Roses, seu bisbal: Diferència entre les revisions

Revisió de 15:10, 18 oct 2011

Un dels episodis històrics més desconeguts per la ciutadania en general és l´existència d´una possible seu bisbal visigoda a Roses. De fet, en l´actualitat Roses té bisbe titular, el valencià Enric Benavent Vidal, nomenat el 8 de novembre de 2004, que, a més, és bisbe auxiliar de València. Anteriorment, el bisbe de Roses havia estat el sud-americà Néstor Hugo Navarro, entre el 15 d´abril de 1998 i el 19 de març de 2003, moment en què fou nomenat bisbe d´Alto Valle del Río Negro.

Navarro havia substituït en el càrrec l´anglès -i bisbe auxiliar de Liverpool- John Rawsthorne que, fins al moment, ha estat el bisbe de Roses que més temps ha retingut aquest honor, des del 9 de novembre de 1981 fins al 4 de juny de 1997, en què fou nomenat bisbe de Hallam. Abans, durant un any i mig (3 de desembre de 1979-30 de juny de 1981), fou bisbe de Roses Laurence Forristal, per passar després a titular de la diòcesi d´Ossory. Francis Lenny fou l´anterior bisbe rosinc, entre el 3 de maig de 1974 i el 16 de juliol de 1978, data de la seva defunció. Finalment, el primer bisbe de Roses contemporani fou William Tibertus McCarty, originari de la llunyana -i perillosa, almenys en l´imaginari fílmic- Rapid City. Exercí la dignitat morada des de l´11 de setembre de 1969 fins a la seva dimissió el 13 de gener de 1971.

Seu bisbal[modifica]

A.M. Puig i A. Riera, a Història de l´Alt Empordà, apuntaven que «el fet de trobar la seu de Roses en ple segle XX és conseqüència, possiblement, de la seva recuperació a mitjan segle XVI, arran del Concili de Trento, quan s´institueix l´obligatorietat que els bisbes auxiliars puguin ser-ho mentre tinguin al seu càrrec una seu titular, majoritàriament velles seus extingides». D´aquesta manera, el bisbe de Roses és, alhora, bisbe auxiliar d´una altra diòcesi i deixa d´ésser-ho quan és nomenat bisbe titular -com hem vist anteriorment.

L´origen de la possibilitat que Roses hagués estat en època visigoda seu episcopal s´inicia l´any 1940, quan el pare Antonio Ferrua -com relata Hug Palou en el seu lamentablement inèdit treball de recerca de doctorat Jurisdiccions i privilegis a la vila de Roses: orígens de la jursidicció compartida. Segles X a XVI (1989)- «donava a conèixer algunes inscripcions pertanyents a les catacumbes de Siracusa, dels segles IV-V». Una d´aquestes làpides funeràries feia menció a un Auxentius Hispanus patria ep(iscopus) Rotdon que «l´eminent jesuïta identificà amb Roses». No era un tema totalment nou, ja que al segle XVI Jeroni Pujades, a la Crónica Universal del Principado de Cataluña, afirmava que «en tiempo de los Reyes godos fue ciudad episcopal», encara que no és menys cert que també mostrava certes reserves sobre la veracitat de l´assumpte: «Maravíllome, porque en otros autores no lo he leido, ni encuentro Concilio alguno con firma de tal ciudad». Aquesta tradició també fou recollida el 1849 per Pascual Madoz en el seu cèlebre Diccionario geográfico universal.En tot cas, però, la qüestió de fons és analitzar si és possible que Roses hagués estat seu d´un bisbat en l´antiguitat tardana.

En primer lloc, cal analitzar la situació econòmica i social del que, aleshores, era, segons les més recents investigacions, un simple vicus -poc més que una petita concentració humana, un poblet, depenent d´un altre de més important que, en el nostre cas, seria Empúries.

La investigació arqueològica, fonamentalment, ha permès caracteritzar l´enclau rosinc amb un cert desenvolupament econòmic a partir, sobretot, de la segona meitat del segle IV.

Les evidències materials semblen demostrar l´existència d´un vicus força dinàmic, malgrat que l´historiador Narcís Amich, en un recentíssim treball titulat Les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d´època tardoantiga (segles IV-VII), defensi, tot seguint Josep Maria Nolla, que «d´ençà de finals del segle II aC, Roses s´integrà plenament en l´òrbita emporitana, i no solament perdé autonomia política sinó que també patí una important davallada demogràfica, a més d´un important procés de desurbanització que conduiria cap a l´aspecte dispers i poc dens que ens mostren les restes arqueològiques». Tanmateix, les restes d´una important vil·la romana, dedicada fonamentalment a la transformació de peix, de diverses estructures paleocristianes -que posen en relació Roses amb els corrents nord-africans de difusió del cristianisme- i l´existència d´una seca que encunyà moneda entre els anys 586 i 702 mostren un nucli humà i econòmic actiu. La historiografia referent a la possibilitat que Roses hagués estat seu episcopal durant els segles IV-V dC s´ha manifestat força dividida. L´actual estat de coneixements no permet donar una resposta definitiva al tema i els diversos investigadors han intentat aportar diferents indicis a favor i en contra d´aquesta hipòtesi, que caldrà analitzar detingudament.

L´existència d´un bisbat a Roses ha suscitat una clara diferència d´opinions entre els investigadors que han tractat el tema. La manca de dades empíriques sòlides i concloents ha afavorit aquest debat historiogràfic i, alhora, ha fornit d´arguments els partidaris de negar-ne l´existència.

bàsicament, els historiadors reacis a creure que Roses hagués estat seu bisbal recolzen la seva posició en la dificultat d´identificar el topònim Rotdon amb Roses i, sobretot, en dos indicis fonamentals: en primer lloc, la pèrdua d´autonomia política que comportà una dependència jeràrquica del vicus rosinc d´Empúries, «de la qual sembla que depenia territorialment i eclesiàstica», com escriu Narcís Amich. Però, a més, la manca de signants als concilis visigots provinents de Roses aporta un nou element d´incertesa. L´existència d´un bisbat rosinc -s´argumenta- hauria d´haver deixat alguna mena de rastre documental. Anna M. Puig, tanmateix, ha detectat l´existència d´un Auxenci (o Augenci) -el bisbe esmentat a la inscripció funerària trobada a les catacumbes de Siracusa- que assisteix al Concili de Saragossa celebrat el 380 i en signa les actes. Encara que no se n´esmenta la procedència, l´historiador Hug Palou puntualitza que «els bisbes coneguts que hi participaren corresponen a seus de la meitat nord d´Hispània i de la meitat sud de la Gàl·lia, Aquitània sobretot», una precisió que contradiu aquells que identificaven l´esmentat Auxentius amb el bisbe de Toledo, que no sembla que hagués hagut d´assistir al Concilium Caesaraugustanum.

D´altra banda, hi ha diversos investigadors que ofereixen una sèrie d´indicis que permetrien d´especular sobre l´existència d´un bisbat rosinc. Les restes materials -fonamentalment arqueològiques- esdevindrien un primer punt de consideració. Les ruïnes d´un absis del segle V, la localització d´una ara paleocristiana dels segles IV-V, la troballa d´una làpida funerària cristiana dels segles V-VI i, en definitiva, l´existència d´una necròpolis datable entre els segles IV-VI són diversos elements que donen una idea del paper religiós de Roses en aquest període. La ferma recepció del cristianisme a Roses en aquests segles reforça la possibilitat que s´hagués tancat el cercle amb la fundació d´una seu episcopal. En segon lloc, s´ha observat, com apunta Hug Palou, «la correspondència entre seu episcopal i seca visigoda»: és usual que una seu episcopal anés acompanyada de l´existència d´una seca de moneda visigòtica a la mateixa població. En aquest sentit, pren una rellevància especial l´existència a Roses d´una seca que encunyà moneda entre els regnats de Leovigild (586) i Ègica (702). Essent aquesta cronologia una mica posterior a la possible existència de la seu episcopal rosinca (segles IV-V), el mateix investigador especulava que «mentre Empúries és seu episcopal durant els dos segles centrals del regne visigot de Toledo, no se li coneix seca emissora, mentre essent Roses una seca clarament documentada al llarg del mateix període, no tenim cap referència del seu bisbat. Seria un cas de complementarietat per a dues demarcacions territorials veïnes, Empúries i Peralada, en aquest període cronològic dels segles VI i VII?».

La qüestió, per tant, continua sense resoldre´s de manera definitiva i satisfactòria. Anna M. Puig apuntava que "és probable que aquest bisbat es perdés, potser, en benefici de la seu emporitana.

La qüestió sobre si la seu de Roses fou el precedent de la d´Empúries, i s´extingí com a resultat d´un trasllat d´emplaçament, o si ambdues varen coexistir en temps més reculats fins que la primera va passar a dependre de la segona, queda encara per resoldre". Arribats a aquest punt, només resta continuar la investigació de la tardoantiguitat al nordest català. L´aprofundiment del coneixement de l´organització territorial d´aquesta àrea geogràfica durant el període visigòtic i de les peculiaritats locals de cada població semblen vies de recerca fonamentals.

Sigui com sigui, la possibilitat de l´existència d´una seu episcopal a Roses en època tardoantiga torna a evidenciar la riquesa de la història antiga de la població i la necessitat, sempre imperiosa, d´esmerçar-hi els recursos econòmics adients que permetin avançar en el coneixement del nostre passat més llunyà. Nogensmenys, tampoc és corrent viure en una població en la qual hom pot entrebancar-se amb una qualsevol resta grega o romana.

Bibliografia[modifica]

• Barris, Josep Mª (2008): Article d'opinió