Joan Juncà Figarola - Historial de revisió

WikiSysop a 11:38, 26 abr 2011

2011-04-26T11:38:32Z

Havalina a 10:14, 28 març 2011

2011-03-28T10:14:11Z

Havalina a 10:13, 28 març 2011

2011-03-28T10:13:25Z

Havalina: Joan Juncà s'ha reanomenat com Joan Juncà Figarola

2011-03-28T09:59:55Z

Joan Juncà s'ha reanomenat com Joan Juncà Figarola

Judiit.19 a 11:26, 14 març 2011

2011-03-14T11:26:16Z

Judiit.19 a 11:23, 14 març 2011

2011-03-14T11:23:03Z

Judiit.19 a 11:17, 14 març 2011

2011-03-14T11:17:48Z

Judiit.19 a 11:12, 14 març 2011

2011-03-14T11:12:02Z

Judiit.19 a 11:11, 14 març 2011

2011-03-14T11:11:32Z

Judiit.19 a 10:56, 14 març 2011

2011-03-14T10:56:57Z

@@ Línia 5: / Línia 5: @@
 En Joan no és podia queixar, ja que en aquest aspecte va tenir molta sort, perquè el seu pare era transportista i la seva mare peixatera i rebien menjar cada setmana. En canvi, molta gent, la majoria, ho passaven realment malament.
-En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per on li arribés menjar.
+En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per fer-se arribar menjar.
 “Quan sorties a passar l'estona al carrer, a comprar o a fer qualsevol cosa, veies a gent que les passava realment canutes, i se't trencava el cor, els volies ajudar però no podies, perquè el menjar ja era just per els que hi havien a casa”, - ens explicà en Joan.
-En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al cine, als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot.
+En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al [[cine]], als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot.
-En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte.
+En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte".
 “A nivell familiar molt agradable perquè no teníem res però a la vegada ho teníem tot, érem feliços així. A nivell de llibertat, tenies llibertat per a tot menys per parlar de política.”- així recorda en Joan l'època.

@@ Línia 1: / Línia 1: @@
-[[Categoria: Segle XX]] [[Categoria: Històries personals]] [[Categoria:Superviència]] [[Categoria:Conflicte]]  [[Categoria:Esperança]]
+[[Categoria: Segle XX]] [[Categoria: Històries personals]] [[Categoria:La guerra]] [[Categoria:Supervivència]] [[Categoria:Conflicte]]  [[Categoria:Esperança]]
 [[Imatge:joan_junca.jpg|350px|thumb|dreta|Joan Juncà]]
 En '''Joan Juncà Figarola''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam.

@@ Línia 1: / Línia 1: @@
-[[Categoria: Segle XX]] [[Categoria: Històries personals]]
+[[Categoria: Segle XX]] [[Categoria: Històries personals]] [[Categoria:Superviència]] [[Categoria:Conflicte]]  [[Categoria:Esperança]]
 [[Imatge:joan_junca.jpg|350px|thumb|dreta|Joan Juncà]]
 En '''Joan Juncà Figarola''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam.

@@ Línia 7: / Línia 7: @@
 En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per on li arribés menjar.
 “Quan sorties a passar l'estona al carrer, a comprar o a fer qualsevol cosa, veies a gent que les passava realment canutes, i se't trencava el cor, els volies ajudar però no podies, perquè el menjar ja era just per els que hi havien a casa”, - ens explicà en Joan.
 En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al cine, als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot.
 En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte.
 “A nivell familiar molt agradable perquè no teníem res però a la vegada ho teníem tot, érem feliços així. A nivell de llibertat, tenies llibertat per a tot menys per parlar de política.”- així recorda en Joan l'època.

@@ Línia 1: / Línia 1: @@
-[[Categoria: Segle XX]]
+[[Categoria: Segle XX]] [[Categoria: Històries personals]]
 [[Imatge:joan_junca.jpg|350px|thumb|dreta|Joan Juncà]]
 En '''Joan Juncà Figarola''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam.

←Versió més antiga	Revisió de 09:59, 28 març 2011
(Cap diferència)

←Versió més antiga		Revisió de 10:56, 14 març 2011
Línia 1:		Línia 1:
	[[Categoria: Segle XX]]		[[Categoria: Segle XX]]

−	En '''Joan Juncà''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam.	+	En '''Joan Juncà Figarola''' va néixer el 28 de desembre de 1940 a Roses, és un dels testimonis de la postguerra. En Joan ens explica que durant la postguerra, les condicions de vida eren molt dures: hi va haver un nombre elevat de malalties, els carrers i les cases van quedar destruïts per les bombes, i sobretot hi havia molta fam. En Joan no és podia queixar, ja que en aquest aspecte va tenir molta sort, perquè el seu pare era transportista i la seva mare peixatera i rebien menjar cada setmana. En canvi, molta gent, la majoria, ho passaven realment malament: En Joan ens explica el cas d'uns veïns, que el pare era un oficial republicà que va ser empresonat, i quan va sortir als anys 50, va morir de fam, ja que no coneixia ningú i no tenia cap mètode per on li arribés menjar.
		+	“Quan sorties a passar l'estona al carrer, a comprar o a fer qualsevol cosa, veies a gent que les passava realment canutes, i se't trencava el cor, els volies ajudar però no podies, perquè el menjar ja era just per els que hi havien a casa”, - ens explicà en Joan.
		+	En Joan quan sortia al carrer amb els amics, anaven a jugar a futbol, al cine, als balls... ja que no tenien res millor per fer, perquè amb les condicions en que es trobaven els carrers i els locals eres desastroses, estaven destruïts per les bombes, i per lo tant, no permetien fer res. Però cap als anys 60 van començar a rehabilitar-ho tot.
		+	En Joan ens explicava, no molt content, que durant la postguerra viscuda s'havia de ser totalment addicte al règim, qualsevol comentari o acte de rebel·lió era un motiu de pes per anar a la presó. També, una altre cosa per la qual en Joan estava completament disgustat, era per l'intent d'eliminar el català per complet. No es permetien ni diaris, ni revistes, ni cine, ni teatre en català. “Ens deien que el català era un dialecte.
		+	“A nivell familiar molt agradable perquè no teníem res però a la vegada ho teníem tot, érem feliços així. A nivell de llibertat, tenies llibertat per a tot menys per parlar de política.”- així recorda en Joan l'època.