Va néixer a Roses el 1913. El seu pare era l'encarregat de la pedrera de marbre blanc que hi havia al Lledó, prop de Falconera. "El marbre es treballava allà mateix i era transportat fins a Roses on, setmanalment, venia un vaixell que el portava cap a Barcelona", ens explica.
Abans de la guerra, havia treballat com a aprenent de mecànic amb el senyor Antonio Serra i, després, com a conductor d'autocars de línia regular. Durant la guerra va voltar molt. Va començar al front d'Aragó, molt a prop de Terol. Després va anar a Madrid per reorganitzar-se. Amb els companys, tornaren a Catalunya, a Agramunt i a Organyà, i van acabar a Puigcerdà. De Puigcerdà van creuar la frontera cap a França i marxaren cap a la costa de Saint-Cyprien.
Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, els gendarmes es van presentar a la casa on vivia dient-li que, l'endemà, estigués llest perquè vindrien a buscar-lo. Aquella mateixa nit, espantat pel pressentiment d'un viatge sense return, va fugir cap a la muntanya, va passar per Banyuls i sortí entre Espolla i Rabós. Li van deixar una bicicleta i arribà, per fi, a Roses l'endemà. En Cinto va ser empresonat i fou portat al camp de concentració de Figueres. "El Camp es deia la Carbonera, i era al carrer Progrés de Figueres", recorda. El seu germà, en Francesc, va portar l'aval i va poder tornar a Casa.
Va començar a treballar de transportista, feina que combinava amb la compra de peix i la seva posterior venta a Figueres i, fins i tot, a Girona. Més tard, va tornar a la companyia d'autocars, es va comprar un cotxe, un Buick, i durant dos anys va fer de taxista. Quan es va retirar li agradava anar a ajudar els seus fills al taller mecànic sempre que podia. La seva gran afició ha estat sempre el futbol. "Quan era jove jugava amb el Roses, era davanter Centre", conclou. [1]
