|
|
| (8 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) |
| Línia 1: |
Línia 1: |
| − | [[Categoria: Segle XX]] | + | [[Categoria: Segle XX]] [[Categoria: Històries personals]] [[Categoria:La guerra]] [[Categoria:Supervivència]] [[Categoria:Conflicte]] [[Categoria:Esperança]] |
| | + | [[Imatge:joan_junca.jpg|350px|thumb|dreta|Joan Juncà]] |
| | + | En '''Joan Juncà Figarola''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam. |
| | | | |
| − | En '''Joan Juncà Figarola''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam. En Joan no és podia queixar, ja que en aquest aspecte va tenir molta sort, perquè el seu pare era transportista i la seva mare peixatera i rebien menjar cada setmana. En canvi, molta gent, la majoria, ho passaven realment malament: En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per on li arribés menjar.
| + | En Joan no és podia queixar, ja que en aquest aspecte va tenir molta sort, perquè el seu pare era transportista i la seva mare peixatera i rebien menjar cada setmana. En canvi, molta gent, la majoria, ho passaven realment malament. |
| | + | |
| | + | En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per fer-se arribar menjar. |
| | “Quan sorties a passar l'estona al carrer, a comprar o a fer qualsevol cosa, veies a gent que les passava realment canutes, i se't trencava el cor, els volies ajudar però no podies, perquè el menjar ja era just per els que hi havien a casa”, - ens explicà en Joan. | | “Quan sorties a passar l'estona al carrer, a comprar o a fer qualsevol cosa, veies a gent que les passava realment canutes, i se't trencava el cor, els volies ajudar però no podies, perquè el menjar ja era just per els que hi havien a casa”, - ens explicà en Joan. |
| − | En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al cine, als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot. | + | |
| − | En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte. | + | En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al [[cine]], als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot. |
| | + | |
| | + | En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte". |
| | “A nivell familiar molt agradable perquè no teníem res però a la vegada ho teníem tot, érem feliços així. A nivell de llibertat, tenies llibertat per a tot menys per parlar de política.”- així recorda en Joan l'època. | | “A nivell familiar molt agradable perquè no teníem res però a la vegada ho teníem tot, érem feliços així. A nivell de llibertat, tenies llibertat per a tot menys per parlar de política.”- així recorda en Joan l'època. |
Revisió de 12:38, 26 abr 2011
En Joan Juncà Figarola va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam.
En Joan no és podia queixar, ja que en aquest aspecte va tenir molta sort, perquè el seu pare era transportista i la seva mare peixatera i rebien menjar cada setmana. En canvi, molta gent, la majoria, ho passaven realment malament.
En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per fer-se arribar menjar.
“Quan sorties a passar l'estona al carrer, a comprar o a fer qualsevol cosa, veies a gent que les passava realment canutes, i se't trencava el cor, els volies ajudar però no podies, perquè el menjar ja era just per els que hi havien a casa”, - ens explicà en Joan.
En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al cine, als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot.
En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte".
“A nivell familiar molt agradable perquè no teníem res però a la vegada ho teníem tot, érem feliços així. A nivell de llibertat, tenies llibertat per a tot menys per parlar de política.”- així recorda en Joan l'època.
