Església parroquial de Santa Maria: Diferència entre les revisions

L'església està formada per tres naus, creuer i una capçalera poligonal. A cada nau lateral hi ha tres capelles on s’hi poden trobar diversos passos de processó i altars a sant Pere, patró de la confraria de Pescadors, i a la verge del Carme, patrona de la gent de mar. Altres devocions més esteses com ara el Sagrat Cor i la verge de Montserrat i Sant Josep també hi són presents. Aquest últim retaule va ser fet per l’ebenista rosinc Jaume Vicens.

L'església de Santa Maria va agafar el relleu del l'antic temple de Santa Maria del monestir de Santa Maria de Roses i va ser consagrada l'any 1796 estant encara en obres. El nou temple ha estat edificat en diverses fases, la més antiga correspon a la part de la l’absis, el creuer i la cúpula. La primera pedra es va posar el 29 de juny de l’any 1792 i no va ser fins el 1853 que es va acabar la fase que es va acabar anomenant “obra vella”. Les obres van durar tants anys perquè van ser interrompudes en diverses ocasions degut a la situació política i militar de Roses durant la primera meitat del segle XIX. Ente el 1853 i el 1864 es reprenen les obres i es construeix “l’obra nova”, les naus del pis superior. Aquesta segona fase va ser projectada per l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol però tampoc va ser acabada.

Planta del temple

Finalment les obres es reprenen l’any 1959 i el 1963 s’acaben les voltes de les naus, d'acord amb el projecte de l'arquitecte figuerenc Juli Rosa Cirilo. Durant l’última dècada del segle XX tenen lloc unes obres de reforma en les que es modifica part de la façana, es restaura el teulat i finalment l’interior (1996). En aquesta última fase de reforma es suprimeix l’escalinata central que separava els dos nivells, naus i capçalera. Actualment el sòl de l’església presenta un lleuger desnivell uniforme. Abans de la reforma hi havia adossades unes sales destinades a la catequesi. Després de l’última reforma aquestes es varen llevar deixant la paret nord neta d’estructures.

Durant la Guerra Civil es van destruir totes les imatges. L’altar actual, dedicat a Maria Assumpta, va ser inaugurat l’any 1953 i va ser construït per Pelai Martínez Paricio. La talla de la verge és de Josep Espelta.

Història[modifica]

Construcció del temple actual[modifica]

Prengué la iniciativa d'edificar un nou temple parroquial, l'actual, el rector Jaume Dilmer, que prengué possessió del càrrec en 1790. Trobà recolzament en el poble, que havia d'acudir a celebrar les solemnitats en un lloc distant de la vila, i en l'estament militar, pel qual havia de ser un destorb l'entrada de gent a la ciutadella.

No va caldre comprar el terreny per a l'església i el cementiri; en feren donació gratuïta els esposos Pere i Caterina Badia. En testimoni de gratitud foren inhumats dins del temple. Algú profanà les tombes durant la revolta de 1936, i més tard han estat recobertes en renovar-se el paviment. Cada any se celebren, d'acord amb un rescripte de la congregació romana del Concili, sufragis especials per aquest matrimoni.

La primera pedra la posà, el dia de Sant Pere de l'any 1792, el bisbe Tomàs de Lorenzana. Heus ací la transcripció literal de l'acta, procedent d'un llibre de confirmació de la parròquia:

"Habentse dignat lo illm. y Sr. bisbe de Gerona Dn. Thomas de Lorenzana y Butron venir a esta vila, posà la primera pedra en la nova Iglesia en lo territori nomenat Bolnau, cerca la riera dels Ginjolers nomenada, cerca lo centro de la vila de Rosas, y en mig la colassa que correspon tras lo altar major, acompañat del clero y ajuntament de dita vila, essent lo cap de aquest Agustí Joher, batlle, y de aquell Jaume Dilmer, rector, qual pedra se posà lo die de St. Pere, 29 juny 1792".

De la primera etapa de construcció ho ignorem gairebé tot; l'arquitecte, els comptes i la part que s'arribà a edificar. No pugué progressar molt l'obra, perquè dos anys després de començada, durant la Guerra Gran amb França, la vila sofrí un dur setge.

Pel gener de 1795 un bombardeig francès deixava inservible el temple del monestir. El culte començà a celebrar-se a l'església nova el diumenge dia 2 d'octubre de 1796, amb el trasllat del sagrament de l'Eucaristia des de l'església del monestir, i amb el baptisme d'un moro d'Alger d'uns trenta anys, de nom Cazi, que va prendre el nom d'Antoni i el cognom de Porta, que era el del seu padrí, el coronel governador de la plaça militar. Al cementiri annexe s'hi començà a enterrar en 1794, a fi de poder desafectar el cementiri situat prop de la ciutadella. Dues campanes que restaven al monestir es traslladaren a la parròquia el 1798.

Etapa 1805-1807[modifica]

Un "Libro de cuentas y razón de la fábrica de la iglesia de la villa de Rosas" conserva els comptes detallats de l'etapa de construcció de 1805 a 1819.

El 14 d'abril de 1805, els veïns, reunits a l'església, van decidir continuar la construcció. Elegiren per junta directiva el rector, Jaume Dilmer, Rafael Mairó, contralor d'artilleria, en representació dels militars, Francesc Berta en representació dels pagesos i Josep Romanyach, patró, com a portaveu de la gent del mar. L'ofici de tresorer recaigué en Jacint Morales, capellà del castell de la Trinitat, que composà el llibre que acabem de referir.

Es demanaren donatius en metàlic per adquirir allò que no es produïa al poble, com fusta, rajols i teules. El total reunit durant els anys 1805, 1806 i 1807 fou de 624 duros tres pessetes. L'abat d'Amer contribuí amb 53 duros; Francesc Coll, pagès, amb 24, els altres màxims contribuents, amb 16 duros cada un, foren Domènec Costei, pagès, Pau Arola, comerciant, Josep Romanyac, Llorenç Palau, Joan Trull, patrons, i Jaume Dilmer i Jacint Morales, eclesiàstics.

Una bona font d'ingressos venia del peix, bé pescant en diumenge, bé donant a l'obra les multes imposades a pescadors que no observaven els reglaments, bé per donatiu del gremi; entre 1805 i 1807 aportaren 783 duros dues pessetes.

A través de postulació per les cases, bacins de l'església, suscripcions, blat i vi recollit per les cases i multes imposades o arbitris cedits per l'ajuntament ingressà durant el mateix període la major contribució, de 1.906 duros dues pessetes. Alguns veïns ajudaren tenint a dispesa a casa seva els paletes.

Les despeses dels anys 1805 - 1807 pujaren a 3.336 duros tres pessetes. Francesc Soriano, autor dels plànols de l'obra, cobrà 16 duros. Dirigia les obres com a mestre major Llorenç Duran, que cobrava 12 duros al mes; un paleta treballava a raó de pesseta i mitja el jornal, i un peó, a 2 pessetes diàries; probablement els paletes rebien una part de retribució en espècie.

Igual com hem assenyalat a propòsit de la primera etapa, tampoc de la segona es pot precisar quina part de l'edifici es pogué dur a terme.

Etapa 1817-1819[modifica]

Els caps de família del poble, convocats a l'església el 25 de maig de 1817, acordaren reemprendre les obres, cedir a benefici d'elles els préstecs fets a l'estat durant els anys 1814 - 1815 i tornar a prendre com a tresorer Jacint Morales. Es recolliren 624 duros de donatius en metàl.lic, 383 duros de la pesca, i 304 duros entre almoines i donatius de blat, vi i oli.

Les despeses enregistrades ara sumen 1.343 duros. Dirigia l'obra el mestre major Pere Antoni Sanés. Els rajols es pagaven a set rals el cent, les teules, a 18 pessetes el cent, i els jornals, a set rals. Els comptes, no assenyalen la part de l'obra que es féu durant el període, tot i que les despeses en fusta i teules indiquen que es cobririen algunes voltes. Es fa referència en elles a la "media naranja" que és la cúpula. Igualment es feren cornises, que eren emmotllades amb guix. Degueren instal.lar-se unes estàtues d'evangelistes, si bé els comptes només anoten el que costaren els ferros per sostenir-les i les corones, que eren de fusta. Tot plegat constituí la part d'església que avui presenta el nivell més baix, anomenada correntment 1' "obra vella".

L'altar major es construí en 1839, segons plànols de Pere Quadres, escultor de Vic. La decoració era de columnes i gerros, obra de Gabriel Jordà, de Figueres, i incloïa un sagrari de fusta, que daurà Joan Barril.

L'obra nova: 1853 - 1864[modifica]

Plaça de l'Església als anys 20

S'edificà durant aquesta etapa la part de nau que té el nivell del sòl més enlairat i l façana. Per quin motiu es troba un desnivell d'1 '20 metres entre l'obra vella i l'obra nova de l'església, és una incògnita que hipòtesis enginyoses no han aconseguit de resoldre.

Les obres s'emprengueren per gestions de l'ajuntament i la parròquia, en base a unes subvencions que concedia l'Estat per a la restauració d'esglésies. Signà el pressupost en 1853 Martí Sureda i Deulovol (1822 - 1890), arquitecte provincial. El projecte que presentà preveia l'allargament de la nau i la construcció de la façana principal, flanquejada per dos airosos campanars. Aprovà el projecte, com era prescrit, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. La previsió de despeses era de 312.543 reals de billó, compresa l'obra de fusteria, ferreria, vidrieria, pintura i fins el treball d'escultura de dues estàtues de terra cuita a la façana i d'una creu flanquejada per àngles entre els campanars; la vila n'aportaria una tercera part per mitjà del carreteig dels materials fins a peu d'obra. Per donar continuïtat a l'edifici proposava Sureda d'enderrocar les voltes i cobertes del presbiteri i creuer, i refer-les a l'altura exigida per la façana, detall que no es posà en pràctica.

En total l'estat abonà, entre 1859 i 1864 un total de 163.256 reals; les despeses pujaren a 179.256 reals, amb un dèficit de 16.000. Ja en 1863 s'enregistraven dificultats per a la continuació dels treballs, a causa de la negativa dels veïns a efectuar el carreteig de rajols i pedres, i sembla que aquest fou el motiu que es deixès inacabat el projecte. No s'arribaren a cobrir les naus laterals d'aquesta part, que restaren tapiades i serviren de magatzems.

Dins del temple hom trobava, a més de l'altar major, dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu, quatre altars. Els de la dreta eren el de Sant Sebastià i el de la Mare de Déu del Roser, aquest decorat amb pintures que representaven els misteris del Rosari. A l'esquerra hi havia l'altar de Sant Pere i el de la Mare de Déu del Carme.

Restauració després de 1939[modifica]

Durant la guerra civil hom destrossà els altars i les imatges. Es perderen també tres calzes, dos copons, una custòdia, una vera-creu i dos canelobres, tot de plata. Una part del temple es destinà a mercat i l'altra, a taller cooperatiu de fusteria; al costat del mur nord s'hi construí un refugi pels bombardeigs.

La restitució del temple al culte es féu gradualment. Les mateixes tropes nacionals, en 1939, bastiren un altar provisional i pintaren l'interior de l'església. Fins al 1959 l'obra nova continuà com havia estat deixada després de 1863, sense voltes, amb un senzill teulat a vol de garsa a la nau central, i tapiades les naus laterals. La construcció de les voltes i pavimentació es dugué a terme entre 1959 i 1960, per mitjà d'una subvenció del Ministerio de Educación Nacional, que pujà a un milió de pessetes; la gestionà l'arquitecte del patrimoni nacional Alejandro Ferrant. Juli Rosa, arquitecte figuerenc, fou l'autor del projecte; cooperaren a la construcció les empreses Fina, de Girona, per la volta central, i Jaume Coll, de sobrenom Glaudis, per les voltes laterals. Encara el 1980 es renovà la major part dels teulats, per un import superior als tres milions de pessetes.

Al solar de l'antic cementiri es construí el 1960 una nova rectoria. La vella havia estat venuda en 1926. Una remodelació, duta a terme en 1974, reservà el primer pis com a vivenda, i destinà els baixos a locals de catequesi i esplai.

Història recent[modifica]

Interior del temple, en l'actualitat

El mossèn Joan Riu, penúltim rector de l'Església Santa Maria de Roses, fou el promotor d'una sèrie de reformes que començaren al 1974 (remodelant la rectoria) i que acabaren al 1995.

Al 1980 es fa el teulat de "l'obra nova". De 1992 a 1993, celebrant el bicentenari de l'Església, es fa la primera fase de remodelació: tots els altres teulats i les façanes laterals es reformen i es dóna, també, un acabat digne a la façana principal. Al 1995 es realitza la segona fase, que consisteix en la remodelació de tot l'interior i que culmina el dia 8 d'abril d'aquell mateix any amb la dedicació del nou altar.

Rectors de Roses[modifica]

A causa de la dificultat per a saber les dates exactes de les rectories d'alguns sacerdots, només s'especifiquen aquells que exerciren de rectors a partir de la segona meitat del s.XVI. Tampoc apareixen els ecònoms o rectors provisionals.

Localització[modifica]

Plaça de l’Església s/n

Coordenades[modifica]

• UTM: X:514786 Y: 4679084

Nivell de Protecció[modifica]

B. Protecció bàsica.

Objectes de protecció

• Volum de l’edifici i planta general
• Paraments, voltes, cúpula i altres elements arquitectònics.
• Torre del campanar posterior.
• Subsòl de l’església i de l’entorn immediat
• Técnica constructiva i materials utilitzats.

Bibliografia[modifica]

• Josep M. Marquès, Santa Maria de Roses, Roses, Patronat Parroquial Santa Maria de Roses, 1992.

Enllaços externs[modifica]

• Santa Maria de Roses Viquipèdia.
• Església de Santa Maria de Roses Web Oficial de la parròquia.
• Església parroquial de Santa Maria de Roses Pobles de Catalunya.
• Reportatge de Santa Maria Roses Avui.

1792-1995 / Neoclásico / Pedro Martín Cermeño, ingeniero; Martí Sureda Deulovol y Juanjo Albors, arquitectos

Templo de estilo neoclásico que se empezó a construir en 1792 por disposición de las autoridades militares de la Ciutadella, que no querían que continuara el culto en la antigua iglesia románica del monasterio de Santa María. Está formada por tres naves, un crucero y una cabecera poligonal. El nuevo templo, consagrado el 2 de octubre de 1796, se construyó en varias fases entre los siglos XVIII y XX. La parte más antigua, llamada «obra vieja», corresponde al ábside, el crucero y la cúpula y se terminó en 1853. Las obras duraron tantos años porque se vieron interrumpidas en varias ocasiones debido a la situación política y militar de la ciudad durante la primera mitad del siglo XIX.

1792-1995 ∕ Neoclassical / Pedro Martín Cermeño, engineer; Martí Sureda Deulovol and Juanjo Albors, architects

A church in the neoclassical style begun in 1792 for the use by the military authorities of the Ciutadella who did not wish to continue worshipping at the old Romanesque church of the monastery of Santa Maria. It comprises three naves, a crossing and a polygonal chancel. The new church was consecrated on 2nd October, 1796, although it was built in various phases between the18th and 20th centuries. The oldest part, known as the “obra vella” or "old work", includes the apse, the crossing and the dome and was finished in 1853. The work took so long due to the many interruptions arising from the political and military situation of the town during the first half of the 19th century.

1792-1995 / Néoclassique / Pedro Martín Cermeño, ingénieur ; Martí Sureda Deulovol et Juanjo Albors, architectes

Temple de style néoclassique dont la construction commença en 1792 à la demande des autorités militaires de la Citadelle, qui ne voulaient pas que le culte continue dans l'ancienne église romane du monastère de Santa Maria. Il est formé de trois nefs, d'une croisée du transept et d'un chevet polygonal. Cependant, le nouveau temple, consacré le 2 octobre 1796, a été construit en plusieurs phases entre le XVIIIe et le XXe siècle. La partie la plus ancienne, appelée « construction ancienne », correspond à l'abside, à la croisée du transept et au dôme et fut achevée en 1853. Les travaux se sont éternisés parce qu'ils ont été interrompus à plusieurs reprises en raison de la situation politique et militaire de la ville au cours de la première moitié du XIXe siècle.

La « construction nouvelle » de l'architecte provincial Martí Sureda Deulovol se prolongea jusqu'en 1864, phase au cours de laquelle on construisit les nefs de l'étage supérieur ainsi que la façade. Les voûtes des nefs latérales furent terminées entre 1959 et 1963. Néanmoins, l’ouvrage ne fut pas achevé avant 1995, lorsque la façade fut réaménagée et que le perron central qui séparait en deux niveaux les nefs et le chevet fut supprimé. Aujourd'hui, le sol de l'église présente un léger dénivelé uniforme qui la rend unique.