Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Pau Cusí Marès

2023-04-06T06:46:23Z

Jep:

[[Categoria: Ciències de la comunicació]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

'''Pau Cusí Marès''' (Roses, 15 de novembre de 1995) és un periodista i guionista rosinc.

Pau Cusí és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017) i està especialitzat en guió i realització de programes d'humor per a ràdio i televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull (2021). Va realitzar pràctiques a la secció d'Esports de Rac1 l'any 2017. Va treballar com a redactor d'esports d'''El Nacional'', i el gener de 2021 va ser el creador i coordinador de ''Revers'', la secció de cultura del mateix diari digital. Posteriorment, l'estiu de 2021, va fer la secció ''Boomers a repàs'', per al programa matinal ''El món a Rac1'', i el mateix 2021 va treballar com a redactor del programa ''Està Passant'', de la productora Minoria Absoluta, per a TV3. També ha col·laborat amb el digital de cultura ''Núvol''.

Des de l'estiu de 2021 treballa de coordinador de continguts del programa ''Atrapa’m si pots'' de The Mediapro Studio, que emet TV3. A més a més, Cusí és col·laborador al diari ''Ara'' i del diari digital ''Nació Digital''.

Va ser convidat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] a participar al projecte anomenat [[Locus Amoenus]], que es va celebrar el dia 22 d'abril de 2023. Pau Cusí va triar la zona de l'espigó de la riera Ginjolers com el seu lloc de referència a Roses.

==Enllaços==

Talls de veu a la ràdio [https://soundcloud.com/pau-cusi-mares]

Perfil de Twitter [https://mobile.twitter.com/paucusi]

Blog juvenil [http://paucusi.blogspot.com/]

Blog universitari [https://veusdelzoo.wordpress.com/sobre-nosaltres/]

Pau Cusí Marès

2023-04-06T06:43:57Z

Jep:

[[Categoria: Ciències de la comunicació]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

'''Pau Cusí Marès''' (Roses, 15 de novembre de 1995) és un periodista i guionista rosinc.

Pau Cusí és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017) i està especialitzat en guió i realització de programes d'humor per a ràdio i televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull (2021). Va realitzar pràctiques a la secció d'Esports de Rac1 l'any 2017. Va treballar com a redactor d'esports d'''El Nacional'', i el gener de 2021 va ser el creador i coordinador de ''Revers'', la secció de cultura del mateix diari digital. Posteriorment, l'estiu de 2021, va fer la secció ''Boomers a repàs'', per al programa matinal ''El món a Rac1'', i el mateix 2021 va treballar com a redactor del programa ''Està Passant'', de la productora Minoria Absoluta, per a TV3. També ha col·laborat amb el digital de cultura ''Núvol''.

Des de l'estiu de 2021 treballa de coordinador de continguts del programa ''Atrapa’m si pots'' de The Mediapro Studio, que emet TV3. A més a més, Cusí és col·laborador al diari ''Ara'' i del diari digital ''Nació Digital''.

Va ser convidat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] a participar al projecte anomenat [[Locus Amoenus]], que es va celebrar el dia 22 d'abril de 2023. Pau Cusí va triar XXX com el seu lloc de referència a Roses.

==Enllaços==

Talls de veu a la ràdio [https://soundcloud.com/pau-cusi-mares]

Perfil de Twitter [https://mobile.twitter.com/paucusi]

Blog juvenil [http://paucusi.blogspot.com/]

Blog universitari [https://veusdelzoo.wordpress.com/sobre-nosaltres/]

Pau Cusí Marès

2023-04-06T06:43:25Z

Jep:

[[Categoria: Ciències de la comunicació]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

'''Pau Cusí Marès''' (Roses, 15 de novembre de 1995) és un periodista i guionista rosinc.

Pau Cusí és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017) i està especialitzat en guió i realització de programes d'humor per a ràdio i televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull (2021). Va realitzar pràctiques a la secció d'Esports de Rac1 l'any 2017. Va treballar com a redactor d'esports d'''El Nacional'', i el gener de 2021 va ser el creador i coordinador de ''Revers'', la secció de cultura del mateix diari digital. Posteriorment, l'estiu de 2021, va fer la secció ''Boomers a repàs'', per al programa matinal ''El món a Rac1'', i el mateix 2021 va treballar com a redactor del programa ''Està Passant'', de la productora Minoria Absoluta, per a TV3. També ha col·laborat amb el digital de cultura ''Núvol''.

Des de l'estiu de 2021 treballa de coordinador de continguts del programa ''Atrapa’m si pots'' de The Mediapro Studio, que emet TV3. A més a més, Cusí és col·laborador al diari ''Ara'' i del diari digital ''Nació Digital''.

Va ser convidat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] a participar al projecte anomenat [[Locus Amoenus]], que es va celebrar el dia 22 d'abril de 2023. Pau Cusí va triar XXX com el seu lloc de referència a Roses. XXX

==Enllaços==

Talls de veu a la ràdio [https://soundcloud.com/pau-cusi-mares]

Perfil de Twitter [https://mobile.twitter.com/paucusi]

Blog juvenil [http://paucusi.blogspot.com/]

Blog universitari [https://veusdelzoo.wordpress.com/sobre-nosaltres/]

Pau Cusí Marès

2023-04-03T10:34:58Z

Jep:

[[Categoria: Ciències de la comunicació]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

'''Pau Cusí Marès''' (Roses, 15 de novembre de 1995) és un periodista i guionista rosinc.

Pau Cusí és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017) i està especialitzat en guió i realització de programes d'humor per a ràdio i televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull (2021). Va realitzar pràctiques a la secció d'Esports de Rac1 l'any 2017. Va treballar com a redactor d'esports d'''El Nacional'', i el gener de 2021 va ser el creador i coordinador de ''Revers'', la secció de cultura del mateix diari digital. Posteriorment, l'estiu de 2021, va fer la secció ''Boomers a repàs'', per al programa matinal ''El món a Rac1'', i el mateix 2021 va treballar com a redactor del programa ''Està Passant'', de la productora Minoria Absoluta, per a TV3. També ha col·laborat amb el digital de cultura ''Núvol''.

Des de l'estiu de 2021 treballa de coordinador de continguts del programa ''Atrapa’m si pots'' de The Mediapro Studio, que emet TV3. A més a més, Cusí és col·laborador al diari ''Ara'' i del diari digital ''Nació Digital''.

Va ser convidat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] a participar al projecte anomenat [[Locus Amoenus]], que es va celebrar el dia 22 d'abril de 2023. Pau Cusí va triar XXX com el seu lloc de referència a Roses.

==Enllaços==

Talls de veu a la ràdio [https://soundcloud.com/pau-cusi-mares]

Perfil de Twitter [https://mobile.twitter.com/paucusi]

Blog juvenil [http://paucusi.blogspot.com/]

Blog universitari [https://veusdelzoo.wordpress.com/sobre-nosaltres/]

Pau Cusí Marès

2023-04-03T10:29:35Z

Jep:

[[Categoria: Ciències de la comunicació]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

'''Pau Cusí Marès''' (Roses, 15 de novembre de 1995) és un periodista i guionista rosinc.

Pau Cusí és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017) i està especialitzat en guió i realització de programes d'humor per a ràdio i televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull (2021). Va realitzar pràctiques a la secció d'Esports de Rac1 l'any 2017. Va treballar com a redactor d'esports d'''El Nacional'', i el gener de 2021 va ser el creador i coordinador de ''Revers'', la secció de cultura del mateix diari digital. Posteriorment, l'estiu de 2021, va fer la secció ''Boomers a repàs'', per al programa matinal ''El món a Rac1'', i el mateix 2021 va treballar com a redactor del programa ''Està Passant'', de la productora Minoria Absoluta, per a TV3. També ha col·laborat amb el digital de cultura ''Núvol''.

Des de l'estiu de 2021 treballa de coordinador de continguts del programa ''Atrapa’m si pots'' de The Mediapro Studio, que emet TV3. A més a més, Cusí és col·laborador al diari ''Ara'' i del diari digital ''Nació Digital''.

Va ser convidat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] a participar al projecte anomenat [[Locus Amoenus]], que es va celebrar el dia 22 d'abril de 2023. Pau Cusí va triar XXX com el seu lloc de referència a Roses. xxx

==Enllaços==

Talls de veu a la ràdio [https://soundcloud.com/pau-cusi-mares]

Perfil de Twitter [https://mobile.twitter.com/paucusi]

Blog juvenil [http://paucusi.blogspot.com/]

Blog universitari [https://veusdelzoo.wordpress.com/sobre-nosaltres/]

Pau Cusí Marès

2023-03-28T09:57:19Z

Jep:

[[Categoria: Ciències de la comunicació]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

'''Pau Cusí Marès''' (Roses, 15 de novembre de 1995) és un periodista i guionista rosinc.

Pau Cusí és graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017) i està especialitzat en guió i realització de programes d'humor per a ràdio i televisió per la Blanquerna – Universitat Ramon Llull (2021). Va realitzar pràctiques a la secció d'Esports de Rac1 l'any 2017. Va treballar com a redactor d'esports d'''El Nacional'', i el gener de 2021 va ser el creador i coordinador de ''Revers'', la secció de cultura del mateix diari digital. Posteriorment, l'estiu de 2021, va fer la secció ''Boomers a repàs'', per al programa matinal ''El món a Rac1'', i el mateix 2021 va treballar com a redactor del programa ''Està Passant'', de la productora Minoria Absoluta, per a TV3. També ha col·laborat amb el digital de cultura ''Núvol''.

Des de l'estiu de 2021 treballa de coordinador de continguts del programa ''Atrapa’m si pots'' de The Mediapro Studio, que emet TV3. A més a més, Cusí és col·laborador al diari ''Ara'' i del diari digital ''Nació Digital''.

Va ser convidat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] a participar al projecte anomenat [[Locus Amoenus]], que es va celebrar el dia 22 d'abril de 2023. Pau Cusí va triar XXX com el seu lloc de referència a Roses.

==Enllaços==

Talls de veu a la ràdio [https://soundcloud.com/pau-cusi-mares]

Perfil de Twitter [https://mobile.twitter.com/paucusi]

Blog juvenil [http://paucusi.blogspot.com/]

Blog universitari [https://veusdelzoo.wordpress.com/sobre-nosaltres/]

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-11-04T09:16:13Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T09:13:15Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T07:12:24Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T07:09:47Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T07:08:44Z

Jep:

Fitxer:Foto Montse Sastre.JPG

2022-09-30T07:05:09Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T06:58:38Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T06:57:56Z

Jep:

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T06:52:09Z

Jep:

[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Comerç]]
[[Categoria: La vila]]
[[Categoria:El turisme]]
[[Categoria:Turisme]]
[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria: Teatre]]
[[Categoria:Política]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

[[Fitxer:AngelBurgas.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge d'Àngel Burgas]]

'''Montserrat Sastre Gotanegra''' (Roses, 31 de juliol de 1960), és una botiguera i comerciant rosinca.
== Biografia ==
Montserrat Sastre Gotanegra (Roses, 31 de juliol de 1960) és comerciant i des de ben jove ha estat dependenta en diverses botigues de Roses. És la gran dels tres fills del matrimoni format per Esther Gotanegra Coll i Joan Sastre Paricio, conegut popularment com a Xeix. Està casada amb Joaquim Gratacós Malagelada i tenen dues filles, Anna i Marina, i un net, en Norfeu.

Va estudiar EGB a l’Escola Narcís Monturiol, on va obtenir el Graduat Escolar, acabant els seus estudis el curs 1974/1975. Posteriorment, va cursar estudis d’administració i d’idiomes, inclòs el català. La seva passió pel comerç («duc el comerç en el meu ADN») prové de la seva besàvia Nísia, que es dedicava a la venda del peix i va iniciar la nissaga comercial familiar que han seguit els seus oncles i cosins. Ja de petita es va dedicar a ajudar a la família a vendre peix darrera del taulell. L’1 de juliol de 1975 va començar a treballar de dependenta («ja fa cinquanta anys que estic darrera del taulell»), un ofici que l’ha fet viure diverses experiències en comerços de la vila. Des de l’abril de 1984 ha regentat la botiga Esther, situada als baixos de la casa familiar, al carrer de Sant Sebastià. Encara que en un principi s’hi venia ceràmica i artesania, és un comerç dedicat a la venda de roba i complements. Amb els anys, l’activitat comercial s’ha convertit en una manera d’entendre la vida social de Roses i a valorar-ne la seva importància en el bategar de la població. Des d’aquesta perspectiva, Montserrat Sastre Gotanegra s’ha implicat en el teixit comercial de Roses, amb la fundació de l’Associació de Comerciants de Roses (ACOR), essent-ne membre de la junta 15 anys, secretària i, fins i tot, la seva presidenta els anys 2011 i 2012.

A nivell associatiu també ha estat vinculada al Grup de Teatre de Roses des de la seva creació l’any 1981. Juntament amb Anna Vicens Laporta i Maria Teresa Seseras va representar l’any 2007 Un matrimoni a Boston, l’obra més representada del grup rosinc. També ha col·laborat amb l’Oficina de Català de Roses, del Consorci per la Normalització Lingüística, com a parella lingüística per a nouvinguts, així com a coordinadora, juntament amb Mar Pèlach i Mercè Fages, d’un taller de lectura en català.

A nivell polític ha format part de diverses candidatures municipals per CiU els anys 2003, 2007 i 2015 i per Junts per Roses l’any 2019. Va ser escollida regidora a la legislatura 2007-2011, restant a l’oposició durant el mandat de Magda Casamitjana Aguilà.

Més recentment, el dia 5 de novembrel de 2022 va ser triat com el primer convidat del projecte creat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] [[Locus Amoenus]].

==Premis literaris==
* Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions|Premi Mercè Rodoreda 2001, (Proa/Òmnium Cultural), per l'obra ''Adéu''.
* Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig|Premi de la crítica Serra d'Or de narració 2003, per l'obra ''Adéu''.
* Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil|Premi Joaquim Ruyra<ref>[http://www.3cat24.cat/noticia/53007/altres/Angel-Burgas-guanya-el-Joaquim-Ruyra-de-narrativa-en-catala-amb-lobra-de-ficcio-MAX Premi Joaquim Ruyra a 3cat24.cat]</ref> 2003, (La Galera/ Òmnium Cultural) per l'obra ''MAX''.
* Premi Ramon Vinyes de teatre 2004, (Ajuntament de Berga) per l'obra ''Una peça de Jenny Hollan''.
* Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies|Premi Josep M. Folch i Torres<ref>[http://www.omnium.cat/ca/noticia/angel-burgas-s-endu-el-44e-premi-josep-maria-folch-i-torres-de-novel·la-per-a-nois-i-noies-2577.html Premi Josep M. Folch i Torres] </ref> 2006, (La Galera/Òmnium Cultural) per l'obra ''El club de la cistella''.
* 1r Premi La Galera Jóvenes Lectores 2008 per ''Segon trimestre''.
* Crítica Serra d'Or 2013 de novel·la juvenil per Noel et Busca (La Galera 2012).
* 18è Premi de Literatura Protagonista Jove 2014 per Noel et Busca.

==Obra==
* La Mirada indiscreta. Barcelona : Bambú, 2015
* Dies feliços : nou curs al club de la cistella. Barcelona : La Galera, 2015
* Kamal i els alfabetistes. Barcelona, Edebé, 2015. ISBN 978-84-683-1594-2
* Kalimán en Jericó. Bambú Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 9788483433102
* Noel et busca. Barcelona : La Galera, 2014
* Una Cançó per a Susanna. Barcelona : La Galera, 2013
* L'Edat del despertar. La Galera. Barcelona, 2012 (també en castellà)
* ''L'ocupant''. Oxford University Press. Madrid 2010 (també en castellà i en gallec)
* ''Pequeñas historias del Globo''. Text: Àngel Burgas. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Editorial Bambú. Barcelona 2010
* ''Figueres insòlita''. Text: Àngel Burgas. Fotografies de Mireia Coll. Impremta Pagès, Anglès 2009
* ·''Mira'm. Contes de vides especials''. Textos de Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta. Cossetània editors. Valls 2009.
* ''[[L'habitació d'en Beckwitt]]''. Editorial Empúries. Barcelona, 2009. Col·lecció Empúries Narrativa 341. 312 pàgines. ISBN 978-84-9787-392-5
* ''Segon trimestre''. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. 204 pàgines. ISBN 978-84-246-3110-9
* ''Una cançó per a Susanna''. La Galera. Barcelona, 2008. Col·lecció Nàufrags número 2. 197 pàgines. ISBN 978-84-246-3033-1
* ''Una peça de Jenny Hollan''. Edicions de l'Albí. Berga, 2008. 138 pàgines. ISBN 978-84-89751-11-8
* ''Operació Kioto''. Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2007. Pàg: 267. ISBN 978-84-7918-244-1
* ''El club de la cistella''. La Galera. Barcelona, 2007. Col·lecció Grumets blaus núm 185. Pàg: 139. ISBN 978-84-246-5493-1
* ''La fi d'Europa''. RBA - La Magrana. Barcelona, 2006. Col·lecció Les ales esteses n 193. 240 pàg. ISBN 84-7871-540-1
* ''[[MAX]]''. La Galera. Barcelona, 2004. Col·lecció El Corsari núm 63. Pàg: 221. ISBN 978-84-246-8263-7
* ''Petites històries subterrànies''. Editorial Casals. Barcelona, 2003. Casals jove núm 56. Pàg: 129. ISBN 84-218-2971-8
* ''L'anticlub''. La Galera. Barcelona, 2002. Col·lecció Grumets blaus núm 135. Pàg: 173. ISBN 84-246-9535-6.
* ''Adéu''. Editorial Proa. Barcelona, 2002. Col·lecció Beta n 106. Pàg: 190. ISBN 84-8437-371-1
* ''Petites històries del globus''. Editorial Casals. Barcelona, 2001. Casals Jove núm 49. Pàg: 73. ISBN 84-218-2435-X
* ''[[Show]]''. Proa. Barcelona, 1999. Col·lecció Beta, n 22. Pàg: 219. ISBN 84-8256-853-1
* ''L'eixarranca''. Obra de teatre representada per Tarima de Joc, l'any 1987.
* ''Petó públic''. Obra de teatre representada per Mentidera Teatre a la Sala Planeta de Girona, l'any 2008.

== Notes ==
<references/>

== Bibliografia ==

==Enllaços externs ==

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T06:50:32Z

Jep:

[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Comerç]]
[[Categoria: La vila]]
[[Categoria:El turisme]]
[[Categoria:Turisme]]
[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria: Teatre]]
[[Categoria:Política]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

[[Fitxer:AngelBurgas.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge d'Àngel Burgas]]

'''Àngel Burgas Trèmols''' (Figueres, 8 d'agost de 1965), és un escriptor empordanés.
== Biografia ==
Montserrat Sastre Gotanegra (Roses, 31 de juliol de 1960) és comerciant i des de ben jove ha estat dependenta en diverses botigues de Roses. És la gran dels tres fills del matrimoni format per Esther Gotanegra Coll i Joan Sastre Paricio, conegut popularment com a Xeix. Està casada amb Joaquim Gratacós Malagelada i tenen dues filles, Anna i Marina, i un net, en Norfeu.

Va estudiar EGB a l’Escola Narcís Monturiol, on va obtenir el Graduat Escolar, acabant els seus estudis el curs 1974/1975. Posteriorment, va cursar estudis d’administració i d’idiomes, inclòs el català. La seva passió pel comerç («duc el comerç en el meu ADN») prové de la seva besàvia Nísia, que es dedicava a la venda del peix i va iniciar la nissaga comercial familiar que han seguit els seus oncles i cosins. Ja de petita es va dedicar a ajudar a la família a vendre peix darrera del taulell. L’1 de juliol de 1975 va començar a treballar de dependenta («ja fa cinquanta anys que estic darrera del taulell»), un ofici que l’ha fet viure diverses experiències en comerços de la vila. Des de l’abril de 1984 ha regentat la botiga Esther, situada als baixos de la casa familiar, al carrer de Sant Sebastià. Encara que en un principi s’hi venia ceràmica i artesania, és un comerç dedicat a la venda de roba i complements. Amb els anys, l’activitat comercial s’ha convertit en una manera d’entendre la vida social de Roses i a valorar-ne la seva importància en el bategar de la població. Des d’aquesta perspectiva, Montserrat Sastre Gotanegra s’ha implicat en el teixit comercial de Roses, amb la fundació de l’Associació de Comerciants de Roses (ACOR), essent-ne membre de la junta 15 anys, secretària i, fins i tot, la seva presidenta els anys 2011 i 2012.

A nivell associatiu també ha estat vinculada al Grup de Teatre de Roses des de la seva creació l’any 1981. Juntament amb Anna Vicens Laporta i Maria Teresa Seseras va representar l’any 2007 Un matrimoni a Boston, l’obra més representada del grup rosinc. També ha col·laborat amb l’Oficina de Català de Roses, del Consorci per la Normalització Lingüística, com a parella lingüística per a nouvinguts, així com a coordinadora, juntament amb Mar Pèlach i Mercè Fages, d’un taller de lectura en català.

A nivell polític ha format part de diverses candidatures municipals per CiU els anys 2003, 2007 i 2015 i per Junts per Roses l’any 2019. Va ser escollida regidora a la legislatura 2007-2011, restant a l’oposició durant el mandat de Magda Casamitjana Aguilà.

Més recentment, el dia 5 de novembrel de 2022 va ser triat com el primer convidat del projecte creat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] [[Locus Amoenus]].

==Premis literaris==
* Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions|Premi Mercè Rodoreda 2001, (Proa/Òmnium Cultural), per l'obra ''Adéu''.
* Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig|Premi de la crítica Serra d'Or de narració 2003, per l'obra ''Adéu''.
* Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil|Premi Joaquim Ruyra<ref>[http://www.3cat24.cat/noticia/53007/altres/Angel-Burgas-guanya-el-Joaquim-Ruyra-de-narrativa-en-catala-amb-lobra-de-ficcio-MAX Premi Joaquim Ruyra a 3cat24.cat]</ref> 2003, (La Galera/ Òmnium Cultural) per l'obra ''MAX''.
* Premi Ramon Vinyes de teatre 2004, (Ajuntament de Berga) per l'obra ''Una peça de Jenny Hollan''.
* Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies|Premi Josep M. Folch i Torres<ref>[http://www.omnium.cat/ca/noticia/angel-burgas-s-endu-el-44e-premi-josep-maria-folch-i-torres-de-novel·la-per-a-nois-i-noies-2577.html Premi Josep M. Folch i Torres] </ref> 2006, (La Galera/Òmnium Cultural) per l'obra ''El club de la cistella''.
* 1r Premi La Galera Jóvenes Lectores 2008 per ''Segon trimestre''.
* Crítica Serra d'Or 2013 de novel·la juvenil per Noel et Busca (La Galera 2012).
* 18è Premi de Literatura Protagonista Jove 2014 per Noel et Busca.

==Obra==
* La Mirada indiscreta. Barcelona : Bambú, 2015
* Dies feliços : nou curs al club de la cistella. Barcelona : La Galera, 2015
* Kamal i els alfabetistes. Barcelona, Edebé, 2015. ISBN 978-84-683-1594-2
* Kalimán en Jericó. Bambú Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 9788483433102
* Noel et busca. Barcelona : La Galera, 2014
* Una Cançó per a Susanna. Barcelona : La Galera, 2013
* L'Edat del despertar. La Galera. Barcelona, 2012 (també en castellà)
* ''L'ocupant''. Oxford University Press. Madrid 2010 (també en castellà i en gallec)
* ''Pequeñas historias del Globo''. Text: Àngel Burgas. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Editorial Bambú. Barcelona 2010
* ''Figueres insòlita''. Text: Àngel Burgas. Fotografies de Mireia Coll. Impremta Pagès, Anglès 2009
* ·''Mira'm. Contes de vides especials''. Textos de Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta. Cossetània editors. Valls 2009.
* ''[[L'habitació d'en Beckwitt]]''. Editorial Empúries. Barcelona, 2009. Col·lecció Empúries Narrativa 341. 312 pàgines. ISBN 978-84-9787-392-5
* ''Segon trimestre''. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. 204 pàgines. ISBN 978-84-246-3110-9
* ''Una cançó per a Susanna''. La Galera. Barcelona, 2008. Col·lecció Nàufrags número 2. 197 pàgines. ISBN 978-84-246-3033-1
* ''Una peça de Jenny Hollan''. Edicions de l'Albí. Berga, 2008. 138 pàgines. ISBN 978-84-89751-11-8
* ''Operació Kioto''. Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2007. Pàg: 267. ISBN 978-84-7918-244-1
* ''El club de la cistella''. La Galera. Barcelona, 2007. Col·lecció Grumets blaus núm 185. Pàg: 139. ISBN 978-84-246-5493-1
* ''La fi d'Europa''. RBA - La Magrana. Barcelona, 2006. Col·lecció Les ales esteses n 193. 240 pàg. ISBN 84-7871-540-1
* ''[[MAX]]''. La Galera. Barcelona, 2004. Col·lecció El Corsari núm 63. Pàg: 221. ISBN 978-84-246-8263-7
* ''Petites històries subterrànies''. Editorial Casals. Barcelona, 2003. Casals jove núm 56. Pàg: 129. ISBN 84-218-2971-8
* ''L'anticlub''. La Galera. Barcelona, 2002. Col·lecció Grumets blaus núm 135. Pàg: 173. ISBN 84-246-9535-6.
* ''Adéu''. Editorial Proa. Barcelona, 2002. Col·lecció Beta n 106. Pàg: 190. ISBN 84-8437-371-1
* ''Petites històries del globus''. Editorial Casals. Barcelona, 2001. Casals Jove núm 49. Pàg: 73. ISBN 84-218-2435-X
* ''[[Show]]''. Proa. Barcelona, 1999. Col·lecció Beta, n 22. Pàg: 219. ISBN 84-8256-853-1
* ''L'eixarranca''. Obra de teatre representada per Tarima de Joc, l'any 1987.
* ''Petó públic''. Obra de teatre representada per Mentidera Teatre a la Sala Planeta de Girona, l'any 2008.

== Notes ==
<references/>

== Bibliografia ==

==Enllaços externs ==

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T06:48:09Z

Jep:

[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Comerç]]
[[Categoria: La vila]]
[[Categoria:El turisme]]
[[Categoria:Turisme]]
[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria: Teatre]]
[[Categoria:Política]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

[[Fitxer:AngelBurgas.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge d'Àngel Burgas]]

'''Àngel Burgas Trèmols''' (Figueres, 8 d'agost de 1965), és un escriptor empordanés.
== Biografia ==
Nascut a Figueres i passa els primers 18 anys entre la capital de l'Empordà i [[Roses]], població veïna i de mar que apareix sovint en els seus escrits (Max, Les vacances d'un senyor de Malmö, Show, L'habitació d'en Lionel...). El seu pare, Vicenç Burgas (Sant Feliu de Guíxols 1930 - Figueres 1992) era telegrafista, periodista i poeta, i la seva mare, Carme Trèmols, professora de dansa. És el primer de cinc germans i de ben jovenet se sent atret per la lectura, l'art i el teatre.

A Figueres s'inicia en els tres àmbits: llegeix molts llibres i escriu poemes i narracions, participa en exposicions de pintura i és alumne de Josep Ministral a qui substitueix més endavant portant un taller de plàstica per infants. Forma el seu grup de teatre, Tarima de Joc, amb el qual estrena ''Tartan del mico'', de Terenci Moix i després ''L'Eixarranca'', a partir d'una idea pròpia.

Estudia Belles Arts a la Universitat de Barcelona (1983-1988) i des d'aleshores viu a la capital catalana. Fa una estada de dos anys a Berlín, Alemanya (1988-1990), admès com a alumne convidat a la Höchshule der Kunste (Escola Superior d'Art) a la classe de K. H. Hödicke. Berlín és un altre espai que apareix sovint a les seves obres (''Adéu'', ''La fi d'Europa'') i pauta fonamental en el seu desenvolupament personal i creatiu. De tornada a Barcelona, abandona progressivament la plàstica per concentrar-se i apostar per les lletres.

És un amant del cinema i col·lecciona postals kitsh sobre ciutats, espais, tradicions, monuments i gastronomia. En el seu estudi/biblioteca d'escriptor acostuma a treballar de dia i sense música. És disciplinat i es concentra amb facilitat. Estructura la seva feina en tres fases (concepció mental, escriptura i correcció) i amb la presència constant dels clàssics quan escriu per a joves.

Publica per primer cop a ''Edicions Proa|Proa'' el recull de contes ''Show'' (1999) i treballa de professor de plàstica i dibuix tècnic a diferents escoles de la ciutat. Àngel Burgas alterna la literatura per a adults i per a joves. Actualment pertany al consell de redacció de la revista Faristol i compagina l'escriptura amb l'ensenyament.

L'any 2011 viatja fins a Medellin acompanyat de l'il·lustrador Ignasi Blanch on visiten la Fundación Faro de Jericó i a la trentena de nens entre 12 i 18 anys que estan allà acollits. Per Burgas aquesta visita resulta transcendent i l'any 2014 publica el llibre ''Kalimán en Jericó'' com a col·laboració per tal que les històries d'aquests nens es coneguin arreu.

==La seva relació amb Roses==

La vinculació personal de l'escriptor figuerenc amb Roses és llarga i profunda, existencial i literària. Àngel Burgas va passar els primers 18 anys de la seva vida entre la capital de l'Empordà, Figueres, i Roses, ja que la seva família hi té una casa, obra de l'arquitecte i pintor figuerenc Ramon Reig Corominas, situada a l'avinguda Rhodes, on hi havia hagut el pany de muralla de llevant de la Ciutadella i a davant la [[Plaça de les Botxes]]. Aquesta relació amb Roses, macerada durant anys, fa que sovint la població litoral aparegui d'una manera més o menys explícita en molts dels seus escrits. El primer fou el conjunt de relats ''[[Show]]'' (1999). Posteriorment, la novel·la juvenil ''[[MAX]]'' (2004) és farcida de localitzacions de Roses. El recurs a escenografiar les seves creacions literàries amb el plafó rosinc s'intensifica, si cap, amb ''[[Les vacances d'un senyor de Malmö]]'', una sèrie d'articles basats en un turista que passava les vacances a Roses, que foren publicat al diari AVUI entre els mesos d'agost i setembre de 2003, i la novel·la, ''[[L'habitació d'en Beckwitt]]'', publicada el 2006 i en la qual una de les protagonistes viu en un habitatge situat davant la Plaça de les Botxes i l'altre personatge principal resideix en una casa situada a la urbanització del Puig Rom.

Fruit d'aquesta relació vital i literària d'Àngel Burgas amb Roses, la Biblioteca Municipal Jaume Vicens Vives de Roses el va triar l'any 2015 com a autor ''De Capçalera'', un programa del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya que vincula autors literaris amb biblioteques públiques per tal de portar a terme activitats conjuntes i establir una vinculació més estreta entre ambdós.

Més recentment, el dia 16 d'abril de 2016 va ser triat com el primer convidat del projecte creat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] [[Locus Amoenus]].

==Premis literaris==
* Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions|Premi Mercè Rodoreda 2001, (Proa/Òmnium Cultural), per l'obra ''Adéu''.
* Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig|Premi de la crítica Serra d'Or de narració 2003, per l'obra ''Adéu''.
* Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil|Premi Joaquim Ruyra<ref>[http://www.3cat24.cat/noticia/53007/altres/Angel-Burgas-guanya-el-Joaquim-Ruyra-de-narrativa-en-catala-amb-lobra-de-ficcio-MAX Premi Joaquim Ruyra a 3cat24.cat]</ref> 2003, (La Galera/ Òmnium Cultural) per l'obra ''MAX''.
* Premi Ramon Vinyes de teatre 2004, (Ajuntament de Berga) per l'obra ''Una peça de Jenny Hollan''.
* Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies|Premi Josep M. Folch i Torres<ref>[http://www.omnium.cat/ca/noticia/angel-burgas-s-endu-el-44e-premi-josep-maria-folch-i-torres-de-novel·la-per-a-nois-i-noies-2577.html Premi Josep M. Folch i Torres] </ref> 2006, (La Galera/Òmnium Cultural) per l'obra ''El club de la cistella''.
* 1r Premi La Galera Jóvenes Lectores 2008 per ''Segon trimestre''.
* Crítica Serra d'Or 2013 de novel·la juvenil per Noel et Busca (La Galera 2012).
* 18è Premi de Literatura Protagonista Jove 2014 per Noel et Busca.

==Obra==
* La Mirada indiscreta. Barcelona : Bambú, 2015
* Dies feliços : nou curs al club de la cistella. Barcelona : La Galera, 2015
* Kamal i els alfabetistes. Barcelona, Edebé, 2015. ISBN 978-84-683-1594-2
* Kalimán en Jericó. Bambú Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 9788483433102
* Noel et busca. Barcelona : La Galera, 2014
* Una Cançó per a Susanna. Barcelona : La Galera, 2013
* L'Edat del despertar. La Galera. Barcelona, 2012 (també en castellà)
* ''L'ocupant''. Oxford University Press. Madrid 2010 (també en castellà i en gallec)
* ''Pequeñas historias del Globo''. Text: Àngel Burgas. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Editorial Bambú. Barcelona 2010
* ''Figueres insòlita''. Text: Àngel Burgas. Fotografies de Mireia Coll. Impremta Pagès, Anglès 2009
* ·''Mira'm. Contes de vides especials''. Textos de Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta. Cossetània editors. Valls 2009.
* ''[[L'habitació d'en Beckwitt]]''. Editorial Empúries. Barcelona, 2009. Col·lecció Empúries Narrativa 341. 312 pàgines. ISBN 978-84-9787-392-5
* ''Segon trimestre''. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. 204 pàgines. ISBN 978-84-246-3110-9
* ''Una cançó per a Susanna''. La Galera. Barcelona, 2008. Col·lecció Nàufrags número 2. 197 pàgines. ISBN 978-84-246-3033-1
* ''Una peça de Jenny Hollan''. Edicions de l'Albí. Berga, 2008. 138 pàgines. ISBN 978-84-89751-11-8
* ''Operació Kioto''. Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2007. Pàg: 267. ISBN 978-84-7918-244-1
* ''El club de la cistella''. La Galera. Barcelona, 2007. Col·lecció Grumets blaus núm 185. Pàg: 139. ISBN 978-84-246-5493-1
* ''La fi d'Europa''. RBA - La Magrana. Barcelona, 2006. Col·lecció Les ales esteses n 193. 240 pàg. ISBN 84-7871-540-1
* ''[[MAX]]''. La Galera. Barcelona, 2004. Col·lecció El Corsari núm 63. Pàg: 221. ISBN 978-84-246-8263-7
* ''Petites històries subterrànies''. Editorial Casals. Barcelona, 2003. Casals jove núm 56. Pàg: 129. ISBN 84-218-2971-8
* ''L'anticlub''. La Galera. Barcelona, 2002. Col·lecció Grumets blaus núm 135. Pàg: 173. ISBN 84-246-9535-6.
* ''Adéu''. Editorial Proa. Barcelona, 2002. Col·lecció Beta n 106. Pàg: 190. ISBN 84-8437-371-1
* ''Petites històries del globus''. Editorial Casals. Barcelona, 2001. Casals Jove núm 49. Pàg: 73. ISBN 84-218-2435-X
* ''[[Show]]''. Proa. Barcelona, 1999. Col·lecció Beta, n 22. Pàg: 219. ISBN 84-8256-853-1
* ''L'eixarranca''. Obra de teatre representada per Tarima de Joc, l'any 1987.
* ''Petó públic''. Obra de teatre representada per Mentidera Teatre a la Sala Planeta de Girona, l'any 2008.

== Notes ==
<references/>

== Bibliografia ==

==Enllaços externs ==

Montserrat Sastre Gotanegra

2022-09-30T06:44:47Z

Jep: Es crea la pàgina amb «Categoria:Literatura Categoria:Antropologia Categoria:La llengua Categoria:El turisme Categoria:Turisme Categoria:Històries personals Catego...».

[[Categoria:Literatura]]
[[Categoria:Antropologia]]
[[Categoria:La llengua]]
[[Categoria:El turisme]]
[[Categoria:Turisme]]
[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

[[Fitxer:AngelBurgas.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge d'Àngel Burgas]]

'''Àngel Burgas Trèmols''' (Figueres, 8 d'agost de 1965), és un escriptor empordanés.
== Biografia ==
Nascut a Figueres i passa els primers 18 anys entre la capital de l'Empordà i [[Roses]], població veïna i de mar que apareix sovint en els seus escrits (Max, Les vacances d'un senyor de Malmö, Show, L'habitació d'en Lionel...). El seu pare, Vicenç Burgas (Sant Feliu de Guíxols 1930 - Figueres 1992) era telegrafista, periodista i poeta, i la seva mare, Carme Trèmols, professora de dansa. És el primer de cinc germans i de ben jovenet se sent atret per la lectura, l'art i el teatre.

A Figueres s'inicia en els tres àmbits: llegeix molts llibres i escriu poemes i narracions, participa en exposicions de pintura i és alumne de Josep Ministral a qui substitueix més endavant portant un taller de plàstica per infants. Forma el seu grup de teatre, Tarima de Joc, amb el qual estrena ''Tartan del mico'', de Terenci Moix i després ''L'Eixarranca'', a partir d'una idea pròpia.

Estudia Belles Arts a la Universitat de Barcelona (1983-1988) i des d'aleshores viu a la capital catalana. Fa una estada de dos anys a Berlín, Alemanya (1988-1990), admès com a alumne convidat a la Höchshule der Kunste (Escola Superior d'Art) a la classe de K. H. Hödicke. Berlín és un altre espai que apareix sovint a les seves obres (''Adéu'', ''La fi d'Europa'') i pauta fonamental en el seu desenvolupament personal i creatiu. De tornada a Barcelona, abandona progressivament la plàstica per concentrar-se i apostar per les lletres.

És un amant del cinema i col·lecciona postals kitsh sobre ciutats, espais, tradicions, monuments i gastronomia. En el seu estudi/biblioteca d'escriptor acostuma a treballar de dia i sense música. És disciplinat i es concentra amb facilitat. Estructura la seva feina en tres fases (concepció mental, escriptura i correcció) i amb la presència constant dels clàssics quan escriu per a joves.

Publica per primer cop a ''Edicions Proa|Proa'' el recull de contes ''Show'' (1999) i treballa de professor de plàstica i dibuix tècnic a diferents escoles de la ciutat. Àngel Burgas alterna la literatura per a adults i per a joves. Actualment pertany al consell de redacció de la revista Faristol i compagina l'escriptura amb l'ensenyament.

L'any 2011 viatja fins a Medellin acompanyat de l'il·lustrador Ignasi Blanch on visiten la Fundación Faro de Jericó i a la trentena de nens entre 12 i 18 anys que estan allà acollits. Per Burgas aquesta visita resulta transcendent i l'any 2014 publica el llibre ''Kalimán en Jericó'' com a col·laboració per tal que les històries d'aquests nens es coneguin arreu.

==La seva relació amb Roses==

La vinculació personal de l'escriptor figuerenc amb Roses és llarga i profunda, existencial i literària. Àngel Burgas va passar els primers 18 anys de la seva vida entre la capital de l'Empordà, Figueres, i Roses, ja que la seva família hi té una casa, obra de l'arquitecte i pintor figuerenc Ramon Reig Corominas, situada a l'avinguda Rhodes, on hi havia hagut el pany de muralla de llevant de la Ciutadella i a davant la [[Plaça de les Botxes]]. Aquesta relació amb Roses, macerada durant anys, fa que sovint la població litoral aparegui d'una manera més o menys explícita en molts dels seus escrits. El primer fou el conjunt de relats ''[[Show]]'' (1999). Posteriorment, la novel·la juvenil ''[[MAX]]'' (2004) és farcida de localitzacions de Roses. El recurs a escenografiar les seves creacions literàries amb el plafó rosinc s'intensifica, si cap, amb ''[[Les vacances d'un senyor de Malmö]]'', una sèrie d'articles basats en un turista que passava les vacances a Roses, que foren publicat al diari AVUI entre els mesos d'agost i setembre de 2003, i la novel·la, ''[[L'habitació d'en Beckwitt]]'', publicada el 2006 i en la qual una de les protagonistes viu en un habitatge situat davant la Plaça de les Botxes i l'altre personatge principal resideix en una casa situada a la urbanització del Puig Rom.

Fruit d'aquesta relació vital i literària d'Àngel Burgas amb Roses, la Biblioteca Municipal Jaume Vicens Vives de Roses el va triar l'any 2015 com a autor ''De Capçalera'', un programa del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya que vincula autors literaris amb biblioteques públiques per tal de portar a terme activitats conjuntes i establir una vinculació més estreta entre ambdós.

Més recentment, el dia 16 d'abril de 2016 va ser triat com el primer convidat del projecte creat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] [[Locus Amoenus]].

==Premis literaris==
* Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions|Premi Mercè Rodoreda 2001, (Proa/Òmnium Cultural), per l'obra ''Adéu''.
* Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig|Premi de la crítica Serra d'Or de narració 2003, per l'obra ''Adéu''.
* Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil|Premi Joaquim Ruyra<ref>[http://www.3cat24.cat/noticia/53007/altres/Angel-Burgas-guanya-el-Joaquim-Ruyra-de-narrativa-en-catala-amb-lobra-de-ficcio-MAX Premi Joaquim Ruyra a 3cat24.cat]</ref> 2003, (La Galera/ Òmnium Cultural) per l'obra ''MAX''.
* Premi Ramon Vinyes de teatre 2004, (Ajuntament de Berga) per l'obra ''Una peça de Jenny Hollan''.
* Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies|Premi Josep M. Folch i Torres<ref>[http://www.omnium.cat/ca/noticia/angel-burgas-s-endu-el-44e-premi-josep-maria-folch-i-torres-de-novel·la-per-a-nois-i-noies-2577.html Premi Josep M. Folch i Torres] </ref> 2006, (La Galera/Òmnium Cultural) per l'obra ''El club de la cistella''.
* 1r Premi La Galera Jóvenes Lectores 2008 per ''Segon trimestre''.
* Crítica Serra d'Or 2013 de novel·la juvenil per Noel et Busca (La Galera 2012).
* 18è Premi de Literatura Protagonista Jove 2014 per Noel et Busca.

==Obra==
* La Mirada indiscreta. Barcelona : Bambú, 2015
* Dies feliços : nou curs al club de la cistella. Barcelona : La Galera, 2015
* Kamal i els alfabetistes. Barcelona, Edebé, 2015. ISBN 978-84-683-1594-2
* Kalimán en Jericó. Bambú Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 9788483433102
* Noel et busca. Barcelona : La Galera, 2014
* Una Cançó per a Susanna. Barcelona : La Galera, 2013
* L'Edat del despertar. La Galera. Barcelona, 2012 (també en castellà)
* ''L'ocupant''. Oxford University Press. Madrid 2010 (també en castellà i en gallec)
* ''Pequeñas historias del Globo''. Text: Àngel Burgas. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Editorial Bambú. Barcelona 2010
* ''Figueres insòlita''. Text: Àngel Burgas. Fotografies de Mireia Coll. Impremta Pagès, Anglès 2009
* ·''Mira'm. Contes de vides especials''. Textos de Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta. Cossetània editors. Valls 2009.
* ''[[L'habitació d'en Beckwitt]]''. Editorial Empúries. Barcelona, 2009. Col·lecció Empúries Narrativa 341. 312 pàgines. ISBN 978-84-9787-392-5
* ''Segon trimestre''. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. 204 pàgines. ISBN 978-84-246-3110-9
* ''Una cançó per a Susanna''. La Galera. Barcelona, 2008. Col·lecció Nàufrags número 2. 197 pàgines. ISBN 978-84-246-3033-1
* ''Una peça de Jenny Hollan''. Edicions de l'Albí. Berga, 2008. 138 pàgines. ISBN 978-84-89751-11-8
* ''Operació Kioto''. Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2007. Pàg: 267. ISBN 978-84-7918-244-1
* ''El club de la cistella''. La Galera. Barcelona, 2007. Col·lecció Grumets blaus núm 185. Pàg: 139. ISBN 978-84-246-5493-1
* ''La fi d'Europa''. RBA - La Magrana. Barcelona, 2006. Col·lecció Les ales esteses n 193. 240 pàg. ISBN 84-7871-540-1
* ''[[MAX]]''. La Galera. Barcelona, 2004. Col·lecció El Corsari núm 63. Pàg: 221. ISBN 978-84-246-8263-7
* ''Petites històries subterrànies''. Editorial Casals. Barcelona, 2003. Casals jove núm 56. Pàg: 129. ISBN 84-218-2971-8
* ''L'anticlub''. La Galera. Barcelona, 2002. Col·lecció Grumets blaus núm 135. Pàg: 173. ISBN 84-246-9535-6.
* ''Adéu''. Editorial Proa. Barcelona, 2002. Col·lecció Beta n 106. Pàg: 190. ISBN 84-8437-371-1
* ''Petites històries del globus''. Editorial Casals. Barcelona, 2001. Casals Jove núm 49. Pàg: 73. ISBN 84-218-2435-X
* ''[[Show]]''. Proa. Barcelona, 1999. Col·lecció Beta, n 22. Pàg: 219. ISBN 84-8256-853-1
* ''L'eixarranca''. Obra de teatre representada per Tarima de Joc, l'any 1987.
* ''Petó públic''. Obra de teatre representada per Mentidera Teatre a la Sala Planeta de Girona, l'any 2008.

== Notes ==
<references/>

== Bibliografia ==

==Enllaços externs ==

Grup de Teatre de Roses

2022-06-16T07:05:26Z

Jep:

El Grup de Teatre de Roses (GTR) és una agrupació teatral de la vila fundada l'any 1981 i que compta amb una llarga trajectòria en la vida cultural rosinca, essent un dels pilars dels món associatiu de la població.

==Evolució de l'entitat==
Prèviament al 1975, Roses ja disposava d’un grup de teatre (sense anomenar-se encara''' Grup de Teatre de Roses''').
El primer intent de formació de l’actual grup, tingué lloc l’any 1976 amb la interpretació de l’obra El cap de l’alcalde (o Al cap i a la fi), de Carles Valls.
El mes de maig de 1981, un grup d’amics ja dirigits per [[Ignasi Tomàs]], director del GTR, varen aprofitar el Festival de La SUF, per representar un petit fragment de les bruixes, de'' Macbeth'', de W. Shakespeare.
Però no fou fins a la tardor del 1981 que el grup es va constituir amb motiu de la representació d’''[[Els Pastorets]]'' per primera vegada, en els quals hi participaren una trentena de persones.
Amb poc temps, aquests varen establir-se com a tradició nadalenca i amb els anys el nombre de participants augmentà considerablement.

El mes d’abril de 1982, s’estrenà l’obra ''[[La terra es belluga]]'', de Jordi Bordas, a la sala d’actes La SUF. Més tard, el mes d’agost d’aquell mateix any, es tornà a representar l’obra a la Plaça de l’Església de la vila, en la qual un parell de dies abans hi havia actuat el grup DAGOLL DAGOM amb l’espectacle'' Glups''.

L’any 1983 s’estrenaren les obres ''[[En Picarol al país de les cares llargues]]'', d’Andreu Vallvé i Ventosa, i'' [[La comèdia de l’olla]]'', de Plaute. Aquesta darrera, es representà dins els Festival de La SUF.

Al febrer de 1984, s’estrenà ''[[Quan la ràdio parlava de Franco]]'', a la representació de la qual hi assistí l’autor, Josep Mª Benet i Jornet, que felicità tots i cada un dels actors, que havien fet una excel•lent representació.

Al 1985 es produí l’estrena de'' [[La Bella Helena]]'', de Peter Hack i Jaques Offenbach, que fou la primera obra musical, amb la combinació de cant i ball.
També aquest any es va cel·lebrar el [[Festival de La SUF]], on s’hi varen representar un recull de les obres fetes des de llavors pel grup.

En el següent Festival de La SUF, l’any 1986, el GTR va muntar la peça breu “'[['L’anada al teatre]]''” del recull Tafalitats, de Karl Valentin, la qual resultà un éxit rotund, tot ressaltant el vessant còmic de la interpretació , fent que el públic no deixés de riure fins el final.
L’any 1986, també varen estrenar l’obra'' [[George Dandin]]'', de Molière, amb un vestuari i una escenografia molt aconseguida i elaborada pel propi grup.

''[[La filla del mar]]'', d’Ángel Guimerà, que s’estrenà el mes de maig de 1987, fou una de les obres més apreciades pel públic. Tingué un enorme ressò al municipi de Roses, ja que la gent gran del poble assegurava que l’obra els duia moltíssims records i els reflexava l’ambient de la vila pesquera que havia estat Roses en aquella època.
Cal destacar, també, que en aquesta obra varen recuperar a dues actrius, les quals ja havien representat l’obra anteriorment, una de les quals va ser Maria Vicens, la qual hi va participar trenta-vuit anys després de la darrera representació.

També, durant el mes de maig de 1987, es va representar, al Festival de La SUF, una altra de les peces breus de Tafalitats, de K.Valentin, anomenada “''[[L’anada al fotofraf]]''”.

L’any 1988 s’estrenà l’obra ''[[Allò que tal vegada s’esdevingué]]'', de Joan Olivé (Pere Quart). Aquesta va ésser una obra molt especial, la qual sorprengué molt el públic, ja que els actors varen aconseguir mantenir un contacte directe amb aquest, dirigint-s’hi directament, i interpretant-ne l’obra a pocs metres de la gent, sobre un tapís de cotó, situat al damunt d’una plataforma esfèrica que girava.

Al 1989 es formà l’[[Octet Musical del GTR]] amb la col·laboració de [[Teresa Janer]], pianista vinculada al grup des del seu origen i responsable de la part musical de les representacions nadalenques d’''Els Pastorets.''
L’Octet incloïa, en el seu repertori, música del Renaixement espanyol, música popular catalana, i també peces de Haendel, Verdi, Mozart i Bach, entre d’altres.
La seva finalitat fou acostar i fer fruir de la música a tota la societat.
També va ser a l’any 1989 quan es va representar''[[ La senyora de Sade]]'', de Yuko Mishima. Aquesta obra destacà envers les altres, per l’espectacular muntatge que la constituïa i la magnífica actuació d’uns actors increïblement vestits i maquillats.

Al mes de maig de 1990, es va estrenar''[[ Salomé]]'', d’Oscar Wilde. Aquesta obra és recordada per un munt d’anècdotes, com ara la de l’efecte que va causar l’aparició del cap de Iokanaan, el protagonista de l’obra, ja que el motlle d’aquest es va construir sobre el rostre de l’actor [[Lluís Ribas]].

''[[Deixeu-me ser mariner]]'', de Serra i Fontelles, es va representar el mes de novembre d’aquell mateix any.

També varen representar una divertidíssima versió de l’òpera'' [[Carmen]]'', en què participà tot el grup.

El 25 d’abril de 1992 uns quants components del grup varen participar, coreografiant el “Gran Pas a Quatre”, a la IV [[Trobada de dansa de Roses]], organitzada per l’acadèmia de dansa Danny’s.

Després d’un temps, l’any 1994, el GTR representà ''[[Dolça de les Tàpies]]'', monòleg de dues hores i mitja, amb l’actuació de l’excel·lent Maria Vicens que, malgrat l’edat que tenia en aquell moment, no va impedir-li que s’aprengués tot aquell guió i ens enlluernés amb la seva increïble actuació.

L’any 1997 Ignasi Tomàs s’atreví amb un altre Molière, representant ''[[El malalt imaginari]]''. Joan Comella fou el responsable de l’escenografia (juntament amb els muntadors del GTR) i de la decoració. L’obra comptà, també, amb la col·laboració musical de Pilar Guarner Escolano, al clavicèmbal.

''[[És així si us ho sembla]]'', de [[Luigi Pirandello]], fou l’obra que es representà l’any 1998, demostrant que, als membres del GTR els agraden els reptes i que cada cop es posen el llistó més alt. Obtingué una excel•lent acceptació del públic.

El juny 1999 fou el torn de'' [[Les Noces de Fígaro]]'', de Beaumarchais , la qual fou vista per uns mil tres-cents espectadors, que tot i tractant-se d’un grup amateur, ja començava a ser un fet normal pel GTR.

Dins del ventall d’activitats del GTR, s’hi inclouen també recitals de poesia com els representats a la inauguració de l’exposició, a Roses, de l’Escola Municipal de Tapissos de Barcelona, la inauguració de la Biblioteca Vicens Vives de Roses, així com l’homenatge a [[Miquel Martí i Pol]], organitzat i realitzat per l’IES Cap Norfeu de Roses i dirigit per [[Ignasi Tomàs Azanza]].

El desembre de 2000 el GTR organitzà un concert extraordinari de Nadal, gràcies al qual inicià la seva col·laboració amb la Coral Cantiga i el director [[Josep Prats.]]

L’any 2000, també, es representà l’obra ''[[Loot “el botí”]]'', de Joe Orton, una comèdia negra, d’origen anglès. Aquesta fou la darrera obra que es va representar a La SUF.

Per tal de commemorar el vintè aniversari del grup, Ignasi Tomàs va optar per estrenar un muntatge espectacular a la Ciutadella de Roses, l’any 2001, basat en textos de l’autor Federíco Garcia Lorca. L’adaptació la va fer ell mateix, i l’anomenà ''[[Invitació al somni]]''. Es basà en fragments d’obres de l’autor granadí, com ara Bodas de Sangre, Poeta en Nueva York, Yerma, La casa de Bernarda Alba, Doña Rosita la soltera, Romancero Gitano, i altres.
L’espectacle va comptar amb la col·laboració del músic Feliu Gasull, el qual en composà la part musical, el cor de cambra Lerània, les pianistes [[Carme Vilà]] i Pilar Guarné, les sopranos [[Clàudia Schneider]] i Uma Ysamat, i la ballarina [[Sílvia Busquets]].

El mes de juny de 2002, i amb una absoluta alegria, es representà la “cantata” ''[[Tonalitat de l’infinit]]'', d’[[Enric Casasses]] i [[Feliu Gasull]], amb motiu de la inauguració del Teatre Municipal de Roses (TMR). Això significava que, des de llavors, el grup tindria un local estable per a poder assajar.
La “cantata” fou interpretada, durant 5 dies, per 750 escolars de Roses, la soprano [[Clàudia Schneider]], i una orquestra de cambra, formada per nou músics de l’Auditori de Barcelona.
L’acte s’inaugurà pel qui en aquell moment era el president de la Generalitat, el Molt Honorable senyor Jordi Pujol, el qual definí l’espectacle com a “un temple d’emocions”.

La primera obra amb què van haver d’enfrontar-se al nou Teatre Municipal de Roses, fou ''[[Sis personatges en cerca d’autor]]'', de Luigi Pirandello, que s’estrenà l’any 2003.

''[[Dissabte, diumenge i dilluns]]'',d’Eduardo de Filippo, s’estrenà el 2004

La tragèdia grega ''[[Medea]]'' fou l’obra escollida per tal de celebrar el 25è aniversari del grup. L’obra es representà a la Ciutadella, el mes de juny de 2006.
Aquell any Ignasi Tomàs i el GTR recolliren la [[Dracma de plata]] que els va atorgar l’Ajuntament de Roses per la seva trajectòria artística.

''[[Portes obertes]]'', espectacle que es representà l’any 2006, va ser l’excusa perfecte per a poder ensenyar als espectadors com és i com funciona el dia a dia dins del TMR. Els actors varen representar, còmicament, la feina que fan les cosidores, la dels muntadors i inclús la dels mateixos actors quan assagen.
El 2007 estrenaren ''[[Un matrimoni de Boston]]'', obra en què participaren tres actrius: [[Anna Vicens Laporta]], [[Maria Teresa Seseras]] i [[Montserrat Sastre Gotanegra]]. Ha estat l’obra més representada de la història del GTR.

L’any 2008 representaren''[[Els peixos de colors]]'', de Jean Anouin i, més tard, l’adaptació, elaborada per Ignasi Tomàs, dels textos de l’obra de Mercè Rodoreda ''[[M.R.G. D’amor i d’enyor]]'', per a la “Nit dels Poetes” de Girona.
També participaren activament a l’audiovisual en la inauguració del Museu d’Història de Lleida. També, amb motiu de l’exposició realitzada per commemorar el bicentenari de la Guerra del Francès, posaren veu al document d’àudio realitzat per a aquesta ocasió.

''[[T’odio amor meu]]'', fou l’obra que s’estrenà el 2009, juntament amb l’adaptació teatral, elaborada per Ignasi Tomàs, de l’obra ''[[….Un got d’aigua fresca]]'', de Maria Àngels Anglada. Aquesta darrera, fou representada per a la “Nit dels Poetes”, de Girona.

==Obres==

*''[[Els Pastorets]]'' (1981)
* ''La terra es belluga'', de Jordi Bordas (1982)
* ''En Picarol al país de les cares llargues'', d’Andreu Vallvé i Ventosa (1983)
* ''Quan la ràdio parlava de Franco'', de Josep Mª Benet i Jornet (1984)
* ''La Bella Helena'', de Peter Hack i Jaques Offenbach (1985)
*'' L'anada al teatre'', del recull Tafalitats, de Karl Valentin (1986)
* ''George Dandin'', de Molière (1986)
* ''La filla del mar'', d’Ángel Guimerà (1987)
* ''L’anada al fotograf'', del recull Tafalitats, de Karl Valentin (1987)
* ''Allò que tal vegada s’esdevingué'', de Joan Olivé (1988)
* ''La Senyora de Sade'', de Yuko Mishima (1989)
* ''Salomé'', d’Oscar Wilde (1990)
* ''Deixeu-me ser mariner'', de Serra i Fontelles (1990)
* Adaptació de l'òpera ''Carmen'' (1990)
* ''Dolça de les Tàpies'' (1994)
* ''[[El malalt imaginàri]]'', de Molière (1997)
*'' És així si us ho sembla'', de Luigi Pirandello (1998)
* ''Les Noces de Fígaro'', de Beaumarchais (1999)
* ''Loot (El Botí)'', de Joe Orton (2000)
* ''Invitació al somni'', adaptació d'[[Ignasi Tomàs]] i Feliu Gasull (2001)
* ''Tonalitat de l'infinit'', d’Enric Casasses i Feliu Gasull (2002)
* ''Sis personatges en cerca d'autor'', de Luigi Pirandello (2003)
* ''Dissabte, diumenge i dilluns'', d'Eduardo de Fillipo (2004)
*'' Medea'', d'Eurípides (2006)
* ''Jornada de Portes obertes'' (2006)
* ''Un matrimoni de Boston'' (2007)
* ''Els peixos de colors'', de Jean Anouin (2008)
* ''M.R.G. D’amor i d’enyor'', fragments de l'obra de Mercè Rodoreda (2008)
* ''T’odio amor meu'', de Dorothy Parker (2009)
* ''... Un got d'aigua fresca'', fragments de l'obra de Maria Àngels Anglada (2009)

[[Categoria:Teatre]] [[Categoria:oci]] [[Categoria: Segle XX]] [[Categoria:Segle XXI]]

[[Categoria:Passió]] [[Categoria:prosperitat]] [[Categoria:priviliegi]]

Imma Carrion Ferrer

2022-02-18T09:43:39Z

Jep:

[[Categoria:Les urbanitzacions]]
[[Categoria:Política]]
[[Categoria:Matemàtiques]]
[[Categoria:Pedagogia]]
[[Categoria:Escoles]]
[[Categoria:Estudiants]]
[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria: Locus Amoenus]]

[[Fitxer:.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge d'Imma Carrion Ferrer]]

'''Imma Carrion Ferrer''' (Roses, 17 de juliol de 1959), és una professora i activista rosinca.
== Biografia ==
Nascuda a [[Roses]], Imma Carrion Ferrer és mestra i llicenciada en Psicopedagogia. És filla de la rosinca [[Sílvia Ferrer Ferrer]], que va ser regidora de l’[[Ajuntament de Roses]] i jutgessa de Pau i de [[Gerardo Carrión Moro]], natural de [[Collado Villalba]] ([[Madrid]]), que va arribar a [[Roses]] a finals dels anys [[1950]] i que amb el boom del turisme va crear la seva empresa constructora. Està casada amb [[Pep Torner Malé]], gestor cultural, i tenen una filla, un fill i una neta.

De ben jove, mentre estudiava, es va dedicar durant força anys als infants i joves de la població, com a monitora i responsable del [[MIJAC]] a [[Roses]]. Cada dissabte a la tarda es reunia a la rectoria un equip de monitors i monitores per fer activitats d’esplai amb infants i joves de 6 a 14 anys i als estiu anaven un parell de setmanes de colònies i uns dies d’acampada amb els més grans. Al [[MIJAC]] va descobrir que la seva vocació era l’ensenyament i va marcar la seva manera de relacionar-se amb l’alumnat. Va participar activament durant la seva adolescència i joventut en la vida social de la població. En aquest sentit, va organitzar, juntament amb [[Jenar Fèlix]], [[Jordi Coll]] i [[Jordi Gratacós]], que conformaven el grup activitsta cultural [[Grup Independent Empordà]], el concert [[Roses Canta]], que va dur al [[camp de futbol Díaz Pacheco]] la nit del 20 d'agost de 1976, entre d'altres, a [[Ramon Muntaner]], [[Quico Pi de la Serra]], [[Dolors Laffitte]], el [[grup Indika]] i [[Pere Tàpies]]. Una setmana més tard, el 28 d'agost, varen portar el cantautor [[Ovidi Montllor]], que va actuar a la [[SUF]].

Com que les matemàtiques li agradaven molt i en volia ser professora en un institut, va començar l'any [[1976]] la carrera de Ciències Exactes a la [[Universitat Autònoma de Barcelona]], però després de tres anys va decidir canviar i seguir els estudis de Magisteri a [[Girona]].

Un cop acabats els estudis, la primera plaça de mestra que va obtenir va ser a [[Roses]], a l’[[Escola Narcís Monturiol]], el setembre de [[1983]]. Anys a venir, el juliol de [[1992]], en seria nomenada directora. Amb l’arribada d’alumnat procedent d’arreu, l’escola havia quedat petita i calia reformar-la i ampliar-la. La manca d'espai, tanmateix, no permetia l’ampliació necessària i es va optar per construir una nova escola en un terreny més gran, situat a la urbanització [[Els Grecs]]. El setembre de [[1993]], acabada la construcció de la nova escola, tot l’alumnat i el personal docent i no docent de l'[[Escola Narcís Monturiol]] s'hi va traslladar per poder fer les obres de remodelació a l'antic col·legi. El setembre de [[1996]], un cop acabades aquestes obres, es va repartir l’alumnat i el personal entre les dues escoles. Malgrat ser encara directora de l’[[Escola Narcís Monturiol]], va decidir quedar-se com a directora a la nova [[Escola Els Grecs]], on va continuar en aquest càrrec fins a l’any [[2004]].

El setembre de [[2005]] va tenir l’oportunitat de passar a treballar a l'ensenyament secundari, concretament a l’[[Institut Illa de Rodes]], on finalment va poder impartir, entre altres matèries, matemàtiques a alumnes d’institut. Amb els pas a secundària va decidir completar la seva formació pedagògica i l'any [[2010]] va obtenir la Llicenciatura en Psicopedagogia per la [[UOC]]. Durant els cursos 2010-2011 i 2011-2012, a més de la docència a l’institut, també va impartir classes com a professora associada en el Grau de Mestre d’Educació Infantil i Primària de la Facultat d’Educació i Psicologia de la [[Universitat de Girona]]. A l’[[Institut Illa de Rodes]] va ocupar el càrrec de coordinadora pedagògica des de l’any [[2008]] fins a la seva jubilació el mes de juliol de [[2019]].

Tanmateix, la trajectòria d'Imma Carrion també es caracteritza per la seva activitat política. Més enllà de l'activisme social, s'inicia a principis de [[2011]]. [[Magda Casamitjana Aguilà]], bona amiga i alcaldessa de [[Roses]] en aquells anys, li proposà d’anar a la llista del [[PSC]], com a independent, a les [[eleccions municipals]] que se celebraren el mes de maig de [[2011]] per ocupar-se dels temes de cultura i educació. Malgrat que mai s’havia plantejat entrar en la política activa, li va semblar interessant poder seguir treballant per l’educació dels infants i els joves del seu poble. Els pactes postelectorals no van donar l’alcaldia al [[PSC]], que es va veure obligat a treballar des de l’oposició. Va dimitir del càrrec de regidora el mes desembre de [[2013]], a causa del seu desacord amb el posicionament del [[PSC]] davant el moviment independentista que aquells anys començava a agafar molta força.

Amb tot, però, l'abandó de la seva presència directa en la política municipal no va significar deixar de participar en la vida pública de la població. Va a entrar a formar part de forma activa de l’[[Assemblea Nacional Catalana]] i d'[[Òmnium Cultural]]. El mes març de [[2018]] va ser escollida coordinadora de l’[[ANC]] a [[Roses]], un càrrec que encara ara desenvolupa.

Imma Carrion Ferrer

2022-02-18T09:39:31Z

Jep:

Imma Carrion Ferrer

2022-02-18T09:38:27Z

Jep:

Àngel Burgas Trèmols

2022-02-18T09:28:20Z

Jep:

Imma Carrion Ferrer

2022-02-18T09:10:32Z

Jep:

Imma Carrion Ferrer

2022-02-18T09:10:02Z

Jep: Es crea la pàgina amb «Categoria:Literatura Categoria:Antropologia Categoria:La llengua Categoria:El turisme Categoria:Turisme Categoria:Històries personals Catego...».

Ferran Arola i Recasens

2021-06-17T06:56:34Z

Jep:

'''Ferran Arola i Recasens''' fou l'arquetipus habitual d'empresari de la Roses comercial i emprenedora del segle XIX. Nascut el 2 d'octubre de 1792, era fill de Pau Arola, un treballador agrícola -com ell mateix s'autodefineix en els capítols matrimonials signats el 1781 amb Maria Teresa Recasens- de Selva de Mar (no sembla cap casualitat que el topònim Arola sigui tan present avui dia a Port de la Selva) que s'establí a Roses i que prosperà econòmicament, fins al punt que al tombant del segle XIX ja es declarava comerciant. La Guerra del Francès li oferí la possibilitat d'abastir les tropes gal·les, una activitat comercial que repetí posteriorment amb l'exèrcit espanyol. Ferran Arola i Recasens es casà el 6 de setembre de 1823 amb Rosa Vilar Puig, que aportà com a dot la gens menyspreable quantitat de 3.250 lliures. El matrimoni tingué dues filles, LLuïsa i Dolors. L'ascens social familiar es confirmava quan LLuïsa es desposava l'any 1850 amb l'hisendat empordanès Francesc de Puig i Descals. Posteriorment, en la següent generació, aquesta tendència social s'intensificà i un nét, Èric de Puig i Arola, esdevingué procurador dels tribunals a Barcelona, mentre que una néta, Francesca, emparentà amb Vicenç Albert i Gruart, un important banquer figuerenc i membre d'una destacada família hisendada de la comarca, amb propietats, per exemple, a Roses, concretament al mas Fumats.

[[Categoria: Prosperitat]]
[[Categoria: Segle XVIII]]
[[Categoria: Comerç]]

Espai d'interès Geològic Far de Roses

2021-05-20T11:30:14Z

Jep: Es crea la pàgina amb « La granodiorita de Roses: empremtes d'un magma en refredament sota els efectes de la tectònica en les profunditats de l'escorça terrestre. Les roques de la famíli...».

La granodiorita de Roses: empremtes d'un magma en refredament sota els efectes de la tectònica en les profunditats de l'escorça
terrestre.

Les roques de la família dels granits que actualment conformen el paisatge de la rodalia del Far de Roses van cristal·litzar en profunditat a partir d’un magma fa 300 milions d'anys. El magma original fou sotmès a deformació a mesura que s'anava refredant. Primer, es produí l'alineament dels primers cristalls i l'aixafament dels enclavaments foscos. Un cop solidificat el magma, es produïren esquerdes que foren reomplertes amb magma residual i es formaren els dics de color clar. Finalment, la deformació es concentrà en zones de cisalla, cosa que provocà una deformació local intensa del conjunt rocallós.
Aquesta història s'ha pogut reconstruir gràcies a l'estudi d'aquests afloraments, els quals constitueixen un patrimoni d'interès internacional. Alguns afloraments són fràgils i hem de tenir cura de no malmetre'ls.

Locus Amoenus

2021-05-10T06:44:04Z

Jep:

''El locus amoenus, literalment un lloc agradable, és un tòpic literari llatí amb molta tradició. Neix a la poesia de Teòcrit i Virgili i descriu el paisatge ideal, enmig de la natura, amb bon temps i bona companyia.

''El paisatge idíl·lic a vegades s'identifica amb el paradís natural, oposat al caos de la ciutat i la vida moderna. Algunes obres subverteixen el tema literari, de manera que el camp és la barbàrie o el lloc cursi i el paisatge urbà esdevé l'ideal de progrés i acció.''

En el transcurs del mes de novembre de 2015, l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]] va dissenyar el projecte Locus Amoenus que, a grans trets, es caracteritza per les següents línies de treball.

==Objectius==

Es tracta de presentar un espai, urbà o del seu entorn, proposat per un convidat, des d'una perspectiva personal. Ja sigui feta per l'AMR o l'Àrea de Cultura, la tria de la persona convidada a compartir el seu Locus Amoenus intentarà posar en valor el «seu» lloc com a patrimoni immaterial. L'objectiu és revisitar un espai a partir de l'experiència íntima i subjectiva de diferents persones, que puguin dotar d'ànima referents urbans i que sigui susceptibles d'ésser compartits per diferents interlocutors. En definitiva, crear patrimoni a partir de l'experiència de persones.

==Metodologia==

Convocat tothom qui vulgui al davant de l'Ajuntament de Roses, per exemple, el convidat guiarà els congregats fins al seu Locus Amoenus. El trajecte pot ésser enpolsinat d'explicacions o referències de qualsevol mena per part del personatge escollit.

Una vegada arribats al Locus Amoenus, la persona que l'ha escollit glossarà les causes de la seva tria, explicarà els motius pels quals aquell és el lloc preferit, en descriurà les seves gràcies, a parer seu, i en suggerirà els elements remarcables que doten de significació el seu Locus Amoenus.

==Context==

Hom creu necessari que l'activitat del Locus Amoenus tingui tot un context per posar en valor el caràcter patrimonial de l'espai escollit. Per això, tot l'acte serà gravat en vídeo i editat convenientment. Finalment, es penjarà al web municipal, en dos ubicacions que remetin al document audiovisual: des de l'apartat Cultura i des de l'AMR.

El Locus amoenus, a més, comptarà amb la corresponent entrada a la Rosespèdia, que es relacionarà des de la pàgina web municipal ([http://www.roses.cat Ajuntament de Roses]), i el seu plafó patrimonial en el lloc.

==Trajectòria==

Fins a l'actualitat s'han celebrat les següents edicions del Locus Amoenus:

1. [[Àngel Burgas Trèmols]], escriptor, [[Plaça de les Botxes]], 16 d'abril de 2016.

2. [[Mar Pèlach Paniker]], arquitecta, [[Casa Rozes]], 10 de setembre de 2016.

3. [[Marta Gibert Ortensi]], periodista, [[Mas Oliva]], 20 de maig de 2017.

4. [[Carme Rabell Pujol]], bibliotecària i esteticien, [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], 07 d'octubre de 2017.

5. [[Narcís Garolera Carbonell]], filòleg, memorial [[Josep Pla]], 12 de maig de 2018.

6. [[Antoni Abad Mallol]], pescador, [[Port pesquer]], 6 d'octubre de 2018.

7. [[Josep Oriol Martí Bagué]], advocat, [[Mas de les Figueres]], 13 d'abril de 2019.

8. [[Cristina Barceló Vidal]], infermera, [[Revellí de la Mare de Déu de la Soledat]], 30 de novembre de 2019.

9. [[Robin Townsend Pi-Sunyer]], fotògraf, [[Far de Roses]], 26 de setembre de 2020.

10. [[Toni Martínez Martínez]], historiador de l'art, [[Plaça de Pep Ventura]] - Barri del "Matadero", 15 de maig de 2021.

Plaça de Pep Ventura

2021-05-10T06:37:09Z

Jep:

<div align=right>[[#CA|CA]] | [[#ES|ES]] | [[#EN|EN]] | [[#FR|FR]]</div>[[Imatge:Plpepventura.jpg|350px|thumb|dreta|Vista des del sud de la plaça]]
[[Categoria: Civil]]
[[Categoria: Arquitectura]]
[[Categoria: Música]]
[[Categoria: El nou eixample]]

<div id="CA" style="display:inline;">La plaça de Pep Ventura és un indret urbanitzat el 1977 de l'eixample situat a l'oest del nucli històric, entre el barri de Roses i la Ciutadella, sorgit als anys seixanta del segle XX. Es troba delimitada pels carrers de Madrid, de Granada i del president Lluís Companys.

===El projecte===
L'any 1976, quan el franquisme donava les seves darreres passes, l'Ajuntament va promoure la construcció d'una plaça dedicada al músic empordanès per commemorar, el 1977, el 160è aniversari del seu naixement. L'encàrrec va ser elaborat per l'arquitecte tècnic Agustí Donat, que el mes de juliol ja tenia enllestit el projecte. Un mes després, enmig del bulliciós agost rosinc, la corporació va presentar el projecte definitiu, que seria aprovat en la sessió del Ple de l'1 d'octubre del mateix any. El pressupost de l'obra era d'1.124.816 pessetes. L'1 de desembre, després de la pertinent exposició pública, va ser aprovat definitivament. Ja s'havien fet tots els tràmits burocràtics per dedicar un espai a l'avi Pep.

El rosinc Agustí Donat va projectar una plaça amb dues plataformes anivellades que permetien superar el desnivell del terreny. Al bell mig hi situava una font amb un relleu de Pep Ventura realitzat per l'escultor figuerenc Artur Novoa. L'aigua seria abastida des de l'antiga mina de can Ponac. Així mateix, per ressaltar la catalanitat universal del personatge i el seu paper renovador de la sardana, el paviment havia de tenir "alegorías de la sardana, como homenaje al nombre que se le da a la plaza, para así resaltar su nombre y carácter de la misma". Amb aquesta idea es pavimentà un fragment de la plaça amb els colors de la senyera catalana, un símbol dels canvis que s'estaven produint el 1976.

===L'execució del projecte===
El dia 21 de desembre de 1976, l'Ajuntament de Roses convidava els paletes i constructors locals a prendre part en el concurs per adjudicar les obres de la plaça Pep Ventura. El termini per rebre les ofertes acabava el dia 15 de gener de 1977 i, finalment, s'adjudicà al contractista d'obres Francesc Huguet, segons l'acord de la Comissió Municipal Permanent celebrada el dia 25 de gener. Huguet es comprometé a fer les obres per un preu de remat de 1.158.816 pessetes, que fou la millor oferta econòmica, malgrat que, curiosament, era superior al preu inicial. Sens dubte, la inflació galopant derivada de la crisi petroliera provocava augments continus dels preus, avui gairebé impensables.

===Espai de memòria===
La importància de la figura d'en Pep Ventura en l'imaginari empordanès i rosinc potser pot explicar el perquè és l'única persona que té dedicats dos espais de la via pública a la nostra vila: la plaça i el carrer de Pep Ventura, situats l’un al costat de l'altre.

Ventura va ser un personatge que va revolucionar el món de la música i de la sardana; autor de Per tu ploro, entre moltes altres sardanes; un geni que s’homenatja, dos segles després del seu naixement, per posar en valor una figura que va deixar una forta empremta durant la seva vida (1817-1875), i durant les dècades posteriors, de la mà dels seus seguidors, deixebles i companys.

La seva dilatada trajectòria és prou coneguda per al gran públic, però els seus orígens, sovint, han generat dubtes als estudiosos de la seva biografia. Tot i néixer a Alcalà la Real perquè el seu pare hi estava destinat, els seus primers anys de vida els va passar a Roses, lloc d'origen de la seva família, fins al 1823 quan marxen a Figueres.

===Significació===

El dia 15 de maig de 2021, aquesta plaça fou el [[Locus Amoenus]], organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], triat per l'historiador de l'art [[Toni Martínez Martínez]]. De fet, li interessava la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda, en reivindica, el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

===Referències===
J.M. Barris; P. Meseguer, «Pep Ventura», Revista de la Festa Major de Roses, Roses, Ajuntament de Roses, 2018, p. 6-13. (http://www.rosescultura.cat/pujades/files/Revista%20festa%20major%202017.pdf)</div>

----
<div id="ES" style="display:inline;">'''Plaza de Pep Ventura'''
1977 /
Agustí Donat Romañach, arquitecto técnico

Es el lugar de encuentro del barrio formado en los años 1960 y 1970 entre la Ciutadella y el desaparecido matadero municipal. Con motivo del 160 aniversario del nacimiento del músico Pep Ventura (1817-1875), ampurdanés y rosense universal, pero también andaluz de nacimiento, renovador de la sardana, en 1977 el Ayuntamiento urbanizó la plaza para homenajearlo y, al mismo tiempo, construir puentes culturales con la inmigración que hizo crecer este barrio. En ella se construyó, siguiendo el desnivel del terreno, un conjunto o lugar de memoria formado por una fuente coronada con la inscripción «Roses a Pep Ventura» y un bajo relieve de la efigie del músico hecho por el escultor figuerense Artur Novoa, así como una bandera en el pavimento central de la plaza, un elemento significativo en un momento político de reivindicación de la cultura catalana y de sus expresiones artísticas.</div>

----
<div id="EN" style="display:inline;">'''Plaça de Pep Ventura'''
1977 /
Agustí Donat Romañach, architectural technician

It is the meeting place of the neighbourhood, created in the1960s and 1970s, between the Ciutadella and the now demolished municipal slaughterhouse. In 1977, on the 160th anniversary of the birth of the all-embracing musician, Pep Ventura (1817-1875) - who, although Andalusian by birth, was from Empordà and Roses, and who revived the Sardana - the Town Council developed the square both to pay homage to the musician and, at the same time, to build of cultural bridges with the immigrants who had begun to occupy this neighbourhood. Following slope of the land, a complex or place of memory was built, formed by a fountain crowned by the inscription "Roses a Pep Ventura” (Roses to Pep Ventura) and a bas-relief of the musician's effigy, made by the Figueres sculptor Artur Novoa, as well as a flag on the pavement in the centre of the square, a significant element in a political moment of vindication of Catalan culture and of its artistic expression.</div>

----
<div id="FR" style="display:inline;">'''Place Pep Ventura'''
1977 /
Agustí Donat Romañach, ingénieur en bâtiment

C'est le lieu de rencontre du quartier créé dans les années 1960-1970 entre la Citadelle et l'abattoir municipal aujourd'hui disparu. En 1977, à l'occasion du 160ème anniversaire de la naissance du musicien Pep Ventura (1817-1875), enfant universel de l'Empordà et de Roses, bien qu’andalou de naissance, et rénovateur de la sardane, la municipalité fit aménager la place en son honneur et, dans le même temps, bâtit des ponts culturels avec l'immigration qui fit grandir ce quartier. On y construisit, suivant le dénivelé du terrain, un ensemble ou lieu de mémoire composé d’une fontaine surmontée de l’inscription « Roses à Pep Ventura » et d’un bas-relief à l’effigie du musicien, réalisé par le sculpteur Artur Novoa, natif de Figueres, ainsi que d’un drapeau catalan dressé sur le revêtement central de la place, élément important à un moment de revendication politique de la culture catalane et de ses expressions artistiques.</div>

Toni Martínez Martínez

2021-04-27T09:33:31Z

Jep:

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Camporredondo]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Camporredondo]], un poble que pertany al districte de [[Chiclana de Segura]], el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]], [[Mario Bueno]], [[Bea Silva]], [[Trini Martín]] i [[Bassi Martín]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda, i en reivindica, el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria:Cultura]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-27T09:17:51Z

Jep:

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Camprredondo]], un poble que pertany al districte de [[Chiclana de Segura]], el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]], [[Mario Bueno]], [[Bea Silva]], [[Trini Martín]] i [[Bassi Martín]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda, i en reivindica, el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria:Cultura]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-27T09:16:59Z

Jep:

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Camprredondo]], un poble que pertany al districte de [[Chiclana de Segura]], el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]], [[Mario Bueno]], [[Bea Silva]], [[Trini Martín]] i [[Bassi Martín]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria:Cultura]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-27T09:15:50Z

Jep:

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Camprredondo]], un poble que pertany al districte de [[Chiclana de Segura]], el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]], [[Mario Bueno]], Bea Silva i Trini i Bassi Martín— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria:Cultura]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Plaça de Pep Ventura

2021-04-27T09:11:46Z

Jep:

<div align=right>[[#CA|CA]] | [[#ES|ES]] | [[#EN|EN]] | [[#FR|FR]]</div>[[Imatge:Plpepventura.jpg|350px|thumb|dreta|Vista des del sud de la plaça]]
[[Categoria: Civil]]
[[Categoria: Arquitectura]]
[[Categoria: Música]]
[[Categoria: El nou eixample]]

<div id="CA" style="display:inline;">La plaça de Pep Ventura és un indret urbanitzat el 1977 de l'eixample situat a l'oest del nucli històric, entre el barri de Roses i la Ciutadella, sorgit als anys seixanta del segle XX. Es troba delimitada pels carrers de Madrid, de Granada i del president Lluís Companys.

===El projecte===
L'any 1976, quan el franquisme donava les seves darreres passes, l'Ajuntament va promoure la construcció d'una plaça dedicada al músic empordanès per commemorar, el 1977, el 160è aniversari del seu naixement. L'encàrrec va ser elaborat per l'arquitecte tècnic Agustí Donat, que el mes de juliol ja tenia enllestit el projecte. Un mes després, enmig del bulliciós agost rosinc, la corporació va presentar el projecte definitiu, que seria aprovat en la sessió del Ple de l'1 d'octubre del mateix any. El pressupost de l'obra era d'1.124.816 pessetes. L'1 de desembre, després de la pertinent exposició pública, va ser aprovat definitivament. Ja s'havien fet tots els tràmits burocràtics per dedicar un espai a l'avi Pep.

El rosinc Agustí Donat va projectar una plaça amb dues plataformes anivellades que permetien superar el desnivell del terreny. Al bell mig hi situava una font amb un relleu de Pep Ventura realitzat per l'escultor figuerenc Artur Novoa. L'aigua seria abastida des de l'antiga mina de can Ponac. Així mateix, per ressaltar la catalanitat universal del personatge i el seu paper renovador de la sardana, el paviment havia de tenir "alegorías de la sardana, como homenaje al nombre que se le da a la plaza, para así resaltar su nombre y carácter de la misma". Amb aquesta idea es pavimentà un fragment de la plaça amb els colors de la senyera catalana, un símbol dels canvis que s'estaven produint el 1976.

===L'execució del projecte===
El dia 21 de desembre de 1976, l'Ajuntament de Roses convidava els paletes i constructors locals a prendre part en el concurs per adjudicar les obres de la plaça Pep Ventura. El termini per rebre les ofertes acabava el dia 15 de gener de 1977 i, finalment, s'adjudicà al contractista d'obres Francesc Huguet, segons l'acord de la Comissió Municipal Permanent celebrada el dia 25 de gener. Huguet es comprometé a fer les obres per un preu de remat de 1.158.816 pessetes, que fou la millor oferta econòmica, malgrat que, curiosament, era superior al preu inicial. Sens dubte, la inflació galopant derivada de la crisi petroliera provocava augments continus dels preus, avui gairebé impensables.

===Espai de memòria===
La importància de la figura d'en Pep Ventura en l'imaginari empordanès i rosinc potser pot explicar el perquè és l'única persona que té dedicats dos espais de la via pública a la nostra vila: la plaça i el carrer de Pep Ventura, situats l’un al costat de l'altre.

Ventura va ser un personatge que va revolucionar el món de la música i de la sardana; autor de Per tu ploro, entre moltes altres sardanes; un geni que s’homenatja, dos segles després del seu naixement, per posar en valor una figura que va deixar una forta empremta durant la seva vida (1817-1875), i durant les dècades posteriors, de la mà dels seus seguidors, deixebles i companys.

La seva dilatada trajectòria és prou coneguda per al gran públic, però els seus orígens, sovint, han generat dubtes als estudiosos de la seva biografia. Tot i néixer a Alcalà la Real perquè el seu pare hi estava destinat, els seus primers anys de vida els va passar a Roses, lloc d'origen de la seva família, fins el 1823 quan marxen a Figueres.

===Significació===

El dia 15 de maig de 2021, aquesta plaça fou el [[Locus Amoenus]], organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], triat per l'historiador de l'art [[Toni Martínez Martínez]]. De fet, li interessava la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda, en reivindica, el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

===Referències===
J.M. Barris; P. Meseguer, «Pep Ventura», Revista de la Festa Major de Roses, Roses, Ajuntament de Roses, 2018, p. 6-13. (http://www.rosescultura.cat/pujades/files/Revista%20festa%20major%202017.pdf)</div>

----
<div id="ES" style="display:inline;">'''Plaza de Pep Ventura'''
1977 /
Agustí Donat Romañach, arquitecto técnico

Es el lugar de encuentro del barrio formado en los años 1960 y 1970 entre la Ciutadella y el desaparecido matadero municipal. Con motivo del 160 aniversario del nacimiento del músico Pep Ventura (1817-1875), ampurdanés y rosense universal, pero también andaluz de nacimiento, renovador de la sardana, en 1977 el Ayuntamiento urbanizó la plaza para homenajearlo y, al mismo tiempo, construir puentes culturales con la inmigración que hizo crecer este barrio. En ella se construyó, siguiendo el desnivel del terreno, un conjunto o lugar de memoria formado por una fuente coronada con la inscripción «Roses a Pep Ventura» y un bajo relieve de la efigie del músico hecho por el escultor figuerense Artur Novoa, así como una bandera en el pavimento central de la plaza, un elemento significativo en un momento político de reivindicación de la cultura catalana y de sus expresiones artísticas.</div>

----
<div id="EN" style="display:inline;">'''Plaça de Pep Ventura'''
1977 /
Agustí Donat Romañach, architectural technician

It is the meeting place of the neighbourhood, created in the1960s and 1970s, between the Ciutadella and the now demolished municipal slaughterhouse. In 1977, on the 160th anniversary of the birth of the all-embracing musician, Pep Ventura (1817-1875) - who, although Andalusian by birth, was from Empordà and Roses, and who revived the Sardana - the Town Council developed the square both to pay homage to the musician and, at the same time, to build of cultural bridges with the immigrants who had begun to occupy this neighbourhood. Following slope of the land, a complex or place of memory was built, formed by a fountain crowned by the inscription "Roses a Pep Ventura” (Roses to Pep Ventura) and a bas-relief of the musician's effigy, made by the Figueres sculptor Artur Novoa, as well as a flag on the pavement in the centre of the square, a significant element in a political moment of vindication of Catalan culture and of its artistic expression.</div>

----
<div id="FR" style="display:inline;">'''Place Pep Ventura'''
1977 /
Agustí Donat Romañach, ingénieur en bâtiment

C'est le lieu de rencontre du quartier créé dans les années 1960-1970 entre la Citadelle et l'abattoir municipal aujourd'hui disparu. En 1977, à l'occasion du 160ème anniversaire de la naissance du musicien Pep Ventura (1817-1875), enfant universel de l'Empordà et de Roses, bien qu’andalou de naissance, et rénovateur de la sardane, la municipalité fit aménager la place en son honneur et, dans le même temps, bâtit des ponts culturels avec l'immigration qui fit grandir ce quartier. On y construisit, suivant le dénivelé du terrain, un ensemble ou lieu de mémoire composé d’une fontaine surmontée de l’inscription « Roses à Pep Ventura » et d’un bas-relief à l’effigie du musicien, réalisé par le sculpteur Artur Novoa, natif de Figueres, ainsi que d’un drapeau catalan dressé sur le revêtement central de la place, élément important à un moment de revendication politique de la culture catalane et de ses expressions artistiques.</div>

Toni Martínez Martínez

2021-04-27T09:08:25Z

Jep:

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]], que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda el següent:

<blockquote>Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del ''Matadero'', el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu[[ Locus Amoenus]], vaig pensar de seguida en la [[plaça de Pep Ventura]], la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles.

La [[plaça de Pep Ventura]], articulava el ''Matadero'', un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del ''Matarero'', dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.</blockquote>

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria:Cultura]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T11:07:38Z

Jep:

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria:Cultura]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:57:04Z

Jep:

[[Categoria:Cultura]]

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:56:15Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Cultura]]

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:54:50Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]
Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:54:21Z

Jep:

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:52:49Z

Jep:

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:51:44Z

Jep:

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:50:05Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]

<div id="CA" style="display:inline;">Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:46:16Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]

Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículum vitae'', inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:45:44Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]

Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez, ''Currículim vitae'', inèdit, 2021.
Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:42:48Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

[[Imatge: Foto Toni resize.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]

Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Fitxer:Foto Toni resize.jpg

2021-04-13T10:39:45Z

Jep: Fotografia de Toni Martínez

Fotografia de Toni Martínez

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T10:29:25Z

Jep:

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

[[Imatge: ROS-2-0052.jpg|350px|thumb|dreta| Fotografia de Toni Martínez/Col·lecció Particular]]

Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[Escoles de Roses|Escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Jaume Turró|Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T06:58:46Z

Jep: /* Vida professional i activisme cultural */

[[Categoria:Històries personals]]
[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria:Segles XX i XXI]]
[[Categoria:Cultura]]

Antonio Martínez Martínez ([[Chiclana de Segura]] —[[Jaén]]—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

==Infantesa i formació==

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a [[Chiclana de Segura]] el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de [[Roses]].

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'[[escola Vicens Vives]] (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc [[Alexandre Deulofeu]] establí en els baixos d'un local al [[carrer del Doctor Fleming]] i que acabà essent l'[[Institut Cap Norfeu]], el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la [[Universitat de Girona]] (2000), que li permet fer una estada ''Eramus'' a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

==Vida professional i activisme cultural==

Tanmateix, aquest ''cursus honorum'' no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a [[Lleida]]. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa [[Màxor]] a [[Vila-sacra]] i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor [[Vicenç Juanola]]. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a [[Barcelona]] i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'[[Escola d'Arts i Oficis de Barcelona]] tenia a [[Rubí]]. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en [[Rega]], i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al [[carrer d'en Mairó]] fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la [[casa Dalí de Port Lligat]], a [[Cadaqués]]. Després va entrar a treballar a la [[Biblioteca Jaume Vicens Vives]], on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el [[Club de Lectura Roses]], una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'[[Associació Cultural Baruch de Spinoza]] —juntament amb [[Diego Mestre]], [[Caye Gómez]] i [[Mario Bueno]]— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'[[Antonio Pérez]]— neixen les revistes culturals ''[[La Voz del Caos]]'' (1997-2001) i ''[[Deriva]]'' (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració ''free lance'' són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició ''[[Jaume Turró]], [[Xameca]]: retrospectiva 1955-2005'' (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com ''Rosincs del Nord'' (2010) o ''Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX'' (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de ''La gent gran de Roses, I (1918-1923)'', ''II (1923-1927)'' i ''III (1927-1931)''. No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'[[Albert Pujol]] (2003); la de l’escultor [[Narcís Costa]] (2005); ''Identitats. Colpejant els tòpics'', de [[Maria Velasco]] (2011) o ''Bambi insert coin'', de l’artista [[Juan Cardosa]] (2011). També és coautor del llibre ''Roses des de l'aire'', amb el malaguanyat fotògraf [[Jordi Velasco Bolasell]] (2012). Cal afegir-hi l'opuscle ''Anecdotari de carrer. El safareig Municipal'' (inèdit) i el llibre ''La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016'' (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida [[Associació Xarxa de Paisatge]] (2011), col·laborador del setmanari [[Empordà]] o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil [[Àtica Empordà]] (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap ''in pectore'' del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del [[TMR]] (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de [[Ca l'Anita]] (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'[[Arxiu Municipal de Roses (AMR)]], en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la [[plaça de Pep Ventura]] i la zona de creixement del [[barri de Roses]].

[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Comunitat]]
[[Categoria: Segle XXI]]
[[Categoria: El nou eixample]]
[[Categoria: Paisatge urbà]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Literatura]]
[[Categoria: Arts plàstiques]]

==Referències==

Toni Martínez Martínez

2021-04-13T06:52:25Z

Jep: /* Infantesa i formació */