Mostra la font per a Maria-Lluïsa Turró Blanch

[[Imatge: Mlluisaturroblanc.jpg|350px|thumb|dreta| Maria-Lluïsa Turró / Autora: Judith Ijsselstein]]
	
<blockquote><poem> La infància de la Maria, nascuda a Roses l'any 1919, ha estat lligada al [[carrer de Davant]], on va néixer i on els seu pare, en Josep Turró, tenia una fleca. La Maria recorda algunes tradicions que es feien al poble i que passaven davant de casa, com la [[processó de Corpus]] o la [[processó de Sant Pere]], de la qual comenta: “Aquell dia la imatge portava pomes i escamarlans penjats, perquè era el patró dels pescadors i feien la processó pel poble”. També de ben petita anava a la [[plaça de Catalunya]] a jugar amb les seves amigues, i quan va ser més gran a mirar les sardanes els dissabtes. 

Va anar a l'escola de noies que hi havia just a sobre de la fleca fins als dotze anys, i després va començar a anar a cosir. Un any més tard va conèixer el seu home, en [[Manel Cufí Font]], durant una estada a França, on va anar a fer la verema. Durant un temps van cosir junts a la [[sastreria de can Gadilla]], al carrer de Pi-Sunyer, on va estar fins que va començar la guerra. Recorda que molta gent de Roses marxava per la muntanya cap a la frontera francesa per escapar de la guerra. Recorda que el sastre i el seu fill van intentar-ho, però van ser detinguts i foren assassinats. Després, el negoci va continuar com a botiga de comestibles, però la feina de sastre es va deixar de fer.

La Maria Blanc, que és com se la coneix, explica durant la guerra el seu home va estar pres tot i no tenir cap ideologia concreta. Però com que els seus germans eren afins al bàndol republicà, el van empresonar. També el seu pare va haver de patir les represàlies posteriors al 1939, segons diu, “amb els ulls vidriosos, la veu trencada, però el cap enlairat com si estigués mirant al cel”. “Ell no era d'aquestes idees, però al meu pare li van treure la feina. '''El meu pare era el flequer del poble.'''” Recorda que malgrat que no van passar gana, a vegades havien de menjar pa negre, que era un pa fet amb soja i de gust molt dolent. 

El seu home va morir molt jove, quan ella tenia quaranta-un anys, i va quedar vídua amb dos fills, un nen i una nena. Però afegeix que sempre va tenir el recolzament dels seus pares. Parlant de la família, no podem deixar de citar en [[Fernando Cufí]], el germà del seu home, i la persona que va portar a terme les primeres excavacions i descobriments a la Ciutadella de Roses. Anys després, marxà a Cuba, on va morir. Segons diu la Maria, en Fernando Cufí estava casat amb una cubana i tenia dues filles, però un any hi va haver molt casos de xarampió i les nenes van morir el mateix dia. Fou aleshores quan la família decidí marxar a l'illa caribenya.

Després de la guerra, '''la Maria va continuar exercint de sastressa''', però va començar a netejar xalets i cases. Quan anava a [[Canyelles Petites]] ho feia a peu, per estalviar-se el preu del transport, que era d'un duro. També va estar un temps a casa d'uns americans que treballaven al [[El Pení|Pení]], dels quals guarda un bon record. Recorda que ells sortien a la nit i ella tenia cura dels nens. 

Ara que ja han passat molts anys, encara continua recordant com era Roses en els temps que ella jugava a la plaça, abans dels dies tràgics de la guerra i d'una vida d'esforços dedicada al treball i a tirar endavant la seva família. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.42</ref></poem></blockquote>


==Notes==
<references/>


[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria:La guerra]]
[[Categoria: Oficis]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]