Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Mas de la Casa Cremada

2023-04-17T20:43:39Z

Xe:

[[Imatge:Mas_ccremada_2.JPG|350px|thumb|dreta|Mas de la Casa Cremada]]

El '''mas de la Casa Cremada''' és l’element arquitectònic que dóna nom al tot el paratge on es troba. El camí que passa per aquesta masia és el que porta als diferents dòlmens propers com el [[dolmen de la Creu d'en Cobertella]], el [[menhir de la Casa Cremada I]], el [[dolmen del Cap de l'Home]] i el [[dolmen del Llit de la Generala]].

De l’edifici en queden les estructures que corresponen a un àmbit rectangular d’uns sis metres per quatre amb la façana a migdia. Les parets es conserven en una altura considerable. Es pot veure com la porta va ser tapiada ja que aquesta té encara dempeus la part inferior del brancal, construït amb grans carreus. L’edifici constava d’una planta baixa i un primer pis.
Aquest no ha suportat el pas del temps però encara es poden veure en els murs perimetrals els forats de l’embigat que el sostenia. La planta de la resta de l’edifici no es pot identificar degut a la copiosa vegetació que envolta el mas.

Els murs del mas de la Casa Cremada van ser construïts amb pedres de formes i mides irregulars disposades de forma acurada, ben alineades. El repicat d’una de les cares de la pedra dóna d’aquesta preocupació constructiva. Les pedres estan lligades amb fang. El parament en conjunt té un color vermellós que el fa característic.

==Localització==

===Coordenades===
* '''UTM''': X=516187 Y= 4678914

[[Categoria: Civil]]
[[Categoria: Paisatge rural]]
[[Categoria: A pagès]]
[[Categoria: Comunitat]]

Naufragi del Phedon

2018-03-19T09:16:54Z

Xe:

[[Imatge:Phedon.jpg|350px|thumb|dreta|Submarinista en el Phedon. Foto de [http://www.poseidonroses.com Poseidon].]]
[[Imatge:Phedon quadernes.jpg|350px|thumb|dreta|Quadernes del vaixell enfonsat. Foto de [http://www.poseidonroses.com Poseidon].]]

El mercant '''Phedon''' va naufragar el 25 de març de 1933 a cala [[Montjoi]]. Portava un carregament de mongetes, blat de moro i fusta. El naufragi, però, no va ser accidental sinó provocat, com explica el llibre "Naufragis a la mar de l'Alt Empordà":

<blockquote><poem>El ''Phedon'' és un vaixell vell i tronat que ha passat per moltes mans. Ha estat rebatejat vuit vegades pels seus diferents propietaris des del llunyà dia de l'any 1889 en què fou avarat a Stockton, a la riba del Tees. Ara es troba a Barcelona d'on salpa, curt de carbó, el 24 de març. L'endemà arriba davant Cadaqués, és albirat passant i repassant la costa, com si cerqués quelcom. Finalment es decideix: el baix de la Ferrera, clarament indicat a les cartes nàutiques, és el millor lloc per embarrancar. El ''Phedon'' posa proa a Montjoi, ja abans d'arribar-hi la tripulació és transbordada a una teranyina de Roses. En el moment del xoc, navegant per inèrcia, amb les màquines aturades i el capità com a únic tripulant, se sent un segon soroll, esmorteït, com d'una explosió submarina. El vaixell comença a escorar i s'enfonsa lentament.

A l'informe dels fetes el capità declara que una via d'aigua l'ha obligat a dirigir-se a terra, cap a Montjoi, per embarrancar, evitant així la pèrdua de la nau, quan de sobte ha ensopegat amb una roca submergida, és a dir el baix de la Ferrera, que ha obert un nou forat provocant l'enfonsament.

Per encàrrec d'un agent de la companyia Lloyd's enviat expressament i de [[Baldiri Llorens]], delegat de l'asseguradora a Roses, el bus Constantí Kontos reconeix el derelicte. La seva conclusió és que la topada amb el baix no fou prou violenta com per provocar l'enfonsament, i fa notar l'existència d'un forat d'uns dos metres quadrats al casc, amb les planxes del voltant corbades cap a l'exterior, evidència d'una explosió interna. L'informe de Kontos, corroborat per les declaracions dels pescadores de la teranyina que ha recollit la tripulació, fa fracassar la temptativa de frau.

Anys més tard, el 1949, una societat hispano-alemanya obté la concessió pel desballestament del ''Phedon''. L'estat espanyol s'està refent d'una guerra i Europa ha girat l'esquena al règim franquista. No hi ha materials per a la reconstrucció del país, per això recuperar el ferro vell és un bon negoci. Del 1948 al 1959 Jordi Contos dinamita el vaixell (...). Quan els alemanys no paguen Contos deixa la feina i és substituït per un bus basc, desconeixedor de les tècniques de descompressió, que morirà al cap de poc temps d'un accident. Arreglats els comptes amb els alemanys, Contos reprèn la tasca; del vaixell només en quedarà la quilla, ja que la seva extracció no és econòmicament rendible.<ref>"Naufragis a la mar de l'Alt Empordà". Enric Trilla i Morató. Ed. Brau, 2007 (primera edició 1994)</ref></poem></blockquote>

==Fitxa tècnica==
* Nom: Phedon
* Noms anteriors: Monica/Harde/Sundsvall/Zafirios Matsas/Ludovico S./Denia/Windcliffe
* Nom amb què és conegut: Barco de les mongetes
* Activitat: mercant
* Tipus de vaixell: vapor
* Material de construcció: ferro
* Data d'avarament: 1889
* Drassana: Gray Taylor & Co. Stockton (Regne Unit)
* Eslora: 89 metres
* Mànega: 12,27 metres
* Calat: 6 metres
* Tonatge: 1.885 tones
* Propulsió: mecànica
* Bandera/Port de matrícula: grega/Salònica
* Armador o propietari: P. Alexatos & Abazoglou, Alexatos Bros, Managers
* Càrrega: mongetes
* Lloc del naufragi: baix de la Ferrera
* Data del naufragi: dissabte, 25-03-1933
* Causa del naufragi: intencionada
* Profunditat: 20 metres<ref>"Naufragis a la mar de l'Alt Empordà". Enric Trilla i Morató. Ed. Brau, 2007 (primera edició 1994)</ref>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La badia]]

Josep Serrats Vidal

2017-12-19T18:44:36Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Josep Serrats / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> En pujar les escales, l'aroma de sopa de peix e...».

[[Imatge: Josep-Serrats-Vidal.jpg|350px|thumb|dreta|Josep Serrats / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> En pujar les escales, l'aroma de sopa de peix ens convida a entrar i ens indica que arribem a casa d'algú a qui li agrada el peix i sap cuinar-lo. De fet, els de can Serrats sempre han estat pescadors. En Josep va néixer a Roses l’any 1926; '''el seu pare anava a la xarxa a Montjoi i ell s'encarregava de portar el peix fins a Roses per vendre'l. El portava a peu pel caminet fins a sortir al Mas Marès.''' Segons comenta, '''quan eren a Montjoi, gairebé feien la vida allà perquè calaven de nit. Després, va anar a la pesca de la sardina i, finalment, a la pesca d'arrossegament.''' El seu pare també havia anat amb una barca propietat del senyor Pujol i amb el vaporet de can Martinoles, amb el qual anaven a comprar llenya.

En Josep va anar a l'escola fins als catorze anys, a la del Pòsit de Pescadors; comenta que els més petits feien classe amb el senyor Rubí i els més grans, amb el senyor Lluís. '''Quan va plegar d'estudiar, va dir al pare que volia anar en mar, però el seu pare volia que fos mecànic''' perquè tenia un familiar a Castelló d'Empúries que li podia ensenyar l'ofici. La mar és molt dura i, a l'hivern, es passa molta fred, deia el seu pare, '''però en Josep no li va fer cas i fins als 65 anys ha estat pescador.'''

El seu primer ofici va ser la teranyina a la llum, començaven a les sis o les set de la tarda. Ell era molt jove i va decidir canviar a la pesca d'arrossegament. Anaven sobretot al canal de terra, és a dir, del cap Norfeu fins al cap de Creus. També anaven a la mar de fora, amb una barca de cent cavalls propietat d'en Reda; anaven a dues hores de viatge i agafaven la mare del lluç, escamarlans i gambes, sobretot.

'''La seva afició pel peix li ve de sempre. A la barca, al matí, esmorzaven peix fregit, després, per dinar, feien un suquet i fregien les gambes que estaven trencades.''' Personalment, ell prefereix el roger, el llucet, la gamba i els escamarlans, és clar.
Quan tenia 30 anys, va conèixer la seva dona, la [[Montserrat Costa]]. Ella treballava al Bar Roses, un any després es van casar i just un any més tard va néixer el seu únic fill, en Joan.

'''Una vida al voltant del peix i dedicada a la mar, per això encara recorda el dia que es va jubilar. Aquell dia va agafar totes les seves coses i les va tirar al mar.''' S'acomiadava d'una feina que és a la vegada una manera de viure.

Va començar aleshores la vida d'avi: el naixement dels seus dos néts va donar pas a la millor època de la seva vida. Ara els néts ja són grans i fan la seva, però, quan eren petits, gaudia molt quan anaven a casa, especialment, quan dinava tota la família al voltant de la taula i d'un suquet preparat per en Joan, tot veient com s'anaven fent grans. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.120 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: El mar]]
[[Categoria: Històries personals]]

Fitxer:Josep-Serrats-Vidal.jpg

2017-12-19T18:38:45Z

Xe: Josep Serrats Vidal. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 121

Josep Serrats Vidal. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 121

Beatriu Montia Pascual

2017-12-19T18:34:28Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Beatriu Montia / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> La Beatriu és molt ordenada i perfeccionis...».

[[Imatge: Beatriu-Montia-Pascual.jpg|350px|thumb|dreta| Beatriu Montia / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> La Beatriu és molt ordenada i perfeccionista, en dóna fe el rebedor de casa seva i el menjador, on podem apreciar la seva gran afició: el col·leccionisme. Les parets són plenes de plats de diferents països, la taula, de nines i, sobretot, la col·lecció que més li agrada: la de xapes de cava.

Va néixer a Vinaròs l’any 1926. El seu pare era pescador i provenia d'una família de Sant Carles de la Ràpita. '''Quan ella tenia cinc anys, van venir a viure a Roses perquè el seu pare, juntament amb el seu germà, tenia una barca i pescava amb el sistema de la parella a l'Almadrava.''' Va anar al col·legi Sacco i Vanzetti fins als deu anys, moment en què va començar la Guerra i l'escola va passar a tenir funcions militars.

Ells vivien just davant del safareig municipal, a can Calces, i, quan bombardejaven, anaven a les muralles i a vegades a la botiga d'en Josep Boix. “A sota de la fleca, s'havia fet un refugi on cabien unes dotze persones. Recorda especialment el Canarias, explica que tots van apropar-se a la platja per veure el vaixell i, quan va començar a disparar, van començar a córrer. Elles van anar al Mas Boscà i després a Palau-saverdera, on van dormir tots a la sala de ball.

Durant la Guerra, el seu pare es va embarcar a la barca Cacatua. Aquesta barca va ajudar a passar un capellà cap França escapant d'una mort segura, però, quan van tornar, els esperaven les autoritats i va haver d'estar dos anys a la presó. L'expressió de la Beatriu es torna trista i la seva mirada es perd per la finestra: “Quan va tornar el meu pare, ja no era el mateix. Va morir uns anys més tard”.

Ella anava a conferència a casa del senyor Pere i amb els del Sicle; també va anar a cosir a ca l'Angelita Rabell. Als setze anys, i després de la mort del seu pare, va anar a servir a Barcelona. Més tard, va anar a treballar a un estanc durant cinc anys, fins que va conèixer el seu home, en Jaume Núñez, i es van casar. Ell era pescador. Al principi, van llogar un pis al carrer Trinitat i el 1959 '''van anar a viure al barri dels Pescadors'''. Explica que '''la zona era molt solitària perquè el poble acabava al rec de les Mariques i més enllà només hi havia el mas de les Figueres i el col·legi Narcís Monturiol.''' Van tenir cinc fills, tres noies i dos nois, i ara té set néts. Diu que, quan tenia els fills petits, va gaudir molt perquè sempre li ha agradat molt la mainada.

Durant molt de temps, va treballar a can Jordà, fent les feines de casa, i el seu home va treballar sempre a la pesca. Quan es van jubilar, van començar a viatjar i sempre comprava un plat de record del lloc que visitaven; a més, els familiars que coneixien l'afició també li'n portaven. Així va començar una de les col·leccions més estimades.

Per concloure, la Beatriu comenta que sempre '''li ha agradat molt viure al barri dels Pescadors, perquè conserva encara l'essència de com es vivia abans: “Aquí els veïns són els de sempre, de quan van comprar les cases, i ens coneixem molt”.''' <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.110 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]

Fitxer:Beatriu-Montia-Pascual.jpg

2017-12-19T18:31:37Z

Xe: Beatriu Montia Pascual. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 111

Beatriu Montia Pascual. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 111

Cèlia Godo Coll

2017-12-19T18:27:28Z

Xe:

[[Imatge: Celia-Godo-Coll.jpg|350px|thumb|dreta|Cèlia Godo / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> La Cèlia té molt bona memòria i ens podria explicar moltes coses, a més, és una dona molt activa i la seva conversa és d'allò més agradable. Parlem durant una bona estona i hi podríem estar molta més perquè, d'històries, en té moltes. La seva vida ha estat relacionada amb la pesca: tal com explica amb orgull, '''ella és néta, filla i esposa de pescadors, i, puntualitza, de pescadors petits, és a dir, amb palangre i xarxa'''.

Va néixer a Roses l’any 1926 i a la seva família se'ls coneixia com els '''de ca les Guiules''', perquè pescaven sobretot [[Guiula ("Coris julis")|guiules]]. Vivien al carrer de Sant Sebastià i a casa eren cinc germans. La Cèlia pertany a la generació de nois i noies que van estrenar, amb la República, l'[[escola Sacco i Vanzetti de Roses]], on va estudiar fins que va arribar la Guerra i van tancar el col·legi: “Tenia l'edat d'aprendre però vam haver de marxar”, comenta. Durant la Guerra, van anar a Palau-saverdera per por de les bombes. Recorda que van bombardejar molt sobre Roses i que, des de Palau, es veien els avions sobrevolar el cel i bombardejar la vila.

El seu pare tenia una barca i comenta rient que podria explicar moltes històries sobre aquella barca durant la Guerra, i no precisament relacionades amb la pesca; fins i tot una vegada el seu pare va estar presoner a Girona per un incident, del qual ell era innocent, relacionat amb el remolcament d'una barca de bou que va desertar. Per sort, va trobar un noi de Roses i li va dir que anés a veure un senyor que l'ajudaria; aquell senyor va aconseguir que el deixessin en llibertat. Uns anys més tard, el 1939, va llegir als diaris que els nacionals l'havien matat. Era en Carles Rahola.

Es va casar amb en Joan Fonolleres, en Regalat Gran. Van anar a viure a casa dels seus sogres, situada també al carrer de Sant Sebastià. Eren vuit a casa, perquè també hi havia una cosina del seu home; eren una gran família. Van tenir una filla, la Carme.

'''A fora de casa, no va treballar mai però, a casa, no parava.''' “La pesca petita requereix molta feina: a diferència dels pescadors d'arrossegament, que tornen a casa i ja han acabat fins al dia següent, els pescadors petits tenen molta feina a fer palangres o remendar la xarxa”. Recorda que, '''al principi, les xarxes eren de cotó i s'havien d'assecar cada dia.'''

Els agradava molt anar al cine, anaven a can Cipriano, on comenta que tenien les butaques fixes. També feien excursions cada any: recorda que van anar a Israel o a Egipte, i van fer tres creuers. Al seu home li agradaven molt les excursions, així que, des que la nena va fer quatre anys, anaven amb l'autocar d'en Pere i, cada any, a les organitzades pel capellà. La Cèlia confessa que van gaudir molt però també van haver de treballar molt.

'''Es declara una enamorada de Roses.''' Recorda que, quan eren joves, anaven a passar el dia a l'Almadrava. Ara va a passejar cada dia fins al segon moll. La Cèlia, segons comenten els seus néts, és una gran cuinera, les seves especialitats: la sèpia amb pèsols, el suquet, l'arros i la fideuà.

Acabem la nostra trobada amb un somriure. Comenta que està molt contenta de la vida que ha tingut, de la família, de les amigues, com la Carme Sallent, entre d'altres, del seu home, amb qui va estar sempre molt unida i amb qui es van estimar tant, de la seva filla i dels seus néts, en Joan i l'Esteve, que tant l'estimen. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.104 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La guerra ]]
[[Categoria: Històries personals]]

Cèlia Godo Coll

2017-12-19T18:25:30Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Cèlia Godo / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> La Cèlia té molt bona memòria i ens podria explicar...».

[[Imatge: Celia-Godo-Coll.jpg|350px|thumb|dreta|Cèlia Godo / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> La Cèlia té molt bona memòria i ens podria explicar moltes coses, a més, és una dona molt activa i la seva conversa és d'allò més agradable. Parlem durant una bona estona i hi podríem estar molta més perquè, d'històries, en té moltes. La seva vida ha estat relacionada amb la pesca: tal com explica amb orgull, '''ella és néta, filla i esposa de pescadors, i, puntualitza, de pescadors petits, és a dir, amb palangre i xarxa'''.

Va néixer a Roses l’any 1926 i a la seva família se'ls coneixia com els '''de ca les Guiules''', perquè pescaven sobretot [[guiules]]. Vivien al carrer de Sant Sebastià i a casa eren cinc germans. La Cèlia pertany a la generació de nois i noies que van estrenar, amb la República, l'[[escola Sacco i Vanzetti de Roses]], on va estudiar fins que va arribar la Guerra i van tancar el col·legi: “Tenia l'edat d'aprendre però vam haver de marxar”, comenta. Durant la Guerra, van anar a Palau-saverdera per por de les bombes. Recorda que van bombardejar molt sobre Roses i que, des de Palau, es veien els avions sobrevolar el cel i bombardejar la vila.

El seu pare tenia una barca i comenta rient que podria explicar moltes històries sobre aquella barca durant la Guerra, i no precisament relacionades amb la pesca; fins i tot una vegada el seu pare va estar presoner a Girona per un incident, del qual ell era innocent, relacionat amb el remolcament d'una barca de bou que va desertar. Per sort, va trobar un noi de Roses i li va dir que anés a veure un senyor que l'ajudaria; aquell senyor va aconseguir que el deixessin en llibertat. Uns anys més tard, el 1939, va llegir als diaris que els nacionals l'havien matat. Era en Carles Rahola.

Es va casar amb en Joan Fonolleres, en Regalat Gran. Van anar a viure a casa dels seus sogres, situada també al carrer de Sant Sebastià. Eren vuit a casa, perquè també hi havia una cosina del seu home; eren una gran família. Van tenir una filla, la Carme.

'''A fora de casa, no va treballar mai però, a casa, no parava.''' “La pesca petita requereix molta feina: a diferència dels pescadors d'arrossegament, que tornen a casa i ja han acabat fins al dia següent, els pescadors petits tenen molta feina a fer palangres o remendar la xarxa”. Recorda que, '''al principi, les xarxes eren de cotó i s'havien d'assecar cada dia.'''

Els agradava molt anar al cine, anaven a can Cipriano, on comenta que tenien les butaques fixes. També feien excursions cada any: recorda que van anar a Israel o a Egipte, i van fer tres creuers. Al seu home li agradaven molt les excursions, així que, des que la nena va fer quatre anys, anaven amb l'autocar d'en Pere i, cada any, a les organitzades pel capellà. La Cèlia confessa que van gaudir molt però també van haver de treballar molt.

'''Es declara una enamorada de Roses.''' Recorda que, quan eren joves, anaven a passar el dia a l'Almadrava. Ara va a passejar cada dia fins al segon moll. La Cèlia, segons comenten els seus néts, és una gran cuinera, les seves especialitats: la sèpia amb pèsols, el suquet, l'arros i la fideuà.

Acabem la nostra trobada amb un somriure. Comenta que està molt contenta de la vida que ha tingut, de la família, de les amigues, com la Carme Sallent, entre d'altres, del seu home, amb qui va estar sempre molt unida i amb qui es van estimar tant, de la seva filla i dels seus néts, en Joan i l'Esteve, que tant l'estimen. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.104 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La guerra ]]
[[Categoria: Històries personals]]

Fitxer:Celia-Godo-Coll.jpg

2017-12-19T18:23:07Z

Xe: Cèlia Godo Coll. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 105

Cèlia Godo Coll. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 105

Estadi de la Vinyassa

2017-12-19T18:13:22Z

Xe:

[[Fitxer:Camp-vinyassa-gespa-artificial.jpg|350px|thumb|dreta|Estadi de la Vinyassa. AMR]]

L'estadi municipal de futbol de la Vinyassa està situat a la zona esportiva de Roses, a la Ronda de Dalt, 17. És utilitzat pel [[Club Futbol Base Roses]] des de la seva inauguració.

El camp va ser inaugurat l'11 de setembre de 1998 per acollir el [[Club Futbol Base Roses]], fundat el setembre de l'any 1997. El camp compta amb gespa artificial des de l'any 2006. Onze anys després, el 2017, l'Ajuntament va procedir a la seva substitució amb un pressupost de 136.000€.

En el complex esportiu hi ha 4 vestidors per als equips i 2 per als àrbitres, així com una zona de bar, un magatzem i una àrea social. Les graderies, situades a l'altre costat del camp, són desmuntables i tenen una capacitat de 248 espectadors.

A més a més, la instal·lació havia comptat amb un camp annex, ara ocupat en part per l'[[Escola Montserrat Vayreda]].

==Notes==

https://www.roses.cat/directori/2681

[[categoria:Arquitectura]]
[[categoria:Esport]]
[[categoria:Futbol]]
[[categoria:Entitats]]

Òscar Gartín

2017-12-19T18:12:59Z

Xe:

[[Categoria:Pintura]]
[[Categoria:Civil]]

[[Fitxer:Dscf4611.jpg|350px|thumb|dreta|Moment de calma. Ajuntament de Roses]]

Òscar Gartín, nom artístic del pintor rosinc Òscar García Martín, va néixer a Roses l'any 1982.

L'any 2001 s'inicia en el món de la pintura, la qual cosa el porta a l'Escola Massana de Barcelona. Comença la seva carrera artística amb una pintura figurativa en la qual utilitza, sobretot, oli sobre llenç amb una temàtica paisatgística, basada principalment en diferents llocs visitats, destacant la Sierra de la Alpujarra, lloc d'origen de la seva família, i en el seu entorn. Unes obres que són generalment visions personals on la insinuació juga un paper molt important. Com ens diu el propi Gartín “Basades en realitats viscudes, ja sigui a traves dels meus viatges, o d’experiències que formen part del meu dia a dia”.

Amb la seva arribada a Barcelona, comença a experimentar diferents tècniques: l’ús de nous materials i de nous procediments i estils que li permeten plasmar les seves percepcions de la nova realitat en la qual se submergeix de forma diferent a com ho havia fet fins aquell moment. Continua realitzant obres figuratives i s’endinsa en el món de l’abstracció.

El traç ràpid de l’espàtula, el pinzell i les diferents tècniques i els diferents llenguatges, li permeten expressar la seva relació amb el mitjà del qual és partícip i observador. La seva obra és una construcció, i alhora una deconstrucció, que presenta fragments dels quadres al detall o inacabats. Barreja de realisme i d’abstracció, a la vegada que conjuga diferents llenguatges, per expressar allò que el subjecte de l’obra que representa el convida a explicar.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives. A més a més ha guanyat diversos premis.

==Notes==

http://www.bonart.cat/actual/oscar-gartin-presenta-las-seves-noves-obres-a-lespai-dart-del-celler-espelt/<references/>

http://liker.es/oscar-gartin-de-la-contorsion-de-las-formas-a-la-deriva/

www.oscargartin.com

La Voz del Caos

2017-12-19T18:12:46Z

Xe:

[[Fitxer:PortadaCaos.jpg|350px|thumb|dreta|Portada del número 4 de La Voz del Caos]]

La Voz del Caos. Revista de Cultura va ser una publicació cultural de caràcter local, editada a Roses entre 1997 i 2001, i dirigida per l'historiador de l'art i gestor cultural [[Antoni Martínez Martínez]], juntament amb [[Mario Bueno]] i [[Diego Mestre]].

Al llarg dels deu números que es van publicar els editors van apropar el món de la literatura, el cinema, la filosofia, l'art i la realitat rosinca des d'una perspectiva crítica i fresca. El lema que tenia la revista, "Aquesta publicació està oberta a totes les veus, tots els idiomes i totes les cultures", era un clar reclam perquè tot aquell que ho desitgés participés del caos cultural rosinc.

El número del mes d'abril de l'any 2001 va ser el final d'aquell projecte que trencava amb la monotonia d'una cultura controlada pels diferents governs locals. Un dels articles d'opinió d'aquest darrer número 10 defineix perfectament les bases sobre les quals se sostentava el projecte:

<blockquote>Què és el Caos? És poder dir el que et surti dels collons, re-cordar un poema quan tothom parla de l'últim partit del Barça, re-interpretar una notícia quan tothom se la menja directament de la tele, re-nunciar al Gran Hermano per llegir el gran Borges... art, literatura, pensament, tot això forma part del Caos, tot això i molt més, perquè anar una mica contracorrent sempre és bo pel desordre i enriqueix la nostra existència, encara que molts s'estimin més l'ordre i les forces de l'ordre i donar ordres.<ref>''La Voz del Caos''. núm. 10, abril 2001, p. 2</ref></blockquote>

El mateix triumvirat va dirigir entre els anys 2003 i 2005 una nova revista cultural comarcal titulada [[Deriva. Revista cultural de l'Alt Empordà]], l'evolució i la continuació del projecte rosinc que mai havien enterrat.

==Notes==

<references/>

Estadi de la Vinyassa

2017-12-19T18:07:26Z

Xe:

[[categoria:Arquitectura]]
[[categoria:Esport]]
[[categoria:Futbol]]
[[categoria:Entitats]]

L'estadi municipal de futbol de la Vinyassa està situat a la zona esportiva de Roses, a la Ronda de Dalt, 17. És utilitzat pel [[Club Futbol Base Roses]] des de la seva inauguració.

[[Fitxer:Camp-vinyassa-gespa-artificial.jpg|350px|thumb|dreta|Estadi de la Vinyassa. AMR]]

El camp va ser inaugurat l'11 de setembre de 1998 per acollir el [[Club Futbol Base Roses]], fundat el setembre de l'any 1997. El camp compta amb gespa artificial des de l'any 2006. Onze anys després, el 2017, l'Ajuntament va procedir a la seva substitució amb un pressupost de 136.000€.

En el complex esportiu hi ha 4 vestidors per als equips i 2 per als àrbitres, així com una zona de bar, un magatzem i una àrea social. Les graderies, situades a l'altre costat del camp, són desmuntables i tenen una capacitat de 248 espectadors.

A més a més, la instal·lació havia comptat amb un camp annex, ara ocupat en part per l'[[Escola Montserrat Vayreda]].

==Notes==

https://www.roses.cat/directori/2681

Òscar Gartín

2017-12-19T18:07:04Z

Xe:

[[Categoria:Pintura]]
[[Categoria:Civil]]

Òscar Gartín, nom artístic del pintor rosinc Òscar García Martín, va néixer a Roses l'any 1982.

[[Fitxer:Dscf4611.jpg|350px|thumb|dreta|Moment de calma. Ajuntament de Roses]]

L'any 2001 s'inicia en el món de la pintura, la qual cosa el porta a l'Escola Massana de Barcelona. Comença la seva carrera artística amb una pintura figurativa en la qual utilitza, sobretot, oli sobre llenç amb una temàtica paisatgística, basada principalment en diferents llocs visitats, destacant la Sierra de la Alpujarra, lloc d'origen de la seva família, i en el seu entorn. Unes obres que són generalment visions personals on la insinuació juga un paper molt important. Com ens diu el propi Gartín “Basades en realitats viscudes, ja sigui a traves dels meus viatges, o d’experiències que formen part del meu dia a dia”.

Amb la seva arribada a Barcelona, comença a experimentar diferents tècniques: l’ús de nous materials i de nous procediments i estils que li permeten plasmar les seves percepcions de la nova realitat en la qual se submergeix de forma diferent a com ho havia fet fins aquell moment. Continua realitzant obres figuratives i s’endinsa en el món de l’abstracció.

El traç ràpid de l’espàtula, el pinzell i les diferents tècniques i els diferents llenguatges, li permeten expressar la seva relació amb el mitjà del qual és partícip i observador. La seva obra és una construcció, i alhora una deconstrucció, que presenta fragments dels quadres al detall o inacabats. Barreja de realisme i d’abstracció, a la vegada que conjuga diferents llenguatges, per expressar allò que el subjecte de l’obra que representa el convida a explicar.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives. A més a més ha guanyat diversos premis.

==Notes==

http://www.bonart.cat/actual/oscar-gartin-presenta-las-seves-noves-obres-a-lespai-dart-del-celler-espelt/<references/>

http://liker.es/oscar-gartin-de-la-contorsion-de-las-formas-a-la-deriva/

www.oscargartin.com

La Voz del Caos

2017-12-19T18:06:50Z

Xe:

La Voz del Caos. Revista de Cultura va ser una publicació cultural de caràcter local, editada a Roses entre 1997 i 2001, i dirigida per l'historiador de l'art i gestor cultural [[Antoni Martínez Martínez]], juntament amb [[Mario Bueno]] i [[Diego Mestre]].

[[Fitxer:PortadaCaos.jpg|350px|thumb|dreta|Portada del número 4 de La Voz del Caos]]

Al llarg dels deu números que es van publicar els editors van apropar el món de la literatura, el cinema, la filosofia, l'art i la realitat rosinca des d'una perspectiva crítica i fresca. El lema que tenia la revista, "Aquesta publicació està oberta a totes les veus, tots els idiomes i totes les cultures", era un clar reclam perquè tot aquell que ho desitgés participés del caos cultural rosinc.

El número del mes d'abril de l'any 2001 va ser el final d'aquell projecte que trencava amb la monotonia d'una cultura controlada pels diferents governs locals. Un dels articles d'opinió d'aquest darrer número 10 defineix perfectament les bases sobre les quals se sostentava el projecte:

<blockquote>Què és el Caos? És poder dir el que et surti dels collons, re-cordar un poema quan tothom parla de l'últim partit del Barça, re-interpretar una notícia quan tothom se la menja directament de la tele, re-nunciar al Gran Hermano per llegir el gran Borges... art, literatura, pensament, tot això forma part del Caos, tot això i molt més, perquè anar una mica contracorrent sempre és bo pel desordre i enriqueix la nostra existència, encara que molts s'estimin més l'ordre i les forces de l'ordre i donar ordres.<ref>''La Voz del Caos''. núm. 10, abril 2001, p. 2</ref></blockquote>

El mateix triumvirat va dirigir entre els anys 2003 i 2005 una nova revista cultural comarcal titulada [[Deriva. Revista cultural de l'Alt Empordà]], l'evolució i la continuació del projecte rosinc que mai havien enterrat.

==Notes==

<references/>

Francisca Ripoll Coll

2017-10-20T22:21:35Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Francisca Ripoll / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem>Molt poques són les dones que en l’actualitat e...».

[[Imatge: 24paquitaripoll.jpg|350px|thumb|dreta|Francisca Ripoll / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem>Molt poques són les dones que en l’actualitat es dediquen exclusivament a les feines de casa, sense tenir un ofici o una professió determinada. Tot i que, en poc temps, la relació amb el món laboral ha canviat qualitativament, fins fa poc aquesta era la situació de moltes dones. I, quan se’ls preguntava per la feina, deien que no treballaven, que es dedicaven només a les feines de casa. Però què eren les feines de casa? La Francisca en té un bon exemple: la casa, el seu home, els fills, els pares..., però també, anar a collir raïms, olives, remendar la xarxa i netejar xalets.

A la família de la Francisca '''els deien els de ca la menuda''', motiu que prové de la seva àvia, que era molt petita. Va néixer a Roses l’any 1919, al carrer de davant, i el seu pare es dedicava a la pesca. Recorda que, '''quan era jove, el mar era a tocar de les cases i el seu pare, segons ens explica, amarrava el bot que tenia per anar a pescar a la porta de casa'''.

Va viure al carrer de davant fins al 1969, any en què es van mudar a la casa on viu actualment, al carrer del Doctor Fleming. Quan es van fer la casa, a la zona només hi havia camps i vinyes. '''Va ser la primera casa que es va construir i, des d’allà, es podia veure fins i tot el far de Roses'''. La Francisca ens descriu com era Roses abans: “Només hi havia el carrer de davant i la banda del mar, i després hi havia els Grecs, que eren quatre cases. No hi havia res més”.

Sempre li ha agradat molt anar a l’església, tot i que ara, per motius de salut, ja no hi pot anar. Però '''es recorda molt de les processons de Roses'''. A la Processó de Sant Pere portaven el sant amb les claus i unes pomes pels carrers del poble, cosa que es va fer fins que va començar la guerra. Després ja no s’hi va tornar i aquesta tradició es va perdre. També hi havia la Processó de Corpus, en la qual treien el Santíssim, els rams de flors i la Mare de Déu.

La Francisca és un testimoni directe de la Guerra Civil a Roses. Ella la va viure i recorda moltes coses, tot i que els noms de persones que hi van participar ja els ha oblidat. El començament de la guerra a Roses va ser molt dur. Hi havia gent de la FAI i d’altres comitès que corrien pels carrers. Anys més tard, quan va acabar la guerra i la Falange dominava el territori, van haver-hi represàlies.

També rememora el bombardeig del Canarias.

Ens comenta, rient, que '''quan hi havia bombardejos a Roses, al principi, anaven a la platja, perquè pensaven que si es ficaven a l’aigua, i s’hi amagaven, els avions no els veurien'''. Després van començar a anar als refugis. Diu que hi havia diversos refugis, com el del carrer de la Trinitat o el de la Ciutadella, a la part sud, on ara hi ha la parada dels autocars de la Sarfa.
Cap al final de la guerra, els bombardejos de l’aviació dels nacionals es van intensificar i van caure dues o tres bombes en una casa del carrer de Sant Sebastià, que van matar diverses persones. Després, la Victòria Nacional, la cartilla, la ració, l’estraperlo i els anys difícils de la postguerra.

Es va casar el 1943, amb l’Agustí Sainz Coll, noi que coneixia des de ben petita, i van tenir tres fills. Al principi, vivien amb els seus pares. El seu home era paleta, però en aquell temps no guanyava gaire. Més tard van anar a viure al carrer del Doctor Fleming.

Fa 9 anys que el seu home va morir. Viu sola, però cada matí la seva filla, la Maria Teresa, li va a comprar, la porta al metge quan hi ha d’anar i vigila que no li falti res. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.62 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra ]]
[[Categoria: Costums i tradicions]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:24paquitaripoll.jpg

2017-10-20T22:17:17Z

Xe: Francisca Ripoll Coll. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.63

Francisca Ripoll Coll. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.63

Concepció Saguer Juanmiguel

2017-10-20T22:09:10Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Concepció Saguer/ Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Els masos de l’Empordà van jugar un paper m...».

[[Imatge: 03concepciosaguer.jpg|350px|thumb|dreta| Concepció Saguer/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Els masos de l’Empordà van jugar un paper molt important en la retirada de les tropes republicanes i de gran part de la població durant la Guerra Civil. La Conxita, que és com la gent coneix habitualment la Concepció, explica que eren moltes les persones que anaven cap a la frontera francesa a principi de 1939. Nascuda a Vilademuls l’any 1918, la seva família feia de masovera en una propietat del senyor Joan Vila i van ajudar molta gent: “Aquell any van collir molts de cigrons i en donàvem als soldats. Sort en van tenir, dels cigrons!”, comenta.

Quan tenia set anys, el seu pare es va posar molt malalt. Durant un temps ella va anar a viure a casa dels seus avis, a Espinavessa, on va anar a l’escola i més tard començà a treballar al camp. Comenta amb orgull que a ella sempre li ha agradat el camp: '''“Sempre que he pogut he treballat a pagès”'''.

Amb vint-i-vuit anys es va casar i va tenir tres fills. Va anar a viure a casa dels sogres, que també '''feien de masovers en una finca a Vilanant'''. En aquell mas hi vivien ells, els sogres i una cunyada que tenia un fill petit i havia quedat vídua durant la guerra.

Sempre ha estat una dona molt religiosa i confessa que li agradava anar molt a missa. També li agradaven molt les processons de Vilanant que es feien el 15 d’agost, el dia de la Festa Major. També té molt present mossèn Ramon Tobau, el rector del poble. Quan vingueren a Roses, anava sovint a l’església, però ara ja no hi pot anar i ho troba molt a faltar.

Van venir a viure a Roses ara fa més de vint anys, ja que dos dels seus fills hi vivien. No li va costar gaire adaptar-se: “De seguida ens vam fer amb tothom. Anàvem al casal, a missa i a les excursions”. La Conxita ens explica que algunes de les excursions que van fer van ser les de Lourdes i Saragossa, ciutat de la qual guarda un record molt especial, sobretot de la visita que van fer a Nostra Senyora del Pilar.

Dona de caràcter amable i simpàtic, la Conxita confessa que el que més li agradava era anar a ballar —quan era jove anaven molt a L’Erato de Figueres. D’aquell temps també recorda quan anaven per les fires de la Santa Creu a veure els toros. Una altra gran passió són les flors, sobretot els geranis, els rosers i els clavells.

Del poble, diu que li agrada tot, però especialment la Ciutadella, on abans anaven a passejar sovint. Ells havien viscut en un poble petit i '''quan vingueren a Roses van veure que es podien fer moltes coses'''. A més, hi tenien la família, que sempre ha estat molt important. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.18 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: A pagès ]]
[[Categoria: La guerra ]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:03concepciosaguer.jpg

2017-10-20T22:08:08Z

Xe: Concepció Saguer Juanmiguel. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.19

Concepció Saguer Juanmiguel. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.19

Joan Turró Foix

2017-10-15T21:36:04Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Joan Turró/ Autora: Judith Ijsselstein Imatge: Juan_turro_005.jpg|350px|thumb|dreta| Joan Turró i Toni Martínez du...».

[[Imatge: 79joanturro.jpg|350px|thumb|dreta| Joan Turró/ Autora: Judith Ijsselstein]]
[[Imatge: Juan_turro_005.jpg|350px|thumb|dreta| Joan Turró i Toni Martínez durant l'entrevista/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Durant molt de temps en Joan ha estat l’encarregat dels serveis funeraris a Roses. Ara només s’encarrega de tramitar els papers necessaris, però sovint el podem veure amb la seva moto i el seu puro a la boca penjant les esqueles d’aquells que ja han perdut la vida.

Nascut a Roses l’any 1923, a la seva família els coneixien com els de [[can Boixeuda]]. '''Tant el seu avi com el seu pare i un dels seus germans es dedicaven al repartiment de begudes, a les carbòniques d’en Cayetano Ferrer'''. L’empresa estava situada al carrer d’en Mairó i comenta que va ser una de les primeres fàbriques que hi va haver al poble.

Quan tenia cinc anys va començar a fer d’escolanet amb els capellans que vivien a la rectoria, on actualment hi ha el restaurant El Jardín, al carrer de Peralada. Segons diu, quan va entrar la República, els eclesiàstics van deixar de rebre ingressos i ell anava a cobrar a algunes cases que donaven diners perquè l'església pogués funcionar de forma correcta.

En Joan explica que quan va començar la guerra, els capellans ja sospitaven que els matarien. Segons diu, entre els capellans que residien a la rectoria hi havia el senyor rector, Francisco Fontclara, mossèn Joan Pagès i mossèn Miquel, l’únic que no van matar perquè tenia vuitanta-cinc anys i era un home molt estimat.

'''Als tretze anys va començar a anar a la fusteria de cal Pardal''', propietat d’en Francisco Romañach Suquet, i quan tenia quinze anys ja feia caixes fúnebres. '''Als quatre mesos d’iniciar-se el conflicte''' van treure les imatges sagrades de l’església: “ Van tirar tots els sants de l’església a terra. Aleshores '''a la part de dalt de l'església hi havia el mercat, a la part del mig el magatzem per als paletes i a la part de l’altar major hi havia els fuster'''s”, comenta, i afegeix que a Roses es va col·lectivitzar tot el ram de la construcció i que estava a l’església.

Anava a buscar material a Figueres i en comptes de comprar-lo feien el canvi. Ell portava peix i el canviava per fusta. Quan va acabar la guerra, va col·laborar amb en Granyela en la construcció d’alguns altars, com els de Sant Josep i Sant Pere.

En Joan recorda molt els bombardejos. Els primers avions que venien eren els anomenats Savoia, que tenien la base naval a Sòller, a Palma de Mallorca. Comenta que eren hidroavions molt grossos que venien carregats de bombes. Després va començar a venir l’aviació alemanya i italiana, que segons diu van ser els que més van bombardejar. Eren avions trimotors.
També parla del Canarias. Ens explica que quan va fer el servei militar '''va trobar un soldat que havia estat al Canarias i''' li va preguntar per què els havien bombardejat. Aquest li va respondre que '''no bombardejaven Roses, sinó el pont de Colera'''. Segons aquest testimoni per això disparaven a la muntanya i no van matar a ningú.

El 1943 va fer el servei militar; segons diu va estar com un rei. El van destinar a Algesires, on va treballar per a un oficial de l’exèrcit nacional.

Quan va tornar va començar a treballar a la fusteria de can Granyela i el 1949 es va casar amb l’Eulàlia Dabau Ribes, amb qui festejava des dels disset anys, coneguda a Roses com la Lilí, perquè va néixer a França, i van tenir una filla.

Cap al 1962 en Joan va muntar el seu propi negoci. Comenta que tenia una fusteria i també es preocupava de la funerària. El negoci va funcionar molt bé i van treballar especialment per als xalets que es construïen al Puig-rom. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.180 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Oficis]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:Juan turro 005.jpg

2017-10-15T21:29:53Z

Xe: Joan Turró Foix i Toni Martínez. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013

Joan Turró Foix i Toni Martínez. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013

Fitxer:79joanturro.jpg

2017-10-15T21:27:03Z

Xe: Joan Turró Foix. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 181

Joan Turró Foix. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 181

María García Piera

2017-10-15T21:23:10Z

Xe: Es crea la pàgina amb « María García / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Va néixer a la ciutat de Mèrida, a la provín...».

[[Imatge: Maria-Garcia-Piera.jpg|350px|thumb|dreta| María García / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Va néixer a la ciutat de Mèrida, a la província de Badajoz, l’any 1926. El seu pare havia estat comandant de la República, per la qual cosa, acabada la Guerra, va estar set anys a la presó. Durant la Guerra, la María va viure amb uns oncles a un mas proper a la ciutat. Com si hagués succeït ahir mateix, la María explica que un dia els feixistes van entrar a casa, li van ordenar que es vestís i li van preguntar on era el seu pare. Ella no en sabia res i va escoltar com mataven els seus oncles. Després, se la van emportar i un militar la va dur amb una família vinculada amb els nacionals que la va cuidar.

Però la sort li va fer costat: un dia van fer un intercanvi entre famílies d'un i de l'altre bàndol i ella va poder tornar amb els seus. Recorda que, quan va arribar al poble, tothom aplaudia.

Després d'aquell afer, van marxar a Barcelona, a l'Hospitalet, i el seu pare es va entregar a Madrid. Durant aquells set anys, la seva mare anava a veure'l quan podia i, quan va sortir, li van aconseguir una feina de vigilant de nit. Al voltant dels catorze anys, la María va començar a treballar cosint, just davant dels magatzems Capitol, al carrer Pelai. Després de tres anys treballant-hi, va anar a la botiga d'electrodomèstics i discos Manhattan, a la Diagonal.

D'aquella postguerra a l'Hospitalet, guarda molts bons records, per exemple, allà va començar la seva gran afició pels balls de saló. Ella anava a ballet i, fins i tot, va participar en diferents concursos; recorda una vegada que, amb la Secció Femenina d'Educació i Descans, van anar a Madrid.

Als 27 anys es va casar amb en Pablo Fernández, que treballava de rellotger, i van tenir dos fills, en Pablo i la Cristina. Cap al 1958, van marxar a França, ja que el pare del seu home era francès i aquí no hi havia gaire feina.

El seu home es va començar a trobar malament a França, li van diagnosticar una malaltia greu i va voler tornar a Barcelona, a l'Hospitalet. La María no pot deixar d'emocionar-se en recordar aquella època. Van tornar el 1968 i el 1971 va morir. Durant aquell temps, ella començà a treballar d'esteticista a casa seva.

'''Explica que a Roses va començar a venir amb unes amigues. Van llogar una caseta per venir-hi de vacances i els caps de setmana''', finalment, l'any 2000 va decidir empadronar-se a Roses i viure-hi tot l'any.

En l'actualitat, comenta que se sent molt acompanyada amb en Salvador Segarra, a qui va conèixer a la [[sala de ball de la SUF]]. Amb ell comparteix moltes coses: l'afició pels balls de saló, la platja i les excursions.

'''És una gran enamorada de Roses, comenta que li agrada el mar i, especialment, la seva gent''': “Els catalans som més aviat aspres, però quan ens coneixem ens ajudem molt”. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.102 102</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Comerç]]
[[Categoria: Històries personals]]

Fitxer:Maria-Garcia-Piera.jpg

2017-10-15T21:19:37Z

Xe: María Garcia Piera. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 103

María Garcia Piera. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 103

Joan Roig Torres

2017-10-15T21:15:02Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Joan Roig / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Va néixer a Roses l’any 1926, '''al barri dels Grec...».

[[Imatge: Joan-Roig-Torres.jpg|350px|thumb|dreta| Joan Roig / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Va néixer a Roses l’any 1926, '''al barri dels Grecs''', a la seva família els deien els de [[can Marcelino]].
En Joan explica que n'''omés hi havia set cases i, tot i que era una zona apartada del poble, era molt maca i des d'allà es veia el mar'''. El poble acabava al [[rec de les Mariques]], la resta tot eren camps i vinyes. Els seus pares es dedicaven a la terra: collien olives i raïm de les seves terres i també anaven a jornal. A més, tenien vaques i en venien la llet; la seva mare es dedicava a “passar” la llet per les cases del poble.

Sobre la Guerra, en Joan explica que el seu pare va haver d'anar al front i, quan bombardejaven, la seva mare, el seu avi i ell a vegades anaven a Siurana. Recorda especialment el bombardeig del Canarias i també una vegada que l'aviació italiana va bombardejar molt a prop de casa: una bomba va caure a sobre de les seves vinyes i una altra va destruir un pou que hi havia a prop.

Es va casar als 28 anys amb la Carmen Martínez i van tenir dues filles: una es diu Angelita i l'altra, Narcisa. En un primer moment, van viure a casa dels seus pares, després, durant un temps, van anar a viure a casa dels sogres i, més tard, van anar a viure a un pis de les [[Viviendas San José]], propietat de la seva cunyada.

En Joan explica que la seva dona no volia anar a repartir la llet, així que van decidir vendre les vaques i dedicar-se a una altra cosa. Ell es va embarcar en la teranyina; durant disset anys va anar a la pesca, fins que es va jubilar. Primer anava a la teranyina en una barca propietat d'en Saurí i també va anar en una altra barca, la d'en Reda.

Explica que '''sempre ha treballat molt: primer va treballar la terra, van tenir bestiar i després va anar a pescar'''. Ara diu que en pateix les conseqüències perquè té molt de dolor a les cames.

Confessa que '''sempre li ha agradat més la terra que el mar''', perquè ell va néixer al camp.
Va comprar una finca de 12.000 metres quadrats, una vinya de raïm blanc que va comprar a la Capmanya, una dona que tenia moltes terres, i que estava situada on actualment hi ha el col·legi públic Els Grecs i les cases del voltant de la plaça de la Victòria Catalana. Malauradament, l'Ajuntament va expropiar-li els terrenys i li'n van donar “una misèria”, segons diu.

Cada tarda, en Joan passa una estona al casal d'avis, on juga a cartes. La millor època de la seva vida va ser quan eren joves i anaven al cafè d'en Turró amb els amics, entre ells, en [[Pere Juanola]], l'[[Andreu Gelabert]] o en [[Pere Cervera]]. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.100 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: A pagès]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]

Fitxer:Joan-Roig-Torres.jpg

2017-10-15T21:11:51Z

Xe: Joan Roig Torres. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 101

Joan Roig Torres. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 101

Conxita Cusí Berta

2017-10-15T21:11:12Z

Xe:

[[Imatge: Conxita-Cusi-Berta.jpg|350px|thumb|dreta|Conxita Cusí / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Com cada dia, avui la Conxita ha anat a buscar el pa i el diari. Confessa que la seva gran passió és l'escriptura i es declara una gran lectora de novel·les i de la premsa, en especial, d'El Punt i El País. La seva casa es troba just davant de la biblioteca.

Va néixer a Roses l’any 1924, era la mitjana de cinc germans. Al seu pare li deien en [[Pepet Cantina]] i era un conegut pescador. La seva mare era de [[can Gardell]], es dedicava a les feines de casa i anava a cosir a [[ca la Jana]]. La Conxita havia anat a l'escola, primer, a [[Convent de les Pobres Filles de Jesús|les monges del carrer Trinitat]] i, més tard, al Sacco i Vanzetti fins que va començar la Guerra; després, va anar amb el senyor Joan Roquet a conferència. Li agradava molt estudiar i recorda que el mestre un dia li va dir: “Llàstima de cap, que s'hagi de perdre”.

Durant la Guerra va passar molta por, sobretot pels bombardeigs i pels soldats. Durant la postguerra, no van passar gana, podien menjar cada dia perquè la seva mare anava a fer el canvi i el seu pare, a la pesca. Recorda que, durant la Guerra, un dels seus germans, en Pere, va anar al front però va fugir, va tornar a Roses i es va amagar a la casa on vivien abans; diu que ningú de la família no ho sabia, només la seva mare, que s'encarregava de portar-li menjar.

Quan va acabar la Guerra, va començar a remendar, amb la seva germana Maria, la xarxa de la teranyina del seu pare, que es deia Llúcia. Vivia al carrer Sant Pere Alt, a tocar de la plaça de Sant Pere i, quan acabaven de remendar, tornaven a casa passant per la llongada.

'''Va conèixer el seu home''', en Fernando Ortensi, de [[can Baroles]], '''al moll mentre remendava'''. Sempre es veien quan passava, quan era pescador de xarxa petita; més tard, va anar molts anys a l'embarcació La vaca. Comenta que sempre va ser pescador; “malauradament, quan tenia 62 anys va caure a l'aigua i va morir en mar”.

Van tenir tres filles, tot i que una va morir quan només tenia tres anys; les altres dues, la Maria i l'Encarnació, viuen també a Roses. Actualment, té cinc nétes, un besnét i dues besnétes.

La Conxita explica, emocionada i amb una certa resignació, que a ella '''li hauria agradat molt poder continuar estudiant però les circumstàncies no ho van permetre''', per això va treballar molt, perquè les seves filles poguessin anar a estudiar a Figueres a les monges; tal com diu: “No volia que fossin burres com nosaltres”. Ella sempre els deia: “Jo vaig tot el dia amb el cul per terra”, referint-se a la feina de remendar la xarxa.

Quan es va casar, van anar a viure a [[l'Enxanxe]] i, després, l'any 1957 van començar a pagar una de les anomenades [[Les cases barates|cases barates]] (de protecció oficial). '''Recorda que la gent els deia que eren cases de fireta i que caurien'''. Just al davant, hi havia [[les cases dels Mestres]], recorda el senyor Geli, en Guardiola, la Maria Sala, [[Ana Llosa Martínez|doña Anna]] i l'Anna Aldama, que va ser de les últimes d'arribar. Fa més de quinze anys que van tirar a terra l'edifici dels mestres i, en el seu lloc, van construir, ara en fa deu, la [[Biblioteca Municipal de Roses]].

Comenta, rient amb la seva filla Maria, que és present durant la conversa, que va haver de plegar de remendar per ajudar a criar les seves cinc nétes perquè les seves filles havien de treballar. L'última néta va ser la Laura, és la més petita i ha heretat la seva afició per la lectura. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p. 60 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El mar]]
[[Categoria: Històries personals]]

Conxita Cusí Berta

2017-10-15T21:07:31Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Conxita Cusí / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Com cada dia, avui la Conxita ha anat a buscar el...».

[[Imatge: Conxita-Cusi-Berta.jpg|350px|thumb|dreta|Conxita Cusí / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Com cada dia, avui la Conxita ha anat a buscar el pa i el diari. Confessa que la seva gran passió és l'escriptura i es declara una gran lectora de novel·les i de la premsa, en especial, d'El Punt i El País. La seva casa es troba just davant de la biblioteca.

Va néixer a Roses l’any 1924, era la mitjana de cinc germans. Al seu pare li deien en [[Pepet Cantina]] i era un conegut pescador. La seva mare era de [[can Gardell]], es dedicava a les feines de casa i anava a cosir a [[ca la Jana]]. La Conxita havia anat a l'escola, primer, a [[|les monges del carrer Trinitat]] i, més tard, al Sacco i Vanzetti fins que va començar la Guerra; després, va anar amb el senyor Joan Roquet a conferència. Li agradava molt estudiar i recorda que el mestre un dia li va dir: “Llàstima de cap, que s'hagi de perdre”.

Durant la Guerra va passar molta por, sobretot pels bombardeigs i pels soldats. Durant la postguerra, no van passar gana, podien menjar cada dia perquè la seva mare anava a fer el canvi i el seu pare, a la pesca. Recorda que, durant la Guerra, un dels seus germans, en Pere, va anar al front però va fugir, va tornar a Roses i es va amagar a la casa on vivien abans; diu que ningú de la família no ho sabia, només la seva mare, que s'encarregava de portar-li menjar.

Quan va acabar la Guerra, va començar a remendar, amb la seva germana Maria, la xarxa de la teranyina del seu pare, que es deia Llúcia. Vivia al carrer Sant Pere Alt, a tocar de la plaça de Sant Pere i, quan acabaven de remendar, tornaven a casa passant per la llongada.

'''Va conèixer el seu home''', en Fernando Ortensi, de [[can Baroles]], '''al moll mentre remendava'''. Sempre es veien quan passava, quan era pescador de xarxa petita; més tard, va anar molts anys a l'embarcació La vaca. Comenta que sempre va ser pescador; “malauradament, quan tenia 62 anys va caure a l'aigua i va morir en mar”.

Van tenir tres filles, tot i que una va morir quan només tenia tres anys; les altres dues, la Maria i l'Encarnació, viuen també a Roses. Actualment, té cinc nétes, un besnét i dues besnétes.

La Conxita explica, emocionada i amb una certa resignació, que a ella '''li hauria agradat molt poder continuar estudiant però les circumstàncies no ho van permetre''', per això va treballar molt, perquè les seves filles poguessin anar a estudiar a Figueres a les monges; tal com diu: “No volia que fossin burres com nosaltres”. Ella sempre els deia: “Jo vaig tot el dia amb el cul per terra”, referint-se a la feina de remendar la xarxa.

Quan es va casar, van anar a viure a [[l'Enxanxe]] i, després, l'any 1957 van començar a pagar una de les anomenades [[Les cases barates|cases barates]] (de protecció oficial). '''Recorda que la gent els deia que eren cases de fireta i que caurien'''. Just al davant, hi havia [[les cases dels Mestres]], recorda el senyor Geli, en Guardiola, la Maria Sala, [[|doña Anna]] i l'Anna Aldama, que va ser de les últimes d'arribar. Fa més de quinze anys que van tirar a terra l'edifici dels mestres i, en el seu lloc, van construir, ara en fa deu, la [[Biblioteca Municipal de Roses]].

Comenta, rient amb la seva filla Maria, que és present durant la conversa, que va haver de plegar de remendar per ajudar a criar les seves cinc nétes perquè les seves filles havien de treballar. L'última néta va ser la Laura, és la més petita i ha heretat la seva afició per la lectura. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p. 60 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El mar]]
[[Categoria: Històries personals]]

Fitxer:Conxita-Cusi-Berta.jpg

2017-10-15T21:06:37Z

Xe: Conxita Cusí Berta. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 61

Conxita Cusí Berta. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 61

Maria Roses Picart

2017-07-12T16:54:24Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Maria Roses/ Autora: Judith Ijsselstein Imatge: Maria_roses_picart_081.jpg|350px|thumb|dreta| Maria Roses ment...».

[[Imatge: 78mariarosespicart.jpg|350px|thumb|dreta| Maria Roses/ Autora: Judith Ijsselstein]]
[[Imatge: Maria_roses_picart_081.jpg|350px|thumb|dreta| Maria Roses mentre li feien el retrat/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> La família ha estat la part més important de la seva vida. Potser el fet de quedar orfe molt petita i perdre una filla no fa gaires anys l’han fet valorar no només allò que ha perdut, sinó també allò que té. Nascuda l’any 1923 al carrer de la Tradició de Roses, la Maria ens explica que a la família hi havia diferents motius: '''a casa de l’avi patern era cal Carmelito i la de l’avi matern, cal Sei.'''

El seu pare era pescador, en [[Ricardo Roses Cervera]], i va morir ofegat a causa d’un temporal de mar quan ella tenia set anys. La seva mare havia mort quan ella tenia sis mesos. Sempre havien viscut amb la seva tia, la Rosa Verdaguer Gispert de cal Sei, de manera que quan el seu pare va morir quedaren elles dues. Recorda que van ser uns anys molt difícils i especialment durs durant la Guerra Civil Espanyola: els seus pares havien mort i només tenia la seva tia. '''Recorda que anava a fer l’estraperlo als pobles del costat.''' La seva tia tenia una vinya i amb el vi i una mica de peix que algun conegut li regalava anava a fer el canvi i portava pa. '''Recorda que com que era molt petita tothom li donava alguna cosa''': “En faltar el pare i la mare t’havies d’espavilar”, comenta.

Va anar a l’escola amb la senyoreta Catalina, que era una mestra mallorquina que feia classes a casa seva, i '''de ben joveneta va anar a fer d’aprenenta de remendadora a l’art d’en Verdalagues'''. Després de tres anys aprenent l’ofici va començar a treballar remendant la xarxa fins que es va casar, als dinou anys. El seu home, en [[Narcís Ponsí Feliu]], treballava de pagès a les terres del [[mas Boscà]]. Ara fa vint anys que va morir, però ella el recorda sempre i diu que va ser una gran persona. Van tenir tres fills, un noi i dues noies, malgrat que l’Antònia va morir ara fa vuit anys, un cop molt dur per a la Maria.

Un cop casada va continuar vivint a la mateixa casa del carrer de la Tradició. Ens comenta que la seva tia es va fer gran i ells en van tenir cura fins que es va morir, als vuitanta-cinc anys: “Era una bellíssima persona”.

'''De Roses el que més li agrada és el mar''': “Sóc de poble de mar i quan anava de passeig sempre ho feia per la banda de mar. En perdre el meu pare no he anat gaire a banyar-me, però me tirava molt el mar”, i afegeix que anaven a la banda del far, a Canyelles i a la platja del Segon Moll, que era conegut con el Moll de la Llosa.

Encara que quan era jove li agradava molt ballar i anar al cinema, '''la seva gran afició ha estat fer ganxet i mitja''', i confessa que ha fet molts jerseis, tapets i bufandes del Barça per al fill, el gendre i els néts. També li agradava molt fer excursions. Recorda que la seva filla es va comprar un cotxe i anaven amb la família a passar el dia pels pobles del voltant.

La seva salut sempre ha estat fràgil i a més ha hagut de patir molt: la mort dels pares, les mancances durant la Guerra Civil i posteriorment la mort del seu home i de la seva filla. Tot això ho ha pogut suportar gràcies a la família. Segons diu, ha tingut molta sort: “'''Sempre he estat portada com una rosa en un got'''. Primer la meva tia, després el meu marit, les meves filles i ara les meves nétes”, comenta amb els ulls humits i el mocador a la mà.

Actualment la Maria viu amb la seva néta, la Laura, amb la qual està molt bé, però insisteix que tota la família està al seu voltant i que se sent molt estimada i afortunada. Ara té nou néts i dos besnéts, i està a punt d’arribar-ne un altre. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.178 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra ]]
[[Categoria: El mar]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:Maria roses picart 081.jpg

2017-07-12T16:53:48Z

Xe: Maria Roses Picart. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008.

Maria Roses Picart. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008.

Fitxer:78mariarosespicart.jpg

2017-07-12T16:52:44Z

Xe: Maria Roses Picart. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.179

Maria Roses Picart. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.179

Fitxer:34DoraBrunetPol.jpg

2017-07-12T16:30:55Z

Xe:

Dora Brunet Pol. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 85

Dora Brunet Pol

2017-07-12T16:29:41Z

Xe:

[[Imatge:34DoraBrunetPol.jpg|350px|thumb|dreta| Dora Brunet/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> El mas de les Figueres, a Roses, és una edificació que no deixa indiferent. Tant per als turistes com per als rosincs que hi passegen per davant, el mas exerceix una força d’atracció que fa difícil passar sense aturar-s’hi i mirar entre les reixes de l’entrada el seu jardí i l’edifici al fons. És, sens dubte, un regal, un tresor del passat que ens continua parlant de la Roses de fa molts anys, de la seva història i del seu misteri.

'''A la Dora li diuen la Dora del mas de les Figueres perquè els seus pares n’eren els masovers''' i ella hi va néixer l’any 1920. Van entrar-hi el 1900 i van estar-s’hi fins al 1957. El mas, propietat del senyor [[Joan Martí Fuster]], advocat de Barcelona.
El seu besavi i el seu avi havien tingut arrendada la finca de les muralles, la Ciutadella, que era en aquell temps propietat del senyor [[Mas Yebra]], diputat al Parlament de Catalunya. La Dora ens explica que '''la seva família va arrendar les muralles després del gran incendi de mitjan segle XIX. Allà hi tenien bestiar, ja que eren carnissers; els anomenaven els de can Met'''. De la Ciutadella en guarda un gran record, i ens confessa que és com casa seva. Anava sempre a portar el dinar als homes que hi treballaven i recorda que els dijous sempre hi anaven a jugar.

Va anar a l'[[Convent de les Pobres Filles de Jesús|escola de les monges]] fins que va fer la comunió. Les monges, franceses, es deien sor Elodi, que era la mare superiora, sor Luisa i sor Ángeles, i van estar a Roses fins que es va proclamar la República.

Es va casar el 1944 amb en [[Joan Masó Esteve]], de ca l’Isaac, i van tenir un fill. El seu home era pescador i ella durant molt de temps va ser modista.

Va aprendre l'ofici de modista amb el senyor Barceló, propietari d’una botiga que hi havia al carrer de Joan Badosa anomenada El Siglo i on es venia de tot. Durant la guerra el senyor Barceló fou afusellat. Diu que era molt bon home. Després va anar amb un altre sastre, però el van cridar a llistes i va morir al front. Més endavant va anar a Can Mai Tanquis amb en Ramon Buscarons. Al cap d'un temps es va posar a treballar pel seu compte: va agafar quatre noies que treballaven per a ella a casa seva, i ens comenta que no en va tenir més perquè no hi cabien, però que de feina n’hi havia molta. Després de casar-se van anar a viure al carrer Nou, a can Damià. El 1957 es van mudar al carrer de la Tradició, que és on viu actualment.

Recorda que una vegada el seu pare, a qui deien el Molsut perquè era petit i grassonet, va trobar una dona perduda pels voltants de Castelló d’Empúries. En aquell moment, '''ell no sabia qui era aquella dona que arrossegava dues maletes grosses, però aquella dona era ni més ni menys que Dolores Ibárruri''', la Pasionaria, tot un mite al Partit Comunista d'Espanya, del qual va ser secretària general i tot un símbol de la resistència de les dones antifeixistes durant la Guerra Civil. La Pasionaria li va demanar si podia portar-la a Pau, on l’esperaven, però en Molsut li va contestar que es feia fosc i no hi arribarien bé. La va convidar a casa seva i li digué que al matí la portaria. I així va ser com '''la Pasionaria va sopar amb ells i va dormir aquella nit al mas de les Figueres'''. Al matí la van acompanyar fins a Pau, on la família Ros havia passat tota la nit buscant-la. En acomiadar-se, va donar al seu pare una targeta amb el nom, però ells no van saber qui era aquella dona fins al 1977, quan va tornar de l’exili. Malgrat tot, el pare de la Dora va morir sense saber que havia ajudat tot un símbol de la lluita antifeixista.
Per ironies del destí, quatre dies després, el dia de Santa Pola, va entrar a Roses l’exèrcit nacional, i alguns dels oficials van entrar al mas i van dormir al mateix llit on quatre dies abans havia estat dormint la Pasionaria.

La Dora recorda que '''els primers nacionals que van arribar van ser els sapadors de Melilla, i que ho van passar malament''', '''perquè entraven a les cases'''. Tanmateix, per a ells va durar poc, perquè al mas de les Figueres s’hi van instal·lar els oficials.
El mas de les Figueres guarda de ben segur molts secrets i episodis que restaran per sempre amagats en la memòria. La Dora, que en té molta, de memòria, recorda moltes coses. Confessa, per exemple, que a la nit somia molt i que li vénen a la memòria moltes de les coses que van passar durant aquells dies, com quan van trobar un home mort al costat d’un hidroavió, a l’anomenada [[Les roques de la guarda|Roca de Guarda]], on anaven les parelles a passejar. Anys més tard, van dir que era un espia nazi. També podria parlar dels dos homes que el seu pare tenia amagats a casa seva, o del terrat del mas, que durant un temps van fer servir per posar presoners, o dels dragamines que hi havia al port de Roses, l'R-13, l’R-14 i l’R-15, o de quan van trobar dos homes morts darrere el mas.

També '''recorda les disputes que hi havia entre els de Roses i els de la Punta'''. Amb el pas del temps, aquesta diferència s’ha anat desdibuixant, però quan ella era jove ens comenta que a Roses hi vivien els rics, i també els “culblancs”, els Rahola, els Pi-Sunyer..., mentre que a la Punta hi vivia la gent treballadora. Una mostra d’això és la dita que ens recorda la Dora: “Els de Roses beuen vi i els de la Punta s’emborratxen”.

Ara, sovint va a la plaça que hi ha al costat de casa, i explica moltes històries a les dones més joves que se’n meravellen de la seva memòria. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.84</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Oficis]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:34DoraBrunetPol.jpg

2017-07-12T16:27:13Z

Xe: Dora Brunet Pol. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 1

Dora Brunet Pol. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 1

Dora Brunet Pol

2017-07-12T16:27:04Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Dora Brunet/ Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> El mas de les Figueres, a Roses, és una edificació q...».

[[Imatge: 34DoraBrunetPol.jpg|350px|thumb|dreta| Dora Brunet/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> El mas de les Figueres, a Roses, és una edificació que no deixa indiferent. Tant per als turistes com per als rosincs que hi passegen per davant, el mas exerceix una força d’atracció que fa difícil passar sense aturar-s’hi i mirar entre les reixes de l’entrada el seu jardí i l’edifici al fons. És, sens dubte, un regal, un tresor del passat que ens continua parlant de la Roses de fa molts anys, de la seva història i del seu misteri.

'''A la Dora li diuen la Dora del mas de les Figueres perquè els seus pares n’eren els masovers''' i ella hi va néixer l’any 1920. Van entrar-hi el 1900 i van estar-s’hi fins al 1957. El mas, propietat del senyor [[Joan Martí Fuster]], advocat de Barcelona.
El seu besavi i el seu avi havien tingut arrendada la finca de les muralles, la Ciutadella, que era en aquell temps propietat del senyor [[Mas Yebra]], diputat al Parlament de Catalunya. La Dora ens explica que '''la seva família va arrendar les muralles després del gran incendi de mitjan segle XIX. Allà hi tenien bestiar, ja que eren carnissers; els anomenaven els de can Met'''. De la Ciutadella en guarda un gran record, i ens confessa que és com casa seva. Anava sempre a portar el dinar als homes que hi treballaven i recorda que els dijous sempre hi anaven a jugar.

Va anar a l'[[Convent de les Pobres Filles de Jesús|escola de les monges]] fins que va fer la comunió. Les monges, franceses, es deien sor Elodi, que era la mare superiora, sor Luisa i sor Ángeles, i van estar a Roses fins que es va proclamar la República.

Es va casar el 1944 amb en [[Joan Masó Esteve]], de ca l’Isaac, i van tenir un fill. El seu home era pescador i ella durant molt de temps va ser modista.

Va aprendre l'ofici de modista amb el senyor Barceló, propietari d’una botiga que hi havia al carrer de Joan Badosa anomenada El Siglo i on es venia de tot. Durant la guerra el senyor Barceló fou afusellat. Diu que era molt bon home. Després va anar amb un altre sastre, però el van cridar a llistes i va morir al front. Més endavant va anar a Can Mai Tanquis amb en Ramon Buscarons. Al cap d'un temps es va posar a treballar pel seu compte: va agafar quatre noies que treballaven per a ella a casa seva, i ens comenta que no en va tenir més perquè no hi cabien, però que de feina n’hi havia molta. Després de casar-se van anar a viure al carrer Nou, a can Damià. El 1957 es van mudar al carrer de la Tradició, que és on viu actualment.

Recorda que una vegada el seu pare, a qui deien el Molsut perquè era petit i grassonet, va trobar una dona perduda pels voltants de Castelló d’Empúries. En aquell moment, '''ell no sabia qui era aquella dona que arrossegava dues maletes grosses, però aquella dona era ni més ni menys que Dolores Ibárruri''', la Pasionaria, tot un mite al Partit Comunista d'Espanya, del qual va ser secretària general i tot un símbol de la resistència de les dones antifeixistes durant la Guerra Civil. La Pasionaria li va demanar si podia portar-la a Pau, on l’esperaven, però en Molsut li va contestar que es feia fosc i no hi arribarien bé. La va convidar a casa seva i li digué que al matí la portaria. I així va ser com '''la Pasionaria va sopar amb ells i va dormir aquella nit al mas de les Figueres'''. Al matí la van acompanyar fins a Pau, on la família Ros havia passat tota la nit buscant-la. En acomiadar-se, va donar al seu pare una targeta amb el nom, però ells no van saber qui era aquella dona fins al 1977, quan va tornar de l’exili. Malgrat tot, el pare de la Dora va morir sense saber que havia ajudat tot un símbol de la lluita antifeixista.
Per ironies del destí, quatre dies després, el dia de Santa Pola, va entrar a Roses l’exèrcit nacional, i alguns dels oficials van entrar al mas i van dormir al mateix llit on quatre dies abans havia estat dormint la Pasionaria.

La Dora recorda que '''els primers nacionals que van arribar van ser els sapadors de Melilla, i que ho van passar malament''', '''perquè entraven a les cases'''. Tanmateix, per a ells va durar poc, perquè al mas de les Figueres s’hi van instal·lar els oficials.
El mas de les Figueres guarda de ben segur molts secrets i episodis que restaran per sempre amagats en la memòria. La Dora, que en té molta, de memòria, recorda moltes coses. Confessa, per exemple, que a la nit somia molt i que li vénen a la memòria moltes de les coses que van passar durant aquells dies, com quan van trobar un home mort al costat d’un hidroavió, a l’anomenada [[Les roques de la guarda|Roca de Guarda]], on anaven les parelles a passejar. Anys més tard, van dir que era un espia nazi. També podria parlar dels dos homes que el seu pare tenia amagats a casa seva, o del terrat del mas, que durant un temps van fer servir per posar presoners, o dels dragamines que hi havia al port de Roses, l'R-13, l’R-14 i l’R-15, o de quan van trobar dos homes morts darrere el mas.

També '''recorda les disputes que hi havia entre els de Roses i els de la Punta'''. Amb el pas del temps, aquesta diferència s’ha anat desdibuixant, però quan ella era jove ens comenta que a Roses hi vivien els rics, i també els “culblancs”, els Rahola, els Pi-Sunyer..., mentre que a la Punta hi vivia la gent treballadora. Una mostra d’això és la dita que ens recorda la Dora: “Els de Roses beuen vi i els de la Punta s’emborratxen”.

Ara, sovint va a la plaça que hi ha al costat de casa, i explica moltes històries a les dones més joves que se’n meravellen de la seva memòria. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.84</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Oficis]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

José Antonio Suárez López

2017-07-12T16:18:10Z

Xe: Es crea la pàgina amb « José Antonio Suárez/ Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> A mesura que ens fem grans, son més les...».

[[Imatge:66joseantoniosuarez.jpg|350px|thumb|dreta| José Antonio Suárez/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> A mesura que ens fem grans, son més les rutines que conformen la nostra vida. Per un jove que cerca a cada instant experiències noves i que ha de descobrir el món, repetir les mateixes coses pot ser vist com un anatema, però, en canvi, per la gent gran la rutina és viscuda com allò que proporciona experiència i saviesa, com un bastó que dóna seguretat a l’hora de caminar i al qual sovint s’agafen amb força per no caure.

La dona d’en José Antonio va morir ara fa sis anys, i cada dia aquest home de vuitanta-cinc anys s’aixeca, esmorza al bar del Mercat Cobert de Roses i va a visitar la seva dona al cementiri. Després, camina pel passeig Marítim fins a arribar a l’espigó de Santa Margarida; torna cap a casa i a l’hora de dinar va a l’Hotel Montmar, on menja cada dia des de fa quasi sis anys i on ha trobat una bona família.

En José Antonio va néixer l’any 1922 a Ayamonte, a la província de Huelva. El seu pare es dedicava a la construcció i la seva mare a fer les feines de casa. Va anar a l’escola fins als setze anys, edat en què va començar a treballar en una fàbrica de conserves anomenada Pérez y Feu. '''En José Antonio va tenir sort i no va anar a la guerra''': ”Me escapé de ir a la guerra por una quinta, pero luego hice tres años de mili”.

Quan tornà a Ayamonte va començar a treballar en la construcció i el 1951 es va casar amb la Migueli Ramos Ruba. En José Antonio ens assenyala una foto que té al menjador i diu: ”Es aquella que hay allí”, i ens mostra la seva dona. Ens explica que era portuguesa, però que la va conèixer al poble mateix, ja que Ayamonte fa frontera amb Portugal i només els separa el riu Guadiana. Van tenir dues filles.

'''El 1955 va venir a treballar a Roses contractat per l’empresa Castro Susino per fer els barracots del càmping de la cala Montjoi.''' L’any 1958 va venir amb la família: la seva dona, una filla d’un any i una altra de set. Va treballar en la construcció de l’Hotel Univers i després, amb el senyor Benet Vigo Trulls, va treballar en la de l’Hotel Marian. Aleshores vivien en una casa que els deixava en Benet Vigo: “Allí vivíamos la familia y un compadre nuestro del pueblo”, comenta. Després '''va continuar en el món de la construcció''' i va treballar amb el constructor Gerardo Carrión. En José Antonio era un dels vuit encarregats que tenia: “Era el constructor más grande que había en Roses, pero después hizo suspensión de pagos”. Segons explica, la constructora va fer fallida l’any 1985; ell es va apuntar a l’atur i dos anys després es va jubilar. En Gerardo Carrión tenia l’oficina al costat de l’ajuntament i va arribar a tenir més de cent treballadors. Van treballar en la construcció d’hotels com el Coral Platja, que va ser el primer, el Monterrey, el Montecarlo o l’ampliació del Risech. '''Recorda especialment la construcció dels apartaments Isla de Rosas, no només per la dificultat tècnica, sinó per les condicions climàtiques, perquè llavors a Santa Margarida no hi havia gaire res, i la tramuntana era molt forta''': “Entonces sí que había tramontana. Ahora no, pero en aquel tiempo el viento tiraba las grúas”.

Ara, jubilat, té una vida més monòtona. Una de les seves filles viu a Milà i l’altra a Garriguella, on va cada diumenge a dinar i després a veure jugar a futbol el seu nét Daniel, que juga amb el Club de Futbol del Llers. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.152 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Turisme ]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:66joseantoniosuarez.jpg

2017-07-12T16:14:52Z

Xe: José Antonio Suárez López. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 153

José Antonio Suárez López. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 153

Fitxer:Gloria-Laporta-Lanne.jpg

2017-07-12T16:14:13Z

Xe:

Glòria Laporta Lanne. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.57

Pere Rigau Carreras

2017-07-12T16:09:20Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Pere Rigau / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> La barberia ha estat sempre un dels grans centres s...».

[[Imatge:Pere-Rigau-Carreras.jpg|350px|thumb|dreta| Pere Rigau / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> La barberia ha estat sempre un dels grans centres socials de qualsevol poble; allà un es posa davant del mirall i, mentre el barber et passa la navalla a tocar del coll, els homes acostumen a dir les veritats, les mentides, els rumors i tot allò que sabem. Per la seva barberia, passava cada setmana molta gent a afaitar-se, per això, ens podria explicar tantes anècdotes que farien les delícies de qualsevol sociòleg.

Va néixer a Roses l’any 1925, al carrer Doctor Pi i Sunyer, el seu pare tenia una barberia al carrer Aragó i, després, al carrer Sant Elm. Comenta que, '''en aquell temps, hi havia molts barbers''': en Modesto Deulofeu, en Cisteller, o en Saurí, entre d'altres.

Quan ell tenia uns vuit anys, es van canviar a casa del seu avi, es van fer la casa nova i, a la part de baix, van posar la barberia. Va anar a l'[[Convent de les Pobres Filles de Jesús|escola de les germanes monges]], al carrer Trinitat, després, a la del Pòsit de Pescadors i, cap al 1935, als nacionals.

Recorda que, '''quan va bombardejar el Canarias, ell no havia anat a l'escola perquè tenia la grip i ho va veure tot des de la finestra de casa seva'''. Explica que, al moll, només hi havia una barraca on es despatxava petroli i una estructura per arreglar les barques. Diu que ell veia els obusos com venien, van tocar una de les xemeneies del [[Naufragi del Marinero Canté|vaixell Marinero Alcántara]]. La gent tenia molta por i, arran d'aquell bombardeig, per defensar-se d'un possible desembarcament, es van fer trinxeres i es van posar uns filferros davant de mar, també es va instal·lar un niu de metralladores a la [[riera Ginjolers]], que és on ell anava a refugiar-se quan bombardejaven. Però, com tots els testimonis entrevistats, diu que durant [[Bombardeig del Canarias|el bombardeig del Canarias]], no va morir ningú. '''Un dia va caure una bomba a prop del seu refugi i comenta que encara avui dia, quan està sol i en silenci, escolta aquell soroll.''' Explica que l'últim bombardeig va ser molt dur i hi va morir gent, entre ells en Rubí, el fill del senyor Rubí que era mestre al Pòsit de Pescadors. “A la plaça de Catalunya, a la casa de Pi i Sunyer, hi havia instal·lades les oficines militars perquè la família havia marxat a Amèrica; hi va caure una bomba que la va tocar de ple. Després, l'Ajuntament va decidir tirar-la a terra”

Ell va començar de barber als onze anys i també anava a la pesca perquè el seu pare tenia un bot i anaven a reganar (que és com es deia en aquell temps, segons ens explica en Pere) just davant de casa. Anaven amb un llum, un petromax, i una fitora i sempre pescaven peix ja que en aquella època, n'hi havia molt.

En Pere, persona amable i oberta, comparteix algunes anècdotes durant l'entrevista. Recorda que una vegada en Joan Barberà, que era guardamolls i que anava sovint a afaitar-se, un dia li va dir: “Para noi, para! Ja esperaré el teu pare, que m'estàs assassinant!”. Ell encara no sabia esmolar les navalles i no eren tan bones com ara. Diu que les millors navalles eres les fabricades a Solingen, a Alemanya, i les Montserrat, fabricades a Espanya.

Es va casar als 26 anys amb la [[Flora Barberà Penafreta]] i van tenir una filla que treballa d'arquitecte tècnic. Al 1990 va deixar la barberia i es va jubilar.

Quan a Roses, explica que l'arribada del turisme va ser “fabulós”, va donar molta vida al poble i la gent es guanyava millor la vida. Recorda que venien uns holandesos que li portaven unes màquines d'afaitar Phillippe que ell després venia als seus clients a la barberia. També explica que '''sempre han vingut més alemanys que anglesos, però que els millors son els francesos'''.
Per acabar diu que una de les seves aficions ha estat el futbol. Recorda que a la barberia i al [[cafè Turró]] van dir de fer l'equip de futbol. L'Ajuntament els hi va dir que podien anar a les Muralles perquè al [[Antics camps de futbol|camp de la Cortina]] havien tirar la runa del refugi. El primer partit que van jugar va ser contra el Castelló d'Empúries, quan va acabar en Buscarons li va dir: t'has fitxat que no has tocat ni una?. Si, va dir ell. Doncs el millor que pots fer es donar-me aquestes sabates i agafa un paper i un llapis i apunta a tots aquests perquè es facin soci. Va estar 4 anys de secretari amb l'Agustí Buscarons i encara ara és soci. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.88 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Serveis i professions liberals]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:Pere-Rigau-Carreras.jpg

2017-07-12T16:00:13Z

Xe: Pere Rigau Carreras. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 89

Pere Rigau Carreras. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p. 89

Fitxer:Juana-Salinas-Moreno.jpg

2017-07-12T15:57:11Z

Xe: Juana Salinas Moreno. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p.85

Juana Salinas Moreno. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses III 1923/1927. Ajuntament de Roses, Novembre 2013. p.85

Juana Salinas Moreno

2017-07-12T15:57:06Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Juana Salinas / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> La infància de la Juana no va ser gens fàcil:...».

[[Imatge: Juana-Salinas-Moreno.jpg|350px|thumb|dreta|Juana Salinas / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> La infància de la Juana no va ser gens fàcil: va néixer a Còrdova l’any 1925 i no va conèixer el seu pare; eren dues germanes i va ser la seva mare, amb l'ajuda dels avis, qui les va criar. La seva mare va haver de treballar molt netejant cases en aquella dura postguerra. Ella va poder anar a l'escola i, quan va començar la Guerra, va estar en un internat de monges.

Començà a treballar als vint anys, també com la seva mare, netejant cases. Van anar a viure a Barcelona, ella va anar a casa d'una gran família que també tenia molta relació amb Roses: la família Rahola. Venien a estiuejar a la [[Casa de Baldiri Rahola|casa que la família tenia a Roses]] i ella els acompanyava. '''Va ser un d'aquests estius que va conèixer el seu home, en Joan Inglés, fill de Roses'''. El seu home treballava amb la família Guerra i també anava a la pesca.

La Juana comenta que '''va estar molt bé treballant amb els Rahola i en guarda un bon record'''. Tenia uns 25 anys quan es va casar i va deixar la feina; després, van tenir un fill, l'Antoni Inglés. La Juana va començar una nova vida a Roses deixant enrere els anys de feina a Barcelona i la seva infància a Andalusia. Confessa que després de casar-se van viatjar a Còrdova per veure la seva família, però ja no ha tornat a anar-hi mai més, ja no hi té família.

Pel que fa al seu marit, la Juana explica que era vidu, la seva primera dona va morir i ell va quedar sol amb un fill de catorze anys. Es van conèixer i es van casar. Recorda que Roses, en aquell temps, era un poble petit de pescadors on la gent vivia de la pesca, de la vinya i dels horts. Explica, mirant per la finestra, que '''on viuen ara no hi havia cap construcció, el poble acabava a tocar de la Policia Municipal''' i fins a arribar a [[la Ciutadella]] tot eren camps.

Quan es van casar, van anar a viure amb els seus sogres i cap al 1966 es van fer la casa on viuen ara, al carrer de Pep Ventura. '''La casa té molt de terreny, gairebé sense cultivar, el solar guarda un encant especial que ens transporta a la Roses d'abans.''' Un arbre i una torreta de llum són testimonis del pas del temps, símbols que semblen mirar aquesta Roses per on transiten cada vegada més cotxes. La casa era molt gran i van llogar el baix a una empresa que va muntar una cristalleria. Després, aquella gent va plegar i el seu fill va decidir continuar amb el negoci del vidre.

La Juana confessa que ella sempre ha estat una dona de casa, sense gaires diversions: “Mi oficio era limpiar, otra cosa no había”. El seu home fa tres anys que va morir. Ella viu a casa però mai no està sola perquè té la companyia dels seus fills, en Joaquim i l'Antoni. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p. 84</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Serveis i professions liberals]]
[[Categoria: La vila ]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Glòria Laporta Lanne

2017-07-11T18:35:20Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Glòria Laporta / Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> “M'hauria agradat ser artista de cinema. De...».

[[Imatge: Gloria-Laporta-Lanne.jpg|350px|thumb|dreta|Glòria Laporta / Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> “M'hauria agradat ser artista de cinema. Deien que m'assemblava a la Hedy Lamarr”, comenta rient mentre assenyala una fotografia seva de quan era jove. Al llarg de la seva vida, la Glòria ha hagut de passar per situacions molt diverses i canviants però sempre s'hi ha acabat acostumant, sense perdre aquest cert aire de noia de casa bona. El seu gest, la seva manera de parlar i una mirada còmplice, denoten el seu origen. Sovint, durant aquest gran retrat generacional que és aquest llibre, trobem dones que ens parlen de les seves aficions i, en molts casos, coincideixen, especialment, en l'afició per la costura; però la Glòria ens diu que a ella no li ha agradat mai, de fet, no ha cosit mai. El que sí '''li agradava era escriure i fer mots encreuats''', afició que encara conserva. A casa hi ha un piano i, a estones, li agrada molt tocar. '''Comenta que, de jove, havia fet classes de piano i a casa es parlava francès.'''

Va néixer a Barcelona l’any 1924, al carrer Indústria. La família del seu pare era dels Laporta de la Jonquera i treballava a les duanes de Portbou, la seva mare era francesa. Va anar a l'escola a Perpinyà; comenta que, '''a causa de la feina del seu pare, van viure a diferents ciutats'''. Quan va començar la Guerra, vivien a Figueres i, el seu pare, que era de dretes, el van portar a la presó de Barcelona i el van torturar. En tornar, va patir les seqüeles de la presó fins que, un temps més tard, va morir d'un atac de cor. Comenta que a Figueres, quan ella era petita: “Vivíem com uns reis: vivíem a can Garrida, al carrer Nou, l'única casa en aquell temps que tenia ascensor; teníem dida, cuinera i femme de chambre. Vivíem molt bé. Anàvem a estiuejar a Zarautz i a Maçanet de Cabrenys”. Però la seva vida va canviar molt durant la Guerra: van entrar els republicans i es van emportar tot el que hi havia a casa; recorda, sobretot, un piano que tenien. Pel que fa a la postguerra, comenta que va ser molt dura. Van anar uns anys a viure a Le Boulou amb la família, a França, i després a Barcelona, a un pis molt petit.

Ella va estudiar comerç i va començar a treballar com a secretària personal del governador civil de Barcelona. En aquella època, '''venia a estiuejar a Roses, amb la família Batlló''', que eren cosins del seu pare, '''i va ser aleshores quan va conèixer el seu home''': en [[Miquel Vicens Sala]], de [[can Granyela]], amb qui es va casar.

“'''Per ell ho va deixar tot''': la meva feina, Barcelona, vaig venir a un poble petit i, a més, a casa dels sogres. Devia estar molt enamorada per fer això”, diu rient, però afegeix que ell s'ho mereixia tot perquè estaven molt units. Tot i així, '''el canvi de Barcelona a Roses va ser dur i sempre va ser una dona diferent''' de la majoria de dones que vivien a Roses. Recorda que anaven a jugar a cartes al Mar y Sol, a can Vilà, amb la [[Carme Vilà]], en [[Josep Ma Cortada Vilar|Cortada]] i l'[[Alfons Llorens]], entre d'altres. A vegades, també '''li agradava anar sola a fer el cafè al Nàutic i les dones del poble la criticaven'''; la Glòria i la seva filla, l'Anna, que ens acompanya durant la conversa, somriuen conscients que, en el fons, això d'alguna manera ja li agradava.

El seu home era fuster i sempre va ser molt respectat a Roses: va ser tinent d'alcalde, jutge de pau i, fins i tot, li van concedir la Dracma com a reconeixement a la seva vida dedicada als altres. La Glòria, durant molt de temps, va estar fent classes de francès a casa. Van tenir un primer fill, però va néixer mort, després, van tenir en Miquel, l'Anna i en Lluís. <ref>"La gent gran de Roses III (1923/1927)". Ajuntament de Roses. Novembre del 2013. p.56 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Amor]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:Gloria-Laporta-Lanne.jpg

2017-07-11T18:28:33Z

Xe: Glòria Laporta Lanne. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 57

Glòria Laporta Lanne. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 57

Francisca Parra Yerga

2017-07-11T18:22:32Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Francisca Parra/ Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Quan va venir per primera vegada a Roses, el seu h...».

[[Imatge:70franciscaparra.jpg|350px|thumb|dreta| Francisca Parra/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Quan va venir per primera vegada a Roses, el seu home pensava que a ella no li agradaria el poble. Però, ben al contrari: s’hi va trobar com a casa.

La Francisca va néixer l’any 1922 a Fuente de Cantos, però quan tenia cinc anys va anar a viure a Monesterio, a la província de Badajoz, per motius de feina, ja que el seu pare era conductor de correus. A Monesterio van posar una bodega bar. Recorda que feien el vi allà mateix i que tenien força clientela. No va anar gaire a l’escola, perquè de ben petita ja s’encarregava de fer la feina de la casa i ajudava en el negoci familiar, tasca que va fer fins que es va casar.

Sobre la guerra, comenta que per sort allà no ho van passar gaire malament, perquè tot i que hi va haver aldarulls, les tropes nacionals van entrar a primers d’agost del 1936, és a dir, al cap de dos mesos d’esclatar el conflicte, i per a ells ja es va acabar. Tot i que hi havia mancança de moltes coses, comenta que no es va passar gana: “Un cocido allí se lo comía todo el mundo”, perquè gairebé tothom tenia porcs, bestiar o algun conreu.

Al seu home, en José Carmelo Granda, el coneixia ja des de ben petita. Van començar a festejar, però quan ell tenia divuit anys va ingressar a l’exèrcit i varen estar vuit anys separats. El 1952 es van casar i van venir a viure a Roses, on ell estava destinat. '''Van llogar una casa al carrer de la Trinitat, que donava a la plaça de l’Àngel, i la Francisca comenta que hi va trobar molt bones veïnes'''. Recorda que a la plaça les dones més grans treien les cadires de casa i una taula i cada tarda seien a jugar a cartes. Ella hi anava amb els nens petits, i totes compartien la vida com si fossin una gran família. Aquest contacte amb la gent va fer que s’enamorés del poble. Ràpidament va fer moltes amigues, com la Clara, la Maria d’en Vigo, la Brigola o la Maria Rosa. A més, recorda que hi havia molta animació: el Carnaval, que es feia a la SUF, els balls i les quines de Nadal. També comenta que venien molts artistes de renom i grans orquestres a l’[[Hotel Bahía]]. Diu que '''Roses era un poble petit, però amb molta vida.'''

El que més li agrada de la nostra vila és [[Punta Falconera|Falconera]] i el [[Far de Roses|far]]. Recorda que quan el seu home estava de servei a [[Búnquers de Falconera|Falconera]], ella preparava el berenar dels nens i anaven moltes tardes a passejar per la zona. Després es van comprar un cotxe i quan el seu home no tenia guàrdia anaven sovint als pobles del voltant a passar el dia.

La Francisca ha estat sempre una dona molt activa. Comenta que '''la roba dels seus fills sempre la feia ella, tot i que no havia anat mai a classes de costura'''. Explica que tot allò que es proposava mirava de fer-ho. Potser aquesta activitat i les ganes de fer coses van fer que a mitjans dels anys seixanta muntés un xiringuito a la platja de Santa Margarida. El van tenir tres o quatre temporades i tenien molts bons clients, especialment alemanys.

El 1966 van marxar a viure a Barcelona, en unes cases militars. També allí van trobar molt bona gent. Però no van deixar mai de venir a Roses, i quan el seu home es va jubilar, hi van tornar.

A la Francisca sempre li han agradat els nens. Comenta que es van casar el 1952, i el 1957 ja tenien cinc fills. Més endavant en va tenir un altre. Comenta que avui dia la gent no en vol tenir, però que no saben el que es perden, perquè porten molta felicitat. I tot rient diu: ”Y nosotros porque nos casamos mayores, si no, hubiéramos tenido más”. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.160 </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:70franciscaparra.jpg

2017-07-11T17:20:27Z

Xe: Francisca Parra Yerga. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 161

Francisca Parra Yerga. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p. 161

Dolors Parés Nou

2017-05-21T10:57:50Z

Xe: Es crea la pàgina amb «Dolors Parés/ Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Nascuda a Castelló d’Empúries l’any 1992. La s...».

[[Imatge: 67dolorsparesnou.jpg|350px|thumb|dreta|Dolors Parés/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Nascuda a Castelló d’Empúries l’any 1992. La seva família, els de [[can Cebes]], treballava al camp i '''quan ella tenia set anys van anar a treballar a França'''. Fins llavors havia anat a l’escola de les monges que hi havia prop de la Catedral i recorda especialment la Joaquima Pi, una mestra de Palamós que donava classes al poble i de la qual guarda molt bons records: “Era molt seriosa, però molt bona dona”, comenta. Van viure uns quants anys al país veí i després van anar a Colera. Allí la Dolors es va separar de la seva família i va anar a casa dels seus oncles, a Castelló d’Empúries.

Quan va esclatar la guerra, els seus pares van tornar al poble. Recorda que no van passar gana perquè, segons diu, la família tenia un hort i sempre hi havia alguna cosa per menjar. Per això, els pares no es van dedicar mai a l’estraperlo o a fer el canvi, que és com es deia en aquell temps. La família del mas de can Reixach es va portar molt bé amb ells, i en general amb tot el poble: “Anàvem al mas de can Reixach a jugar. Ens venien a buscar amb una tartana i ens donaven berenar a tota la mainada. Eren molt bona gent”, comenta agraïda.

'''El 1940 va venir a Roses a treballar a Cal Català''', a ca la Pola. Allà va fer molt bones amigues, com la Carmeta de cal Paisà, a qui considerava com de la família i sempre l’anomenava àvia Carmeta: “Quan vaig anar a Cal Català em va fer costat com una mare”, comenta. També parla de la [[Maria Fages Flaquer|Maria Fages]], coneguda com la Maria de les Unces, de qui ha estat sempre molt amiga.

A Roses va conèixer el seu home, en [[Josep Denclar Jacomet]], conegut com en Pepito de can Serena. '''La seva família tenia un trull a la riera Ginjolers''', l’actual Rambla de Roses. El 1943 es van casar i van tenir una filla. Després de casar-se, va treballar a la propietat del seu home. Recorda que hi anava a collir raïms i olives. '''Van començar a viure junts al barri dels Grecs, però més tard van anar a casa de la família del seu home, a [[can Serena]]''', on va tenir cura del seu sogre, en [[Joan Denclar Marés|Joan Denclar]], fins que va morir. Per la Dolors, la família sempre ha estat molt important; potser per això quan parla de la seva filla s’emociona i comenta: “La meva filla sempre s’ha portat molt bé, i els meus néts també, i m’estimen molt.” Actualment té tres néts i quatre besnéts.

Cap al 1960 va anar a treballar a l’[[Hotel Terraza]], on va estar aproximadament quatre anys. Després, treballà a l’[[Hotel Goya]] i més tard es va fer càrrec de la neteja del col·legi públic Narcís Monturiol. També s’ha ocupat de la neteja de l’Ajuntament, la Biblioteca i la Policia Local. La Dolors ens comenta rient: “Sempre m’ha agradat treballar. És ara, que no faig res.”

Pel que fa a les seves aficions, li agrada molt llegir, fer sopes de lletres i mots encreuats. També havia anat a moltes excursions: “He estat fins i tot a Roma, i de les d’un dia no me’n deixava perdre cap”. '''Ara, cada diumenge va a jugar a la quina al Casal del Pescador amb amigues''' com la Plácida Vicente i la Joana. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p. 154</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Turisme]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Fitxer:67dolorsparesnou.jpg

2017-05-21T10:52:11Z

Xe: Dolors Parés Nou. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.155

Dolors Parés Nou. Autora del retrat: Judith Ijsselstein. Publicada al llibre "La gent gran de Roses II 1918/1923. Ajuntament de Roses, 2008. p.155

Ramon Margalef Pérez

2017-05-21T10:44:10Z

Xe: Es crea la pàgina amb « Ramon Margalef/ Autora: Judith Ijsselstein <blockquote> <poem> Durant molt de temps, en Ramon ha estat fora de Rose...».

[[Imatge:32ramonmargalef.jpg|350px|thumb|dreta| Ramon Margalef/ Autora: Judith Ijsselstein]]

<blockquote> <poem> Durant molt de temps, en Ramon ha estat fora de Roses. La Guerra Civil, el posterior servei militar i la feina l’han portat a llocs molt diversos i llunyans, però '''com el mariner que sempre ha estat, quan es va jubilar va tornar a casa'''.

Va néixer el 1920 a l’Ametlla de Mar, a Tarragona. De família de pescadors, el seu avi i el seu pare, a qui deien en Caratallat perquè tenia un tall al rostre provocat per una baralla, ja es dedicaven a aquesta feina. Tot i néixer a l’Ametlla, els seus pares ja vivien a Roses. Als dotze anys va començar com a aprenent de mecànic al taller de l’[[Antonio Serra]]. Després va anar a la pesca i '''el maig de 1938 el van cridar per incorporar-se a files'''.

En Ramon ens explica els fets de manera assossegada i tranquil·la, però tot i així no pot evitar emocionar-se. Comenta que van marxar uns vint nois de Roses. Després de fer la instrucció, van ser destinats a primera línia de foc. A l’altura de Mequinença, i després a Flix, on van passar el riu Ebre.

Són moltes les històries que ens podria explicar, com per exemple '''el seu primer combat''', que '''va ser una falsa alarma'''. Amb un gran sentit de l’humor en Ramon relata els esdeveniments d’aquell dia. Diu que ells estaven a les trinxeres, que eren molt altes, i com que ningú havia entrat mai en combat, quan van haver de llançar les granades, algunes van tornar a caure a la pròpia trinxera. Per sort, també s’havien oblidat de treure les anelles i no en va explotar cap. També explica amb un gran somriure a la boca quan carregaven els fusells metralladors d’origen txecoslovac, que portaven una mena de petaca que s’havia de carregar. Recorda que les carregaven al revés i el sergent no parava de renegar com un esperitat en veure el batalló que l’hi havia tocat. Segons diu, en aquell primer combat els nacionals no van disparar ni un sol tret. “El sentinella va sentir un soroll, va tirar una bomba de mà i al darrere una altra i una altra, i es va armar tot el rebombori. Només era la part roja, la que disparava. Devien pensar que estàvem de Festa Major”, comenta.

Però desgraciadament també hi va haver històries molt tràgiques. Recorda el soroll dels obusos, dels bombardejos dels avions atacant en cadena, les bombes... En Ramon va lluitar al costat d’en [[Narcís Pairet Sastre|Narcís Pairet]], a qui va salvar la vida. Recorda que en Narcís quedà enterrat per l’explosió d’una bomba i quan el va veure, va dir als portalliteres: “’A aquest el porteu sa i estalvi, o si no, us pelaré a vosaltres!’”.

El desembre de 1938, en Ramon va ser pres i el van portar en un camp de concentració de Valladolid. Després va ser destinat al Tercio de Requetés de Burgos, i més tard formà part de la desfilada de la Victòria, a Madrid.

Després va fer el servei militar, a la marina de guerra, i '''el 1943 va tornar un altre cop a Roses''', on va retornar el món de la pesca. Més tard, '''decidí embarcar-se a la marina mercant'''. Durant aquells anys va anar a molts països, com els Estats Units, Canadà, Xile, Colòmbia o Perú.

El 1951 es va casar amb l’[[Emília de can Mundet]]. Del 1959 al 1965 va estar treballant a [[El Pení|la base americana del Pení]]. Després, van anar a viure a Barcelona, on va estar a la companyia Transmediterránea, al vaixell Villa de Bilbao.

La pesca ha estat la seva afició, però també el futbol. Comenta que '''del 1943 al 1953 va ser el porter del Roses'''. Entre els seus amics destaca en Francisco Cusí, en Miquelito Rigau, en Deulofeu, en Manel Pous i l’Agustí Buscarons. <ref>"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p. 80</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]