Mostra la font per a Maria Pilar Reixach Pujol

[[Imatge:42mariapilarreixac.jpg|350px|thumb|dreta| Maria-Pilar Reixach/ Autora: Judith Ijsselstein]] 

<blockquote> <poem> Durant els anys trenta i fins que va esclatar la Guerra Civil, '''Roses va ser un perit paradís on grans figures del món de la política i de la vida social de Barcelona trobaven un lloc per descansar''' i poder oblidar-se de les obligacions de la vida quotidiana, amb la família i els amics, i gaudir de les nits caloroses d’estiu i de la claror del mar Mediterrani. 

La Maria-Pilar recorda especialment aquells dies. Tot i que va néixer a Barcelona l’any 1921 perquè el seu pare era funcionari de la Diputació de Barcelona, '''els seus avis i els besavis materns eren originaris de Roses''', i els paterns eren de Barcelona, però venien els estius a aquesta població. Així, doncs, durant '''tota la infància i adolescència venien a passar els estius''' al petit poble empordanès. Ella i el seu germà, que ens acompanya durant l’entrevista, comenten que hi havia molta relació entre la gent del poble i els estiuejants de Barcelona. Recorden, per exemple, que els Pi-Sunyer tenien un canot amb el qual cada dia sortien cap a l’[[Almadrava]] i on deixaven pujar tothom que ho volia. Segons diu, hi havia molta harmonia: “Als vespres hi havia una reunió al Club de tots els polítics d’aquell temps. Semblava el Parlament. Hi havia els Pi-Sunyer, els Rahola, en Joan Casanovas, que havia estat president del Parlament... i feien una gran taula rodona i discutien. També venia gent de fora, com en Pompeu Fabra, que havia vingut moltes vegades. Era un ambient molt bonic. També venia en [[Jaume Vicens Vives]], que es va casar amb una filla dels Rahola, i en Cirici Pellicer, que era un gran crític d’art. Venia molta gent”. [[El Club]] era un bar amb terrassa que hi havia al costat de l’antic [[Hotel Moderno]], molt a prop de l’actual rambla, i era el centre del poble. Els dos germans recorden una anècdota, una de tantes que podrien explicar-nos: “En Pompeu Fabra, un dia que estaven allà, va dir al cambrer: ‘Porta'm un cenicero’. Ho va dir expressament per provocar i tothom va riure”.

La Maria-Pilar ha viscut molt de temps a Barcelona. Va anar a l’escola-institut El Parc, a la Ciutadella, fins al batxillerat i després a l’escola Massana, al carrer de l’Hospital, on va cursar els estudis d’art i s’especialitzà en pintura d’esmalt. Però no ha pogut oblidar mai el poble de la seva família i les seves estades a l’estiu, de les quals dóna testimoni. Recorda companys de l’època, com els de can Llorens, anomenats també els de [[can Guero]], o en Ramonet Pujol, de [[can Vinyes]], però especialment recorda la Núria Rahola, que va ser una gran amiga.

Aquell temps màgic va durar fins que esclatà la [[Guerra Civil]]. Tot i que van passar gran part del conflicte a Barcelona, continuaren venint a Roses. D’aquells anys '''recorda que el seu oncle, el Doctor Pujol, i el Doctor Salazar van establir un hospital''' a una [[Casa de Baldiri Rahola|casa propietat d’en Baldiri Rahola]], on actualment hi ha la Caixa Catalunya. Era a la zona coneguda com [[el Parc]]. L'hospital va funcionar durant la guerra i fins i tot s’hi feien operacions.

Pel que fa a la vida professional, quan va acabar la carrera va treballar durant un temps des de casa, però després de la mort del seu pare va anar a Granollers a viure amb el seu germà, també solter i metge director de l’hospital d’aquella ciutat, i amb el qual ha viscut sempre més.

Després de la jubilació del seu germà, van decidir canviar de residència i venir a viure a Roses, un somni del qual sempre havien parlat, però que per motius de feina no van poder dur a terme fins el 1992.

La Maria-Pilar diu que en quaranta anys el poble ha canviat molt, però que “encara tenim sort que no han fet tantes barbaritats, perquè a la costa s’han fet coses horribles”, comenta referint-se als anys seixanta i setanta, en què es va construir tant a Roses que va canviar la fisonomia del poble. Comenta que l’indret que més li agradava era Canyelles Grosses. Recorda que al final de la platja hi havia un racó amb molta sorra on, quan eren petits, pujaven i baixaven fent tombarelles, i també recorda que hi havia molts olivars, on anaven a menjar l’arròs i els musclos. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p. 102 </ref></poem></blockquote>


==Notes==
<references/>


[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Oci]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]