, 2 març 2012

Arnes d'apicultura,Paratge de Mas Ponach

L' apicultura és una especialització de la ramaderia que consisteix en la cria de l'abella Apis mellifera per l’home per tal d'explotar els productes del rusc. L’apicultor ha de procurar a l'eixam d'abelles un abric, tenir-ne cura: alimentació suplementària, control de malalties, anar amb compte amb els plaguicides i fecundació artificial de reines. Se'n recull una part de la mel que produeixen procurant que no els en manqui per passar l'hivern. Els productes més tradicionals que es recollien de les abelles eren la mel i la cera. El pròpolis, usat ja en l'antic Egipte, ha esdevingut d'ús molt corrent i amb noves aplicacions des de fa relativament pocs anys. El mateix es pot dir de la gelea reial o del pol·len fresc, recollit abans que les abelles entrin al rusc i el processin per fer-ne l'anomenat pa d'abella. També hi ha explotacions dedicades a vendre eixams o activitats relacionades amb el mercat de venda de ruscos buits,estris apícoles i medicaments. Practicada en tots els continents (s'han exportat les abelles mel•líferes allà on aquesta espècie no hi tenia una distribució espontània), aquesta activitat difereix segons les varietats (subespècies) d'abelles, el clima i el nivell de desenvolupament econòmic. L'apicultura és un camp on es barregen els mètodes ancestrals (com el fum per actuar) amb els actuals.

L'abella de la mel, abella europea o abella occidental (Apis Mellifera) és una espècie d'himenòpter apòcrit de la família dels àpids. És l'abella que s'utilitza preferentment (però no exclusivament) en apicultura en tot el món.

El seu nom científic prové del llatí; Apis significa "abella", Melli -, "mel" i ferra "portar" ("abella que porta mel"). El nom va ser creat el 1758 per Carl von Linné qui, adonant-se més tard que, en realitat, les abelles no porten mel, sinó pol·len. Intentà corregir el nom pel de Apis mellifera ("abella que fabrica mel") en una publicació posterior. Tanmateix d'acord amb les regles dels sinònims taxonòmics el nom més antic té preferència. El 28 d'octubre de 2006, es va seqüenciar completament el genoma de l'abella Apis mellifera. Va ser el tercer insecte en assolir-se aquesta seqüenciació (després de la mosca de la fruita i del mosquit).

El 2007 els mitjans de comunicació alertaven sobre l'anomenada síndrome del despoblament dels ruscos (en anglès: Colony Collapse Disorder). Les abelles europees, des de fa uns dotze anys, pateixen importants pèrdues en totes les regions del món. Les causes no estan encara perfectament establertes (s'apunta al microorganisme Nosema). L'índex de desaparicions va del 50% al 90 % de les poblacions.

Importància de les abelles[modifica]

Abelles. Foto de gárgoris

Tal com hem esmentat anteriorment, veient la importància que té l'abella a la pol·linització, la seva influència en l'ecosistema és enorme. L'abella pol·linitza el 75% de totes les plantes, la qual cosa significa que sense l'abella moltes plantes disminuirien o desapareixerien. La subsistència de moltes espècies seria impossible a causa que moltes depenen de les abelles per sobreviure.

I tal com va dir Einstein “L'ésser humà no viuria més de cuatra part d'anys sense las abelles" Encara que sembli alarmista aquest tipus d'afirmació s'ha de tenir en compte ja que el 90% de les plantes que necessita l'ésser humà les pol·linitzen les abelles.

Depredadors de les abelles[modifica]

Els enemics de les abelles es poden classificar en tres tipus diferents: els que les parasiten, els que la maten i les que destrueixen els panells. Els paràsits són organismes que presenten en la seva formació de graus d'organització més elevats que els bacteris, reben el nom de “zooparàsits” i causen greus danys i pèrdues a abellars quan la infestació és massiva. Depenent de la seva localització en l'organisme parasitat, es coneix com endoparàsit quan realitzen la seva acció depredadora a l'interior de l'organisme atacat i “ectoparàsit” quan la realitzen per fora de l'animal hoste.

Existeixen en les abelles diversos tipus de paràsits que les afecten. Dins de les parasitosis externes hi ha els protozous com la Nosema Apis que es desenvolupa en les cèl·lules del aparell digestiu de l'abella, més exactament en el ventricle, produint en l'abella un escurçament de la seva vida útil. El tractament que es realitza al país és amb “fumagilina”, sent la dosi d'un gram per litre de xarop durant cinc setmanes.

També trobem la emebosis, la agent causal és la Malpighamoeba Mellificae, que entre els seus símptomes causa quists com a actitud de defensa dels mitjans externs, en produir la neteja dels excrements, per part de les abelles, aquestes es tornen a infectar.

Dins de les acariosi externes tenim a la Varroa Sacobsoni, també es pot nomenar el poll de les abelles que hiverna en els ruscs dipositant els ous sobre els opercles de mel però mai en les cel·les de cria. La seva metamorfosi es desenvolupa sota dels opercles, un cop assolit l'estat adult, s'ubica en les abelles entre el tòrax i l'abdomen des d'allà es trasllada fins a la boca on pren l'aliment.

Quan el parasitisme és gran i la reina té una quantitat important de polls sobre ella, pot sentir-se molesta disminuint la seva ovoposició, així com també pot produir disminució de les tasca d'alimentació larvària de les dides en competir pel menjar.

Mel[modifica]

Cullerada de mel. Foto de Domiriel.

La mel és un fluid dolç i viscós produït per les abelles i d'altres insectes a partir del nèctar de les flors. També s'obté mel de la secreció de determinats insectes que xuclen la saba, aleshores s'anomena mel de melada. El gust i color d'aquesta substància és determinat pel tipus de flors de les que se'n recull el nèctar. El sabor varia en funció de la font de nèctar, i dels diversos tipus i graus de mel; els més comuns inclouen, entre d'altres, la mel de taronger, d'esbarzer i de gerd. La tècnica que involucra l'extracció de mel de les bresques d'abella és coneguda com l'apicultura o bé crestar; és l'art de criar abelles per tal d'aprofitar-ne els productes relacionats amb l'animal, com la mel i la cera.

La varietat produïda per les abelles mel·líferes (gènere Apis) és la més comuna i és el tipus de mel recollida pels apicultors i la que consumeixen els éssers humans. La mel produïda per les abelles i d'altres insectes té propietats molt diferents. Les abelles transformen el nèctar en mel per un procés de regurgitació i emmagatzematge d'aquesta substància com una font d'aliment en bresques de cera a l'interior del rusc. Les pràctiques d'apicultura encoratgen la seva sobreproducció perquè es pot produir i extreure'n en excés sense posar en perill la colònia d'abelles. A més, un efecte secundari de la collita de nèctar i pol·len per a la producció de mel és la pol·linització, la qual és crucial per a la reproducció de plantes florents.

La mel obté la seva dolçor dels monosacàrids fructosa i glucosa i té aproximadament la mateixa dolçor relativa que la del sucre granulat.[1][2] Els usos primaris de la mel són la cuina, l'enfornat, com a acompanyament del pa (comú o torrat, generalment durant l'esmorzar) o begudes com el te. Té propietats químiques atractives per a la cocció, i un sabor característic que porta a algunes persones a preferir-la per davant del sucre i altres edulcorants.[1] La majoria dels microorganismes no poden créixer en la mel per la seva baixa activitat d'aigua que és del 0,6.[3] No obstant això, de vegades, la mel conté endospores latents del bacteri Clostridium botulinum, que pot ser perillós per als nens ja que les endospores es poden transformar en bacteris productors de toxines en el tracte intestinal immadur del nadó, el que porta a la malaltia i fins i tot la mort.[4]

Es creu que els humans van començar a collir la mel dels ruscs el 10000 aC, segons unes pintures trobades a les Coves de l'Aranya, a Bicorb (València). Hipòcrates, el pare de la medicina, en va lloar els poders terapèutics i la va fer servir per guarir diverses afeccions de la pell, úlceres i per alleujar el dolor en general. Els egipcis, per la seva banda, la van fer servir per tractar les cataractes, nafres, talls i cremades. A l'Antiga Roma, els metges l'usaven per ajudar els seus pacients a adormir-se. La Bíblia menciona diverses vegades la mel, sempre com un símbol de plaer. Per això els rius del paradís contenen mel, una imatge recollida per l'Alcorà. Els jueus mengen fruita untada en mel per desitjar-se un bon any nou, ple de dolços moments. Igualment les núvies gregues mullaven els dits en mel abans d'entrar a la casa del marit per tenir un bon matrimoni i una dolça relació amb la sogra. Entre els antics romans servia com a moneda de canvi, igual que l'or o la sal. Entre els egipcis s'usava per embalsamar els cossos.

I com ja sabeu la mel prové de las flors de la zona i per tant cada mel es diferent. A l' Empordà en tenim una anomenada mel de mil flors.