Mostra la font per a Liliane Corbellini

[[Imatge:lilian-corbelini.jpg|350px|thumb|dreta|Liliane Corbellini / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote><poem>Des del 1977, la vida de la Liliane ha estat lligada a l'urbanització el Cardo de Roses i al turisme, especialment alemany, que coneix molt bé. Per això la Liliane té molt a dir sobre l'activitat social i econòmica que és el turisme i sobre el canvi sofert pel poble en aquests últims anys.

La Liliane va néixer a Vacallo, un petit poble de muntanya de la Suïssa italiana, el 1922. El seu pare fou president de la Colonia Libera Italiana durant la Segona Guerra Mundial i va ajudar els partisans que van lluitar contra Mussolini. Després fou nomenat vicecònsol italià. Ella va estudiar a Chiasso i després a Zuric fins als divuit anys, on va fer secretariat. Després d'estar tres anys en pràctiques, va treballar a diferents oficines. 

Sobre la guerra a Suïssa, la Liliane explica que van tancar les fronteres i es van començar a racionar els aliments. Recorda que amb els cupons i les cartilles de racionament els donaven pasta, arròs i 350 grams de pa si treballaves molt. Recorda que es menjava molta carn de cavall. Segons diu, hi havia molta mancança de tot, però als pobles la vida era més fàcil que a la ciutat, on la situació va ser més complicada. Pel que fa a la neutralitat del país durant la guerra, diu que no sempre fou així. En aquells temps, ella treballava a l'oficina de l'empresa ASSA, on feien rellotges per als detonadors de les bombes. La seva família va amagar una família jueva durant quatre mesos fins que van poder marxar; després, una de polonesa, i després d'altres.

Quan va acabar la guerra, el primer any va ser molt difícil. El 1945 es va casar i va tenir tres fills. Al cap de cinc anys, la Liliane, el marit i els fills van marxar a viure a Basilea, on va començar a treballar per a la societat Ecco Interin. Va treballar sis anys en uns grans magatzems i més tard a la policlínica de l'hospital de Basilea. Per ella, Basilea és la seva ciutat, ja que allà hi va viure trenta anys de la seva vida. D'aquells anys recorda especialment quan anaven a la Selva Negra.

El 1972 es va divorciar i va conèixer el que seria el seu segon marit. Amb ell va venir a viure a Roses. Recorda que el 1971 va venir de vacances i es va quedar enamorada de la nostra vila. El 1974 van comprar una casa a la urbanització el Cardo, i el 1977 els propietaris de la urbanització els van dir si volien venir-hi com a administradors. La urbanització era cent per cent alemanya. Ella es va encarregar de parlar amb l'Ajuntament i aleshores es començà a arreglar la urbanització.

Per la Liliane, el turisme alemany sempre ha estat de qualitat. Diu que els alemanys són molt educats i amables, però que malauradament ara ja no vénen tant com abans; en part perquè no hi ha aparcament i la gent de les urbanitzacions no pot anar a Roses, però també perquè el poble s'ha modernitzat i ha perdut el seu encant. Els grans edificis i els hotels fan que Roses perdi la seva autenticitat. Recorda que en els anys bons, el restaurant Caiman o el Català sempre estaven plens d'alemanys: "Los chicos con la guitarra y cantando canciones. Eso era lo que les gustaba a los alemanes", comenta. A més, llavors tot era molt barat i els alemanys tenien molts diners.

La Liliane, amb to poètic i emocionada pel record, ens parla de Roses, d'aquell poble que la va enamorar: "El mar con su pequeño puerto, con sus calles viejas, con los pequeños balcones... ¡La nostalgia de Roses! La gente de Roses, que a la mañana se sentaban delante de su puerta a charlar".<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>


==Notes==
<references/>


[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]