Anselma María García Herranz - Historial de revisió

Xe a 16:32, 2 oct 2015

2015-10-02T16:32:18Z

Xe a 11:47, 5 ago 2009

2009-08-05T11:47:44Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «
Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 an...».

2009-07-22T08:46:04Z

Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 an...».

Pàgina nova

<blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 anys que la senyora Anselma va deixar el seu poble natal, Monterubio, a la província de Segòvia, per buscar una nova vida, unes oportuintats que al seu poble es feien difícils d'assolir. Dels 6 germans que eren, ella era la més petita de les noies. El seu pare, que es dedicava a la pagesia, va morir jove i la seva mare es va tornar a casar.

Un dia, o potser una nit, amb unes amigues, van prendre la decisió de la seva vida: marxar el poble. Primer van anar a Madrid i després cap a la costa. Dels pobles costaners que van visitar, Roses va ser el que més li va agradar. Però en aquell temps el poble era molt diferent: "No había nada, sabe usted, nada. Cuatro casas de pescadores... Cuando las mujeres nos veían llegar, corrían unas detrás de las otras. Porque nosotros llevábamos pantalones y claro... Pero ellas se marcharon y yo me quedé, me entiende. Me busqué un trebajo en un hotel, algunas casas para hacer y hablé con el cura que me consiguió una pensión para dormir, y aquí me quedé".

Les seves amigues van marxar, van continuar el seu camí, -"les gustaba volar...", diu Anselma María-, però ella va pensar que Roses era un bon lloc per començar una nova vida. Es va quedar aquí, però sola. I sempre ha estat així, envoltada d'una soledat sovint volguda i sempre digna. Serena, resignada, altiva i coneixedora que la soledat, tot i que ara la seva situació és difícil, també té un costat bo, afirma: "No tengo a nadie, ni marido, ni hijos, ni pienso tenerlos. Vamos, que no me ha intersado. Yo he hecho siempre lo que me ha dado la gana, no he tenido que estar atada a nadie". Ara, la seva única família es Chemi, un petit gos que uns veïns alemanys li van regalar.

La gran afició de Anselma María ha estat el ball, especialment les sardanes, i remarca: "Los jueves y los domingos hacían sardanas en la plaza y a mí me encantaba bailar. Duraban todo el día, por la mañana y por la tarde, y siempre venía mucha gente, también gente de fuera. ¡Si yo soy más catalana que las catalanas!". L'època que recorda amb més nostàlgia és quan hi havia els americans. Tot i el temps que ha passat, encara recorda un d'aquells soldats, en Jimmy. Segons diu, els americans van fer molt per Roses. Ella, a vegades, havia pujat a la base, netejava i li donaven de menjar. Recorda quan organitzaven festes a la plaça de Sant Pere. Primer, feien un dinar per a tots i després, el ball. A Roses, la gent els estimava molt i, quan van marxar, tothom es posà molt trist. "Algunos lloraron, ellos tampoco querían irse", ens comenta.

"Yo siempre he sido una persona muy natural y no me han gustado las mentiras: si es blanco, es blanco y, si es negro, es negro; si tengo, tengo y, si no tengo, no tengo. A veces he tenido que pedir a los payeses que me dieran comida, como ahora, que el señor cura me trae comida. Claro, usted comprenderà, estoy sola. La carne la veo una vez a lmes, porque es muy cara y no puedo comprarla", acaba sentenciant.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Soledat]]

←Versió més antiga		Revisió de 16:32, 2 oct 2015
Línia 1:		Línia 1:
		+	[[Imatge:M-Anselma-Garcia-Herraz.jpg\|350px\|thumb\|dreta\|Anselma María García / Autora: Judith Ijsselstein]]
		+
	<blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 anys que la senyora Anselma va deixar el seu poble natal, Monterubio, a la província de Segòvia, per buscar una nova vida, unes oportuintats que al seu poble es feien difícils d'assolir. Dels 6 germans que eren, ella era la més petita de les noies. El seu pare, que es dedicava a la pagesia, va morir jove i la seva mare es va tornar a casar.		<blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 anys que la senyora Anselma va deixar el seu poble natal, Monterubio, a la província de Segòvia, per buscar una nova vida, unes oportuintats que al seu poble es feien difícils d'assolir. Dels 6 germans que eren, ella era la més petita de les noies. El seu pare, que es dedicava a la pagesia, va morir jove i la seva mare es va tornar a casar.

@@ Línia 1: / Línia 1: @@
 <blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 anys que la senyora Anselma va deixar el seu poble natal, Monterubio, a la província de Segòvia, per buscar una nova vida, unes oportuintats que al seu poble es feien difícils d'assolir. Dels 6 germans que eren, ella era la més petita de les noies. El seu pare, que es dedicava a la pagesia, va morir jove i la seva mare es va tornar a casar.
-Un dia, o potser una nit, amb unes amigues, van prendre la decisió de la seva vida: marxar el poble. Primer van anar a Madrid i després cap a la costa. Dels pobles costaners que van visitar, Roses va ser el que més li va agradar. Però en aquell temps el poble era molt diferent: "No había nada, sabe usted, nada. Cuatro casas de pescadores... Cuando las mujeres nos veían llegar, corrían unas detrás de las otras. Porque nosotros llevábamos pantalones y claro... Pero ellas se marcharon y yo me quedé, me entiende. Me busqué un trebajo en un hotel, algunas casas para hacer y hablé con el cura que me consiguió una pensión para dormir, y aquí me quedé".
+Un dia, o potser una nit, amb unes amigues, van prendre la decisió de la seva vida: marxar el poble. Primer van anar a Madrid i després cap a la costa. Dels pobles costaners que van visitar, Roses va ser el que més li va agradar. Però en aquell temps el poble era molt diferent: "No había nada, sabe usted, nada. Cuatro casas de pescadores... Cuando las mujeres nos veían llegar, corrían unas detrás de las otras. Porque nosotros llevábamos pantalones y claro... Pero ellas se marcharon y yo me quedé, me entiende. Me busqué un trabajo en un hotel, algunas casas para hacer y hablé con el cura que me consiguió una pensión para dormir, y aquí me quedé".
-Les seves amigues van marxar, van continuar el seu camí, -"les gustaba volar...", diu Anselma María-, però ella va pensar que Roses era un bon lloc per començar una nova vida. Es va quedar aquí, però sola. I sempre ha estat així, envoltada d'una soledat sovint volguda i sempre digna. Serena, resignada, altiva i coneixedora que la soledat, tot i que ara la seva situació és difícil, també té un costat bo, afirma: "No tengo a nadie, ni marido, ni hijos, ni pienso tenerlos. Vamos, que no me ha intersado. Yo he hecho siempre lo que me ha dado la gana, no he tenido que estar atada a nadie". Ara, la seva única família es Chemi, un petit gos que uns veïns alemanys li van regalar.
+Les seves amigues van marxar, van continuar el seu camí, -"les gustaba volar...", diu Anselma María-, però ella va pensar que Roses era un bon lloc per començar una nova vida. Es va quedar aquí, però sola. I sempre ha estat així, envoltada d'una soledat sovint volguda i sempre digna. Serena, resignada, altiva i coneixedora que la soledat, tot i que ara la seva situació és difícil, també té un costat bo, afirma: "No tengo a nadie, ni marido, ni hijos, ni pienso tenerlos. Vamos, que no me ha interesado. Yo he hecho siempre lo que me ha dado la gana, no he tenido que estar atada a nadie". Ara, la seva única família es Chemi, un petit gos que uns veïns alemanys li van regalar.
 La gran afició de Anselma María ha estat el ball, especialment les sardanes, i remarca: "Los jueves y los domingos hacían sardanas en la plaza y a mí me encantaba bailar. Duraban todo el día, por la mañana y por la tarde, y siempre venía mucha gente, también gente de fuera. ¡Si yo soy más catalana que las catalanas!". L'època que recorda amb més nostàlgia és quan hi havia els americans. Tot i el temps que ha passat, encara recorda un d'aquells soldats, en Jimmy. Segons diu, els americans van fer molt per Roses. Ella, a vegades, havia pujat a la base, netejava i li donaven de menjar. Recorda quan organitzaven festes a la plaça de Sant Pere. Primer, feien un dinar per a tots i després, el ball. A Roses, la gent els estimava molt i, quan van marxar, tothom es posà molt trist. "Algunos lloraron, ellos tampoco querían irse", ens comenta.
-"Yo siempre he sido una persona muy natural y no me han gustado las mentiras: si es blanco, es blanco y, si es negro, es negro; si tengo, tengo y, si no tengo, no tengo. A veces he tenido que pedir a los payeses que me dieran comida, como ahora, que el señor cura me trae comida. Claro, usted comprenderà, estoy sola. La carne la veo una vez a lmes, porque es muy cara y no puedo comprarla", acaba sentenciant.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>
+"Yo siempre he sido una persona muy natural y no me han gustado las mentiras: si es blanco, es blanco y, si es negro, es negro; si tengo, tengo y, si no tengo, no tengo. A veces he tenido que pedir a los payeses que me dieran comida, como ahora, que el señor cura me trae comida. Claro, usted comprenderà, estoy sola. La carne la veo una vez al mes, porque es muy cara y no puedo comprarla", acaba sentenciant.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

Anselma María García Herranz - Historial de revisió

Xe a 16:32, 2 oct 2015

Xe a 11:47, 5 ago 2009

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 an...».

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «
Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 an...».