|
|
Esperanza Matías Ballenote: Diferència entre les revisions
De Rosespedia
|
|
| (Hi ha 2 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | | Línia 9: |
Línia 9: |
| | Recorda que, acabada la Guerra, van viure una època molt dura. Ella comenta que no van passar gana però sí anaven molt justos. Quan era a casa amb la família, el seu pare, a banda del servei de guàrdia, també anava a treballar la terra i, com que tenien tants fills, hi havia molta gent que sempre els donava alguna cosa. Després, quan es va casar, el seu home a la nit anava a la teranyina i, al matí, a vegades anava a fer el canvi. Acostumava a anar de Roses a Sant Pere i a Sant Climent amb bicicleta, a canviar oli o peix per mongetes o per farina. | | Recorda que, acabada la Guerra, van viure una època molt dura. Ella comenta que no van passar gana però sí anaven molt justos. Quan era a casa amb la família, el seu pare, a banda del servei de guàrdia, també anava a treballar la terra i, com que tenien tants fills, hi havia molta gent que sempre els donava alguna cosa. Després, quan es va casar, el seu home a la nit anava a la teranyina i, al matí, a vegades anava a fer el canvi. Acostumava a anar de Roses a Sant Pere i a Sant Climent amb bicicleta, a canviar oli o peix per mongetes o per farina. |
| | | | |
| − | Durant un temps, van treballar com a personal de servei del senyor [[Díaz Pacheco]], a [[can Rahola]]. A canvi de l'allotjament i manutenció, '''tenien cura de tot i guardaven la casa quan els senyors marxaven.''' Ens explica que els Rahola era una família molt important de Roses, a més, el senyor Pacheco, que era capità d’infanteria, va fer moltes coses per al poble i era un enamorat del futbol, per això, l'antic [[camp de fulbol Díaz Pacheco|camp de futbol de Roses]], que estava situat a l'actual pàrquing del [[Teatre Municipal]], portava el seu nom. | + | Durant un temps, van treballar com a personal de servei del senyor [[Díaz Pacheco]], a can Rahola. A canvi de l'allotjament i manutenció, '''tenien cura de tot i guardaven la casa quan els senyors marxaven.''' Ens explica que els Rahola era una família molt important de Roses, a més, el senyor Pacheco, que era capità d’infanteria, va fer moltes coses per al poble i era un enamorat del futbol, per això, l'antic [[Camps de futbol|camp de futbol de Roses]], que estava situat a l'actual pàrquing del [[Teatre Municipal]], portava el seu nom. |
| | | | |
| | D'aquella Roses de la postguerra, poca cosa en queda, '''recorda que anava a ballar a la SUF i a comprar a [[ca l'Americà]]''', al carrer de Joan Badosa. Però l'arribada del turisme va canviar molt el poble: l'afluència massiva de turistes i també de treballadors va fer que molta gent llogués habitacions per treure's un extra, com la seva mare. “Després tot era nou”, comenta l'Esperanza fent al·lusió al gran canvi que experimentà el poble. I les seves paraules són ben encertades: començava una nova època per a Roses, una nova oportunitat de progrés i de futur. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.52 </ref></poem></blockquote> | | D'aquella Roses de la postguerra, poca cosa en queda, '''recorda que anava a ballar a la SUF i a comprar a [[ca l'Americà]]''', al carrer de Joan Badosa. Però l'arribada del turisme va canviar molt el poble: l'afluència massiva de turistes i també de treballadors va fer que molta gent llogués habitacions per treure's un extra, com la seva mare. “Després tot era nou”, comenta l'Esperanza fent al·lusió al gran canvi que experimentà el poble. I les seves paraules són ben encertades: començava una nova època per a Roses, una nova oportunitat de progrés i de futur. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.52 </ref></poem></blockquote> |
Revisió de 18:59, 13 maig 2017
 Esperanza Matías / Autora: Judith Ijsselstein
Tot i no haver nascut a Roses, l'Esperanza ha viscut gairebé tota la seva vida a Roses. Va néixer al petit poble de Guijo de Galisteo, a Extremadura. El seu pare era carabiner i ella era la més gran dels set germans. La família va venir a viure a Roses el mateix any 1924, quan l'Esperanza només tenia dos mesos. El seu pare va demanar destí a Catalunya i l'enviaren a Roses. Va anar a l'escola fins als dotze anys, quan va començar la Guerra.
Ja de ben jove, va anar a cosir amb en Pere Guitart, de ca la Jana. Allà va fer de sastressa fins que es va casar el 1950, quan tenia 26 anys. El seu home, en Pere Marí Macau, com la majoria dels homes de Roses, anava a la pesca i també a terra, a collir olivers i raïm. Van tenir dos fills.
Cosir ha estat una feina però també una gran afició, li agradava molt, a més, tot i deixar de treballar quan es va casar, va continuar fent de forma esporàdica algunes feines per a cases de Roses, com can Seseras.
Recorda que, acabada la Guerra, van viure una època molt dura. Ella comenta que no van passar gana però sí anaven molt justos. Quan era a casa amb la família, el seu pare, a banda del servei de guàrdia, també anava a treballar la terra i, com que tenien tants fills, hi havia molta gent que sempre els donava alguna cosa. Després, quan es va casar, el seu home a la nit anava a la teranyina i, al matí, a vegades anava a fer el canvi. Acostumava a anar de Roses a Sant Pere i a Sant Climent amb bicicleta, a canviar oli o peix per mongetes o per farina.
Durant un temps, van treballar com a personal de servei del senyor Díaz Pacheco, a can Rahola. A canvi de l'allotjament i manutenció, tenien cura de tot i guardaven la casa quan els senyors marxaven. Ens explica que els Rahola era una família molt important de Roses, a més, el senyor Pacheco, que era capità d’infanteria, va fer moltes coses per al poble i era un enamorat del futbol, per això, l'antic camp de futbol de Roses, que estava situat a l'actual pàrquing del Teatre Municipal, portava el seu nom.
D'aquella Roses de la postguerra, poca cosa en queda, recorda que anava a ballar a la SUF i a comprar a ca l'Americà, al carrer de Joan Badosa. Però l'arribada del turisme va canviar molt el poble: l'afluència massiva de turistes i també de treballadors va fer que molta gent llogués habitacions per treure's un extra, com la seva mare. “Després tot era nou”, comenta l'Esperanza fent al·lusió al gran canvi que experimentà el poble. I les seves paraules són ben encertades: començava una nova època per a Roses, una nova oportunitat de progrés i de futur. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.52
|
