Mostra la font per a Joan Fonolleras Giralt

[[Imatge: Joanfonolleras.jpg|350px|thumb|dreta| Joan Fonolleras / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote><poem>D'aquella Roses d'uns tres mil habitants on va néixer l'any 1920, amb les barques amarrades davant de casa i les dones remendant xarxa contínuament, ben poc en queda. En Joan, de [[cal Regalat]], ha estat sempre relacionat amb la mar. Als catorze anys, quan encara no podia ni aixecar els rems, va començar a anar a la pesca de tresmall. Anaven amb una barca petita i feien la pesca artesana. Ell, '''de la mà del seu pare, va descobrir els secrets del mar''' i durant molt de temps van fer un molt bon equip. 

Fins als catorze anys, en Joan, tot i ser fill de pescador, va anar a l’escola de Les Nacionals. Comenta que aquesta escola es deia així, perquè els mestres eren de designació nacional, a diferència de l'[[Convent de les Pobres Filles de Jesús|escola de les monges]] o l’escola del [[pòsit de pescadors]] que hi havia a l'actual rambla de Roses. També anava a fer classes particulars amb el [[Pere Pont Sansballó|senyor Pont]]. Per a ell els estudis van ser molt importants i els va aprofitar molt. 

Durant la guerra, '''va formar part de l'anomenada quinta del biberó''' i va anar al front de l’Ebre. En Joan ens dóna testimoni de la importància de l'educació en aquell temps i del grau d'analfabetisme de la població: “De moment, vaig fer la instrucció, però en poc temps em van fer delegat de cultura. Amb els meus pocs estudis havia d'ensenyar els altres. Perquè, escolta, era una pena, en aquella època, la poca instrucció que hi havia. [...] Un vuitanta per cent dels joves no sabia ni llegir ni escriure.”

També ens parla de quan van ordenar travessar l'Ebre, cosa que van fer amb barques que havien portat de pescadors de la costa i que anaven amb rem. “Alguns no sabien remar i van morir”, comenta. A la seva barca, l'encarregat de portar-la era pagès i no sabia fer anar els rems, i ell els va agafar i van travessar el riu. Una vegada creuat l'Ebre van prendre posicions, però els bombardejos eren constants i molts joves van morir. Ell va caure presoner i el van portar a Santander; després, a altres camps fins a arribar a Barbastre. Allà va estar en un quarter que els nacionals, que preparaven l'ofensiva contra Catalunya, van condicionar per posar-hi els presoners que pensaven fer. Com a reflexió sobre la guerra i l'exèrcit republicà diu: “De fet, era un desastre, mala organització, mal vestits, mal armament... Jo no vaig voler sortir del camp de concentració; tot i tenir la possibilitat de sortir-ne, m'hi vaig quedar, perquè veia que allà hi estaria millor.”

Quan acabà la guerra, tornà a Roses, però als 15 dies fou cridat per fer el servei militar i marxà a fer la instrucció al Ferrol. Més tard fou destinat a Cadis, a la Carraca. Quan feia dos anys que feia el servei militar va agafar tuberculosi i va estar molt malalt. Aquesta malaltia, que en aquells temps era sovint mortal, possiblement va ser produïda per la feina que feia, ja que era infermer i és probable que li encomanés algun malalt, segons comenta en Joan. Per sort, se'n va sortir.
Una vegada refet, va continuar pescant amb el seu pare. En Joan ens mostra una foto de quan van pescar una tortuga gegant, aquí a la costa de Roses, i ens comença a parlar de '''la pesca de tresmall, una pesca costanera i tradicional''', i hi afegeix: “Es pesquen llagostes, escórpores, rogers... Abans, hi havia temporades que sabíem quan havien de venir els llevants. '''Ara fa molts anys que no he vist un llevant d'aquells''', que durava tres o quatre dies, amb temporal de mar i pluja. Nosaltres seguíem les temporades de la pesca. Segons quin temps, agafaves sèpies; segons quin temps, llenguados; segons quin temps, llagostins... Teníem tota classe de xarxa.”   

Segons ens expliquen ell i la seva dona, la [[Cèlia Godó Coll]], en Joan es va enamorar de la seva esposa quan la va veure com remendava. ”Va pensar que faria per casa seu”, diu somrient la seva dona. Es van casar el 1952 i van tenir una filla.
Es va jubilar als seixanta anys, però fins als vuitanta ha continuat sortint, de tant en tant, amb el bot, a pescar. I conclou: “Era una satisfacció per a tots, perquè jo passava una estona molt bona i, a casa, menjàvem peixos bons. Perquè, creu-me, que de peixos bons n’havíem menjat: llenguados, llagostes, rogers... el bo i millor del mar.” <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.68</ref></poem></blockquote>


==Notes==
<references/>


[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]