Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Jaume Palmerola i Trulls

2010-09-07T15:31:27Z

CarlesFT:

Jaume Palmerola i Trulls (1866 - 1931) fou un cartògraf i pintor paisatgista nat a Roses, que publicà diversos i llibres i diverses obres, els quals analitzarem a continuació.

==Biografia==

Jaume Palmerola nasqué a Roses -concretament al carrer Capellans tercer- el 14 de setembre de 1866. Era fill de Pere Palmerola i de Magdalena Trulls.
Les dades estrictament personals es clouen amb el seu casament amb la valenciana Maria Juan Ferrer, amb la qual tingué dos fills, Pere i Maria.
Després d'una vida itinerant, com corresponia a un oficial cartògraf del ram de la guerra, que li permeté de viure a Vigo, València, Cadis o Palma, entre d'altres ciutats, morí al poble que el veié néixer el 31 de gener de 1931.

==Obra==

===Com a escriptor===

Com a escriptor publicà ''paisajes de España'', una mena de periple detallista de les costes ibèriques, sobretot de Catalunya i Galícia, i ''ejercicios de dibujo topográfico y de paisaje panorámico'' -una obra que Pla i Cargol recorda que fou premiada i declarada "de utilidad para la marina"-, a més de col·laborar a les revistes "ambos mundos" i "mundo gráfico", entre d'altres.
També està documentat un article al diari ''el faro de Vigo'', publicat el sis d'octubre de 1912, en el qual Palmerola descrivia la vila de Roses i en donava notícia dels fets històrics més destacats.

===Com a pintor===

Palmerola es va dedicar també a pintar. Algunes exposicions, com les celebrades a la sala Parés de Barcelona o al Círculo de San Fernando a les acaballes de 1923 i principis de 1924 foren elogiades per la premsa coetània.

La seva obra pictòrica se situa en els paràmetres clàssics de temàtica paisatgística. Alguns dels seus quadres més significatius foren ''los primogénitos del condado de Priegue, Després del ruixat, Capvespre a la vall del Frigoso (1904)'', ''Punta Castelo (1906)'', ''Des del Calvari, Mai e filla o Entre roures (1910)''.
Així mateix, coneixem nou pintures més de Palmerola, amb motiu de la seva donació a l'Ajuntament de Roses l'11 de maig de 1918 i tres pintures catalogades sota l'epígraf ''ametllers en flor''.

En definitiva, Jaume Palmerola i Trulls fou un dels emigrants rosincs que més projectà la seva filiació originària sobre els territoris en què visqué, ja fos des de les pàgines d'''El faro de Vigo'', ja des de les mostres de pintura que realitzà a Barcelona o a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

==Bibliografia==

* Barris, Josep Maria (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', publicacions municipals (Roses)

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Pintura]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Passió]]

Jaume Palmerola i Trulls

2010-09-07T15:31:08Z

CarlesFT:

Jaume Palmerola i Trulls (1866 - 1931) fou un cartògraf i pintor paisatgista nat a Roses, que publicà diversos i llibres i diverses obres, els quals analitzarem a continuació.

==Biografia==

Jaume Palmerola nasqué a Roses -concretament al carrer Capellans tercer- el 14 de setembre de 1866. Era fill de Pere Palmerola i de Magdalena Trulls.
Les dades estrictament personals es clouen amb el seu casament amb la valenciana Maria Juan Ferrer, amb la qual tingué dos fills, Pere i Maria.
Després d'una vida itinerant, com corresponia a un oficial cartògraf del ram de la guerra, que li permeté de viure a Vigo, València, Cadis o Palma, entre d'altres ciutats, morí al poble que el veié néixer el 31 de gener de 1931.

==Obra==

===Com a escriptor===

Com a escriptor publicà ''paisajes de España'', una mena de periple detallista de les costes ibèriques, sobretot de Catalunya i Galícia, i ''ejercicios de dibujo topográfico y de paisaje panorámico'' -una obra que Pla i Cargol recorda que fou premiada i declarada "de utilidad para la marina"-, a més de col·laborar a les revistes "ambos mundos" i "mundo gráfico", entre d'altres.
També està documentat un article al diari ''el faro de Vigo'', publicat el sis d'octubre de 1912, en el qual Palmerola descrivia la vila de Roses i en donava notícia dels fets històrics més destacats.

===Com a pintor===

Palmerola es va dedicar també a pintar. Algunes exposicions, com les celebrades a la sala Parés de Barcelona o al Círculo de San Fernando a les acaballes de 1923 i principis de 1924 foren elogiades per la premsa coetània.

La seva obra pictòrica se situa en els paràmetres clàssics de temàtica paisatgística. Alguns dels seus quadres més significatius foren ''los primogénitos del condado de Priegue, Després del ruixat, Capvespre a la vall del Frigoso (1904)'', ''Punta Castelo (1906)'', ''Des del Calvari, Mai e filla o Entre roures (1910)''.
Així mateix, coneixem nou pintures més de Palmerola, amb motiu de la seva donació a l'Ajuntament de Roses l'11 de maig de 1918 i tres pintures catalogades sota l'epígraf ''ametllers en flor''.

En definitiva, Jaume Palmerola i Trulls fou un dels emigrants rosincs que més projectà la seva filiació originària sobre els territoris en què visqué, ja fos des de les pàgines d'''El faro de Vigo'', ja des de les mostres de pintura que realitzà a Barcelona o a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

==Bibliografia===

* Barris, Josep Maria (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', publicacions municipals (Roses)

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Pintura]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Passió]]

Josep Sabaté Calderó

2010-09-04T13:25:27Z

CarlesFT:

Josep Sabater i Calderó (1884 - 1926) es convertí en l'alcalde de Roses més jove del s.XX i és l'únic que té dedicat un carrer. Fou un destacat aficionat a l'arqueologia, en un moment en el qual aquesta mena de devocions eren poc esteses.
Descobrí el [[Dolmen del Turó de l'Home]], un megàlit situat al sud-oest del serrat de la [[Torre del Sastre]], i fou, a més, un dels promotors de les primeres prospeccions arqueològiques que s'efectuaren a Roses, l'any 1916.

==Biografia==

Nascut a Roses el 25 d'abril de 1884, Josep Sabater fou un membre significatiu de la tradicional classe comerciant rosinca, dedicat al tràfic de sal, una activitat que ja havia practicat el seu pare, el tortosí Josep Sabater Curto (la família hagué de marxar de Tortosa arran de la tercera [[Carlinades|carlinada]].

Més enllà dels negocis de caràcter comercial, Sabater estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i, una vegada advocat, presentà servei com a funcionari de l'Ajuntament de Badalona, governat - durant la dictadura de Primo de Rivera - per un oncle seu, Pere Sabater Curto, un polític de marcat caràcter nepotista. Morí en aquella ciutat l'any 1926; després d'haver exercit d'advocat i d'haver estat alcalde de Roses entre 1914 i 1918 i entre 1920 i 1922.

A proposta del regidor Joan Denclar se li dedicà un carrer a la població el 13 de juny de 1931. Curiosament, ha estat l'únic carrer que mai ha patit un canvi de nom derivat de les circumstàncies dels successius règims polítics.

==Activitat Política==

L'activitat política de Josep Sabater s'inicià amb les eleccions municipals de 13 de novembre de 1913 i exercí el càrrec d'alcalde entre l'1 de gener entre 1914 i l'1 de gener de 1918. Es convertí, d'aquesta manera, en l'alcalde més jove del segle, amb 29 anys.

Fou designat, el 7 de setembre de 1914, vocal de la junta d'inspecció, vigilància i administració de les obres de la presó de [[Figueres]].
Després d'un bienni allunyat de l'activitat política, es tornà a presentar a les eleccions el 8 de febrer de 1920. Formava part d'un grup polític majoritari, l'existència del qual es desprèn de l'elecció dels càrrecs municipals, que estava compost, a més d'ell mateix, per Jacint Seseras Birba, Isidre Pujol Cortada, Bonaventura Buscarons Suquet, Joan Guitart Guitart i Joan Flaquer Sanés.
Sembla que aquest grup polític podria pertànyer a la Lliga Regionalista, atès que en la sessió de 3 de juliol de 1920 acordaren adherir - se als acords presos per les quatre diputacions relatius al traspàs de serveis a la Mancomunitat de Catalunya. En tot cas, tornà a ser alcalde dos anys més, entre l'1 d'abril de 1920 i l'1 d'abril de 1922, i acabà la seva participació política com a regidor cinquè fins al 3 de setembre de 1923.

==Obra de govern==

El 12 de gener de 1915 es promulgava la norma que cedia la propietat de la [[Ciutadella]] de Roses a l'Ajuntament de la vila. Juntament amb la pretensió d'enderrocar les muralles i procedir a la urbanització a la urbanització d'un eixample que havia de transformar Roses en una moderna i cosmopolita estació d'estiueig, emergia un incipient corrent, nascut de la difusió del pensament noucentista que maldava per posar en valor el patrimoni cultural que, en bona part encara ignot, s'intuïa que hi havia.

Enmig d'aquesta tensió d'interessos contraposats, durant el mandat de Sabater s'efectuaren les primeres prospeccions a la Ciutadella de Roses.
Josep Sabater apareix, però, presoner d'una gran contradicció, que només fou superada setanta anys després: des d'una visió fonamentalment decimonònica del patrimoni arqueològic, participa de l'ampli moviment noucentista de recuperació de l'antiguitat clàssica de Catalunya, mentre que assumia plenament el procés urbà d'enderroc de muralles que s'havia efectuat en multitud de ciutats catalanes com a avantsala d'un projecte de ciutat nova i moderna.

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions municipals (Roses)

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Poder]]
[[Categoria:Política]]

Josep Sabaté Calderó

2010-09-04T13:25:09Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Josep Sabater i Calderó (1884 - 1926) es convertí en l'alcalde de Roses més jove del s.XX i és l'únic que té dedicat un carrer. Fou un destacat aficionat a l'arqueo…».

Josep Sabater i Calderó (1884 - 1926) es convertí en l'alcalde de Roses més jove del s.XX i és l'únic que té dedicat un carrer. Fou un destacat aficionat a l'arqueologia, en un moment en el qual aquesta mena de devocions eren poc esteses.
Descobrí el [[Dolmen del Turó de l'Home]], un megàlit situat al sud-oest del serrat de la [[Torre del Sastre]], i fou, a més, un dels promotors de les primeres prospeccions arqueològiques que s'efectuaren a Roses, l'any 1916.

==Biografia==

Nascut a Roses el 25 d'abril de 1884, Josep Sabater fou un membre significatiu de la tradicional classe comerciant rosinca, dedicat al tràfic de sal, una activitat que ja havia practicat el seu pare, el tortosí Josep Sabater Curto (la família hagué de marxar de Tortosa arran de la tercera [[Carlinades|carlinada]].

Més enllà dels negocis de caràcter comercial, Sabater estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i, una vegada advocat, presentà servei com a funcionari de l'Ajuntament de Badalona, governat - durant la dictadura de Primo de Rivera - per un oncle seu, Pere Sabater Curto, un polític de marcat caràcter nepotista. Morí en aquella ciutat l'any 1926; després d'haver exercit d'advocat i d'haver estat alcalde de Roses entre 1914 i 1918 i entre 1920 i 1922.

A proposta del regidor Joan Denclar se li dedicà un carrer a la població el 13 de juny de 1931. Curiosament, ha estat l'únic carrer que mai ha patit un canvi de nom derivat de les circumstàncies dels successius règims polítics.

==Activitat Política==

L'activitat política de Josep Sabater s'inicià amb les eleccions municipals de 13 de novembre de 1913 i exercí el càrrec d'alcalde entre l'1 de gener entre 1914 i l'1 de gener de 1918. Es convertí, d'aquesta manera, en l'alcalde més jove del segle, amb 29 anys.

Fou designat, el 7 de setembre de 1914, vocal de la junta d'inspecció, vigilància i administració de les obres de la presó de [[Figueres]].
Després d'un bienni allunyat de l'activitat política, es tornà a presentar a les eleccions el 8 de febrer de 1920. Formava part d'un grup polític majoritari, l'existència del qual es desprèn de l'elecció dels càrrecs municipals, que estava compost, a més d'ell mateix, per Jacint Seseras Birba, Isidre Pujol Cortada, Bonaventura Buscarons Suquet, Joan Guitart Guitart i Joan Flaquer Sanés.
Sembla que aquest grup polític podria pertànyer a la Lliga Regionalista, atès que en la sessió de 3 de juliol de 1920 acordaren adherir - se als acords presos per les quatre diputacions relatius al traspàs de serveis a la Mancomunitat de Catalunya. En tot cas, tornà a ser alcalde dos anys més, entre l'1 d'abril de 1920 i l'1 d'abril de 1922, i acabà la seva participació política com a regidor cinquè fins al 3 de setembre de 1923.

==Obra de govern=

El 12 de gener de 1915 es promulgava la norma que cedia la propietat de la [[Ciutadella]] de Roses a l'Ajuntament de la vila. Juntament amb la pretensió d'enderrocar les muralles i procedir a la urbanització a la urbanització d'un eixample que havia de transformar Roses en una moderna i cosmopolita estació d'estiueig, emergia un incipient corrent, nascut de la difusió del pensament noucentista que maldava per posar en valor el patrimoni cultural que, en bona part encara ignot, s'intuïa que hi havia.

Enmig d'aquesta tensió d'interessos contraposats, durant el mandat de Sabater s'efectuaren les primeres prospeccions a la Ciutadella de Roses.
Josep Sabater apareix, però, presoner d'una gran contradicció, que només fou superada setanta anys després: des d'una visió fonamentalment decimonònica del patrimoni arqueològic, participa de l'ampli moviment noucentista de recuperació de l'antiguitat clàssica de Catalunya, mentre que assumia plenament el procés urbà d'enderroc de muralles que s'havia efectuat en multitud de ciutats catalanes com a avantsala d'un projecte de ciutat nova i moderna.

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions municipals (Roses)

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Poder]]
[[Categoria:Política]]

Roses, seu bisbal

2010-09-01T13:27:22Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Un dels episodis històrics més desconeguts per la ciutadania en general és l´existència d´una possible seu bisbal visigoda a Roses. De fet, en l´actualitat Roses t…».

Un dels episodis històrics més desconeguts per la ciutadania en general és l´existència d´una possible seu bisbal visigoda a Roses. De fet, en l´actualitat Roses té bisbe titular, el valencià Enric Benavent Vidal, nomenat el 8 de novembre de 2004, que, a més, és bisbe auxiliar de València. Anteriorment, el bisbe de Roses havia estat el sud-americà Néstor Hugo Navarro, entre el 15 d´abril de 1998 i el 19 de març de 2003, moment en què fou nomenat bisbe d´Alto Valle del Río Negro.

Navarro havia substituït en el càrrec l´anglès -i bisbe auxiliar de Liverpool- John Rawsthorne que, fins al moment, ha estat el bisbe de Roses que més temps ha retingut aquest honor, des del 9 de novembre de 1981 fins al 4 de juny de 1997, en què fou nomenat bisbe de Hallam. Abans, durant un any i mig (3 de desembre de 1979-30 de juny de 1981), fou bisbe de Roses Laurence Forristal, per passar després a titular de la diòcesi d´Ossory. Francis Lenny fou l´anterior bisbe rosinc, entre el 3 de maig de 1974 i el 16 de juliol de 1978, data de la seva defunció. Finalment, el primer bisbe de Roses contemporani fou William Tibertus McCarty, originari de la llunyana -i perillosa, almenys en l´imaginari fílmic- Rapid City. Exercí la dignitat morada des de l´11 de setembre de 1969 fins a la seva dimissió el 13 de gener de 1971.

==Seu bisbal==

A.M. Puig i A. Riera, a Història de l´Alt Empordà, apuntaven que «el fet de trobar la seu de Roses en ple segle XX és conseqüència, possiblement, de la seva recuperació a mitjan segle XVI, arran del Concili de Trento, quan s´institueix l´obligatorietat que els bisbes auxiliars puguin ser-ho mentre tinguin al seu càrrec una seu titular, majoritàriament velles seus extingides». D´aquesta manera, el bisbe de Roses és, alhora, bisbe auxiliar d´una altra diòcesi i deixa d´ésser-ho quan és nomenat bisbe titular -com hem vist anteriorment.

L´origen de la possibilitat que Roses hagués estat en època visigoda seu episcopal s´inicia l´any 1940, quan el pare Antonio Ferrua -com relata Hug Palou en el seu lamentablement inèdit treball de recerca de doctorat Jurisdiccions i privilegis a la vila de Roses: orígens de la jursidicció compartida. Segles X a XVI (1989)- «donava a conèixer algunes inscripcions pertanyents a les catacumbes de Siracusa, dels segles IV-V». Una d´aquestes làpides funeràries feia menció a un Auxentius Hispanus patria ep(iscopus) Rotdon que «l´eminent jesuïta identificà amb Roses». No era un tema totalment nou, ja que al segle XVI Jeroni Pujades, a la Crónica Universal del Principado de Cataluña, afirmava que «en tiempo de los Reyes godos fue ciudad episcopal», encara que no és menys cert que també mostrava certes reserves sobre la veracitat de l´assumpte: «Maravíllome, porque en otros autores no lo he leido, ni encuentro Concilio alguno con firma de tal ciudad». Aquesta tradició també fou recollida el 1849 per Pascual Madoz en el seu cèlebre Diccionario geográfico universal.En tot cas, però, la qüestió de fons és analitzar si és possible que Roses hagués estat seu d´un bisbat en l´antiguitat tardana.

En primer lloc, cal analitzar la situació econòmica i social del que, aleshores, era, segons les més recents investigacions, un simple vicus -poc més que una petita concentració humana, un poblet, depenent d´un altre de més important que, en el nostre cas, seria Empúries.

La investigació arqueològica, fonamentalment, ha permès caracteritzar l´enclau rosinc amb un cert desenvolupament econòmic a partir, sobretot, de la segona meitat del segle IV.

Les evidències materials semblen demostrar l´existència d´un vicus força dinàmic, malgrat que l´historiador Narcís Amich, en un recentíssim treball titulat Les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d´època tardoantiga (segles IV-VII), defensi, tot seguint Josep Maria Nolla, que «d´ençà de finals del segle II aC, Roses s´integrà plenament en l´òrbita emporitana, i no solament perdé autonomia política sinó que també patí una important davallada demogràfica, a més d´un important procés de desurbanització que conduiria cap a l´aspecte dispers i poc dens que ens mostren les restes arqueològiques». Tanmateix, les restes d´una important vil·la romana, dedicada fonamentalment a la transformació de peix, de diverses estructures paleocristianes -que posen en relació Roses amb els corrents nord-africans de difusió del cristianisme- i l´existència d´una seca que encunyà moneda entre els anys 586 i 702 mostren un nucli humà i econòmic actiu. La historiografia referent a la possibilitat que Roses hagués estat seu episcopal durant els segles IV-V dC s´ha manifestat força dividida. L´actual estat de coneixements no permet donar una resposta definitiva al tema i els diversos investigadors han intentat aportar diferents indicis a favor i en contra d´aquesta hipòtesi, que caldrà analitzar detingudament.

L´existència d´un bisbat a Roses ha suscitat una clara diferència d´opinions entre els investigadors que han tractat el tema. La manca de dades empíriques sòlides i concloents ha afavorit aquest debat historiogràfic i, alhora, ha fornit d´arguments els partidaris de negar-ne l´existència.

bàsicament, els historiadors reacis a creure que Roses hagués estat seu bisbal recolzen la seva posició en la dificultat d´identificar el topònim Rotdon amb Roses i, sobretot, en dos indicis fonamentals: en primer lloc, la pèrdua d´autonomia política que comportà una dependència jeràrquica del vicus rosinc d´Empúries, «de la qual sembla que depenia territorialment i eclesiàstica», com escriu Narcís Amich. Però, a més, la manca de signants als concilis visigots provinents de Roses aporta un nou element d´incertesa. L´existència d´un bisbat rosinc -s´argumenta- hauria d´haver deixat alguna mena de rastre documental. Anna M. Puig, tanmateix, ha detectat l´existència d´un Auxenci (o Augenci) -el bisbe esmentat a la inscripció funerària trobada a les catacumbes de Siracusa- que assisteix al Concili de Saragossa celebrat el 380 i en signa les actes. Encara que no se n´esmenta la procedència, l´historiador Hug Palou puntualitza que «els bisbes coneguts que hi participaren corresponen a seus de la meitat nord d´Hispània i de la meitat sud de la Gàl·lia, Aquitània sobretot», una precisió que contradiu aquells que identificaven l´esmentat Auxentius amb el bisbe de Toledo, que no sembla que hagués hagut d´assistir al Concilium Caesaraugustanum.

D´altra banda, hi ha diversos investigadors que ofereixen una sèrie d´indicis que permetrien d´especular sobre l´existència d´un bisbat rosinc. Les restes materials -fonamentalment arqueològiques- esdevindrien un primer punt de consideració. Les ruïnes d´un absis del segle V, la localització d´una ara paleocristiana dels segles IV-V, la troballa d´una làpida funerària cristiana dels segles V-VI i, en definitiva, l´existència d´una necròpolis datable entre els segles IV-VI són diversos elements que donen una idea del paper religiós de Roses en aquest període. La ferma recepció del cristianisme a Roses en aquests segles reforça la possibilitat que s´hagués tancat el cercle amb la fundació d´una seu episcopal. En segon lloc, s´ha observat, com apunta Hug Palou, «la correspondència entre seu episcopal i seca visigoda»: és usual que una seu episcopal anés acompanyada de l´existència d´una seca de moneda visigòtica a la mateixa població. En aquest sentit, pren una rellevància especial l´existència a Roses d´una seca que encunyà moneda entre els regnats de Leovigild (586) i Ègica (702). Essent aquesta cronologia una mica posterior a la possible existència de la seu episcopal rosinca (segles IV-V), el mateix investigador especulava que «mentre Empúries és seu episcopal durant els dos segles centrals del regne visigot de Toledo, no se li coneix seca emissora, mentre essent Roses una seca clarament documentada al llarg del mateix període, no tenim cap referència del seu bisbat. Seria un cas de complementarietat per a dues demarcacions territorials veïnes, Empúries i Peralada, en aquest període cronològic dels segles VI i VII?».

La qüestió, per tant, continua sense resoldre´s de manera definitiva i satisfactòria. Anna M. Puig apuntava que "és probable que aquest bisbat es perdés, potser, en benefici de la seu emporitana.

La qüestió sobre si la seu de Roses fou el precedent de la d´Empúries, i s´extingí com a resultat d´un trasllat d´emplaçament, o si ambdues varen coexistir en temps més reculats fins que la primera va passar a dependre de la segona, queda encara per resoldre". Arribats a aquest punt, només resta continuar la investigació de la tardoantiguitat al nordest català. L´aprofundiment del coneixement de l´organització territorial d´aquesta àrea geogràfica durant el període visigòtic i de les peculiaritats locals de cada població semblen vies de recerca fonamentals.

Sigui com sigui, la possibilitat de l´existència d´una seu episcopal a Roses en època tardoantiga torna a evidenciar la riquesa de la història antiga de la població i la necessitat, sempre imperiosa, d´esmerçar-hi els recursos econòmics adients que permetin avançar en el coneixement del nostre passat més llunyà. Nogensmenys, tampoc és corrent viure en una població en la qual hom pot entrebancar-se amb una qualsevol resta grega o romana.

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): Article d'opinió

Josep sala marés

2010-08-24T13:16:26Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Ens situem a la vila de Roses durant la guerra del francès. Després de la conquesta de la vila per part dels francesos, la introducció de l'administració napoleònica…».

Ens situem a la vila de Roses durant la guerra del francès. Després de la conquesta de la vila per part dels francesos, la introducció de l'administració napoleònica anà acompanyada per l'adhesió, més o menys entusiasta, més o menys interessada, d'elements afrancesats, és a dir, d'aquelles persones que, a partir de la influència de la cultura i la política franceses de la il·lustració, recolzaren el govern de Josep I i foren partidaris de l'annexió napoleònica de Catalunya.

En aquest context històric sobresurt la figura de Josep Sala i Marés, batlle de Roses, personatge contradictori i realitat d'una ficció literària (costa discernir entra la llegenda i la realitat).
Aquest personatge nasqué a Roses (tot i que aquesta dada no està confirmada) al 1769 i governà, aproximadament, entre 1807 i 1810.

''Enlairat'' per les autoritats franceses, el sr. Sala ens és presentat com un tirà canalla, lladre i assassí, que s'aprofità de la situació política i bèl·lica en benefici propi: ''[...] Tots sabem que és un malvat i que avui és maire (batlle) de Roses... De totes maneres, espero [diu [[Tomàs Sunyer i Lloveres]]] que hi hagi mitjans de fer veure la seva mala voluntat i la categoria moral del subjecte''.

Tanmateix, la descripció continua i, més endavant, l'autor el retrata durament: ''Sala, el Maire, s'havia ungit l'amo de tot. No es cansava de dir i repetir "sóc el rei de Roses", i cometia tota mena d'atropellaments i robatoris [...]''

En un moment indeterminat de l'any 1810, però, el sr. Sala és destituït. La primera reflexió és ''el poble està content i salta i balla perquè ha fet destituir Pere Sala (no se sap exactament si es feia dir Pere o Josep)''.

[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Poder]]
[[Categoria: Història]]

Col·lecció Joan Ortensi

2010-08-20T16:47:45Z

CarlesFT:

[[Fitxer:estrella.jpeg|350px|thumb|dreta|Col·lecció Joan Ortensi]]

La col·lecció [[Joan Ortensi Berta|Joan Ortensi]] és una col·lecció zoològica que conté prop de 16.000 exemplars pertanyents a 549 espècies d'organismes marins mediterranis recol·lectats entre els anys 1975 i 1991, procedents del litoral de Roses i de les principals zones de pesca al voltant de la península del [[Cap de Creus]] i del [[Golf de Lleó]].

El seu volum i la seva diversitat dóna una visió àmpliament representativa de la fauna marina mediterrànea i la situa com una de les col·leccions més destacables a nivell quantitatiu i qualitatiu de les comarques gironines, superant inclús en alguns grups animals als exemplars dipositats en el museu Darder de Banyoles i la Universitat de Girona.

Els grups presents a la col·lecció són: Les algues, els porífers (esponges), els cnidaris (coralls, gorgònies i meduses), els nemertins, els sipuncúlids, els mol·luscs (cargols, petxines, pops i sèpies), els anèl·lids (cucs), els crustacis (crancs i gambes), els tentaculats, els brachiopodes, els equinoderms (estrelles, garotes i cogombres), els peixos (tautons i peixos ossis), els tunicats, els rèptils (tortuga marina) i els mamífers (zífid).

==Creació de la col·lecció. La figura de Joan Ortensi==

La col·lecció Joan Ortensi és fruit de la passió i la paciència d'un amant de la natura.
[[Joan Ortensi Berta]], pescador nascut a Roses l'any 1913, va dedicar tota la seva vida al mar, primer com a ofici i més tard com a afició, recol·lectant, classificant i emmagatzemant tot tipus d'organismes marins i estris relacionats amb la mar, així com nombroses peces arqueològiques.

Durant els anys setanta i vuitanta, el material acumulat a casa seva va servir de museu improvitzat per a molts escolars, curiosos i gent amant de la natura.
Després de la seva mort (1995), i per desig exprés, aquest fons va ser cedit a l'[[Ajuntament de Roses]] on va quedar emmagatzemat i inventariat per Pere Planes.
El 2008 l'Ajuntament va acceptar oficialment la donació es van començar les tasques de revisió i recuperació d'aquest fons naturalista per part de la biòloga Sandra Mallol.

A més de dedicar - se a la recol·lecció per a ús i gaudiment propi, en Joan va col·laborar desinteressadament amb el dr. [[Ricardo Zariquiey Álvarez]], cedint - li exemplars de crustacis que van servir per a crear la col·lecció Zariquiey, col·lecció biològica de referència de crustacis decàpodes única al mediterrani, dipositada a l'Institut d'Investigacions Marines de Barcelona (CISC), i a partir de la qual es va escriure el manual d'identificació de crustacis decàpodes ibèrics, una obra publicada l'any 1968 però que avui dia encara és un dels màxims referents per a la identificació d'aquestes espècies.

==Nombre d'espècies i exemplars==

[[Fitxer:norevisada.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Aspecte de la col·lecció abans de ser revisada]]
Relació entre el nombre d'espècies i el nombre d'exemplars segons el grup taxonòmic:

<poem>'''Algues:''' 2 espècies, 16 exemplars
'''Porífers:''' 8 espècies, 30 exemplars
'''Cnidaris:''' 20 espècies, 141 exemplars
'''Nemertins:''' 3 espècies, 4 exemplars
'''Sipuncúlids:''' 1 espècie, 15 exemplars
'''Mol·luscs:''' 236 espècies, 12839 exemplars
'''Anèl·lids:''' 4 espècies, 13 exemplars
'''Crustacis:''' 93 espècies, 1151 exemplars
'''Tentaculats:''' 2 espècies, 17 exemplars
'''Brachiopoda:''' 1 espècie, 11 exemplars
'''Equinoderms:''' 39 espècies, 898 exemplars
'''Peixos:''' 134 espècies, 406 exemplars
'''Tunicats:''' 4 espècies, 16 exemplars
'''Rèptils:''' 1 espècie, 1 exemplar
'''Mamífers:''' 1 espècie, 1 exemplar</poem>

El grup majoritari pel que fa a abundància és el dels mol·luscs, seguit dels crustacis, els equinoderms i els peixos. En quan a diversitat dominen els mol·luscs, els peixos i els crustacis.

==Flora==

Si analitzem detalladament els grups taxonòmics més importants veiem que la col·lecció és principalment de fauna ja que la flora marina hi és ben poc representada: Tan sols dues espècies i setze exemplars.

===Algues===

Les [[algues]] que trobem a la col·lecció van estar recollides, segurament recollides a la platja després dels temporals. Les dues espècies que hi trobem són la ''Codium Bursa'' i la ''Cystoseira mediterranea''.

==Fauna==

A mode de curiositat, l’animal més gros de la col·lecció és l’esquelet complet d’un zífid de Cuvier o balena de bec (''Ziphius cavirostris''), el qual un cop estigui muntat farà uns 4 m de llargària, mentre que els animals més petits els trobem en un cargol i un crustaci que tan sols assoleixen els 2 mm.
També hi són representats el corn marí (''Charonia lampas'') i la nacra (''Pinna nobilis'') que són el cargol i la petxina més grans del mediterrani, o la cabra de mar (''Maja squinado''), cada vegada menys freqüent a les nostres costes.

===Porífers===

Les espècies de porífers contenen exemplars procedents de la platja així com exemplars que provenen del rebuig efectuat per la pesca professional. Cal destacar dins d'aquest grup les esponges Calyx nicaeensis i Tethya aurantium.

===Cnidaris===

Del grup dels cnidaris destacarem els dos exemplars de madrèpora mediterrània (''Cladocora caespitosa''), el corall petri més gran present al mar Mediterrani.

===Mol·luscs===
[[Fitxer:Tremoctopusviolaceus.jpeg|350 px|thumb|dreta|Exemplar de pop ''Tremoctopus violaceus'']]
Els [[mol·luscs]] és el grup taxonòmic amb més espècies i major nombre d’exemplars presents a la col·lecció. Dins aquest grup hi destaquen les classes Gastropoda i Bivalvia amb espècies bastant rares de trobar com: ''Trophonopsis carinata'', ''Ocenebra erinacea hanley'', ''Mitra zonata'', ''Modiolus martorelli'' i ''Pandora inaequivalvis''. Malgrat que els [[cefalòpodes]] compten amb poca presència dins aquest fons, cal citar la possessió d’un exemplar de ''Tremoctopus violaceus'', un pop pelàgic de costums oceàniques trobat encara viu a la platja de Roses. Aquesta espècie és molt rara de veure i se’n coneix molt poc de la seva biologia.

Per altra banda, és important esmentar la troballa de cargols i petxines semifòssils dins la col·lecció. Es compta amb exemplars de ''Neptunea contraria'', ''Buccinum undatum'', ''Buccinum humphreysianum'', ''Chlamys islandica'', ''Arctica islandica'', i ''Modiolus modiolus''; tots ells pertanyen a la anomenada fauna freda procedent del jaciment del [[Cap de Creus]]. Aquest fou el primer jaciment descobert en el litoral català amb fauna fòssil relicte de la darrera glaciació de Würm que tingué lloc a finals del Pleistocè (Pruvot i Robert, 1897; Mars, 1958). Posteriorment s’han descobert dos jaciments més, un a Blanes i un altre a Begur datats de la mateixa època i que contenen les mateixes espècies més algunes que no es citen al Cap de Creus (Martinell i Brugúes, 1973).

===Crustacis===

Pel que fa al grup dels [[crustacis]] trobem una àmplia representació d’aquests dins la col·lecció, sobretot de l’ordre dels decàpodes. A part de les espècies més habituals, el fons posseeix alguns exemplars inusuals de crancs com: ''Calappa tuerkayana'', ''Corystes cassivelaunus'', ''Thia scutellata'' i ''Anamathia rissoana'', així com, ''Penella balaenopterae'', un copèpode paràsit de mamífers marins. Alguns d’aquests exemplars rars capturats per Joan Ortensi, com per exemple ''Thia scutellata'', foren de gran utilitata l’hora de publicar els treballs científics sobre crustacis decàpodes duts a terme pel Dr. Zariquiey (Zariquiey, 1963; 1968).

===Equinoderms===

Els [[equinoderms]] presents en la col·lecció són bastant abundants, el fons compta amb 39 de les 60 espècies descrites en el Mediterrani. Destacarem com a rares ''Odontaster mediterraneus'', ''Sphaerodiscus placenta'' i ''Astrospartus mediterraneus''.

Com a curiositats, la col·lecció presenta mostres de la capacitat regeneradora que posseeixen les estrelles de mar, amb exemplars de Astropecten aranciacus que han renovat braços trencats o inclús han desenvolupat més braços dels que els hi pertoca, variant el patró de simetria pentàmera que caracteritza a aquest grup animal.

===Peixos===

En referència als peixos, aquest grup hi és present amb tant sols un 25% de les espècies que podem trobar a la costa catalana. Aquesta baixa representació es deu a la manca de moltes de les espècies més comunes, les quals suposem que el senyor Ortensi no va recol·lectar per ser tant comunes.
En canvi, trobem algunes espècies rares i força úniques com el cardenal (''Zu cristatus''), l’alafilosa (''Bathypterois mediterraneus''), la fleuma (''Trachipterus trachypterus''), el fideu o agulla de fons (''Nemichthys scolopaceus''), el peix globus (''Sphoeroides pachygaster'') i la bocapetita mediterrània (''Nansenia iberica'').
[[Fitxer:Lepidochelyskempii.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Exemplar de tortuga bastarda ''Lepidochelys kempii'']]
===Rèptils===

De representants dels rèptils, la col·lecció posseeix un exemplar dissecat de tortuga bastarda (''Lepidochelys kempii''), espècie en perill crític d’extinció, catalogada en el llibre vermell d’amfibis i rèptils d’Espanya, i de la qual tant sols se’n coneixen dues cites al Mediterrani, una prop de l’illa de Malta (1983) i l’altre a València (2001) (Pleguezuelos et al., 2002). Concretament aquest exemplar, segons comunicació personal de Montserrat Ortensi, fou trobat emmallat a una xarxa d’un pescador de Roses, i aquest li va donar a en Joan Ortensi.

===Mamífers===

Pel què fa als mamífers marins, actualment dins el fons només es compta amb un esquelet complert de zífid de Cuvier o balena de bec (Ziphius cavirostris). Aquest exemplar formava part d’un avarament massiu inusual que va tindre lloc l’abril de 1982, al nord de la [[Costa Brava]], on simultàniament es van trobar cinc individus de zífid de Cuvier, a diferents indrets al llarg d’un tram de costa de prop d’uns 30 km: un al [[Port de la Selva]], un al [[Cap Norfeu]], dos a [[Roses]] i el darrer a [[l’Escala]]. Tots aquests animals no presentaven lesions ni ferides externes que poguessin indicar algun tipus
d’agressió, i les causes que van produir aquest avarament simultani no es van poder esbrinar mai (Ruiz-Olmo i Aguilar, 1995). Cal dir però, que dins el que es va haver de descartar degut al seu mal estat de conservació i la dificultat de restauració, hi havia un dofí mular (''Tursiops truncatus'') dissecat.

==Difusió de l'obra==

En breu, el catàleg de la col·lecció Joan Ortensi passarà a formar part del node nacional del portal GBIF (Global Biodiversity Information Facility), on es concentra la informació digitalitzada de totes les col·leccions biològiques que existeixen a nivell mundial. En l’actualitat la protecció de la biodiversitat s’ha convertit en un objectiu prioritari per a la comunitat científica, i ara més que mai, les col·leccions biològiques s’estan revaloritzant gràcies al potencial informatiu que poden aportar enfront la pèrdua d’espècies.

Així doncs, la col·lecció Joan Ortensi de l’Ajuntament de Roses també podrà aportar el seu granet de sorra i contribuir a la protecció de la natura.

==Bibliografia==

* Mallol Martínez, Sandra (2010): "Avaluació, revisió i recuperació de la col·lecció zoològica Joan Ortensi"

[[Categoria:La badia i mar obert]]
[[Categoria:El medi marí]]
[[Categoria:Biologia]]
[[Categoria:Coneixement]]

Col·lecció Joan Ortensi

2010-08-20T16:45:45Z

CarlesFT:

Fitxer:Lepidochelyskempii.jpeg

2010-08-20T16:45:10Z

CarlesFT: Extret de www.seaturtle.org

Extret de www.seaturtle.org

Fitxer:Tremoctopusviolaceus.jpeg

2010-08-20T16:44:25Z

CarlesFT: Extret d'una col·lecció de fotografies de JAILMA BARCELOS

Extret d'una col·lecció de fotografies de JAILMA BARCELOS

Fitxer:Norevisada.jpeg

2010-08-20T16:43:33Z

CarlesFT:

Col·lecció Joan Ortensi

2010-08-20T16:43:10Z

CarlesFT:

[[Fitxer:estrella.jpeg|350px|thumb|dreta|Col·lecció Joan Ortensi]]

La col·lecció [[Joan Ortensi Berta|Joan Ortensi]] és una col·lecció zoològica que conté prop de 16.000 exemplars pertanyents a 549 espècies d'organismes marins mediterranis recol·lectats entre els anys 1975 i 1991, procedents del litoral de Roses i de les principals zones de pesca al voltant de la península del [[Cap de Creus]] i del [[Golf de Lleó]].

El seu volum i la seva diversitat dóna una visió àmpliament representativa de la fauna marina mediterrànea i la situa com una de les col·leccions més destacables a nivell quantitatiu i qualitatiu de les comarques gironines, superant inclús en alguns grups animals als exemplars dipositats en el museu Darder de Banyoles i la Universitat de Girona.

Els grups presents a la col·lecció són: Les algues, els porífers (esponges), els cnidaris (coralls, gorgònies i meduses), els nemertins, els sipuncúlids, els mol·luscs (cargols, petxines, pops i sèpies), els anèl·lids (cucs), els crustacis (crancs i gambes), els tentaculats, els brachiopodes, els equinoderms (estrelles, garotes i cogombres), els peixos (tautons i peixos ossis), els tunicats, els rèptils (tortuga marina) i els mamífers (zífid).

==Creació de la col·lecció. La figura de Joan Ortensi==

La col·lecció Joan Ortensi és fruit de la passió i la paciència d'un amant de la natura.
[[Joan Ortensi Berta]], pescador nascut a Roses l'any 1913, va dedicar tota la seva vida al mar, primer com a ofici i més tard com a afició, recol·lectant, classificant i emmagatzemant tot tipus d'organismes marins i estris relacionats amb la mar, així com nombroses peces arqueològiques.

Durant els anys setanta i vuitanta, el material acumulat a casa seva va servir de museu improvitzat per a molts escolars, curiosos i gent amant de la natura.
Després de la seva mort (1995), i per desig exprés, aquest fons va ser cedit a l'[[Ajuntament de Roses]] on va quedar emmagatzemat i inventariat per Pere Planes.
El 2008 l'Ajuntament va acceptar oficialment la donació es van començar les tasques de revisió i recuperació d'aquest fons naturalista per part de la biòloga Sandra Mallol.

A més de dedicar - se a la recol·lecció per a ús i gaudiment propi, en Joan va col·laborar desinteressadament amb el dr. [[Ricardo Zariquiey Álvarez]], cedint - li exemplars de crustacis que van servir per a crear la col·lecció Zariquiey, col·lecció biològica de referència de crustacis decàpodes única al mediterrani, dipositada a l'Institut d'Investigacions Marines de Barcelona (CISC), i a partir de la qual es va escriure el manual d'identificació de crustacis decàpodes ibèrics, una obra publicada l'any 1968 però que avui dia encara és un dels màxims referents per a la identificació d'aquestes espècies.

==Nombre d'espècies i exemplars==

[[Fitxer:norevisada.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Aspecte de la col·lecció abans de ser revisada]]
Relació entre el nombre d'espècies i el nombre d'exemplars segons el grup taxonòmic:

<poem>'''Algues:''' 2 espècies, 16 exemplars
'''Porífers:''' 8 espècies, 30 exemplars
'''Cnidaris:''' 20 espècies, 141 exemplars
'''Nemertins:''' 3 espècies, 4 exemplars
'''Sipuncúlids:''' 1 espècie, 15 exemplars
'''Mol·luscs:''' 236 espècies, 12839 exemplars
'''Anèl·lids:''' 4 espècies, 13 exemplars
'''Crustacis:''' 93 espècies, 1151 exemplars
'''Tentaculats:''' 2 espècies, 17 exemplars
'''Brachiopoda:''' 1 espècie, 11 exemplars
'''Equinoderms:''' 39 espècies, 898 exemplars
'''Peixos:''' 134 espècies, 406 exemplars
'''Tunicats:''' 4 espècies, 16 exemplars
'''Rèptils:''' 1 espècie, 1 exemplar
'''Mamífers:''' 1 espècie, 1 exemplar</poem>

El grup majoritari pel que fa a abundància és el dels mol·luscs, seguit dels crustacis, els equinoderms i els peixos. En quan a diversitat dominen els mol·luscs, els peixos i els crustacis.

==Flora==

Si analitzem detalladament els grups taxonòmics més importants veiem que la col·lecció és principalment de fauna ja que la flora marina hi és ben poc representada: Tan sols dues espècies i setze exemplars.

===Algues===

Les [[algues]] que trobem a la col·lecció van estar recollides, segurament recollides a la platja després dels temporals. Les dues espècies que hi trobem són la ''Codium Bursa'' i la ''Cystoseira mediterranea''.

==Fauna==

A mode de curiositat, l’animal més gros de la col·lecció és l’esquelet complet d’un zífid de Cuvier o balena de bec (''Ziphius cavirostris''), el qual un cop estigui muntat farà uns 4 m de llargària, mentre que els animals més petits els trobem en un cargol i un crustaci que tan sols assoleixen els 2 mm.
També hi són representats el corn marí (''Charonia lampas'') i la nacra (''Pinna nobilis'') que són el cargol i la petxina més grans del mediterrani, o la cabra de mar (''Maja squinado''), cada vegada menys freqüent a les nostres costes.

===Porífers===

Les espècies de porífers contenen exemplars procedents de la platja així com exemplars que provenen del rebuig efectuat per la pesca professional. Cal destacar dins d'aquest grup les esponges Calyx nicaeensis i Tethya aurantium.

===Cnidaris===

Del grup dels cnidaris destacarem els dos exemplars de madrèpora mediterrània (''Cladocora caespitosa''), el corall petri més gran present al mar Mediterrani.

===Mol·luscs===
[[Fitxer:Tremoctopusviolaceus.jpeg|350 px|thumb|dreta|Exemplar de pop ''Tremoctopus violaceus'']]
Els [[mol·luscs]] és el grup taxonòmic amb més espècies i major nombre d’exemplars presents a la col·lecció. Dins aquest grup hi destaquen les classes Gastropoda i Bivalvia amb espècies bastant rares de trobar com: ''Trophonopsis carinata'', ''Ocenebra erinacea hanley'', ''Mitra zonata'', ''Modiolus martorelli'' i ''Pandora inaequivalvis''. Malgrat que els [[cefalòpodes]] compten amb poca presència dins aquest fons, cal citar la possessió d’un exemplar de ''Tremoctopus violaceus'', un pop pelàgic de costums oceàniques trobat encara viu a la platja de Roses. Aquesta espècie és molt rara de veure i se’n coneix molt poc de la seva biologia.

Per altra banda, és important esmentar la troballa de cargols i petxines semifòssils dins la col·lecció. Es compta amb exemplars de ''Neptunea contraria'', ''Buccinum undatum'', ''Buccinum humphreysianum'', ''Chlamys islandica'', ''Arctica islandica'', i ''Modiolus modiolus''; tots ells pertanyen a la anomenada fauna freda procedent del jaciment del [[Cap de Creus]]. Aquest fou el primer jaciment descobert en el litoral català amb fauna fòssil relicte de la darrera glaciació de Würm que tingué lloc a finals del Pleistocè (Pruvot i Robert, 1897; Mars, 1958). Posteriorment s’han descobert dos jaciments més, un a Blanes i un altre a Begur datats de la mateixa època i que contenen les mateixes espècies més algunes que no es citen al Cap de Creus (Martinell i Brugúes, 1973).

===Crustacis===

Pel que fa al grup dels [[crustacis]] trobem una àmplia representació d’aquests dins la col·lecció, sobretot de l’ordre dels decàpodes. A part de les espècies més habituals, el fons posseeix alguns exemplars inusuals de crancs com: ''Calappa tuerkayana'', ''Corystes cassivelaunus'', ''Thia scutellata'' i ''Anamathia rissoana'', així com, ''Penella balaenopterae'', un copèpode paràsit de mamífers marins. Alguns d’aquests exemplars rars capturats per Joan Ortensi, com per exemple ''Thia scutellata'', foren de gran utilitata l’hora de publicar els treballs científics sobre crustacis decàpodes duts a terme pel Dr. Zariquiey (Zariquiey, 1963; 1968).

===Equinoderms===

Els [[equinoderms]] presents en la col·lecció són bastant abundants, el fons compta amb 39 de les 60 espècies descrites en el Mediterrani. Destacarem com a rares ''Odontaster mediterraneus'', ''Sphaerodiscus placenta'' i ''Astrospartus mediterraneus''.

Com a curiositats, la col·lecció presenta mostres de la capacitat regeneradora que posseeixen les estrelles de mar, amb exemplars de Astropecten aranciacus que han renovat braços trencats o inclús han desenvolupat més braços dels que els hi pertoca, variant el patró de simetria pentàmera que caracteritza a aquest grup animal.

===Peixos===

En referència als peixos, aquest grup hi és present amb tant sols un 25% de les espècies que podem trobar a la costa catalana. Aquesta baixa representació es deu a la manca de moltes de les espècies més comunes, les quals suposem que el senyor Ortensi no va recol·lectar per ser tant comunes.
En canvi, trobem algunes espècies rares i força úniques com el cardenal (''Zu cristatus''), l’alafilosa (''Bathypterois mediterraneus''), la fleuma (''Trachipterus trachypterus''), el fideu o agulla de fons (''Nemichthys scolopaceus''), el peix globus (''Sphoeroides pachygaster'') i la bocapetita mediterrània (''Nansenia iberica'').

===Rèptils===
[[Fitxer:Lepidochelyskempii.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Exemplar de tortuga bastarda ''Lepidochelys kempii'']]
De representants dels rèptils, la col·lecció posseeix un exemplar dissecat de tortuga bastarda (''Lepidochelys kempii''), espècie en perill crític d’extinció, catalogada en el llibre vermell d’amfibis i rèptils d’Espanya, i de la qual tant sols se’n coneixen dues cites al Mediterrani, una prop de l’illa de Malta (1983) i l’altre a València (2001) (Pleguezuelos et al., 2002). Concretament aquest exemplar, segons comunicació personal de Montserrat Ortensi, fou trobat emmallat a una xarxa d’un pescador de Roses, i aquest li va donar a en Joan Ortensi.

===Mamífers===

Pel què fa als mamífers marins, actualment dins el fons només es compta amb un esquelet complert de zífid de Cuvier o balena de bec (Ziphius cavirostris). Aquest exemplar formava part d’un avarament massiu inusual que va tindre lloc l’abril de 1982, al nord de la [[Costa Brava]], on simultàniament es van trobar cinc individus de zífid de Cuvier, a diferents indrets al llarg d’un tram de costa de prop d’uns 30 km: un al [[Port de la Selva]], un al [[Cap Norfeu]], dos a [[Roses]] i el darrer a [[l’Escala]]. Tots aquests animals no presentaven lesions ni ferides externes que poguessin indicar algun tipus
d’agressió, i les causes que van produir aquest avarament simultani no es van poder esbrinar mai (Ruiz-Olmo i Aguilar, 1995). Cal dir però, que dins el que es va haver de descartar degut al seu mal estat de conservació i la dificultat de restauració, hi havia un dofí mular (''Tursiops truncatus'') dissecat.

==Difusió de l'obra==

En breu, el catàleg de la col·lecció Joan Ortensi passarà a formar part del node nacional del portal GBIF (Global Biodiversity Information Facility), on es concentra la informació digitalitzada de totes les col·leccions biològiques que existeixen a nivell mundial. En l’actualitat la protecció de la biodiversitat s’ha convertit en un objectiu prioritari per a la comunitat científica, i ara més que mai, les col·leccions biològiques s’estan revaloritzant gràcies al potencial informatiu que poden aportar enfront la pèrdua d’espècies.

Així doncs, la col·lecció Joan Ortensi de l’Ajuntament de Roses també podrà aportar el seu granet de sorra i contribuir a la protecció de la natura.

==Bibliografia==

* Mallol Martínez, Sandra (2010): "Avaluació, revisió i recuperació de la col·lecció zoològica Joan Ortensi"

Col·lecció Joan Ortensi

2010-08-20T16:42:10Z

CarlesFT:

[[Fitxer:estrella.jpeg|350px|thumb|dreta|Col·lecció Joan Ortensi]]

La col·lecció [[Joan Ortensi Berta|Joan Ortensi]] és una col·lecció zoològica que conté prop de 16.000 exemplars pertanyents a 549 espècies d'organismes marins mediterranis recol·lectats entre els anys 1975 i 1991, procedents del litoral de Roses i de les principals zones de pesca al voltant de la península del [[Cap de Creus]] i del [[Golf de Lleó]].

El seu volum i la seva diversitat dóna una visió àmpliament representativa de la fauna marina mediterrànea i la situa com una de les col·leccions més destacables a nivell quantitatiu i qualitatiu de les comarques gironines, superant inclús en alguns grups animals als exemplars dipositats en el museu Darder de Banyoles i la Universitat de Girona.

Els grups presents a la col·lecció són: Les algues, els porífers (esponges), els cnidaris (coralls, gorgònies i meduses), els nemertins, els sipuncúlids, els mol·luscs (cargols, petxines, pops i sèpies), els anèl·lids (cucs), els crustacis (crancs i gambes), els tentaculats, els brachiopodes, els equinoderms (estrelles, garotes i cogombres), els peixos (tautons i peixos ossis), els tunicats, els rèptils (tortuga marina) i els mamífers (zífid).

==Creació de la col·lecció. La figura de Joan Ortensi==

La col·lecció Joan Ortensi és fruit de la passió i la paciència d'un amant de la natura.
[[Joan Ortensi Berta]], pescador nascut a Roses l'any 1913, va dedicar tota la seva vida al mar, primer com a ofici i més tard com a afició, recol·lectant, classificant i emmagatzemant tot tipus d'organismes marins i estris relacionats amb la mar, així com nombroses peces arqueològiques.

Durant els anys setanta i vuitanta, el material acumulat a casa seva va servir de museu improvitzat per a molts escolars, curiosos i gent amant de la natura.
Després de la seva mort (1995), i per desig exprés, aquest fons va ser cedit a l'[[Ajuntament de Roses]] on va quedar emmagatzemat i inventariat per Pere Planes.
El 2008 l'Ajuntament va acceptar oficialment la donació es van començar les tasques de revisió i recuperació d'aquest fons naturalista per part de la biòloga Sandra Mallol.

A més de dedicar - se a la recol·lecció per a ús i gaudiment propi, en Joan va col·laborar desinteressadament amb el dr. [[Ricardo Zariquiey Álvarez]], cedint - li exemplars de crustacis que van servir per a crear la col·lecció Zariquiey, col·lecció biològica de referència de crustacis decàpodes única al mediterrani, dipositada a l'Institut d'Investigacions Marines de Barcelona (CISC), i a partir de la qual es va escriure el manual d'identificació de crustacis decàpodes ibèrics, una obra publicada l'any 1968 però que avui dia encara és un dels màxims referents per a la identificació d'aquestes espècies.

==Nombre d'espècies i exemplars==

[[Fitxer:norevisada.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Aspecte de la col·lecció abans de ser revisada]]
Relació entre el nombre d'espècies i el nombre d'exemplars segons el grup taxonòmic:

'''Algues:''' 2 espècies, 16 exemplars
'''Porífers:''' 8 espècies, 30 exemplars
'''Cnidaris:''' 20 espècies, 141 exemplars
'''Nemertins:''' 3 espècies, 4 exemplars
'''Sipuncúlids:''' 1 espècie, 15 exemplars
'''Mol·luscs:''' 236 espècies, 12839 exemplars
'''Anèl·lids:''' 4 espècies, 13 exemplars
'''Crustacis:''' 93 espècies, 1151 exemplars
'''Tentaculats:''' 2 espècies, 17 exemplars
'''Brachiopoda:''' 1 espècie, 11 exemplars
'''Equinoderms:''' 39 espècies, 898 exemplars
'''Peixos:''' 134 espècies, 406 exemplars
'''Tunicats:''' 4 espècies, 16 exemplars
'''Rèptils:''' 1 espècie, 1 exemplar
'''Mamífers:''' 1 espècie, 1 exemplar

El grup majoritari pel que fa a abundància és el dels mol·luscs, seguit dels crustacis, els equinoderms i els peixos. En quan a diversitat dominen els mol·luscs, els peixos i els crustacis.

==Flora==

Si analitzem detalladament els grups taxonòmics més importants veiem que la col·lecció és principalment de fauna ja que la flora marina hi és ben poc representada: Tan sols dues espècies i setze exemplars.

===Algues===

Les [[algues]] que trobem a la col·lecció van estar recollides, segurament recollides a la platja després dels temporals. Les dues espècies que hi trobem són la ''Codium Bursa'' i la ''Cystoseira mediterranea''.

==Fauna==

A mode de curiositat, l’animal més gros de la col·lecció és l’esquelet complet d’un zífid de Cuvier o balena de bec (''Ziphius cavirostris''), el qual un cop estigui muntat farà uns 4 m de llargària, mentre que els animals més petits els trobem en un cargol i un crustaci que tan sols assoleixen els 2 mm.
També hi són representats el corn marí (''Charonia lampas'') i la nacra (''Pinna nobilis'') que són el cargol i la petxina més grans del mediterrani, o la cabra de mar (''Maja squinado''), cada vegada menys freqüent a les nostres costes.

===Porífers===

Les espècies de porífers contenen exemplars procedents de la platja així com exemplars que provenen del rebuig efectuat per la pesca professional. Cal destacar dins d'aquest grup les esponges Calyx nicaeensis i Tethya aurantium.

===Cnidaris===

Del grup dels cnidaris destacarem els dos exemplars de madrèpora mediterrània (''Cladocora caespitosa''), el corall petri més gran present al mar Mediterrani.

===Mol·luscs===
[[Fitxer:Tremoctopusviolaceus.jpeg|350 px|thumb|dreta|Exemplar de pop ''Tremoctopus violaceus'']]
Els [[mol·luscs]] és el grup taxonòmic amb més espècies i major nombre d’exemplars presents a la col·lecció. Dins aquest grup hi destaquen les classes Gastropoda i Bivalvia amb espècies bastant rares de trobar com: ''Trophonopsis carinata'', ''Ocenebra erinacea hanley'', ''Mitra zonata'', ''Modiolus martorelli'' i ''Pandora inaequivalvis''. Malgrat que els [[cefalòpodes]] compten amb poca presència dins aquest fons, cal citar la possessió d’un exemplar de ''Tremoctopus violaceus'', un pop pelàgic de costums oceàniques trobat encara viu a la platja de Roses. Aquesta espècie és molt rara de veure i se’n coneix molt poc de la seva biologia.

Per altra banda, és important esmentar la troballa de cargols i petxines semifòssils dins la col·lecció. Es compta amb exemplars de ''Neptunea contraria'', ''Buccinum undatum'', ''Buccinum humphreysianum'', ''Chlamys islandica'', ''Arctica islandica'', i ''Modiolus modiolus''; tots ells pertanyen a la anomenada fauna freda procedent del jaciment del [[Cap de Creus]]. Aquest fou el primer jaciment descobert en el litoral català amb fauna fòssil relicte de la darrera glaciació de Würm que tingué lloc a finals del Pleistocè (Pruvot i Robert, 1897; Mars, 1958). Posteriorment s’han descobert dos jaciments més, un a Blanes i un altre a Begur datats de la mateixa època i que contenen les mateixes espècies més algunes que no es citen al Cap de Creus (Martinell i Brugúes, 1973).

===Crustacis===

Pel que fa al grup dels [[crustacis]] trobem una àmplia representació d’aquests dins la col·lecció, sobretot de l’ordre dels decàpodes. A part de les espècies més habituals, el fons posseeix alguns exemplars inusuals de crancs com: ''Calappa tuerkayana'', ''Corystes cassivelaunus'', ''Thia scutellata'' i ''Anamathia rissoana'', així com, ''Penella balaenopterae'', un copèpode paràsit de mamífers marins. Alguns d’aquests exemplars rars capturats per Joan Ortensi, com per exemple ''Thia scutellata'', foren de gran utilitata l’hora de publicar els treballs científics sobre crustacis decàpodes duts a terme pel Dr. Zariquiey (Zariquiey, 1963; 1968).

===Equinoderms===

Els [[equinoderms]] presents en la col·lecció són bastant abundants, el fons compta amb 39 de les 60 espècies descrites en el Mediterrani. Destacarem com a rares ''Odontaster mediterraneus'', ''Sphaerodiscus placenta'' i ''Astrospartus mediterraneus''.

Com a curiositats, la col·lecció presenta mostres de la capacitat regeneradora que posseeixen les estrelles de mar, amb exemplars de Astropecten aranciacus que han renovat braços trencats o inclús han desenvolupat més braços dels que els hi pertoca, variant el patró de simetria pentàmera que caracteritza a aquest grup animal.

===Peixos===

En referència als peixos, aquest grup hi és present amb tant sols un 25% de les espècies que podem trobar a la costa catalana. Aquesta baixa representació es deu a la manca de moltes de les espècies més comunes, les quals suposem que el senyor Ortensi no va recol·lectar per ser tant comunes.
En canvi, trobem algunes espècies rares i força úniques com el cardenal (''Zu cristatus''), l’alafilosa (''Bathypterois mediterraneus''), la fleuma (''Trachipterus trachypterus''), el fideu o agulla de fons (''Nemichthys scolopaceus''), el peix globus (''Sphoeroides pachygaster'') i la bocapetita mediterrània (''Nansenia iberica'').

===Rèptils===
[[Fitxer:Lepidochelyskempii.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Exemplar de tortuga bastarda ''Lepidochelys kempii'']]
De representants dels rèptils, la col·lecció posseeix un exemplar dissecat de tortuga bastarda (''Lepidochelys kempii''), espècie en perill crític d’extinció, catalogada en el llibre vermell d’amfibis i rèptils d’Espanya, i de la qual tant sols se’n coneixen dues cites al Mediterrani, una prop de l’illa de Malta (1983) i l’altre a València (2001) (Pleguezuelos et al., 2002). Concretament aquest exemplar, segons comunicació personal de Montserrat Ortensi, fou trobat emmallat a una xarxa d’un pescador de Roses, i aquest li va donar a en Joan Ortensi.

===Mamífers===

Pel què fa als mamífers marins, actualment dins el fons només es compta amb un esquelet complert de zífid de Cuvier o balena de bec (Ziphius cavirostris). Aquest exemplar formava part d’un avarament massiu inusual que va tindre lloc l’abril de 1982, al nord de la [[Costa Brava]], on simultàniament es van trobar cinc individus de zífid de Cuvier, a diferents indrets al llarg d’un tram de costa de prop d’uns 30 km: un al [[Port de la Selva]], un al [[Cap Norfeu]], dos a [[Roses]] i el darrer a [[l’Escala]]. Tots aquests animals no presentaven lesions ni ferides externes que poguessin indicar algun tipus
d’agressió, i les causes que van produir aquest avarament simultani no es van poder esbrinar mai (Ruiz-Olmo i Aguilar, 1995). Cal dir però, que dins el que es va haver de descartar degut al seu mal estat de conservació i la dificultat de restauració, hi havia un dofí mular (''Tursiops truncatus'') dissecat.

==Difusió de l'obra==

En breu, el catàleg de la col·lecció Joan Ortensi passarà a formar part del node nacional del portal GBIF (Global Biodiversity Information Facility), on es concentra la informació digitalitzada de totes les col·leccions biològiques que existeixen a nivell mundial. En l’actualitat la protecció de la biodiversitat s’ha convertit en un objectiu prioritari per a la comunitat científica, i ara més que mai, les col·leccions biològiques s’estan revaloritzant gràcies al potencial informatiu que poden aportar enfront la pèrdua d’espècies.

Així doncs, la col·lecció Joan Ortensi de l’Ajuntament de Roses també podrà aportar el seu granet de sorra i contribuir a la protecció de la natura.

==Bibliografia==

* Mallol Martínez, Sandra (2010): "Avaluació, revisió i recuperació de la col·lecció zoològica Joan Ortensi"

Fitxer:Estrella.jpeg

2010-08-18T14:00:34Z

CarlesFT: Extret de l'informe tècnic "Avaluació, revisió i recuperació de la col·lecció Zoològica Joan Ortensi" per la doctora Sandra Mallol Martínez

Extret de l'informe tècnic "Avaluació, revisió i recuperació de la col·lecció Zoològica Joan Ortensi" per la doctora Sandra Mallol Martínez

Col·lecció Joan Ortensi

2010-08-18T13:59:13Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Col·lecció Joan Ortensi».

[[Fitxer:estrella.jpeg|350px|thumb|dreta|Col·lecció Joan Ortensi]]

Referèndum de 1924

2010-08-14T13:03:34Z

CarlesFT:

[[Fitxer:referendum.jpeg|350px|thumb|dreta|Referèndum]]

Els esforços regeneracionistes del règim dictatorial del general Primo de Rivera, instaurat el 13 de setembre de 1923, es traduïren, en l'àmbit local, en una espiral gairebé frenètica d'activitat pública, molt sovint centrada en la posada al dia de les grans infraestructures urbanes.

Roses no en fou cap excepció i en el transcurs de la dècada dels '20 s'endegaren una sèrie d'actuacions orientades a dotar la població d'uns serveis públics moderns i eficaços, una condició indispensable per a aconseguir "[...] ser una de las playas de moda y de más numerosa y selecta concurrencia[...]".
Malgrat tot, aquestes actuacions empenyoraren l'erari públic durant una colla d'anys.

==Objectiu del referèndum==

l'[[Ajuntament de Roses]] decidí '''municipalitzar el servei d'abastament d'aigua potable''', una actuació que requeria adquirir prèviament les deus i el conjunt de drets que posseïen [[Norbert Seseras]] i [[Francesca Batlle]] (en qualitat de vídua de l'esmentat Seseras).
Tanmateix, la manca de capital inicial obligava a l'Ajuntament a recórrer al finançament extern, mitjançant la concertació d'una operació de crèdit, per valor de 250.000 pessetes, amb el Banc de Crèdit Local. Era evident que la magnitud del tema exigia actuar amb cautela i amb el suport social i ciutadà indispensable.

==Convocatòria del referèndum i procediment==

L'Ajuntament de Roses decidí, per les raons anteriorment esmentades, el 3 de novembre de 1924, convocar un plebiscit popular per a conèixer l'opinió de la comunitat. La ciutadania fou convocada el diumenge dia 9 de novembre, de 8 del matí a 4 de la tarda, al local de la [[sala de ball]] de [[Manuel Turró]].

El dret d'emissió de vot, que s'havia d'efectuar personalment, fou reservat a tots els homes i dones caps de família "[...] con casa abierta sostenida a sus costas [...]", és a dir, que fou un referèndum censatari i clarament orientat a afavorir els interessos de la classe proletària.
L'Ajuntament garantia el secret del vot i les formalitats legals imprescindibles que havien de conduir tot el procés de manera transparent.
En aquest sentit, es designà una mesa de control composta, bàsicament, per les forces vives - i d'ordre - del poble: el rector, [[Joan Ordeix]], el mestre; [[Joan Murtra]]; el propietari i regidor suplent, [[Joan Brunet i Prades]], i el primer tinent alcalde, [[Pere Cusí i Marès ]] (1857 - 1929). Els seus suplents foren [[Pere Pi i Sunyer]], [[Antoni Turró i Berta]] (1855 - 1931, exregidor), [[Joaquim Fonolleras i Cusí]] i, finalment, [[Josep Franco i Castey]] (1874 - 1956, membre gestor de la 1a Comissió gestora franquista el 1939).

S'establiren mecanismes per a donar la màxima difusió possible al plebiscit ([[ban municipal|bans]], [[proclama municipal|proclames]], [[crida pública|crides públiques]], [[edicte municipal|edictes]] i [[pregó municipal|pregons]]) i, fins i tot, s'organitzà una reunió pública la nit abans de les votacions amb la finalitat d'informar a bastament sobre l'assumpte.

==Resultats==

El referèndum se celebrà sense cap tipus d'incident i el resultat fou contundent: 482 vots favorables a la compra de les aigües i a la concertació del crèdit necessari per a gestionar directament el servei i cap vot en contra.

El resultat del plebiscit de 9 de novembre de 1924 vinculà l'actuació posterior del Consistori i, un cop finalitzats tots els tràmits administratius i legals i enllestit el projecte tècnic pertinent, que fou redactat per l'enginyer barceloní Cèsar Molinas el febrer de 1926, s'iniciaren les obres de les conduccions des del brollador del [[mas Ponach]] als domicilis particulars dels veïns.
Potser no s'assolí l'objectiu de que "[...] esta Villa será de las poblaciones del mundo entero que tendrá mejor agua potable, abundante y sobrada para todos sus servicios públicos y particulares [...]", com s'afirmava el 7 d'agost de 1926, però el servei municipal d'aigües potables era una realitat. I, al mateix, temps, restà la celebració de l'únic referèndum local que s'ha realitzat a la població des de la instauració del règim municipal liberal a mitjans del s.XIX (amb l'excepció del [[referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya]], celebrat al 2009 amb caràcter no oficial).

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', publicacions municipals (Roses)

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Història]]

Fitxer:Referendum.jpeg

2010-08-14T12:56:24Z

CarlesFT:

Referèndum de 1924

2010-08-14T12:56:00Z

CarlesFT:

Referèndum de 1924

2010-08-14T12:55:13Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Referèndum Els esforços regeneracionistes del règim dictatorial del general Primo de Rivera, instaurat el 13 de setembre …».

Associacionisme

2010-08-11T15:37:50Z

CarlesFT:

[[Fitxer:associacionisme.jpeg|350px|thumb|dreta|Associacionisme]]

La presència d'un grup ampli i representatiu d'associacions de caràcter cultural, lúdic o bé obrer o polític és un dels símptomes - tradicionalment esgrimits - de la bona salut del que s'anomena la societat civil d'una comunitat determinada, el que els entesos anomenen "teixit social".

==Els inicis de l'associacionisme a Roses==

La primera societat de la que tenim constància és una mútua de socors mutus anomenada [[La bienhechora de Obreros]], fundada al 1872 en el marc del [[sexenni democràtic]]. No sabem pràcticament res de les activitats d'aquesta associació de caràcter mutualista, tret que estava orientada exclusivament al món obrer del poble. Els treballadors hi col·laboraven econòmicament amb unes aportacions mensuals que, posteriorment, servien per a cobrir les despeses familiars en períodes de baixes laborals - bàsicament imputables a accidents -, en un context en què no existia una [[seguretat social]] de l'Estat i, per tant, un dia sense treballar significava un dia sense cobrar.
De fet, l'associacionisme dedicat als assumptes laborals ha estat tradicionalment un dels àmbits més importants a Roses.

==L'associacionisme durant el primer terç del s.XX==
[[Fitxer:maniobrera.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Manifestació obrera pròpia de l'època]]
El pes de l'associacionisme rosinc, tal i com hem dit abans, el tenien les agrupacions de caràcter laboral i polític.
Almenys des de 1914 existien la [[Unió de Roses]] (nom amb la qual era coneguda la Unió mútua obrera, Societat de socors mutus) i [[La pescadora]], entitats locals que foren l'embrió del [[Pòsit de pescadors]].

===El pòsit de pescadors===

Els inicis del pòsit, l'any 1921, foren complicats. i a finals de 1922 no havia reeixit la seva existència. Posteriorment, al 1923 va ser reconstituïda sota l'impuls social de la marina. Des d'aleshores, el Pòsit ha estat l'associació més potent del poble fins als nostres dies, tant pel nombre de socis com pel seu pressupost i la transcendència de les seves activitats - [[Homenatge a la vellesa]] des de 1931, escola de minyons, etc.
Estava dividida en diverses seccions com Pesca, Accidents de mar i treball, Tints i tints especials, Petrolis, Cooperativa, Socors Mutus i Cultura.
El Pòsit de pescadors, des de la seva creació, ha estat el nucli al voltant del qual la vida marinera de Roses s'ha organitzat i desenvolupat, adequant - se a les transformacions del sector pesquer i a les noves necessitats dels seus membres.

===Primeres organitzacions lúdiques===

La primera organització purament lúdica que trobem a Roses és "'''La Deseada'''", que era el nom d'una societat recreativa que es va constituir el 22 d'abril de 1915, la finalitat de la qual era "la ilustración y el lícito recreo de los asociadios", mitjantçant l'organització de balls, festes i ''veladas literarias'', a través de les aportacions econòmiques dels socis. De fet, fou un precedent, almenys en funció, de les dues entitats més conegudes del poble durant la [[segona república]], la progressista ''[[Societat flor de maig]]'' i la lòngeva ''[[Societat Unió Fraternal (S.U.F)]]'', autèntiques rivals en l'organització de balls i festes de carnaval.

La Junta Directiva de [[La deseada]] era formada per Josep Romañach, Pere Font, Pere Romañach, Pere Rigau, Josep Ribas, Pere Turró, Fidel Vicens, Josep Guitart i el secretari Casadevall. La seu social d'aquesta associació es trobava al Carrer Doctor Pi i Sunyer, 51 i, en els seus estatuts, es prohibia explícitament la discussió política o religiosa. S'establien dues categories de socis, fundadors i numeraris, solters i casats, respectivament. La conservació del seu reglament permet conèixer - ne el funcionament intern de manera detallada.

==L'associacionisme durant la [[segona república]]==

===Organitzacions lúdiques===

Com hem dit abans, hi trobem dues grans associacions en aquest àmbit que, malgrat constituir - se abans del període republicà, fou durant aquesta època que gaudiren de màxima projecció. Aquestes són la Societat Flor de maig i la S.U.F.

- La '''Societat Flor de maig''' fou una associació de caràcter recreativa i de tendència progressista, de la qual només sabem que funcionava ja al 1927. Disposava de local social i d'un cinema al C/ St. Elm, 1 - darrere el cafè Badosa -, amb 366 localitats, de les quals 50 eren butaques preferents, 186 generals i 130 eren "medias entradas". El preu d'una entrada rondava dels 15 cèntims la més econòmica fins als 60 cèntims la preferent, passant pels 30 cèntims que costava una entrada general.

El cinema estigué en funcionament els anys 1927 i 1928. Posteriorment, durant el període 1929 - 1934 restà tancat, fins que es tornà a obrir al públic l'any 1935. El final de la Guerra Civil suposà la liquidació d'aquest espectacle i de la societat Flor de Maig, amb tota probabilitat per qüestions ideològiques. Durant els anys de funcionament, desplegà una intensa activitat associativa i cultural, sota la pruïja de la rivalitat amb la S.U.F.

- La '''''Societat Unió Fraternal (S.U.F)''''' va néixer el 18 d'octubre de 1927, data de constitució de la primera junta rectora. La seva gènesi és deguda a una escisió d'alguns socis disconformes amb la direcció de la societat flor de maig.
Els destins de la S.U.F van ser conduits fins al 1951 per les següents persones: Miquel Sellent i Marquès (president), Pere Trull Buxons (vicepresident), Francesc Danés i Pujol (secretari), Pere Pons Sansballó (vicesecretari), Pere Godo i Salamó (tresorer), Rafael Sastre i Ribas (recaptador) i els vocals Joan Suquet i Palou, Josep Sellent i Marquès, Esteve Vidal i Ferran, Alfons Barbarà i Sancho, Joan Costa i Riba, Jaume Ribas i Font, Joan Vidal i Ferran i Eduald Francisco i Molina.
[[Fitxer:suf1927.jpeg|350 px|thumb|dreta|Façana del local de la Societat Unió Fraternal (S.U.F)]]

Disposà de local, que fou utilitzat com a caserna durant la [[guerra civil]], i amb l'emissió de bons de mil pessetes pogué construir la sala actual a la Riera Ginjolers. En l'interludi usà la seu de la Societat Flor de Maig per a la celebració dels seus balls.

Cal recordar, també, que existí una tercera associació lúdica a l'època, la '''[[Societat del reial club marítim]]''', de fet, un simple cafè a 30 cèntims la tassa, situat al Carrer Ensenada, 33. Era el lloc de reunió dels primers estiuejants barcelonins, els anomenats ''culs blancs'', denominació que identificava els colors dels seus pantalons.
En els llibres de Matrícula Industrial consta que començà a funcionar al 1928 i que mantingué el local obert fins passada la guerra civil (1941). Sigui com sigui, passà a la petita història del primer turisme com el centre de trobada d'aquells incipients turistes de classe alta, burgesos i barcelonins, de remotes - per bé que certes - arrels rosinques.

===Organitzacions culturals, polítiques i obreres===

Roses comptava entre els seus fills anònims però importants amb el senyor [[Felip Gonzàlez i Vicens]], home de principis catalanistes i progressistes. Va ser un dels membres fundadors de la [[Joventut Nacionalista de Roses]] a mitjans de 1928.

- La '''Joventut Nacionalista de Roses''' inicià les seves activitats culturals i polítiques el 1928, encara que no es legalitzà l'associació fins a l'11 d'agost de 1930. En principi havia de dir - se Joventut Nacionalista Republicana, però l'autoritat del govern civil ho prohibí, en un moment en què la [[segona república]] era encara una esperança de reforma política llunyana. La conservació dels seus estatuts permeten saber que l'objectiu del grup era "defender los ideales de Democracia y Libertad" i "fomentar los intereses morales i materiales de Cataluña". El seu domicili social, d'altra banda, era als baixos del carrer Traginers, 10. Es preveien les figures de soci numerari - amb una quota mínima de 12 pessetes anuals - i de soci protector - que pagava 24 pessetes l'any -. La Junta Directiva, escollida en votació i renovable anualment, havia d'estar integrada per un president, un vicepresident, un secretari, un tresorer i tres vocals.

La Joventut Nacionalista fou la introductora de la festa de [[Sant Jordi]] a Roses, promocionà la celebració de conferències i teatre i impulsà la presentació d'una candidatura republicana i d'esquerres a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, germen de la secció local d'[[Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)]], de la qual s'allunyaren ideològicament amb celeritat.

El nou escenari polític provocà la refundació de l'associació amb el nom de [[Sang nova]], entitat de simple continuació de l'anterior. Endegaren una publicació mensual del mateix nom que després de tres publicacions acabà en fracàs.

L'Ajuntament republicà, presidit per l'alcalde [[Salvador Marcó i Romañach]], els cedí la finca on hi ha el sindicat agrícola, a la riera Ginjolers, perquè hi bastissin un centre cultural amb les aportacions econòmiques i personals de tothom. Els fets d'octubre de 1934 suposaren la liquidació de l'associació: l'ambient polític fou més reaci a les manifestacions massa idealistes i les butxaques dels socis estaven massa buides per a continuar amb les propostes culturals.

- Un esqueix de la Joventut Nacionalista i de Sang Nova fou el [[Grup esperantista]], agrupació cultural la finalitat de la qual era l'aprenentatge de l'idioma universal creat per Zamenhof l'any 1887.

Fou una associació esperantista important en la geografia gironina pel nombre d'inscrits. Col·lateralment, organitzaren altres activitats com una cursa ciclista de 100km per la [[Festa major]] de Roses de l'any 1933, amb un primer premi de 175 pessetes. El recorregut passava per [[Castelló d'Empúries]], [[Sant Pere Pescador]], [[Torroella de Fluvià]], [[Figueres]], [[Vilabertran]], [[Peralada]], [[Garriguella]], [[Llançà]], [[Port de la Selva]], i [[Roses]].

- L'any 1932 es formà la '''[[Cooperativa agrícola]]''', que aglutinà els pagesos de la vila, institució que s'ha mantingut fins l'actualitat.

==L'associacionisme durant el franquisme==

Més recents són les cooperatives de consum [[Cooperativa de consum Santa Maria|Santa Maria]], de 1969, i del [[Centre Escolar Empordà]] (1973), destinada sobretot a l'ensenyament dels fills dels associats, la [[Societat dels caçadors de Roses]], creada al 1971, i la [[Cooperativa August Pi i Sunyer]], la més jove de totes - 22 de març de 1979 - dedicada a l'atenció de la tercera edat i impulsora d'una esplèndida residència geriàtrica local.

==L'associacionisme en democràcia==

==L'associacionisme en l'actualitat==

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions municipals (Roses)

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Sindicats, societats i cooperatives]]
[[Categoria:Segle XIX]]
[[Categoria:Comunitat]]

Fitxer:Suf1927.jpeg

2010-08-11T15:37:02Z

CarlesFT: Extret de http://www.guiaderoses.net

Extret de http://www.guiaderoses.net

Associacionisme

2010-08-11T15:36:42Z

CarlesFT:

[[Fitxer:associacionisme.jpeg|350px|thumb|dreta|Associacionisme]]

La presència d'un grup ampli i representatiu d'associacions de caràcter cultural, lúdic o bé obrer o polític és un dels símptomes - tradicionalment esgrimits - de la bona salut del que s'anomena la societat civil d'una comunitat determinada, el que els entesos anomenen "teixit social".

==Els inicis de l'associacionisme a Roses==

La primera societat de la que tenim constància és una mútua de socors mutus anomenada [[La bienhechora de Obreros]], fundada al 1872 en el marc del [[sexenni democràtic]]. No sabem pràcticament res de les activitats d'aquesta associació de caràcter mutualista, tret que estava orientada exclusivament al món obrer del poble. Els treballadors hi col·laboraven econòmicament amb unes aportacions mensuals que, posteriorment, servien per a cobrir les despeses familiars en períodes de baixes laborals - bàsicament imputables a accidents -, en un context en què no existia una [[seguretat social]] de l'Estat i, per tant, un dia sense treballar significava un dia sense cobrar.
De fet, l'associacionisme dedicat als assumptes laborals ha estat tradicionalment un dels àmbits més importants a Roses.

==L'associacionisme durant el primer terç del s.XX==
[[Fitxer:maniobrera.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Manifestació obrera pròpia de l'època]]
El pes de l'associacionisme rosinc, tal i com hem dit abans, el tenien les agrupacions de caràcter laboral i polític.
Almenys des de 1914 existien la [[Unió de Roses]] (nom amb la qual era coneguda la Unió mútua obrera, Societat de socors mutus) i [[La pescadora]], entitats locals que foren l'embrió del [[Pòsit de pescadors]].

===El pòsit de pescadors===

Els inicis del pòsit, l'any 1921, foren complicats. i a finals de 1922 no havia reeixit la seva existència. Posteriorment, al 1923 va ser reconstituïda sota l'impuls social de la marina. Des d'aleshores, el Pòsit ha estat l'associació més potent del poble fins als nostres dies, tant pel nombre de socis com pel seu pressupost i la transcendència de les seves activitats - [[Homenatge a la vellesa]] des de 1931, escola de minyons, etc.
Estava dividida en diverses seccions com Pesca, Accidents de mar i treball, Tints i tints especials, Petrolis, Cooperativa, Socors Mutus i Cultura.
El Pòsit de pescadors, des de la seva creació, ha estat el nucli al voltant del qual la vida marinera de Roses s'ha organitzat i desenvolupat, adequant - se a les transformacions del sector pesquer i a les noves necessitats dels seus membres.

===Primeres organitzacions lúdiques===

La primera organització purament lúdica que trobem a Roses és "'''La Deseada'''", que era el nom d'una societat recreativa que es va constituir el 22 d'abril de 1915, la finalitat de la qual era "la ilustración y el lícito recreo de los asociadios", mitjantçant l'organització de balls, festes i ''veladas literarias'', a través de les aportacions econòmiques dels socis. De fet, fou un precedent, almenys en funció, de les dues entitats més conegudes del poble durant la [[segona república]], la progressista ''[[Societat flor de maig]]'' i la lòngeva ''[[Societat Unió Fraternal (S.U.F)]]'', autèntiques rivals en l'organització de balls i festes de carnaval.

La Junta Directiva de [[La deseada]] era formada per Josep Romañach, Pere Font, Pere Romañach, Pere Rigau, Josep Ribas, Pere Turró, Fidel Vicens, Josep Guitart i el secretari Casadevall. La seu social d'aquesta associació es trobava al Carrer Doctor Pi i Sunyer, 51 i, en els seus estatuts, es prohibia explícitament la discussió política o religiosa. S'establien dues categories de socis, fundadors i numeraris, solters i casats, respectivament. La conservació del seu reglament permet conèixer - ne el funcionament intern de manera detallada.

==L'associacionisme durant la [[segona república]]==

===Organitzacions lúdiques===

Com hem dit abans, hi trobem dues grans associacions en aquest àmbit que, malgrat constituir - se abans del període republicà, fou durant aquesta època que gaudiren de màxima projecció. Aquestes són la Societat Flor de maig i la S.U.F.

- La '''Societat Flor de maig''' fou una associació de caràcter recreativa i de tendència progressista, de la qual només sabem que funcionava ja al 1927. Disposava de local social i d'un cinema al C/ St. Elm, 1 - darrere el cafè Badosa -, amb 366 localitats, de les quals 50 eren butaques preferents, 186 generals i 130 eren "medias entradas". El preu d'una entrada rondava dels 15 cèntims la més econòmica fins als 60 cèntims la preferent, passant pels 30 cèntims que costava una entrada general.

El cinema estigué en funcionament els anys 1927 i 1928. Posteriorment, durant el període 1929 - 1934 restà tancat, fins que es tornà a obrir al públic l'any 1935. El final de la Guerra Civil suposà la liquidació d'aquest espectacle i de la societat Flor de Maig, amb tota probabilitat per qüestions ideològiques. Durant els anys de funcionament, desplegà una intensa activitat associativa i cultural, sota la pruïja de la rivalitat amb la S.U.F.

- La ''Societat Unió Fraternal (S.U.F)'' va néixer el 18 d'octubre de 1927, data de constitució de la primera junta rectora. La seva gènesi és deguda a una escisió d'alguns socis disconformes amb la direcció de la societat flor de maig.
Els destins de la S.U.F van ser conduits fins al 1951 per les següents persones: Miquel Sellent i Marquès (president), Pere Trull Buxons (vicepresident), Francesc Danés i Pujol (secretari), Pere Pons Sansballó (vicesecretari), Pere Godo i Salamó (tresorer), Rafael Sastre i Ribas (recaptador) i els vocals Joan Suquet i Palou, Josep Sellent i Marquès, Esteve Vidal i Ferran, Alfons Barbarà i Sancho, Joan Costa i Riba, Jaume Ribas i Font, Joan Vidal i Ferran i Eduald Francisco i Molina.
[[Fitxer:suf1927.jpeg|350 px|thumb|dreta|Façana del local de la Societat Unió Fraternal (S.U.F)]]

Disposà de local, que fou utilitzat com a caserna durant la [[guerra civil]], i amb l'emissió de bons de mil pessetes pogué construir la sala actual a la Riera Ginjolers. En l'interludi usà la seu de la Societat Flor de Maig per a la celebració dels seus balls.

Cal recordar, també, que existí una tercera associació lúdica a l'època, la [[Societat del reial club marítim]], de fet, un simple cafè a 30 cèntims la tassa, situat al Carrer Ensenada, 33. Era el lloc de reunió dels primers estiuejants barcelonins, els anomenats ''culs blancs'', denominació que identificava els colors dels seus pantalons.
En els llibres de Matrícula Industrial consta que començà a funcionar al 1928 i que mantingué el local obert fins passada la guerra civil (1941). Sigui com sigui, passà a la petita història del primer turisme com el centre de trobada d'aquells incipients turistes de classe alta, burgesos i barcelonins, de remotes - per bé que certes - arrels rosinques.

===Organitzacions culturals, polítiques i obreres===

Roses comptava entre els seus fills anònims però importants amb el senyor [[Felip Gonzàlez i Vicens]], home de principis catalanistes i progressistes. Va ser un dels membres fundadors de la [[Joventut Nacionalista de Roses]] a mitjans de 1928.

- La '''Joventut Nacionalista de Roses''' inicià les seves activitats culturals i polítiques el 1928, encara que no es legalitzà l'associació fins a l'11 d'agost de 1930. En principi havia de dir - se Joventut Nacionalista Republicana, però l'autoritat del govern civil ho prohibí, en un moment en què la [[segona república]] era encara una esperança de reforma política llunyana. La conservació dels seus estatuts permeten saber que l'objectiu del grup era "defender los ideales de Democracia y Libertad" i "fomentar los intereses morales i materiales de Cataluña". El seu domicili social, d'altra banda, era als baixos del carrer Traginers, 10. Es preveien les figures de soci numerari - amb una quota mínima de 12 pessetes anuals - i de soci protector - que pagava 24 pessetes l'any -. La Junta Directiva, escollida en votació i renovable anualment, havia d'estar integrada per un president, un vicepresident, un secretari, un tresorer i tres vocals.

La Joventut Nacionalista fou la introductora de la festa de [[Sant Jordi]] a Roses, promocionà la celebració de conferències i teatre i impulsà la presentació d'una candidatura republicana i d'esquerres a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, germen de la secció local d'[[Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)]], de la qual s'allunyaren ideològicament amb celeritat.

El nou escenari polític provocà la refundació de l'associació amb el nom de [[Sang nova]], entitat de simple continuació de l'anterior. Endegaren una publicació mensual del mateix nom que després de tres publicacions acabà en fracàs.

L'Ajuntament republicà, presidit per l'alcalde [[Salvador Marcó i Romañach]], els cedí la finca on hi ha el sindicat agrícola, a la riera Ginjolers, perquè hi bastissin un centre cultural amb les aportacions econòmiques i personals de tothom. Els fets d'octubre de 1934 suposaren la liquidació de l'associació: l'ambient polític fou més reaci a les manifestacions massa idealistes i les butxaques dels socis estaven massa buides per a continuar amb les propostes culturals.

- Un esqueix de la Joventut Nacionalista i de Sang Nova fou el [[Grup esperantista]], agrupació cultural la finalitat de la qual era l'aprenentatge de l'idioma universal creat per Zamenhof l'any 1887.

Fou una associació esperantista important en la geografia gironina pel nombre d'inscrits. Col·lateralment, organitzaren altres activitats com una cursa ciclista de 100km per la [[Festa major]] de Roses de l'any 1933, amb un primer premi de 175 pessetes. El recorregut passava per [[Castelló d'Empúries]], [[Sant Pere Pescador]], [[Torroella de Fluvià]], [[Figueres]], [[Vilabertran]], [[Peralada]], [[Garriguella]], [[Llançà]], [[Port de la Selva]], i [[Roses]].

- L'any 1932 es formà la '''[[Cooperativa agrícola]]''', que aglutinà els pagesos de la vila, institució que s'ha mantingut fins l'actualitat.

==L'associacionisme durant el franquisme==

Més recents són les cooperatives de consum [[Cooperativa de consum Santa Maria|Santa Maria]], de 1969, i del [[Centre Escolar Empordà]] (1973), destinada sobretot a l'ensenyament dels fills dels associats, la [[Societat dels caçadors de Roses]], creada al 1971, i la [[Cooperativa August Pi i Sunyer]], la més jove de totes - 22 de març de 1979 - dedicada a l'atenció de la tercera edat i impulsora d'una esplèndida residència geriàtrica local.

==L'associacionisme en democràcia==

==L'associacionisme en l'actualitat==

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions municipals (Roses)

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Sindicats, societats i cooperatives]]
[[Categoria:Segle XIX]]
[[Categoria:Comunitat]]

Fitxer:Maniobrera.jpeg

2010-08-11T15:34:29Z

CarlesFT: Extret de http://laalcarriaobrera.blogspot.com/

Extret de http://laalcarriaobrera.blogspot.com/

Fitxer:Associacionisme.jpeg

2010-08-11T15:33:41Z

CarlesFT:

Associacionisme

2010-08-11T15:32:21Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Associacionisme La presència d'un grup ampli i representatiu d'associacions de caràcter cultural, lúdic o bé obrer …».

[[Fitxer:associacionisme.jpeg|350px|thumb|dreta|Associacionisme]]

La presència d'un grup ampli i representatiu d'associacions de caràcter cultural, lúdic o bé obrer o polític és un dels símptomes - tradicionalment esgrimits - de la bona salut del que s'anomena la societat civil d'una comunitat determinada, el que els entesos anomenen "teixit social".

==Els inicis de l'associacionisme a Roses==

La primera societat de la que tenim constància és una mútua de socors mutus anomenada [[La bienhechora de Obreros]], fundada al 1872 en el marc del [[sexenni democràtic]]. No sabem pràcticament res de les activitats d'aquesta associació de caràcter mutualista, tret que estava orientada exclusivament al món obrer del poble. Els treballadors hi col·laboraven econòmicament amb unes aportacions mensuals que, posteriorment, servien per a cobrir les despeses familiars en períodes de baixes laborals - bàsicament imputables a accidents -, en un context en què no existia una [[seguretat social]] de l'Estat i, per tant, un dia sense treballar significava un dia sense cobrar.
De fet, l'associacionisme dedicat als assumptes laborals ha estat tradicionalment un dels àmbits més importants a Roses.

==L'associacionisme durant el primer terç del s.XX==
[[Fitxer:maniobrera.jpeg|350 px|thumb|esquerra|Manifestació obrera pròpia de l'època]]
El pes de l'associacionisme rosinc, tal i com hem dit abans, el tenien les agrupacions de caràcter laboral i polític.
Almenys des de 1914 existien la [[Unió de Roses]] (nom amb la qual era coneguda la Unió mútua obrera, Societat de socors mutus) i [[La pescadora]], entitats locals que foren l'embrió del [[Pòsit de pescadors]].

===El pòsit de pescadors===

Els inicis del pòsit, l'any 1921, foren complicats. i a finals de 1922 no havia reeixit la seva existència. Posteriorment, al 1923 va ser reconstituïda sota l'impuls social de la marina. Des d'aleshores, el Pòsit ha estat l'associació més potent del poble fins als nostres dies, tant pel nombre de socis com pel seu pressupost i la transcendència de les seves activitats - [[Homenatge a la vellesa]] des de 1931, escola de minyons, etc.
Estava dividida en diverses seccions com Pesca, Accidents de mar i treball, Tints i tints especials, Petrolis, Cooperativa, Socors Mutus i Cultura.
El Pòsit de pescadors, des de la seva creació, ha estat el nucli al voltant del qual la vida marinera de Roses s'ha organitzat i desenvolupat, adequant - se a les transformacions del sector pesquer i a les noves necessitats dels seus membres.

===Primeres organitzacions lúdiques===

La primera organització purament lúdica que trobem a Roses és "'''La Deseada'''", que era el nom d'una societat recreativa que es va constituir el 22 d'abril de 1915, la finalitat de la qual era "la ilustración y el lícito recreo de los asociadios", mitjantçant l'organització de balls, festes i ''veladas literarias'', a través de les aportacions econòmiques dels socis. De fet, fou un precedent, almenys en funció, de les dues entitats més conegudes del poble durant la [[segona república]], la progressista ''[[Societat flor de maig]]'' i la lòngeva ''[[Societat Unió Fraternal (S.U.F)]]'', autèntiques rivals en l'organització de balls i festes de carnaval.

La Junta Directiva de [[La deseada]] era formada per Josep Romañach, Pere Font, Pere Romañach, Pere Rigau, Josep Ribas, Pere Turró, Fidel Vicens, Josep Guitart i el secretari Casadevall. La seu social d'aquesta associació es trobava al Carrer Doctor Pi i Sunyer, 51 i, en els seus estatuts, es prohibia explícitament la discussió política o religiosa. S'establien dues categories de socis, fundadors i numeraris, solters i casats, respectivament. La conservació del seu reglament permet conèixer - ne el funcionament intern de manera detallada.

==L'associacionisme durant la [[segona república]]==

===Organitzacions lúdiques===

Com hem dit abans, hi trobem dues grans associacions en aquest àmbit que, malgrat constituir - se abans del període republicà, fou durant aquesta època que gaudiren de màxima projecció. Aquestes són la Societat Flor de maig i la S.U.F.

- La '''Societat Flor de maig''' fou una associació de caràcter recreativa i de tendència progressista, de la qual només sabem que funcionava ja al 1927. Disposava de local social i d'un cinema al C/ St. Elm, 1 - darrere el cafè Badosa -, amb 366 localitats, de les quals 50 eren butaques preferents, 186 generals i 130 eren "medias entradas". El preu d'una entrada rondava dels 15 cèntims la més econòmica fins als 60 cèntims la preferent, passant pels 30 cèntims que costava una entrada general.

El cinema estigué en funcionament els anys 1927 i 1928. Posteriorment, durant el període 1929 - 1934 restà tancat, fins que es tornà a obrir al públic l'any 1935. El final de la Guerra Civil suposà la liquidació d'aquest espectacle i de la societat Flor de Maig, amb tota probabilitat per qüestions ideològiques. Durant els anys de funcionament, desplegà una intensa activitat associativa i cultural, sota la pruïja de la rivalitat amb la S.U.F.

- La ''Societat Unió Fraternal (S.U.F)'' va néixer el 18 d'octubre de 1927, data de constitució de la primera junta rectora. La seva gènesi és deguda a una escisió d'alguns socis disconformes amb la direcció de la societat flor de maig.
Els destins de la S.U.F van ser conduits fins al 1951 per les següents persones: Miquel Sellent i Marquès (president), Pere Trull Buxons (vicepresident), Francesc Danés i Pujol (secretari), Pere Pons Sansballó (vicesecretari), Pere Godo i Salamó (tresorer), Rafael Sastre i Ribas (recaptador) i els vocals Joan Suquet i Palou, Josep Sellent i Marquès, Esteve Vidal i Ferran, Alfons Barbarà i Sancho, Joan Costa i Riba, Jaume Ribas i Font, Joan Vidal i Ferran i Eduald Francisco i Molina.
[[Fitxer:suf.gif|350 px|thumb|dreta|Logo de la Societat Unió Fraternal (S.U.F)]]

Disposà de local, que fou utilitzat com a caserna durant la [[guerra civil]], i amb l'emissió de bons de mil pessetes pogué construir la sala actual a la Riera Ginjolers. En l'interludi usà la seu de la Societat Flor de Maig per a la celebració dels seus balls.

Cal recordar, també, que existí una tercera associació lúdica a l'època, la [[Societat del reial club marítim]], de fet, un simple cafè a 30 cèntims la tassa, situat al Carrer Ensenada, 33. Era el lloc de reunió dels primers estiuejants barcelonins, els anomenats ''culs blancs'', denominació que identificava els colors dels seus pantalons.
En els llibres de Matrícula Industrial consta que començà a funcionar al 1928 i que mantingué el local obert fins passada la guerra civil (1941). Sigui com sigui, passà a la petita història del primer turisme com el centre de trobada d'aquells incipients turistes de classe alta, burgesos i barcelonins, de remotes - per bé que certes - arrels rosinques.

===Organitzacions culturals, polítiques i obreres===

Roses comptava entre els seus fills anònims però importants amb el senyor [[Felip Gonzàlez i Vicens]], home de principis catalanistes i progressistes. Va ser un dels membres fundadors de la [[Joventut Nacionalista de Roses]] a mitjans de 1928.

- La '''Joventut Nacionalista de Roses''' inicià les seves activitats culturals i polítiques el 1928, encara que no es legalitzà l'associació fins a l'11 d'agost de 1930. En principi havia de dir - se Joventut Nacionalista Republicana, però l'autoritat del govern civil ho prohibí, en un moment en què la [[segona república]] era encara una esperança de reforma política llunyana. La conservació dels seus estatuts permeten saber que l'objectiu del grup era "defender los ideales de Democracia y Libertad" i "fomentar los intereses morales i materiales de Cataluña". El seu domicili social, d'altra banda, era als baixos del carrer Traginers, 10. Es preveien les figures de soci numerari - amb una quota mínima de 12 pessetes anuals - i de soci protector - que pagava 24 pessetes l'any -. La Junta Directiva, escollida en votació i renovable anualment, havia d'estar integrada per un president, un vicepresident, un secretari, un tresorer i tres vocals.

La Joventut Nacionalista fou la introductora de la festa de [[Sant Jordi]] a Roses, promocionà la celebració de conferències i teatre i impulsà la presentació d'una candidatura republicana i d'esquerres a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, germen de la secció local d'[[Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)]], de la qual s'allunyaren ideològicament amb celeritat.

El nou escenari polític provocà la refundació de l'associació amb el nom de [[Sang nova]], entitat de simple continuació de l'anterior. Endegaren una publicació mensual del mateix nom que després de tres publicacions acabà en fracàs.

L'Ajuntament republicà, presidit per l'alcalde [[Salvador Marcó i Romañach]], els cedí la finca on hi ha el sindicat agrícola, a la riera Ginjolers, perquè hi bastissin un centre cultural amb les aportacions econòmiques i personals de tothom. Els fets d'octubre de 1934 suposaren la liquidació de l'associació: l'ambient polític fou més reaci a les manifestacions massa idealistes i les butxaques dels socis estaven massa buides per a continuar amb les propostes culturals.

- Un esqueix de la Joventut Nacionalista i de Sang Nova fou el [[Grup esperantista]], agrupació cultural la finalitat de la qual era l'aprenentatge de l'idioma universal creat per Zamenhof l'any 1887.

Fou una associació esperantista important en la geografia gironina pel nombre d'inscrits. Col·lateralment, organitzaren altres activitats com una cursa ciclista de 100km per la [[Festa major]] de Roses de l'any 1933, amb un primer premi de 175 pessetes. El recorregut passava per [[Castelló d'Empúries]], [[Sant Pere Pescador]], [[Torroella de Fluvià]], [[Figueres]], [[Vilabertran]], [[Peralada]], [[Garriguella]], [[Llançà]], [[Port de la Selva]], i [[Roses]].

- L'any 1932 es formà la '''[[Cooperativa agrícola]]''', que aglutinà els pagesos de la vila, institució que s'ha mantingut fins l'actualitat.

==L'associacionisme durant el franquisme==

Més recents són les cooperatives de consum [[Cooperativa de consum Santa Maria|Santa Maria]], de 1969, i del [[Centre Escolar Empordà]] (1973), destinada sobretot a l'ensenyament dels fills dels associats, la [[Societat dels caçadors de Roses]], creada al 1971, i la [[Cooperativa August Pi i Sunyer]], la més jove de totes - 22 de març de 1979 - dedicada a l'atenció de la tercera edat i impulsora d'una esplèndida residència geriàtrica local.

==L'associacionisme en democràcia==

==L'associacionisme en l'actualitat==

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions municipals (Roses)

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Sindicats, societats i cooperatives]]
[[Categoria:Segle XIX]]
[[Categoria:Comunitat]]

Fitxer:19771997.jpeg

2010-08-09T13:04:52Z

CarlesFT: NOTA: Extret de http://www.igc.cat

NOTA: Extret de http://www.igc.cat

Terratrèmols

2010-08-09T12:09:07Z

CarlesFT:

[[Fitxer:19771997.jpeg|350px|thumb|dreta|Moviments sísmics a Catalunya en el periode 1977 - 1997]]
Roses es troba, segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya, en una zona d’intensitat sísmica de caràcter moderat. Moltes referències històriques descriuen terratrèmols amb epicentres situades més o menys lluny de Roses, però sovint l’Empordà en general i Roses en concret es trobaven dins la regió on es notaren els moviments terrestres, encara que, per sort, no foren prou violents per causar danys.

Referències històriques de terratrèmols que, molt probablement, es poden haver sentit a Roses (amb el lloc de l’epicentre i/o zones on es registraren moviments):

- nadal de 1321 al Rosselló

- 21 de febrer 1330 al Rosselló

- 1370 al Rosselló

- 2 de març 1373 a Ullà

- 1375 al Rosselló

- 15 de maig 1427 a la Garrotxa i fins a Montpeller

- 2 de febrer de 1428 a la Garrotxa i a la costa de l’Empordà

- 24 d’abril 1431 a Barcelona i al Rosselló

- 10 de març 1433 a Arles de Tec

- 25 de maig 1448 a Barcelona i fins a Girona i Perpinyà

- 16 de setembre 1450 a Perpinyà

- 27 de desembre 1755 al Rosselló

- 16 d’octubre 1763 al sud del Canigó

- 13 d’agost 1797 a Perpinyà i a l’Albera

- de l’11 al 15 d’agost de 1798 a Olot, Perpinyà i a la costa gironina

- 1804 a Vilanova de la Muga

- '''18 de juliol 1813 a Roses'''

- 6 de gener 1853 a Foixà

- 19 d’abril i 23 de maig 1884 a Palamós i a la frontera francesa

- 20 d’agost 1894 des del cap de Tossa fins al cap de Creus

- '''17 d’abril 1903 grau II en l’escala Rossi-Forel a Roses'''

- '''20 d’abril 1903 grau VI en l’escala Rossi-Forel a Roses'''

- 10 de novembre 1908 (1909?) a Lladó

- 11 de juny 1909 a Perpinyà i a la costa catalana

- 21 de juliol 1909 a tot Catalunya

- 2 de desembre 1909 a Darnius

- 13 de novembre 1913 al Rosselló i a Barcelona

- 28 de setembre 1917 a Port-Vendres i Cervera, també a Roses

- 10 d’octubre 1917 a Port de la Selva i a Perpinyà

- 29 de gener 1918 a Selva de Mar

- 8 de setembre 1919 a Lladó

- 29 de novembre 1919 a Pont de Suert

- '''30 d’abril 2000 a Roses'''

Malgrat que Roses no ha estat protagonista de cap terratrèmol destructor, sí que els seus habitants han pogut sentir - i s'han esglaïat - amb la fragilitat brutal de la terra ferma. Els tremolors de 1813 i de 1903, sobretot, són els més destacables, encara que no els únics (com es pot veure en aquesta llista). Moltes altres sacsejades, properes geogràficament, s'han percebut de Roses estant, amb més o menys intensitat, des de fa segles.
Actualment, la sismografia instrumental permet disposar d'un coneixement molt més precís de totes les petites vibracions sísmiques, un avenç que assegura una futura història sísmica de Roses.

==Bibliografia==
* Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008, Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 87-96.
* Galbis Rodríguez, J., Catálogo sísmico de la zona comprendida entre los meridianos 5ºE. y los 20ºW. de Greenwich y los paralelos 45º y 25ºN, (1931).
* Munuera, M., Study of seismicity on the Peninsula Iberica area, (1963).
* Fontserè, E./ Iglésias, J., Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1971.

[[Categoria:Geologia, Història]]
[[Categoria:esgarrifança]]

Fitxer:Setge1794.jpg

2010-08-06T02:29:51Z

CarlesFT: Extret de www.rosesdigital.com

Extret de www.rosesdigital.com

Guerra Gran

2010-08-06T02:29:18Z

CarlesFT:

[[Fitxer:setge1794.jpg|350px|thumb|dreta|Gravat de l'època]]
La Guerra Gran, també coneguda com la Guerra dels Pirineus, Guerra del Rosselló o la Guerra de la Convenció, un episodi de les Guerres de la Revolució Francesa, fou un conflicte bèl·lic en què s'enfrontaren el Regne d'Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795.

==Antecedents==

El govern espanyol va declarar la guerra contra la República Francesa el 17 d'abril de 1793 en resposta a l'execució de Lluís XVI de França i Maria Antonieta. L'exèrcit espanyol, sota el comandament del general Antonio Ricardos van envaïr el Rosselló per Sant Llorenç de Cerdans, amb uns 25.000 homes i un centenar de peces d'artilleria, ocupant la ciutat poc defensada d'Arles, i avançant cap a Perpinyà per la vall del riu Tec. Després d'avançar fins les portes de la ciutat de Perpinyà les tropes espanyoles es retiren progressivament fins a les posicions inicials.

Els francesos entren finalment a Catalunya per Sant Llorenç de la Muga, on es produeixen diversos combats, fins que es derroten les posicions espanyoles del 17 al 20 de novembre de 1794 en la Batalla del Roure, en la que moren els generals Dugommier i el Comte de la Unión, i els espanyols es desmoralitzen i fugen, i Andrés Torres, el governador del castell de Sant Ferran, rendeix la ciutat de [[Figueres]] el 28 de novembre als francesos del general Dominique Catherine de Pérignon, deixant la ciutat de [[Roses]] aïllada.

==La guerra gran a Roses==

===El setge de Roses (1794)===

La Ciutadella pateix forts bombardejos a causa del setge francès, cosa que provoca l'abandonament del nucli medieval per part de la població civil.

El setge s'inicia el 22 de novembre de 1794 i, tot i ser abastida la vila de munició i queviures per mar per la marina de [[Federico Gravina]], la ciutat comandada pel mariscal de camp [[Domingo Izquierdo]] va rebre l'ordre d'evaquar la guarnició per via marítima el 3 de febrer de 1795. El setge va durar tres mesos.

==Bibliografia==

* Barris, Josep Mª (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Ajuntament de Roses (Roses)

[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Segle XVIII]]
[[Categoria: La vila]]
[[Categoria: Conflicte]]

Guerra Gran

2010-08-06T02:22:51Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Gravat de l'època La Guerra Gran, també coneguda com la Guerra dels Pirineus, Guerra del Rosselló o la Guerra de la Convenci…».

Subhasta del peix

2010-08-02T16:02:47Z

CarlesFT:

[[Fitxer:peix.jpg|350px|thumb|dreta|Vaixell carregat de peix fresc per a ésser subhastat]]

Abans que els avenços tecnològics arribessin, a la primera meitat del s.XX i part de la segona el peix es subhastava seguint pràctiques ancestrals. [[La pesca]] ha estat tradicionalment el sector econòmic més important de [[Roses]] en els últims cent anys.

El procés de subhasta, pel seu atavisme i antiguitat, estava replè de petits secrets i costums. L'ofici de subhastador s'aprenia per la pràctica quotidiana, l'experiència. Des de la mateixa manera de valorar el peix que s'havia de ''cantar'', que es pesava a ull, fins a la forma de dirimir les disputes que poguessin sorgir, es regia per una sèrie de normes no escrites i per uns procediments ancestrals d'actuació enfront cada situació.

==El procés de subhasta==

Arribades les barques, el subhastador era qui, en darrera instància, decidia quan començava la subhasta i emprenia amb veu decidida el típic cant de lot o partida, que eren fets pels mateixos pescadors. Usualment, els pescadors petits presentaven el peix per vendre directament a terra, mentre que les [[teranyina|teranyines]] posaven les captures en caixes. Les barques d'arrossegament, per la seva banda, utilitzaven unes safates anomenades planes. Quan hi havia molt de peix, però, també es presentava en caixes.
Així mateix, el peix de més valor (per exemple, un bon [[mero]]) solia posar - se en la preferència solitaria i cerimoniosa d'una plana. Al seu torn, se subhastava per rengles formats per cinc planes cadascun. A vegades, en funció de la quantitat de peix que hi havia, el subhastador esmentava que se subhastava "a la llibertat" d'una o totes les planes d'un rengle, és a dir, que el comprador podia adquirir al preu convingut tot un rengle. A més, es podia vendre d'un cop més d'un rengle. Hom deia: "un rengle a llibertat d'un altre" o "un rengle a llibertat de tots", menys l'últim rengle que es venia plana per plana, per satisfer les necessitats d'aquells compradors que no volien comprar tant de peix i que amb una o dues planes ja en feien prou. L'últim rengle, per tant, es guardava per a qui volgués comprar a la menuda i era, de fet, una diferència al comprador petit o esporàdic.

Cal esmentar que la subhasta del peix també reglamentava l'ordre de venda de les barques d'arrossegament. Els [[bous]] venien el gènere per un ordre establert segons una llista apuntada en una pissarra on hi havia anotades totes les barques. El primer a vendre era el primer de la llista, i així successivament. Cada dia començava a vendre primer el següent de la llista. Quan s'arribava al final es tornava a començar per ordre invers, de baix a dalt de la llista, de l'últim al primer.

===El "cant" de subhasta===

[[Fitxer:plaça.jpeg|thumb|esquerra|La plaça Nova, zona de subhasta del peix a partir de 1949]]
La mecànica del cant de subhasta era la següent: El subhastador cantava de dalt a baix, és a dir, la cantarella començava per un determinat valor monetari i, en sentit decreixent, s'anava restant import al lot. De sempre s'havia cantat de mitja pesseta en mitja pesseta. Després es passà a cantar de pesseta en pesseta. Aquest canvi es va produir amb el trasllat del lloc de venda de la [[Plaça St. Pere|Plaça del Peix]] (Plaça st. Pere) a la [[Plaça Nova]], el febrer de 1949.
Al final de l'activitat de subhastador de [[Vicenç Juanola]], a principi de la dècada de 1960, malgrat que el més corrent era continuar cantant de pesseta en pesseta, ja es cantava per duros, sobretot en lots d'un import elevat.

Quan s'havia de cantar un lot important - per exemple, un [[mero]] o una [[tonyina]] de bon pes se solia dir "va de X pessetes d'eixau", que vol dir que el subhastador - previsor davant la possibilitat que la seva valoració del lot no fos la correcta - es guardava la capacitat de tornar a començar el cant per un import superior a les X pessetes d'eixau. Era una mena de roc comercial a la faixa. Això passava quan, al començar a cantar, agafaven el subhastador pel mot (per exemple, començava un lot per 40 pessetes i ja li prenien de seguit); l'evidència de la valoració a la baixa efectuada pel subhastador i l'esment previ de l'eixau li donaven el dret a tornar a començar a cantar per la quantitat inicial (40 pessetes) més l'eixau que havia previst (per exemple, 10 pessetes: "va de 10 pessetes d'eixau"). El [[traginer]] també tenia el dret de fer tornar a cantar quan, davant d'una equivocació clamorosa, el subhastador li admetia l'error flagrant o comprovava que aquest estava despistat. Tanmateix, [[Vicenç Juanola]] també reconeix que sempre hi havia qui anava de mala fe.

===L'adjudicació del lot===

El moment àlgid de la subhasta del peix arribava en aquell instant immediatament anterior al crit de "meu" etzibat per un traginer qualsevol, aturant el cant al preu que més li convenia. De tant en tant sorgien disputes per dirimir quin comprador havia aturat el cant. Evidentment, en aquests casos - poc corrents -, el subhastador esdevenia l'àrbitre que havia de posar pau.
Vicenç Juanola subratlla que, quan dos traginers es barallaven, la causa de fons, sovint, era la competència directa que es feien a les places de venda. La feina de subhastador, per tant, requeria estar sempre amb l'ull viu: no només havia de tenir la suficient mà esquerra per lidiar els conflictes, sinó que calia vigilar, per exemple, la qualitat del peix - que no fos del dia abans - o comprovar que els lots estiguessin ben arreglats.

A vegades es posava a cada lot un paper o una targeta amb el nom del comprador per a evitar embolics. El subhastador, al seu torn, anotava al seu nom en una llibreta, que s'organitzava per columnes de compradors. A cada fila s'apuntaven les quantitats adjudicades o pagades per cada lot adquirit (50 ptes., 100 ptes...). Al final de la jornada, cada dia, el subhastador escrivia una nota a cada traginer anotant l'import del que havia comprat. No era infreqüent que el mateix subhastador, moltes vegades, la hi portés a casa seva (només als del poble; als de fora, evidentment, no). Els compradors de fora la vila havien de pagar diàriament la mercaderia adjudicada, mentre que els comerciants locals liquidaven amb el [[Pòsit de pescadors]] a final de setmana.

Val a dir que els traginers havien de disposar d'una llicència per a poder accedir a la subhasta de peix. No podia anar - hi qualsevol: calia, i encara cal, un permís d'intermediació comercial. Tampoc es tractava d'un tràmit gaire onerós. Usualment, aquesta llicència només es demanava a la concurrència forana, sobretot si era de caràcter esporàdic i, per tant, poc coneguda a la plaça local.

==La jornada laboral==
[[Fitxer:pescadors.jpg|thumb|dreta|Pescadors descarregant el peix]]
L'organització diària de la subhasta del peix seguia un procés molt pautat i repetitiu, fruit de pràctiques ancestrals que, d'una banda, adaptaven la comercialització a les necessitats horàries de la producció però que, de l'altra, també impel·lien els pescadors a observar els requeriments del mercat final. Sigui com sigui, la jornada del subhastador era llarga, per bé que intermitent. La seva feina començava de bon matí.

===La subhasta de primera hora===

A la primavera se solia efectuar la primera subhasta -o, com s'anomenava, "la primera hora"- cap a les sis del matí; a l'hivern, la subhasta es produïa una mica més tard, al voltant de dos quarts de vuit o les vuit del matí.

A primera hora s'esperava que arribessin [[L'art|els arts]] després d'haver acabat el primer vol. La primera venda del dia era la millor, la que donava més diners, atès que el peix era ben fresc i es venia el mateix matí a [[Castelló d'Empúries]] o a [[Figueres]]. Interessava a la gent de [[L'art]], per tant, ésser - hi amb les captures just acabades de fer. Els participants en l'art solien ésser els elements més humils de la població, la base miserable de la piràmide social del mon pesquer. Es podia afegir a l'art qualsevol persona, ja que no calia disposar d'uns coneixements de pesca especialitzats i concrets: qualsevol era capaç d'agafar un estrop i estirar feixugament platja amunt, una vegada i una altra.

Durant les dècades de 1950 i 1960 hi havia dos arts: la de'n [[Salvador Salamó]] - en Bardalagues - i el de l'[[Antoni Marés]] - de can Pauet -.
Eren els únics arts que restaven als anys 50's. Els arts agafaven, sobretot, [[rogeret]] (molt apreciat), [[calamar|calamars]], [[roger]], [[boga]], [[reget]], [[pop|pops]] (on n'hi havia més era davant de l'[[hotel Terrassa]], al costat de les muscleres).

També acudien a la primera venda matinal les [[teranyina|teranyines]] -o barques de llum provistes d'un bot auxiliar amb generalment quatre fanals-, que eixien a pescar al capvespre, entre les set i les nou del vespre, segons les condicions meteorològiques. Arribaven a port just abans de la primera subhasta. Les teranyines anaven a pescar a la [[Planassa]] -o "Planeu", com en diuen els pescadors de Roses-, és a dir, per tot el golf de Roses, entre l'[[Escala]] i Jóncols, tot cercant peix blau ([[verat|verats]], [[anxova|anxoves]]...), però sobretot l'exquisida [[sardina]].

A la primera subhasta del matí també hi participaven els anomenats pescadors petits amb els seus llaguts de dimensions escarransides, mesurats a pams, que es dedicaven al [[palangre]] o a tirar la xarxa. Alguns d'aquests petits pescadors -simples unitats humanes ajudades per un fill o un pare ancià- s'estaven dies a les barraques de pescadors de l'[[Almadrava]], la [[Pelosa]] o a [[Jóncols]].

Finalment, no era gens infreqüent que el cotxe de línia de [[Cadaqués]] baixés per a ser subhastat a Roses, una pràctica que s'allargà fins a l'any 1960 i que completava l'oferta halièutica de la [[llotja]] rosinca.

A la subhasta, les primeres de vendre eren les teranyines, que tenien aquest privilegi històric. Tot seguit posaven en valor de mercat les captures dels pescadors petits i, després, el peix de l'art i el de Cadaqués. Si totes les subhastes del dia són un cafarnaüm de crits, de corredisses, de cops de caixes, de pescadors i traginers anant amunt i avall, la de la primera hora sempre s'hi afegia la pressa manada perquè el camió de [[Transports Brunet]] havia de sortir disparat, a les vuit del matí, cap als mercats de [[Castelló d'Empúries]] i [[Figueres]], a dur el peix fresc.

===La subhasta de segona hora===

Passada la primera subhasta, tothom anava a esmorzar, generalment a casa seva, encara que Vicenç Juanola recorda haver vist, de ben petit, els pescadors de les teranyines encendre un feix de tòries al costat de llevant del [[carrer Francesc Macià]] i esmorzar peix.

Havent esmorzat, els pescadors de l'art tornaven tot seguit a tirar el vol, les teranyines ressagades arribaven i preparaven el peix per a la segona venda, que s'efectuava de les deu del matí endavant, una mica en funció de l'hora d'acabament del segon vol. Es repetia, doncs el cerimonial: Els pescadors petits presentaven el peix per a vendre directament a terra; les teranyines posaven les seves captures en caixes. Era una subhasta més relaxada, sense les presses d'haver d'abastir un mercat comarcal, sense l'obsessió de veure l'automòbil de'n Brunet esperant. El peix comercialitzat ara no sortia fins al vespre o bé l'endemà amb l'inefable transportista.

===La subhasta de darrera hora===

Cap a les sis de la tarda s'efectuava una altra -i darrera- subhasta. Primer es venia el peix de les barques petites que no havien estat a temps al matí de vendre. Posteriorment, es licitava el peix de les [[vaixell d'arrossegament|barques d'arrossegament]] o de bou -les més grosses i capitalistes.

La subhasta de tarda començava i, amb l'incipient turisme de la segona meitat dels anys cinquanta i primers seixanta, esdevenia un veritable espectacle, en el qual es barrejaven en rotllana pescadors cansats, compradors -o traginers, com sel's anomenava- d'ull viu i ociosos turistes embaladits davant el tipisme d'unes formes comercials amb regust antic.

Però la subhasta era un espectacle efímer. Dues hores més tard ja s'havia venut tot el que es podia vendre. L'endemà a primera hora es tornarien a repetir els gestos, els crits i els nervis. Ara, però, la Llotja tornava a quedar deserta, lentament. Només uns quants empleats del [[Pòsit de pescadors|Pòsit]] es mantenien ferms en el propòsit de netejar un terra irisat per les escates del peix subhastat.

==Testimonis==

===Testimoni de [[Julia Baiges]]===

''A la plaça Sant Pere es feia la subhasta del peix i enfront de la plaça hi habia una petita platja a on es posaven els petits bots de pesca i també una barca de rem que l'anomenaven "l'Art". Treballaven molts homes en aquella barca. A l'estiu, quan feia molta calor, la gent dormia unes hores a les platges al costat dels bots. En la plaça Sant Pere feien la verbena de Sant Joan i Sant Pere. Primer feien una foguera i tots portavem patates i pomes i les posavem al foc i després ballavem al voltant del foc i ens ho passavem molt bé, quasi tot el poble venia a la verbena.''

''Primer, la subhasta del peix es feia al carrer, i després ja es va fer en una plaça coberta que va estar força bé, doncs allà no es passava ni fred ni calor.''

==Bibliografia==

Barris, Josep (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions Municipals (Roses)

[[Categoria: La badia i mar obert]]
[[Categoria: La badia]]
[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]

Subhasta del peix

2010-08-02T15:57:58Z

CarlesFT:

[[Fitxer:peix.jpg|350px|thumb|dreta|Vaixell carregat de peix fresc per a ésser subhastat]]

Abans que els avenços tecnològics arribessin, a la primera meitat del s.XX i part de la segona el peix es subhastava seguint pràctiques ancestrals. [[La pesca]] ha estat tradicionalment el sector econòmic més important de [[Roses]] en els últims cent anys.

El procés de subhasta, pel seu atavisme i antiguitat, estava replè de petits secrets i costums. L'ofici de subhastador s'aprenia per la pràctica quotidiana, l'experiència. Des de la mateixa manera de valorar el peix que s'havia de ''cantar'', que es pesava a ull, fins a la forma de dirimir les disputes que poguessin sorgir, es regia per una sèrie de normes no escrites i per uns procediments ancestrals d'actuació enfront cada situació.

==El procés de subhasta==

Arribades les barques, el subhastador era qui, en darrera instància, decidia quan començava la subhasta i emprenia amb veu decidida el típic cant de lot o partida, que eren fets pels mateixos pescadors. Usualment, els pescadors petits presentaven el peix per vendre directament a terra, mentre que les [[teranyina|teranyines]] posaven les captures en caixes. Les barques d'arrossegament, per la seva banda, utilitzaven unes safates anomenades planes. Quan hi havia molt de peix, però, també es presentava en caixes.
Així mateix, el peix de més valor (per exemple, un bon [[mero]]) solia posar - se en la preferència solitaria i cerimoniosa d'una plana. Al seu torn, se subhastava per rengles formats per cinc planes cadascun. A vegades, en funció de la quantitat de peix que hi havia, el subhastador esmentava que se subhastava "a la llibertat" d'una o totes les planes d'un rengle, és a dir, que el comprador podia adquirir al preu convingut tot un rengle. A més, es podia vendre d'un cop més d'un rengle. Hom deia: "un rengle a llibertat d'un altre" o "un rengle a llibertat de tots", menys l'últim rengle que es venia plana per plana, per satisfer les necessitats d'aquells compradors que no volien comprar tant de peix i que amb una o dues planes ja en feien prou. L'últim rengle, per tant, es guardava per a qui volgués comprar a la menuda i era, de fet, una diferència al comprador petit o esporàdic.

Cal esmentar que la subhasta del peix també reglamentava l'ordre de venda de les barques d'arrossegament. Els [[bous]] venien el gènere per un ordre establert segons una llista apuntada en una pissarra on hi havia anotades totes les barques. El primer a vendre era el primer de la llista, i així successivament. Cada dia començava a vendre primer el següent de la llista. Quan s'arribava al final es tornava a començar per ordre invers, de baix a dalt de la llista, de l'últim al primer.

===El "cant" de subhasta===

[[Fitxer:plaça1949.jpg|thumb|esquerra|La plaça Nova, zona de subhasta del peix a partir de 1949]]La mecànica del cant de subhasta era la següent: El subhastador cantava de dalt a baix, és a dir, la cantarella començava per un determinat valor monetari i, en sentit decreixent, s'anava restant import al lot. De sempre s'havia cantat de mitja pesseta en mitja pesseta. Després es passà a cantar de pesseta en pesseta. Aquest canvi es va produir amb el trasllat del lloc de venda de la [[Plaça St. Pere|Plaça del Peix]] (Plaça st. Pere) a la [[Plaça Nova]], el febrer de 1949.
Al final de l'activitat de subhastador de [[Vicenç Juanola]], a principi de la dècada de 1960, malgrat que el més corrent era continuar cantant de pesseta en pesseta, ja es cantava per duros, sobretot en lots d'un import elevat.

Quan s'havia de cantar un lot important - per exemple, un [[mero]] o una [[tonyina]] de bon pes se solia dir "va de X pessetes d'eixau", que vol dir que el subhastador - previsor davant la possibilitat que la seva valoració del lot no fos la correcta - es guardava la capacitat de tornar a començar el cant per un import superior a les X pessetes d'eixau. Era una mena de roc comercial a la faixa. Això passava quan, al començar a cantar, agafaven el subhastador pel mot (per exemple, començava un lot per 40 pessetes i ja li prenien de seguit); l'evidència de la valoració a la baixa efectuada pel subhastador i l'esment previ de l'eixau li donaven el dret a tornar a començar a cantar per la quantitat inicial (40 pessetes) més l'eixau que havia previst (per exemple, 10 pessetes: "va de 10 pessetes d'eixau"). El [[traginer]] també tenia el dret de fer tornar a cantar quan, davant d'una equivocació clamorosa, el subhastador li admetia l'error flagrant o comprovava que aquest estava despistat. Tanmateix, [[Vicenç Juanola]] també reconeix que sempre hi havia qui anava de mala fe.

===L'adjudicació del lot===

El moment àlgid de la subhasta del peix arribava en aquell instant immediatament anterior al crit de "meu" etzibat per un traginer qualsevol, aturant el cant al preu que més li convenia. De tant en tant sorgien disputes per dirimir quin comprador havia aturat el cant. Evidentment, en aquests casos - poc corrents -, el subhastador esdevenia l'àrbitre que havia de posar pau.
Vicenç Juanola subratlla que, quan dos traginers es barallaven, la causa de fons, sovint, era la competència directa que es feien a les places de venda. La feina de subhastador, per tant, requeria estar sempre amb l'ull viu: no només havia de tenir la suficient mà esquerra per lidiar els conflictes, sinó que calia vigilar, per exemple, la qualitat del peix - que no fos del dia abans - o comprovar que els lots estiguessin ben arreglats.

A vegades es posava a cada lot un paper o una targeta amb el nom del comprador per a evitar embolics. El subhastador, al seu torn, anotava al seu nom en una llibreta, que s'organitzava per columnes de compradors. A cada fila s'apuntaven les quantitats adjudicades o pagades per cada lot adquirit (50 ptes., 100 ptes...). Al final de la jornada, cada dia, el subhastador escrivia una nota a cada traginer anotant l'import del que havia comprat. No era infreqüent que el mateix subhastador, moltes vegades, la hi portés a casa seva (només als del poble; als de fora, evidentment, no). Els compradors de fora la vila havien de pagar diàriament la mercaderia adjudicada, mentre que els comerciants locals liquidaven amb el [[Pòsit de pescadors]] a final de setmana.

Val a dir que els traginers havien de disposar d'una llicència per a poder accedir a la subhasta de peix. No podia anar - hi qualsevol: calia, i encara cal, un permís d'intermediació comercial. Tampoc es tractava d'un tràmit gaire onerós. Usualment, aquesta llicència només es demanava a la concurrència forana, sobretot si era de caràcter esporàdic i, per tant, poc coneguda a la plaça local.

==La jornada laboral==
[[Fitxer:pescadors.jpg|thumb|dreta|Pescadors descarregant el peix]]
L'organització diària de la subhasta del peix seguia un procés molt pautat i repetitiu, fruit de pràctiques ancestrals que, d'una banda, adaptaven la comercialització a les necessitats horàries de la producció però que, de l'altra, també impel·lien els pescadors a observar els requeriments del mercat final. Sigui com sigui, la jornada del subhastador era llarga, per bé que intermitent. La seva feina començava de bon matí.

===La subhasta de primera hora===

A la primavera se solia efectuar la primera subhasta -o, com s'anomenava, "la primera hora"- cap a les sis del matí; a l'hivern, la subhasta es produïa una mica més tard, al voltant de dos quarts de vuit o les vuit del matí.

A primera hora s'esperava que arribessin [[L'art|els arts]] després d'haver acabat el primer vol. La primera venda del dia era la millor, la que donava més diners, atès que el peix era ben fresc i es venia el mateix matí a [[Castelló d'Empúries]] o a [[Figueres]]. Interessava a la gent de [[L'art]], per tant, ésser - hi amb les captures just acabades de fer. Els participants en l'art solien ésser els elements més humils de la població, la base miserable de la piràmide social del mon pesquer. Es podia afegir a l'art qualsevol persona, ja que no calia disposar d'uns coneixements de pesca especialitzats i concrets: qualsevol era capaç d'agafar un estrop i estirar feixugament platja amunt, una vegada i una altra.

Durant les dècades de 1950 i 1960 hi havia dos arts: la de'n [[Salvador Salamó]] - en Bardalagues - i el de l'[[Antoni Marés]] - de can Pauet -.
Eren els únics arts que restaven als anys 50's. Els arts agafaven, sobretot, [[rogeret]] (molt apreciat), [[calamar|calamars]], [[roger]], [[boga]], [[reget]], [[pop|pops]] (on n'hi havia més era davant de l'[[hotel Terrassa]], al costat de les muscleres).

També acudien a la primera venda matinal les [[teranyina|teranyines]] -o barques de llum provistes d'un bot auxiliar amb generalment quatre fanals-, que eixien a pescar al capvespre, entre les set i les nou del vespre, segons les condicions meteorològiques. Arribaven a port just abans de la primera subhasta. Les teranyines anaven a pescar a la [[Planassa]] -o "Planeu", com en diuen els pescadors de Roses-, és a dir, per tot el golf de Roses, entre l'[[Escala]] i Jóncols, tot cercant peix blau ([[verat|verats]], [[anxova|anxoves]]...), però sobretot l'exquisida [[sardina]].

A la primera subhasta del matí també hi participaven els anomenats pescadors petits amb els seus llaguts de dimensions escarransides, mesurats a pams, que es dedicaven al [[palangre]] o a tirar la xarxa. Alguns d'aquests petits pescadors -simples unitats humanes ajudades per un fill o un pare ancià- s'estaven dies a les barraques de pescadors de l'[[Almadrava]], la [[Pelosa]] o a [[Jóncols]].

Finalment, no era gens infreqüent que el cotxe de línia de [[Cadaqués]] baixés per a ser subhastat a Roses, una pràctica que s'allargà fins a l'any 1960 i que completava l'oferta halièutica de la [[llotja]] rosinca.

A la subhasta, les primeres de vendre eren les teranyines, que tenien aquest privilegi històric. Tot seguit posaven en valor de mercat les captures dels pescadors petits i, després, el peix de l'art i el de Cadaqués. Si totes les subhastes del dia són un cafarnaüm de crits, de corredisses, de cops de caixes, de pescadors i traginers anant amunt i avall, la de la primera hora sempre s'hi afegia la pressa manada perquè el camió de [[Transports Brunet]] havia de sortir disparat, a les vuit del matí, cap als mercats de [[Castelló d'Empúries]] i [[Figueres]], a dur el peix fresc.

===La subhasta de segona hora===

Passada la primera subhasta, tothom anava a esmorzar, generalment a casa seva, encara que Vicenç Juanola recorda haver vist, de ben petit, els pescadors de les teranyines encendre un feix de tòries al costat de llevant del [[carrer Francesc Macià]] i esmorzar peix.

Havent esmorzat, els pescadors de l'art tornaven tot seguit a tirar el vol, les teranyines ressagades arribaven i preparaven el peix per a la segona venda, que s'efectuava de les deu del matí endavant, una mica en funció de l'hora d'acabament del segon vol. Es repetia, doncs el cerimonial: Els pescadors petits presentaven el peix per a vendre directament a terra; les teranyines posaven les seves captures en caixes. Era una subhasta més relaxada, sense les presses d'haver d'abastir un mercat comarcal, sense l'obsessió de veure l'automòbil de'n Brunet esperant. El peix comercialitzat ara no sortia fins al vespre o bé l'endemà amb l'inefable transportista.

===La subhasta de darrera hora===

Cap a les sis de la tarda s'efectuava una altra -i darrera- subhasta. Primer es venia el peix de les barques petites que no havien estat a temps al matí de vendre. Posteriorment, es licitava el peix de les [[vaixell d'arrossegament|barques d'arrossegament]] o de bou -les més grosses i capitalistes.

La subhasta de tarda començava i, amb l'incipient turisme de la segona meitat dels anys cinquanta i primers seixanta, esdevenia un veritable espectacle, en el qual es barrejaven en rotllana pescadors cansats, compradors -o traginers, com sel's anomenava- d'ull viu i ociosos turistes embaladits davant el tipisme d'unes formes comercials amb regust antic.

Però la subhasta era un espectacle efímer. Dues hores més tard ja s'havia venut tot el que es podia vendre. L'endemà a primera hora es tornarien a repetir els gestos, els crits i els nervis. Ara, però, la Llotja tornava a quedar deserta, lentament. Només uns quants empleats del [[Pòsit de pescadors|Pòsit]] es mantenien ferms en el propòsit de netejar un terra irisat per les escates del peix subhastat.

==Testimonis==

===Testimoni de [[Julia Baiges]]===

''A la plaça Sant Pere es feia la subhasta del peix i enfront de la plaça hi habia una petita platja a on es posaven els petits bots de pesca i també una barca de rem que l'anomenaven "l'Art". Treballaven molts homes en aquella barca. A l'estiu, quan feia molta calor, la gent dormia unes hores a les platges al costat dels bots. En la plaça Sant Pere feien la verbena de Sant Joan i Sant Pere. Primer feien una foguera i tots portavem patates i pomes i les posavem al foc i després ballavem al voltant del foc i ens ho passavem molt bé, quasi tot el poble venia a la verbena.''

''Primer, la subhasta del peix es feia al carrer, i després ja es va fer en una plaça coberta que va estar força bé, doncs allà no es passava ni fred ni calor.''

==Bibliografia==

Barris, Josep (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions Municipals (Roses)

[[Categoria: La badia i mar obert]]
[[Categoria: La badia]]
[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]

Fitxer:Pescadors.jpg

2010-08-02T15:52:06Z

CarlesFT: Extret de Guia de Roses

Extret de Guia de Roses

Fitxer:Peix.jpg

2010-08-02T15:49:10Z

CarlesFT:

Subhasta del peix

2010-08-02T15:48:17Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Vaixell carregat de peix fresc per a ésser subhastat Abans que els avenços tecnològics arribessin, a la primera meitat del s.XX …».

[[Fitxer:peix.jpg|350px|thumb|dreta|Vaixell carregat de peix fresc per a ésser subhastat]]

Abans que els avenços tecnològics arribessin, a la primera meitat del s.XX i part de la segona el peix es subhastava seguint pràctiques ancestrals. [[La pesca]] ha estat tradicionalment el sector econòmic més important de [[Roses]] en els últims cent anys.

El procés de subhasta, pel seu atavisme i antiguitat, estava replè de petits secrets i costums. L'ofici de subhastador s'aprenia per la pràctica quotidiana, l'experiència. Des de la mateixa manera de valorar el peix que s'havia de ''cantar'', que es pesava a ull, fins a la forma de dirimir les disputes que poguessin sorgir, es regia per una sèrie de normes no escrites i per uns procediments ancestrals d'actuació enfront cada situació.

==El procés de subhasta==

Arribades les barques, el subhastador era qui, en darrera instància, decidia quan començava la subhasta i emprenia amb veu decidida el típic cant de lot o partida, que eren fets pels mateixos pescadors. Usualment, els pescadors petits presentaven el peix per vendre directament a terra, mentre que les [[teranyina|teranyines]] posaven les captures en caixes. Les barques d'arrossegament, per la seva banda, utilitzaven unes safates anomenades planes. Quan hi havia molt de peix, però, també es presentava en caixes.
Així mateix, el peix de més valor (per exemple, un bon [[mero]]) solia posar - se en la preferència solitaria i cerimoniosa d'una plana. Al seu torn, se subhastava per rengles formats per cinc planes cadascun. A vegades, en funció de la quantitat de peix que hi havia, el subhastador esmentava que se subhastava "a la llibertat" d'una o totes les planes d'un rengle, és a dir, que el comprador podia adquirir al preu convingut tot un rengle. A més, es podia vendre d'un cop més d'un rengle. Hom deia: "un rengle a llibertat d'un altre" o "un rengle a llibertat de tots", menys l'últim rengle que es venia plana per plana, per satisfer les necessitats d'aquells compradors que no volien comprar tant de peix i que amb una o dues planes ja en feien prou. L'últim rengle, per tant, es guardava per a qui volgués comprar a la menuda i era, de fet, una diferència al comprador petit o esporàdic.

Cal esmentar que la subhasta del peix també reglamentava l'ordre de venda de les barques d'arrossegament. Els [[bous]] venien el gènere per un ordre establert segons una llista apuntada en una pissarra on hi havia anotades totes les barques. El primer a vendre era el primer de la llista, i així successivament. Cada dia començava a vendre primer el següent de la llista. Quan s'arribava al final es tornava a començar per ordre invers, de baix a dalt de la llista, de l'últim al primer.

===El "cant" de subhasta===

[[Fitxer:plaça1949.jpg|thumb|esquerra|La plaça Nova, zona de subhasta del peix a partir de 1949]]La mecànica del cant de subhasta era la següent: El subhastador cantava de dalt a baix, és a dir, la cantarella començava per un determinat valor monetari i, en sentit decreixent, s'anava restant import al lot. De sempre s'havia cantat de mitja pesseta en mitja pesseta. Després es passà a cantar de pesseta en pesseta. Aquest canvi es va produir amb el trasllat del lloc de venda de la [[Plaça St. Pere|Plaça del Peix]] (Plaça st. Pere) a la [[Plaça Nova]], el febrer de 1949.
Al final de l'activitat de subhastador de [[Vicenç Juanola]], a principi de la dècada de 1960, malgrat que el més corrent era continuar cantant de pesseta en pesseta, ja es cantava per duros, sobretot en lots d'un import elevat.

Quan s'havia de cantar un lot important - per exemple, un [[mero]] o una [[tonyina]] de bon pes se solia dir "va de X pessetes d'eixau", que vol dir que el subhastador - previsor davant la possibilitat que la seva valoració del lot no fos la correcta - es guardava la capacitat de tornar a començar el cant per un import superior a les X pessetes d'eixau. Era una mena de roc comercial a la faixa. Això passava quan, al començar a cantar, agafaven el subhastador pel mot (per exemple, començava un lot per 40 pessetes i ja li prenien de seguit); l'evidència de la valoració a la baixa efectuada pel subhastador i l'esment previ de l'eixau li donaven el dret a tornar a començar a cantar per la quantitat inicial (40 pessetes) més l'eixau que havia previst (per exemple, 10 pessetes: "va de 10 pessetes d'eixau"). El [[traginer]] també tenia el dret de fer tornar a cantar quan, davant d'una equivocació clamorosa, el subhastador li admetia l'error flagrant o comprovava que aquest estava despistat. Tanmateix, [[Vicenç Juanola]] també reconeix que sempre hi havia qui anava de mala fe.

===L'adjudicació del lot===

El moment àlgid de la subhasta del peix arribava en aquell instant immediatament anterior al crit de "meu" etzibat per un traginer qualsevol, aturant el cant al preu que més li convenia. De tant en tant sorgien disputes per dirimir quin comprador havia aturat el cant. Evidentment, en aquests casos - poc corrents -, el subhastador esdevenia l'àrbitre que havia de posar pau.
Vicenç Juanola subratlla que, quan dos traginers es barallaven, la causa de fons, sovint, era la competència directa que es feien a les places de venda. La feina de subhastador, per tant, requeria estar sempre amb l'ull viu: no només havia de tenir la suficient mà esquerra per lidiar els conflictes, sinó que calia vigilar, per exemple, la qualitat del peix - que no fos del dia abans - o comprovar que els lots estiguessin ben arreglats.

A vegades es posava a cada lot un paper o una targeta amb el nom del comprador per a evitar embolics. El subhastador, al seu torn, anotava al seu nom en una llibreta, que s'organitzava per columnes de compradors. A cada fila s'apuntaven les quantitats adjudicades o pagades per cada lot adquirit (50 ptes., 100 ptes...). Al final de la jornada, cada dia, el subhastador escrivia una nota a cada traginer anotant l'import del que havia comprat. No era infreqüent que el mateix subhastador, moltes vegades, la hi portés a casa seva (només als del poble; als de fora, evidentment, no). Els compradors de fora la vila havien de pagar diàriament la mercaderia adjudicada, mentre que els comerciants locals liquidaven amb el [[Pòsit de pescadors]] a final de setmana.

Val a dir que els traginers havien de disposar d'una llicència per a poder accedir a la subhasta de peix. No podia anar - hi qualsevol: calia, i encara cal, un permís d'intermediació comercial. Tampoc es tractava d'un tràmit gaire onerós. Usualment, aquesta llicència només es demanava a la concurrència forana, sobretot si era de caràcter esporàdic i, per tant, poc coneguda a la plaça local.

==La jornada laboral==
[[Fitxer:pescadors.jpg|thumb|dreta|Pescadors descarregant el peix]]
L'organització diària de la subhasta del peix seguia un procés molt pautat i repetitiu, fruit de pràctiques ancestrals que, d'una banda, adaptaven la comercialització a les necessitats horàries de la producció però que, de l'altra, també impel·lien els pescadors a observar els requeriments del mercat final. Sigui com sigui, la jornada del subhastador era llarga, per bé que intermitent. La seva feina començava de bon matí.

===La subhasta de primera hora===

A la primavera se solia efectuar la primera subhasta -o, com s'anomenava, "la primera hora"- cap a les sis del matí; a l'hivern, la subhasta es produïa una mica més tard, al voltant de dos quarts de vuit o les vuit del matí.

A primera hora s'esperava que arribessin [[L'art|els arts]] després d'haver acabat el primer vol. La primera venda del dia era la millor, la que donava més diners, atès que el peix era ben fresc i es venia el mateix matí a [[Castelló d'Empúries]] o a [[Figueres]]. Interessava a la gent de [[L'art]], per tant, ésser - hi amb les captures just acabades de fer. Els participants en l'art solien ésser els elements més humils de la població, la base miserable de la piràmide social del mon pesquer. Es podia afegir a l'art qualsevol persona, ja que no calia disposar d'uns coneixements de pesca especialitzats i concrets: qualsevol era capaç d'agafar un estrop i estirar feixugament platja amunt, una vegada i una altra.

Durant les dècades de 1950 i 1960 hi havia dos arts: la de'n [[Salvador Salamó]] - en Bardalagues - i el de l'[[Antoni Marés]] - de can Pauet -.
Eren els únics arts que restaven als anys 50's. Els arts agafaven, sobretot, [[rogeret]] (molt apreciat), [[calamar|calamars]], [[roger]], [[boga]], [[reget]], [[pop|pops]] (on n'hi havia més era davant de l'[[hotel Terrassa]], al costat de les muscleres).

També acudien a la primera venda matinal les [[teranyina|teranyines]] -o barques de llum provistes d'un bot auxiliar amb generalment quatre fanals-, que eixien a pescar al capvespre, entre les set i les nou del vespre, segons les condicions meteorològiques. Arribaven a port just abans de la primera subhasta. Les teranyines anaven a pescar a la [[Planassa]] -o "Planeu", com en diuen els pescadors de Roses-, és a dir, per tot el golf de Roses, entre l'[[Escala]] i Jóncols, tot cercant peix blau ([[verat|verats]], [[anxova|anxoves]]...), però sobretot l'exquisida [[sardina]].

A la primera subhasta del matí també hi participaven els anomenats pescadors petits amb els seus llaguts de dimensions escarransides, mesurats a pams, que es dedicaven al [[palangre]] o a tirar la xarxa. Alguns d'aquests petits pescadors -simples unitats humanes ajudades per un fill o un pare ancià- s'estaven dies a les barraques de pescadors de l'[[Almadrava]], la [[Pelosa]] o a [[Jóncols]].

Finalment, no era gens infreqüent que el cotxe de línia de [[Cadaqués]] baixés per a ser subhastat a Roses, una pràctica que s'allargà fins a l'any 1960 i que completava l'oferta halièutica de la [[llotja]] rosinca.

A la subhasta, les primeres de vendre eren les teranyines, que tenien aquest privilegi històric. Tot seguit posaven en valor de mercat les captures dels pescadors petits i, després, el peix de l'art i el de Cadaqués. Si totes les subhastes del dia són un cafarnaüm de crits, de corredisses, de cops de caixes, de pescadors i traginers anant amunt i avall, la de la primera hora sempre s'hi afegia la pressa manada perquè el camió de [[Transports Brunet]] havia de sortir disparat, a les vuit del matí, cap als mercats de [[Castelló d'Empúries]] i [[Figueres]], a dur el peix fresc.

===La subhasta de segona hora===

Passada la primera subhasta, tothom anava a esmorzar, generalment a casa seva, encara que Vicenç Juanola recorda haver vist, de ben petit, els pescadors de les teranyines encendre un feix de tòries al costat de llevant del [[carrer Francesc Macià]] i esmorzar peix.

Havent esmorzat, els pescadors de l'art tornaven tot seguit a tirar el vol, les teranyines ressagades arribaven i preparaven el peix per a la segona venda, que s'efectuava de les deu del matí endavant, una mica en funció de l'hora d'acabament del segon vol. Es repetia, doncs el cerimonial: Els pescadors petits presentaven el peix per a vendre directament a terra; les teranyines posaven les seves captures en caixes. Era una subhasta més relaxada, sense les presses d'haver d'abastir un mercat comarcal, sense l'obsessió de veure l'automòbil de'n Brunet esperant. El peix comercialitzat ara no sortia fins al vespre o bé l'endemà amb l'inefable transportista.

===La subhasta de darrera hora===

Cap a les sis de la tarda s'efectuava una altra -i darrera- subhasta. Primer es venia el peix de les barques petites que no havien estat a temps al matí de vendre. Posteriorment, es licitava el peix de les [[vaixell d'arrossegament|barques d'arrossegament]] o de bou -les més grosses i capitalistes.

La subhasta de tarda començava i, amb l'incipient turisme de la segona meitat dels anys cinquanta i primers seixanta, esdevenia un veritable espectacle, en el qual es barrejaven en rotllana pescadors cansats, compradors -o traginers, com sel's anomenava- d'ull viu i ociosos turistes embaladits davant el tipisme d'unes formes comercials amb regust antic.

Però la subhasta era un espectacle efímer. Dues hores més tard ja s'havia venut tot el que es podia vendre. L'endemà a primera hora es tornarien a repetir els gestos, els crits i els nervis. Ara, però, la Llotja tornava a quedar deserta, lentament. Només uns quants empleats del [[Pòsit de pescadors|Pòsit]] es mantenien ferms en el propòsit de netejar un terra irisat per les escates del peix subhastat.

Julia Baiges

2010-08-02T10:37:32Z

CarlesFT:

[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria: Festes i tradicions]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs ]]

''Vaig néixer a Roses l'any 1944 amb els meus pares i germans que es deia el nom de la petita ribera, perquè en el carrer i corria molta aigua que baixava de la muntanya, després es va arreglar el carrer i es va anomenar ''la reforma'' i ara s'anomena "Francesc Macià". Al carrer només hi havia cinc cases.''

''A la plaça Sant Pere es feia la [[subhasta del peix]] i enfront de la plaça hi habia una petita platja a on es posaven els petits bots de pesca i també una barca de rem que l'anomenaven "l'Art". Treballaven molts homes en aquella barca. A l'estiu, quan feia molta calor, la gent dormia unes hores a les platges al costat dels bots. En la plaça Sant Pere feien la verbena de Sant Joan i Sant Pere.''
''Primer feien una foguera i tots portavem patates i pomes i les posavem al foc i després ballavem al voltant del foc i ens ho passavem molt bé, quasi tot el poble venia a la verbena.''

''Primer, la subhasta del peix es feia al carrer, i després ja es va fer en una plaça coberta que va estar força bé, doncs allà no es passava ni fred ni calor.''

Carnaval

2010-07-28T10:44:46Z

CarlesFT:

[[Imatge:IMG0099.JPG|350px|thumb|dreta|El carnaval a Roses té una llarga tradició (AMR, Col·lecció Coll).]]

==Orígen del Carnaval==

Existeixen discrepàncies alhora de fixar la data de l’inici de les festes de Carnaval, però en general s’estableix el dia de Sant Antoni com a principi de festes de Carnestoltes. Ho reforça una dita popular: ‘Per Sant Anton, Carnestoltes són.’ Malgrat que també hi ha la dita, típica de Catalunya: ‘De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes’, o sigui que, el Carnaval duraria set setmanes i no tres dies.

Les festes de Carnaval o Carnestoltes van associades a la idea de llicència en els costums i llibertat en tot els ordres. La majoria de les religions estableixen uns períodes de tristesa i recolliment, i les societats civilitzades imposen unes normes de comportament col•lectiu. Però quan arriben les festes de Carnestoltes l’home té la possibilitat de desfer-se durant uns dies d’aquestes imposicions llençant-se a la gresca, la disbauxa, a les disfresses, etc.

Actualment es creu que la paraula carnaval prové de la fusió de dos mots llatins ‘carrus navalis’, és a dir, ‘carro naval’, ja que a Grècia i a Roma se celebraven unes festes agrícoles en les quals es muntava una nau damunt d’un carro i es passejava per la ciutat. Carnestoltes, en canvi, sorgeix de l’establiment de la Quaresma pel Papa Gregori el Gran, a la qual va anomenar ‘carnes toldrem’, és a dir, ‘carn prohibida’. Més tard es distingirà entre Quadragèsima, que serà el període prohibitiu de la Quaresma, i Carnestoltes, el temps anterior a l’abstinència.

L’etnografia considera que el Carnaval té el seu origen a Grècia i en la mítica figura de Dionís, el déu de la festa i la transgressió, de la gresca i la mascarada, a qui els grecs vinculaven l’origen del teatre i representava la diversió i el trencament de les normes de comportament imposades per la societat. Al seu voltant es van generar una sèrie de mites sobre els càstigs que el déu imposava a aquells que no difonien els seus cultes arreu de Hèl•lade. No obstant ja en l’època dels grecs la processó en honor d’aquest déu presentava l’aspecte d’una disbauxa vista com el complement necessari a la seriositat i a les formes que presideixen la vida la resta de l’any, i en les festes romanes, tot i que potser entre els costums autòctons anteriors a les civilització romana, poden respondre a ritus i cerimònies de les primitives cultures agràries. En aquest context, les disfresses podrien ser la resta d’éssers mítics relacionats amb cultes naturalistes del bosc i de la vegetació en general.

Pel que fa a les festes romanes, les Saturnalia marcaven l’inici de l’any agrari celebrant el déu Saturn, protector de les sements. Era típica la llicència permesa als esclaus de canviar-se el paper pel seu amo. Es triava un rei de les festes amb caràcter còmic per governar mentre duraven aquestes. El ninot de les nostres festes podria tenir el seu origen aquí.

Les Lupercalia eren festes de la fecunditat. Hi havia molts ritus de caire sexual i els luperques o sacerdots patricis anaven pels carrers mig despullats apallissant les dones i els homes per fer-los fecunds.

A les Mortalia, o festes de les dones, hom podia invertir també els papers mitjançant la disfressa. Actualment aquest costum encara és molt patent, tot i que se n’ha perdut el sentit inicial.

==El Carnaval a Roses==

A Roses tota aquesta historiografia és molt patent ja que posseeix un munt de monuments, des del Parc Megalític del Cau de les Guilles al dolmen d’en Cobertella, la ciutadella i el fet que va ser la primera ciutat de Catalunya fundada pels grecs, que testimonien les possibles festes o rituals que en ella s’hi desenvolupaven i encara avui s’hi desenvolupen. És a dir, el Carnaval de Roses probablement data d’uns 5000 anys d’antiguitat, malgrat que els testimonis documentats en paper no tenen una antiguitat més enllà del 1780. Any en què l’aleshores alcalde de Roses, Miquel Ferrer, es queixava de l’intent de prohibir la festa per part del Governador militar del Castell de la Trinitat, un personatge pretensiós i violent que creia que tenia el dret i la obligació de vigilar l’ordre públiic de la vila però sense escatimar en violència. Prohibició reiterada al llarg dels anys pels militars i les autoritats, però que mai es va arribar a fer palesa. Però el Carnaval de Roses encara té un altre mèrit, a banda de la seva antiguitat, i és que durant molts anys, concretament per l’època del franquisme, les festes de Carnaval es van prohibir a totes les comunitats espanyoles acabant així amb cinc segles d’història tradicional i popular. Però ni la prohibició de Franco va poder amb la costum dels rosincs, els quals mai van deixar de celebrar aquestes festes tant arrelades i estimades per ells i la seva identitat com a poble amant de les bones costums llegendàries i mítiques. Roses va ser de les poques ciutats que es va salvar de la censura del franquisme pel que fa a aquesta festivitat que gairebé desapareix de la tradició catalana i per extensió també espanyola. I el fet és que els rosincs per tal de no perdre’s aquesta festa sota cap concepte, durant aquells anys tan crítics van aconseguir camuflar la festa del Carnaval sota la costum de celebrar balls regionals, ja que el folklore sempre va agradar al règim franquista, s’anomenaven ‘Fiestas regionales de trajes folklóricos’ i estava absolutament prohibit tapar-se la cara. Un any un dels campaners es va tapar i les autoritats van suspendre tot el Carnaval. La repressió era tal que s’havia de demanar autorització al governador civil, a més sempre van ser unes festes estrictament vigilades per la Guardia Civil, i ,fins i tot, algun cop es va arribar a les mans. Però sempre es van dur a terme les astracanades, amb batalles de confetti. Aquestes batalles ja existien a la Roma del segle XVIII i, tot i que sovint les víctimes eren el rei dels Puccinelli, és a dir, Carnestoltes, els abats, capellans i nobles, el poble no es lliurava dels atacs. Aquells anys eren tant estrictes i censurats que quan s’arribaven aquests dies la gent feia autèntiques bestieses per desfogar-se del clima tens que imperava la vila durant la resta de l’any. Aquestes pensades podien arribar al punt de presentar-se a la sala de ball pujat en un ase, o bé dur una disfressa tan espectacular que el disfressat no podia passar per les voreres estretes, o dur a la festa una vaca que oferia whisky per les seves mamelles. Però el fet més significatiu eren els tiberis que es feien on tothom hi menjava i ningú pagava, només eren tres mil habitants i tothom aportava allò que podia, a més, a més podien saltar un pati i agafar un pollastre o una gallina i cuinar-lo plegats i la gent no s’enfadava. Ara res d’això és possible, la vila ha crescut i ha canviat, però la tradició de la festa continua.

Tant s’ha arrelat aquesta festa a la tradició de la ciutat de Roses que els seus ciutadans fa molts anys la consideren la segona Festa Major, la Festa d’Hivern, i té tanta afluència de públic que d’ençà l’any passat a la festa típica del Carnestoltes s’hi ha afegit una setmana més anomenada ‘EL SETÈ SENTIT: L’HUMOR’ Allò que pretenen els rosincs és que la humanitat en general no només dediqui cinc dies a l’any a la festa, al riure, les disfresses, sinó que reflexioni i en dediqui molts més, a ser possible 360 a la gresca sana i cinc al sentit comú.

Ells mateixos conceben aquesta festa com una excusa per passar els dies freds de l’hivern reunint-se amb els veïns per determinar quines disfresses es posaran i com les faran. La seva dedicació a una tradició popular és envejable i digne de seguir, ja que no és gens estrany trobar dones que comencen a confeccionar les seves disfresses o la de les seves colles al mes d’octubre o novembre. Les colles que es formen tan són de veïns, com d’afinitats, simpaties, companys de feina, amics, etc. Però a més existeix una comissió que organitza els actes de la festa i la desfilada d’aquestes colles. Tradicionalment aquesta festivitat marca una gran tendència divisòria sexual pel que fa a les preparacions de l’esdeveniment, i les dones es dediquen a cosir les disfresses mentre els homes guarneixen les carrosses.

Dels aspectes econòmics, administratius i d’infra-estructura de la festa se n’ocupa l’Ajuntament de Roses i en concret la Comissió de Festes. Una institució relativament jove si es compara amb la llarga trajectòria del Carnaval de Roses, però que any rera any incorpora o treu coses perquè la celebració de la festa sigui al cap i a la fi una èxit. Assisteix a tots els actes per tenir-ne una visió i així poder rectificar allò que no ha sortit com esperaven, després d’estudiar-ho atentament i buscant diferents solucions per poder escollir la més adient. Però per obtenir bons resultats l’organització ha de trobar-se i parlar de la festa durant tot l’any i no només el mes de gener o febrer, perquè són molts els preparatius que s’han de fer. Tots el membres són voluntaris que la única cosa que cerquen és contribuir i ajudar perquè la festa sigui un acte de diversió, no una costum monòtona. Una altre qüestió que debaten és la creació i lectura del testament de la figura d’en Carnestoltes perquè realitzar-lo és complicat, però escenificar-lo i llegir-lo sense que ningú s’enfadi encara ho és més, ningú es vol mullar i aquest fet comporta que possiblement aquesta tradició tan típica de les festes del Carnestoltes acabi desapareixent com ho ha fet ja en moltes altres ciutats.

Roses te una identitat pròpia, fet que ha demostrat al llarg del temps amb unes característiques úniques i particulars, que el destaquen de per sí i l’identifiquen com a identitat pròpia de la Vila. La gent que surt a la Rua ho fa per divertir-se i passar-s’ho bé, no per exhibir-se.

El dijous gras és el dijous anterior al diumenge de Carnestoltes i estava dedicat a gaudir d’una alimentació greixosa: peus de porc, coca de llardons, etc., la qüestió era poder resistir l’abstinència quaresmal. Roses té per costum rebre aquest dia amb una gran xocolatada.

El divendres de Carnestoltes és el dia de l’arribada de Carnestoltes, rei del Carnaval. Aquest rei rebia tot tipus de salutacions i discursos i s’organitzava una cercavila que el passejava per tot el poble. És costum en molts pobles que el personatge que representa Sa Majestat llegeixi un sermó invocant l’ajut dels déus, demanant el permís a les autoritats i convidant tothom a la gresca i al ball de disfresses.

El rei del Carnestoltes acaba els seus dies amb la lectura d’un testament en què es fa una crida per tal de celebrar la Quaresma amb recolliment i devoció. Aquest testament tradicionalment era còmic, grotesc, graciós, en fi divertit per fer riure la gent, ara cada vegada més va adoptant un caire de míting polític que pretén passar comptes amb crítiques i no diverteix gaire els assistents que esperaven riure amb la boca ben oberta. En aquest darrer dia és característica anar al camp en un ritual d’humor negre i disbauxa per enterrar la sardina. Una cantarella funerària acompanya les despulles del Carnestoltes: ‘Qui té duros, fuma puros, qui no té, fuma paper. Qui té gana, pa demana, qui té set beu a galet. Qui té casa demà es casa, qui no té resta solter. Qui no té delit del llit resta sol com un mussol.’ O bé: ‘Nostre pare Carnestoltes sempre ha estat molt divertit, ens escura les butxaques i ens fa anar contents al llit. No ploreu, no, que ell tornarà i nosaltres, no.’

A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius.
Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com ''la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a prova les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma''.<ref>Darnton, R., ''The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History'', New York: Vintage Books, 1984, p.83.</ref>

Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. Les primeres referències històriques escrites ho confirmen i, a la vegada, indiquen l’existència d’una tradició. La notícia més antiga que tenim, de moment, és del 22 d’agost de 1616, quan, en un document notarial, un tal Pere Cervera, pescador de Roses, confessa tenir un deute amb el pagès rosinc Pere Raola de la Martre, i que promet acabar de pagar el dia de carnestoltes de l’any següent. Aquesta petita referència, que a primera vista no té relació directa amb el carnaval, indica tanmateix que el dia de carnestoltes era una data tan significativa a llarg de l’any com ho eren altres dies festius com ho eren el Nadal o Sant Joan, per exemple.

La segona nota històrica ja data de l’any 1780, segons l’arxiver Josep Maria Barris, quan l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, ja es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la [[SUF]] (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval ''és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records''.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008'', Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

<blockquote><poem>poc temps després de la Guerra Civil,ja es demanava autorització al governador civil per poder celebrar el Carnaval. Foren anys feliços els 50 i 60, quan es posaven a prova la paciència i la tolerància - variable, tirant a poca –de la Guàrdia Civil. Alguns anys, fins i tot, Ginjolers, són recordats con grans celebracions on predominaven la gresca i la imaginació desbordada de la gent, massa constreta durant la resta de l’any per un règim polític de curta volada .Encara hi ha qui recorda l`entrada d’en Mitja Garba a la sala de ball dalt d’un ase, poc temps després de la Guerra Civil,ja es demanava autorització al governador civil per poder celebrar el Carnaval. Foren anys feliços els 50 60,quan es posaven a prova la paciència i la tolerància variable les dificultats per arribar amb la disfressa a l’entrada a causa de l’ estretor de la vorera o l’ espectacular vaca que oferia wiskhy per les seves mamelles.
L´aparició del turisme a principi dels anys 60 ha provocat que el Carnaval s´hagi convertit en la veritable festa major de Roses. L´estiu és la temporada punta de feina i molts ciutadans no poden assoborir els actes de la festa major del 15 d´agost En canvi, aquests mesos d´arrencada anual-gener, febrer i març-permeten una dedicació més intensiva per preparar les disfresses i per participar en els actes organitzats.Al mateix temps, el Carnaval és una excel.lent opció per passar els fosco i freds vespres d´hivern en companyia d´altres veíns, ja sigui per rumiar les colles oferian com per cosir els vestis que es lluiran en les passades de divendres al vespre-la grossa i coneguda-,la infantil de disabte a la tarda i matinal de diumenge. Les dones d´algunes colles han de començar a

</poem></blockquote><ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008'', Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

==Notes==
<references/>
==Bibliografia==
* Pastor, J.M., ''Els carnavals de Roses en blanc i negre'', (Figueres: Brau edicions/Ajuntament de Roses, 2007).

[[Categoria:Costums i tradicions]]
[[Categoria:passió]]

Julia Baiges

2010-07-27T11:03:43Z

CarlesFT:

[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria: Festes i tradicions]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs ]]

''Vaig néixer a Roses l'any 1944 amb els meus pares i germans que es deia el nom de la petita ribera, perquè en el carrer i corria molta aigua que baixava de la muntanya, després es va arreglar el carrer i es va anomenar ''la reforma'' i ara s'anomena "Francesc Macià". Al carrer només hi havia cinc cases.''

''A la plaça Sant Pere es feia la subhasta del peix i enfront de la plaça hi habia una petita platja a on es posaven els petits bots de pesca i també una barca de rem que l'anomenaven "l'Art". Treballaven molts homes en aquella barca. A l'estiu, quan feia molta calor, la gent dormia unes hores a les platges al costat dels bots. En la plaça Sant Pere feien la verbena de Sant Joan i Sant Pere.''
''Primer feien una foguera i tots portavem patates i pomes i les posavem al foc i després ballavem al voltant del foc i ens ho passavem molt bé, quasi tot el poble venia a la verbena.''

''Primer, la subhasta del peix es feia al carrer, i després ja es va fer en una plaça coberta que va estar força bé, doncs allà no es passava ni fred ni calor.''

Julia Baiges

2010-07-27T11:03:22Z

CarlesFT:

[[Categoria:Paisatge urbà]]
[[Categoria: Festes i tradicions]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs ]]

''Vaig néixer a Roses l'any 1944 amb els meus pares i germans que es deia el nom de la petita ribera, perquè en el carrer i corria molta aigua que baixava de la muntanya, després es va arreglar el carrer i es va anomenar ''la reforma'' i ara s'anomena "Francesc Macià". Al carrer només hi havia cinc cases.''

''A la plaça Sant Pere es feia la subhasta del peix i enfront de la plaça hi habia una petita platja a on es posaven els petits bots de pesca i també una barca de rem que l'anomenaven "l'Art". Treballaven molts homes en aquella barca. A l'estiu, quan feia molta calor, la gent dormia unes hores a les platges al costat dels bots. En la plaça Sant Pere feien la verbena de Sant Joan i Sant Pere.''
''Primer feien una foguera i tots portavem patates i pomes i les posavem al foc i després ballavem al voltant del foc i ens ho passavem molt bé, quasi tot el poble venia a la verbena.''
''
Primer, la subhasta del peix es feia al carrer, i després ja es va fer en una plaça coberta que va estar força bé, doncs allà no es passava ni fred ni calor.''

Fitxer:Mapaepoca.jpg

2010-07-26T13:43:51Z

CarlesFT: Extret de www.wikipedia.com

Extret de www.wikipedia.com

Guerra dels nou anys

2010-07-26T13:43:07Z

CarlesFT: Es crea la pàgina amb «Setge de 1693 La Guerra dels Nou Anys (també coneguda com la Guerra de la Lliga d'Augsburg, la Guerra de la Gran Alian…».

[[Fitxer:setgeciutadella2.jpg|350px|thumb|dreta|Setge de 1693]]

La Guerra dels Nou Anys (també coneguda com la Guerra de la Lliga d'Augsburg, la Guerra de la Gran Aliança, la Guerra d'Orleans, la Guerra de Successió del Palatinat, o la Guerra de Successió Anglesa) va ser una guerra lliurada a Europa i Amèrica del 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Augsburg — que des del 1689, amb l'entrada d'Anglaterra va ser coneguda com la "Gran Aliança". La guerra es produí com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, així com també, per part d'Anglaterra, per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia auspiciada pels francesos.

L'escenari de guerra a Nord-Amèrica, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem.

==La guerra a Catalunya==

L'únic teatre d'operacions decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de aportar el suport suficient. Els combats van estar dominats per una guerra amfíbia, amb el bombardeig naval de diverses ciutats costaneres de la Corona d'Aragó, com Barcelona, Vinaròs, Peníscola i Alacant. Les forces franceses comptaven amb uns 12.000 homes el 1690, però aquesta xifra va baixar a 10.000 homes el 1691.

El 1694, quan la resta de fronts estaven més tranquils, el front català va adquirir més importància i les tropes franceses van incrementar els seus efectius fins als 26.000 homes. A causa del Setge de Roses, la ciutat va caure el 1693, tot i que posteriorment els francesos van vèncer als espanyols a la Batalla de Verges el 27 de maig de 1694, prenent Palamós el 31 de maig, Girona el 10 de juny, Hostalric el 29 de juny, i Castellfollit de la Roca el 8 de setembre, amb un front que es mantindria estable fins l'ofensiva de 1697.

La negativa d'algunes poblacions a pagar, i les accions dels [[miquelets]] produeixen represàlies en forma de crema de cases i esglésies.

L'arribada de la flota aliada comandada per l'almirall Russell va evitar el setge que es planejava per Barcelona. Però quan, el 1696, la flota marxà de Cadis cap al nord, va fer possible que el 1697 Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme, amb la flota francesa de Victor-Marie d'Estrées, va capturar Barcelona amb la acció militar més important del finals de la guerra.

==El setge de Roses (1693)==

[[Fitxer:mapaepoca.jpg|thumb|esquerra|Mapa de l'època]]

La marina francesa es composaba de 17 naus, 35 galeres i 2 "''Galiote''" de bombes, l'esquadra del comte de Estrées sostenir el lloc per mar, van desembarcar 1.400 homes de les naus dirigits pel marques de la Porté i 2000 homes de les Galeres .

Els 18 canons posats en bateria, van fer 150 dispars per dia, mentre els morters disparaven pel seu costat. Fins que Roses va capitular al cap de set dies de setge.

[[Gabriel de Quiñones]] la va rendir després que el 8 de juny una bomba va arrencar un braç al comandant de la fortalesa, [[Pere de Rubí i de Sabater]], qui va morir de les ferides a Barcelona.

==Conseqüències==

Els francesos van vèncer als espanyols a la Batalla de Verges el 27 de maig de 1694, prenent Palamós el 10 de juny i Girona el 29, i Hostalric i el 8 de setembre, Castellfollit, amb un front que es mantindria estable fins l'ofensiva de 1697, en la que es conqueriria Barcelona.

El 1697, pel Tractat de Rijswijk, el Regne de França retorna la plaça.

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Categoria: Conflicte]]
[[Categoria: Història]]

Miquelets

2010-07-26T12:46:59Z

CarlesFT:

[[Fitxer:miquelets1.jpg|350px|thumb|dreta|Miquelets]]Els Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la [[Guerra dels Segadors]], en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846).

En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics (com en la [[guerra dels nou anys]]).

Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler.

A la [[guerra de Successió]] (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la [[guerra del Francès]] (1808-1814).

A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella.

La badia de Roses, a resguard dels vents i amb una estratègica situació, representava un perill pels francesos, ja que permetia el fondeig d’esquadres considerables, tallar fàcilment les comunicacions amb França o el subministrament d’armes als sometents. Per aquest motiu, mentre Napoleó en persona envaïa la península, tropes franceses a les ordres dels generals Reille i Pino, es dirigiren a Roses, on van arribar el 7 de novembre, per bombardejar la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües de la badia.

Les pluges que començaren a descarregar a tota la comarca varen impedir l’inici dels treballs del setge, per la qual cosa els francesos dedicaren els primers dies a tasques de reconeixement i a escaramusses amb la guarnició i els miquelets que, des de les muntanyes properes, no deixaven d’assetjar-los. Entre ells, es distingiren els que comandava el capità septuagenari Narcís Coderch, que van fer caure quatre companyies italianes destacades a Llançà i va fer presoneres a dues d’elles.

Tot i les sortides realitzades pels defensors sota les ordres del governador interí Pedro O'Daly, la formalització del setge no es pogué impedir. Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d'armes i queviures, capitularen la nit del 5 de desembre de 1808. L’endemà, la guarnició sortí de la Ciutadella, formada encara per uns 2.000 soldats i miquelets, que quedaren presoners juntament amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa.

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Categoria: Segle XVIII]]
[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Conflicte]]

Monestir de Santa Maria de Roses

2010-07-26T11:53:36Z

CarlesFT:

[[Imatge:Monestirsantamaria.JPG|350px|thumb|dreta|Vista general del Monestir de Santa Maria]]

El '''monestir''' romànic benedictí de [[Església de Sta. Maria (s.XI)|Santa Maria de Roses]] es va fundar sobre les restes de la colònia grega de Rodhe i va ser consagrat cap a l’any 1060/1061. Es troba dins el conjunt de la [[Ciutadella]]. Al mateix lloc hi ha també restes d'una necròpoli i d'una petita basílica paleocristianes que no s'han pogut excavar en profunditat perquè el temple romànic és al damunt.

Al sud de l’església es conserven les restes del claustre del monestir, molt malmeses. Les estances monacals -cel·les, cuina, menjador, etc.- es distribuïen al voltant del pati. Tot el conjunt quedava tancat dins d’un recinte emmurallat, del qual es conserva una torre circular i bona part dels murs.

==Història==
[[Imatge:Monestirsantamariafrontal.JPG|350px|thumb|dreta|Entrada del Monestir de Santa Maria]]
[[Imatge:Esglesia_ciutad.jpg|350px|thumb|dreta|Església de Santa Maria]]
[[Imatge:Concert esgles ciuta.jpg|350px|thumb|dreta|Concert a l'interior de l'església]]

En el decurs dels anys previs a la conquesta carolíngia, la població de Roses acusa la inestabilitat del pas de les tropes musulmanes. Les escasses traces d’hàbitat a l’època es localitzen disperses pel territori muntanyenc. La pau que restabliran els exèrcits de Carlemany a la zona, cap la fi del segle VIII, permetrà que es reestructuri la societat, s’organitzi l’administració i es recuperin les terres abandonades. Sobre les ruïnes de la vella colònia i la ciutat tardo-romana es fundarà una nova vila.

La vella basílica romana servirà com a fonament per a construir una nova església, gràcies a la voluntat del comte Sunyer I de Barcelona i del clergue Argibard. Aquest acte es recull en una inscripció gravada en el revers de l’ara paleocristiana.

El clergat serà el principal impulsor de la recuperació del territori, en especial els monjos benedictins que, amb el suport dels comtes emporitans, fundaran el monestir de Santa Maria al voltant de l’església, l'any 960. El primer abat serà Lunesi.

En els anys posteriors a la seva fundació, el comte Gausfred I i el seu fill Sunyer, bisbe d'Elna, van incrementar molt el patrimoni i poder del monestir, amb nombrosos béns i drets de pesca. El monestir tenia l'estatus d'església pròpia dels comtes d'Empúries, com a propietat particular.

El monestir actuarà com a element aglutinador d’una població que es fundarà prop seu. Tant el recinte monacal com la vila s’envoltaran de muralles. L’urbanisme de la vila s’ordenarà sobre uns eixos perpendiculars, coneguts com el carrer de la Creu.

La població viurà abocada al mar i a les activitats agrícoles i ramaderes, immersa en una nova realitat administrativa, la dels comtats carolingis. Roses s’inscriurà en el comtat de Peralada, el comitatus o pagus Petralatense o Tononense.

En el darrer quart del segle XI, cent anys després de la fundació, la comunitat benedictina aixecarà una nova església i ampliarà les dependències monacals, construint damunt mateix de les anteriors edificacions

La vida al monestir transcorrerà plàcida fins que, el 1285, Felip l'Ardit aconsegueix la vila fortificada de Roses i la utilitza com a base d'operacions.

<blockquote>Des d'aquesta badia va partir el rei Pere III a la conquesta de Sardenya. A causa de la importància que adquirí la plaça, la seva jurisdicció fou motiu de discòrdia entre el comte d'Empúries i els abats.<ref>"L'Alt Empordà". Guies Comarcals Catalunya Romànica. Ed. Pòrtic</ref></blockquote>

Al segle XV el monestir inicià la decadència que culminarà l'any 1592 quan per ordre de Climent VIII passarà a dependre de Santa Maria d'Amer. L'església abacial serà destruïda en part durant la [[Guerra Gran]] i abandonada el 1795, entrant en un estat de degradació.

Als anys 60, es va reconstruir l'absis central, la façana occidental i el mur sud de l'església.

==L'església de Santa Maria==
L'església es deia originalment Santa Maria de Rodes i havia estat construïda sobre un temple paleocristià al turó de Santa Maria, el punt més alt de la ciutat. Va ser fundada entre finals del segle VIII i principis del IX per monjos que fugien del monestir de [[Madrigul]], a la vall de [[Montjoi]], destruït pels pirates sarraïns. Al segle X, l'església seria reconstruïda gràcies al suport de Sunyer I, comte de Barcelona.

L'església sempre va tenir vida monacal. L'any 944 apareix documentada per primera vegada en un precepte del rei Lluís d'Ultramar, on es confirma la cessió de la cel.la de ''Sanctae Mariae in Rotas cum adjacentiis'' a favor de [[Sant Pere de Rodes]]. Va ser el [[comte Gausfred]] d’Empúries, Peralada i Rosselló qui la va donar al monestir de Sant Pere de Rodes però pocs anys després, el 948, ja no apareix com a possessió de Sant Pere. Excepte durant aquests anys, l'església era el que s'anomena una ''església pròpia'': aquelles que els nobles i les potestats podien erigir en els seus dominis, deslligades, en part, del poder eclesiàstic.

<blockquote><poem>Formant parc d’un arc toral de la nau central del temple romànic del segle XI, amb la funció d’un simple element de construcció, es localitzaren, el 1938, uns fragments corresponents a una ara cristiana en marbre. Aquella ara havia estat aprofitada amb anterioritat per a escriure en el seu revers un text commemoratiu. El text, situat vers els anys 950-954, fa memòria del comte Sunyer de Barcelona, aleshores, difunt, que per amor a Dèu s’havia allunyat de la vida del món i, disposant el seu lloc d’enterrament, va manar refer, des dels fonaments, l’església anònima que refereix. Va encarregar tenir cura d’aquesta tasca a la seva muller i als seus fills, i que elegissin la persona més adient per a portar la feina a bon fi. Finalment, el sacerdot Argibad, conductor de l’obra, dóna l’encàrrec per acabat.

La localització de la inscripció ha fet suposar que l’ara pogués pertànyer al mateix lloc de culte però en època paleocristiana.

Així mateix –si, com sembla, el text fa referència a la pròpia Santa Maria- ens documenta l’estat en què cap a mitjan segle X es trobava l’església, i també ens permet fer el recompte del nombre mínim de construccions religioses altmedievals a l’indret on avui hi ha les restes de l’abadia benedictina de Santa Maria:

l’església pròpia de Gausfred,

la refeta des dels fonaments per Sunyer,

i la construcció del temple romànic consagrat al segle XI.

(..............)

La darrera construcció és l’església romànica d’estil romànic llombard, les restes refetes de la qual són les que avui es mantenen dempeus.<ref>"La Ciutadella de Roses". C. Díaz, H. Palou, A. M. Puig. Quaderns de la Revista De Girona.</ref></poem></blockquote>

Santa Maria va esdevenir independent quan es va convertir en monestir, l'any 960, amb [[Lunesi]] com a abat.

==Arquitectura==
L’església de santa Maria és de planta basilical, de tres naus amb transsepte i tres absis semicirculars. La coberta de la nau central era de volta de canó però avui ja no existeix. De les naus laterals només es conserva parcialment la coberta en forma de quart de cercle. A la capçalera i a les parets de les naus laterals hi ha les típiques lesenes i arcuacions del romànic llombard.

L'absis central és de grans dimensions. Va ser restaurat als anys 1960. Té un fris de dues arcuacions cegues entre lesenes i una finestra gran de doble esqueixada al centre. L'hemicicle interior s'ha decorat amb fornícules formades per arcs de mig punt adossats, sobre columnes semicilíndriques. Les petites absidioles, en canvi, no tenen decoració. L'absidiola sud té encastat el fragment d'un absis que formava part del temple més primitiu.

La portada principal, a la façana oest, també ha estat restaurada. Datada als segles XII-XIII, és molt senzilla i la formen tres arcs en gradació, una llinda rectangular, un timpà llis i una motllura de secció incurvada, que ressegueix la part superior de la llinda.

En un angle de la nau lateral de ponent es pot veure un fragment del paviment original, amb lloses de color blanquinós.
A la banda de migdia hi ha restes de l'antic claustre i part de la muralla que envoltava el monestir. Hi havia dues portes més que comunicaven el temple amb el claustre. Del campanar de la torre, que s'alçava sobre la nau lateral a la banda nord de l'església, en queden pocs vestigis.

El claustre era petit i de planta rectangular. Era al sud de l'església. Se'n conserven unes poques filades del basament que sostenia les arcades del porxo i, al centre del claustre, hi ha una cisterna. Es poden veure també restes dels murs de fortificació del monestir. Les més destacades són un llenç al sud amb filades d'''opus spicatum'' i una torre cilíndrica al sud-oest, molt posterior a l'antic recinte.

==Notes==
<references/>

==Localització==
===Coordenades===
* '''UTM''': X=4679650 Y=514200
* '''GPS''': 42° 16' 8.14" N 3° 10' 19.88" E
* '''Decimals''': Lat. 42.26892758201216 Lon. 3.172187976210588

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.26892758201216" lon="3.172187976210588" width="350" height="350" controls="large">
42.26892758201216, 3.172187976210588
Monestir de Santa Maria
</googlemap>

==Enllaços externs==
* [http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Roses Santa Maria de Roses]. Viquipèdia.

[[Categoria: Època alt-medieval (s IV-X)]]
[[Categoria: Època baix-medieval (s X-XV)]]

Guerra del Francès

2010-07-24T15:22:49Z

CarlesFT:

[[Fitxer:goya.jpg|350px|thumb|dreta|"els afusellaments del tres de maig", de Goya]]La guerra del francès (també anomenada ''guerra de la independència espanyola'' o ''guerra pensinsular'') fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià al 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques (a [[Roses]] arribaren el 7 de novembre de 1808) i que conclou al 1814 amb el retorn de Ferran VII al poder.

==Antecedents==

El 1806 a Berlín, Napoleó va declarar el Bloqueig Continental, prohibint als britànics les importacions de l'Europa continental, romanent dos països neutrals, Suècia i el Regne de Portugal. Després de la signatura del Tractat de Tilsit el 1807 amb Alexandre I de Rússia, Napoleó va decidir atacar els ports portuguesos.

El 27 d'octubre, el Regne d'Espanya i el Primer Imperi Francès van signar el Tractat de Fontainebleau, pel que es repartiria Portugal en tres regnes: el nou Regne de la Lusitania nord, L'Algarve (incloent l' Alentejo), i la resta com el Regne de Portugal. El novembre després del rebuig del Príncep Joan a participar en el Bloqueig Continental, Napoleó va enviar l'exèrcit de Jean-Andoche Junot per envaïr Portugal, mentre el general Pierre Dupont de l'Étang anava en direcció a Cadis i el mariscal Nicolas Jean de Dieu Soult cap a La Corunya.

L'exèrcit portuguès estava posicionat per defensar els ports contra una invasió anglesa, i d'aquesta manera, Lisboa va caure l'1 de desembre, i el 29 de desembre de 1807 la reina Maria I i el Príncep Joan, el regent, van fugir a Rio de Janeiro amb tota la cort i van establir-hi la nova capital.

==Invasió napoleònica==

Les primeres tropes franceses entren a Espanya per Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Guillaume Philibert Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Joseph Chabran, que ocupen el Castell de Sant Ferran de Figueres, Honoré Charles Reille i Laurent Gouvion Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Joseph Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis però el 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i el Castell de Montjuïc.

L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona, va nomenar rei el seu germà Josep I Bonaparte.

En aquella època "s'inventà" a Espanya el que s'anomena guerra de guerrillas, un conflicte que durà 6 anys i que acabà amb la marxa de Josep Bonaparte del país, per a acabar amb la guerra i donar pas al regnat de Ferran VII.

==La guerra del francès a Roses i el setge de 1808==
[[Fitxer:setgeroses.png|thumb|esquerra|Gravat del s.XIX]]

Roses visqué un setge al novembre de 1808, un setge que es saldà amb victòria francesa. A partir d'aquí, els francesos controlaren la vila fins a la fi de la guerra, al 1814.

===Les setmanes prèvies al setge===

A Roses, a les setmanes prèvies de la ocupació francesa, ja s'intuïa que era probable que els ciutadans de la vila visquéssin un nou setge, semblant al que visquéren al 1794 durant la [[Gran guerra]]. Així s'especifica en aquest fragment de ''la novel·la del besavi'', d'August Pi i Sunyer:

''[...] I a Roses? què passa a Roses?''
''Davant l'amenaça d'un nou setge, i que es repeteixin les tragèdies del 94, creix l'alarma. I ordena el governador de la plaça, O'Daly que, quan arribi el moment - i ell ho indicarà - siguin evacuats de la vila les dones, les criatures i els vells i tots els homes que no puguin portar armes.''
''Els homes vàlids, en canvi, no poden desertar i constituiran una milícia de defensa que cooperarà amb les tropes regulars. Aquells que hauran de marxar prendran estatge allà on puguin arribar sense gran risc i sense complicar les operacions militars.''
''Vaixells anglesos van i vénen i no en vénen de francesos. La fragata "Imperieuse", de [[Lord Cochrane]], és la que sovint visita Roses [...]''

===El setge de 1808===

Les forces franceses es van personar a Roses, finalment, el dia 7 de novembre de 1808 i van iniciar un setge que va durar 35 dies, fins al 5 de desembre de 1808, data de la rendició davant dels francesos.

====Recursos dels francesos====

Els francesos es van presentar, l'esmentat dia 7, amb 13.604 infants, 1.328 cavalls, 458 artillers amb amb un tren de siti bastant complert i 211 salpadors, comandats pels generals [[General Saint-Cyr|Saint-Cyr]] i [[General Reille|Reille]].

====Recursos dels resistents====

Composaven les fortificacions de la plaça la [[Ciutadella]] (construida al 1543 per l'ingenier ''Pizano''), un atrinxerament que cobria la ciutat i el petit fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], anomenat ''el botó'' pels francesos i ''la poncella'' pels catalans.

La guarnició constava de 3.000 homes dels regiments de Borbó, Ultónia, Suissos de Wimpffen i altres voluntaris del país, exercint el càrrec de governador el coronel don Pere [[Coronel O'Daly|O’Daly]], el de comandant d’enginyers el coronel don Manel Lemaur, qui amb el tinent coronel del propi cos don Josep Torres Pellicer i el capità d’Artilleria don Carles Espinosa aconseguiren a força d’activitat reparar les obres més necessàries i posar en bateria fins a 58 peces de tots els calibres. El castell de la Trinitat estava defensat per un destacament de 200 homes (Era Comissari de Guerra de la plaça, interí, don Cayetano Bonafós).

====Transcurs del setge====

Les pluges torrencials que començaren a descarregar a tota la comarca impediren el transport del tren i el començament dels treballs de siti, passant-se els vuit primers dies sense més que reconeixements i aldarulls amb la guarnició i amb els [[miquelets]], que des de les muntanyes pròximes no cessaven d’acusar als setjadors, distingint-se d’aquells els que manava el capità don Narcís Coderch, tot i que septuagenari i xacrós, els quals caigueren sobre quatre companyies italianes i van fer presoneres a dues d’elles, no arribant a temps de salvar-les tres batallons que corregueren a auxiliar-les (el general Saint-Cyr va fer prendre com a represàlia el mateix número de pagesos (180) i els envià a França en qualitat de presoners).

No obstant, l’impacient Reille tractà d’apoderar-se per mitjà d’un atac brusc del fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], que va ser assaltat el 15, essent rebutjat i tenint grans pèrdues, malgrat tot es va emplaçar a la falda del [[Puig Rom]] una bateria de bretxa contra dit fort, al mateix temps que s’obria a la nit del 18 al 19 la paral·lela per abraçar el front comprès entre els baluards de [[Baluard de Sant Jordi (s.XVI)|Sant Jordi] i Sant Felip, que elegí com d’atac el general Sansó, comandant d’enginyers, el qual havia dirigit també les operacions de siti de la mateixa plaça el 1794; però veient l’escàs efecte que es produïa (només va obligar a variar de fondejada a l’esquadró britànic que salpava a la badia, el foc del qual i el de la ciutadella havia produït el dia anterior, el 19, la voladura del recanvi de la bateria de morters de dita paral·lela.) i la fermesa dels defensors de la ciutadella, que no cessaven en les seves sortides, va resoldre al general Reille obrir una altra paral·lela, a l’esquerra de la primera, contra el front contigu, el pla del qual no fou més eficaç per aconseguir en un breu impàs la rendició de la plaça, com desitjava Saint-Cyr, premiat per l’Emperador, i en conseqüència, després que va haver rebutjat Souham en el Fluvià el 24 a les tropes de don Marià Alvarez de Castro en tractar d’auxiliar Roses, manà dit general al siti als enginyers i artilleria Kirgener i Ruty, comandants respectius en el VII Cos, els quals van combatre, altra vegada, d’objectiu, triant el front comprès entre els baluards de Sant Antoni i Santa Marta per permetre establir més pròximes les bateries, i tenir a la banda esquerra de l’últim baluard una antiga bretxa produïda per la voladura d’un recanvi, mal reparada amb barrils plens de terra. Per portar a terme dit pla era precís apoderar-se del poble, fet que van dur a terme els italians la nit del 26 malgrat l’obstinada resistència dels 500 espanyols que el defensaven, els quals, a excepció de 50 que es van salvar a la [[ciutadella]], quedaren tots mort o presoners, i no es pogué recuperar, tot i que ho van provar els setjats el següent dia.
[[Fitxer:setgeciutadella3.jpg|thumb|dreta|Pla de Roses de l'època]]
Aquest cop fou fatal pels defensors de Roses. Malgrat que el [[coronel O'Daly]] va rebutjar la nova intimidació que li va fer [[General Reille|Reille]], considerant-la atemptatòria al seu honor, donat que les muralles estaven intactes i la guarnició posseïa el millor esperit, els treballs avançaren ràpidament, i la ciutadella quedava completament aïllada fins el punt de no poder embarcar a les xalupes britàniques els malalts i ferits: no hi havia cap mena de dubte sobre la proximitat del desenllaç.
Sobre la proposta de capitulació que féu Reille a O'Daly, el qual aquest segon rebutjà, és relatat en el llibre abans esmentat ''la novel·la del besavi'' d'August Pi i Sunyer:

''L'endemà el foc dels assatjadors es fa irresistible. Tiren totes les bateries sobre la ciutadella, sobre la vila i sobre el castell. S'esberlen les muralles del bastió de Sant Antoni, ja tan consentides, i s'obren bretxes que es van eixamplant.''
''A la vila, cases en gran nombre són avariades i altres destruïdes totalment. Esclaten alguns incendis i és gran el nombre de morts i de ferits. Els carrers, desolats; i ni es té esma d'apagar les cases que cremen. Roses és una vila morta. Queden pocs sobrevivents. Nombrosos ferits i molts malalts: febres, tifus, inanició...''

''I encara una altra bateria que s'ha instal·lat a Puig Rom. El Castell és poc més que un munt de runa. Saint-Cyr, el general francès, fa saber que l'assalt definitiu serà immediat i proposa encara la capitulació [...]''

====Capitulació i fi del setge====

Els setjats, encara en un últim i enèrgic esforç, practicant una sortida durant la nit del 2 de desembre, coronada com el millor èxit; ja que, mentre una columna sortia per la poterna, el front oposat i escalant la contraescarpa corria ràpidament pel fos de l’atrinxerament de la vila per agafar de revés les bateries enemigues, una altra columna els atacava de cares; i davant tan ben concertada i ruda escomesa cediren els italians que guardaven i protegien els treballs, fugint apressuradament. Els espanyols es dedicaren activament a arruïnar els parapets i destruir el material, fins que la reacció d’aquells, considerablement reforçats, va obligar als nostres a tornar a la plaça. Aquest altercat no va fer sinó endarrerir vint-i-quatre hores la caiguda de [[Roses]]: a la matinada del 4, vint-i-cinc peces de gran calibre van trencar un violent foc, contestat durant tot el dia amb el major vigor per l’artilleria del fort atacat; però va quedar oberta la bretxa considerable de la banda esquerra del baluard de Santa Maria, i al dia següent, sense abrics a prova per a sostreure’s a aquella pluja de ferro, i esgotades gairebé completament les subsistències, va capitular el governador a la nit, sortint el 6 la guarnició, composta encara per uns 2000 soldats i Miquelets, amb tots els honors de la guerra, per ser agafats presoners amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa ( L’esquadra anglesa va acomiadar als seus aliats tirant-los un viu foc en desfilar davant els setjadors).

El fort de la Trinitat, la guarnició del qual, manada pel capità d’Ultònia don Llorenç Fitz-Gerald, havia estat reforçada per l’intrèpid lord Cochane, que es ficà a dins amb 80 mariners de l’esquadra britànica, va rebutjar amb gran ímpetu, el dia 30 de novembre, un segon assalt, ocasionant pèrdues molt sensibles als imperials, va seguir la sort de la ciutadella; però la seva guarnició es va salvar a les xalupes britàniques, després d’incendiar el recanvi de pólvora.

Quedava doncs, així, ocupada la vila de Roses per l'exèrcit francès. Com a dada curiosa, el dia que Saint-Cyr entrava a Roses, Napoleó ho feia a Madrid.
La seva presència acabà al 1814 amb la fi de la guerra i la marxa del rei francès Josep Bonaparte.

==Conseqüències de la guerra del francès==
[[Fitxer:setgeciutadella.jpg|thumb|esquerra|Plànol militar de la ciutadella]]

===Militars===

Roses era un lloc estratègic, i la seva pèrdua va facilitar les coses als francesos. Tal i com va dir [[Lord Cochrane]], ''Si haguéssim pogut defensar Roses amb èxit, el curs de la guerra hagués estat diferent. Roses era la clau estratègica de tota la costa oriental d'Espanya.''

A més a més, Roses perdé potència militar i defensiva doncs, al 1814, quan marxaren els francesos, el [[Castell de la Trinitat|Castell]] va ser minat i volat per les tropes de Lord Cochrane, a fi i efecte de privar als francesos d'un privilegiat espai estratègic militar de gran valor.

Al 1821 s'atorga una condecoració militar als defensors de Roses per part de Ferran VII, per a premiar "''el celo y la constancia de la guarnición de la plaza y castillo de la Trinidad. A D. Ramón O'Daly, en su defensa en noviembre de 1808 durante el asedio impuesto por el general francés Sant-Cir (Oneja la bandera espanyola, amb la inscripció al voltant "con brecha me defendí")."''

===Econòmiques i socials===

La guerra del francés va paralitzar el comerç i va provocar la disminució temporal de la població. Al finalitzar la guerra la gent la població es va traslladar fora de [[les muralles]].

==Bibliografia==

* www.rosesdigital.com
* Pi i Sunyer, August (1957): ''Sunyer metges, pare i fill'', ed. Xaloc (Mèxic)

[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Conflicte]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Tardor]]

Guerra del Francès

2010-07-24T15:22:16Z

CarlesFT:

[[Fitxer:goya.jpg|350px|thumb|dreta|"els afusellaments del tres de maig", de Goya]]La guerra del francès (també anomenada ''guerra de la independència espanyola'' o ''guerra pensinsular'') fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià al 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques (a [[Roses]] arribaren el 7 de novembre de 1808) i que conclou al 1814 amb el retorn de Ferran VII al poder.

==Antecedents==

El 1806 a Berlín, Napoleó va declarar el Bloqueig Continental, prohibint als britànics les importacions de l'Europa continental, romanent dos països neutrals, Suècia i el Regne de Portugal. Després de la signatura del Tractat de Tilsit el 1807 amb Alexandre I de Rússia, Napoleó va decidir atacar els ports portuguesos.

El 27 d'octubre, el Regne d'Espanya i el Primer Imperi Francès van signar el Tractat de Fontainebleau, pel que es repartiria Portugal en tres regnes: el nou Regne de la Lusitania nord, L'Algarve (incloent l' Alentejo), i la resta com el Regne de Portugal. El novembre després del rebuig del Príncep Joan a participar en el Bloqueig Continental, Napoleó va enviar l'exèrcit de Jean-Andoche Junot per envaïr Portugal, mentre el general Pierre Dupont de l'Étang anava en direcció a Cadis i el mariscal Nicolas Jean de Dieu Soult cap a La Corunya.

L'exèrcit portuguès estava posicionat per defensar els ports contra una invasió anglesa, i d'aquesta manera, Lisboa va caure l'1 de desembre, i el 29 de desembre de 1807 la reina Maria I i el Príncep Joan, el regent, van fugir a Rio de Janeiro amb tota la cort i van establir-hi la nova capital.

==Invasió napoleònica==

Les primeres tropes franceses entren a Espanya per Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Guillaume Philibert Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Joseph Chabran, que ocupen el Castell de Sant Ferran de Figueres, Honoré Charles Reille i Laurent Gouvion Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Joseph Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis però el 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i el Castell de Montjuïc.

L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona, va nomenar rei el seu germà Josep I Bonaparte.

En aquella època "s'inventà" a Espanya el que s'anomena guerra de guerrillas, un conflicte que durà 6 anys i que acabà amb la marxa de Josep Bonaparte del país, per a acabar amb la guerra i donar pas al regnat de Ferran VII.

==La guerra del francès a Roses i el setge de 1808==
[[Fitxer:setgeroses.png|thumb|esquerra|Gravat del s.XIX]]

Roses visqué un setge al novembre de 1808, un setge que es saldà amb victòria francesa. A partir d'aquí, els francesos controlaren la vila fins a la fi de la guerra, al 1814.

===Les setmanes prèvies al setge===

A Roses, a les setmanes prèvies de la ocupació francesa, ja s'intuïa que era probable que els ciutadans de la vila visquéssin un nou setge, semblant al que visquéren al 1794 durant la [[Gran guerra]]. Així s'especifica en aquest fragment de ''la novel·la del besavi'', d'August Pi i Sunyer:

''[...] I a Roses? què passa a Roses?''
''Davant l'amenaça d'un nou setge, i que es repeteixin les tragèdies del 94, creix l'alarma. I ordena el governador de la plaça, O'Daly que, quan arribi el moment - i ell ho indicarà - siguin evacuats de la vila les dones, les criatures i els vells i tots els homes que no puguin portar armes.''
''Els homes vàlids, en canvi, no poden desertar i constituiran una milícia de defensa que cooperarà amb les tropes regulars. Aquells que hauran de marxar prendran estatge allà on puguin arribar sense gran risc i sense complicar les operacions militars.''
''Vaixells anglesos van i vénen i no en vénen de francesos. La fragata "Imperieuse", de [[Lord Cochrane]], és la que sovint visita Roses [...]''

===El setge de 1808===

Les forces franceses es van personar a Roses, finalment, el dia 7 de novembre de 1808 i van iniciar un setge que va durar 35 dies, fins al 5 de desembre de 1808, data de la rendició davant dels francesos.

====Recursos dels francesos====

Els francesos es van presentar, l'esmentat dia 7, amb 13.604 infants, 1.328 cavalls, 458 artillers amb amb un tren de siti bastant complert i 211 salpadors, comandats pels generals [[General Saint-Cyr|Saint-Cyr]] i [[General Reille|Reille]].

====Recursos dels resistents====

Composaven les fortificacions de la plaça la [[Ciutadella]] (construida al 1543 per l'ingenier ''Pizano''), un atrinxerament que cobria la ciutat i el petit fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], anomenat ''el botó'' pels francesos i ''la poncella'' pels catalans.

La guarnició constava de 3.000 homes dels regiments de Borbó, Ultónia, Suissos de Wimpffen i altres voluntaris del país, exercint el càrrec de governador el coronel don Pere [[Coronel O'Daly|O’Daly]], el de comandant d’enginyers el coronel don Manel Lemaur, qui amb el tinent coronel del propi cos don Josep Torres Pellicer i el capità d’Artilleria don Carles Espinosa aconseguiren a força d’activitat reparar les obres més necessàries i posar en bateria fins a 58 peces de tots els calibres. El castell de la Trinitat estava defensat per un destacament de 200 homes (Era Comissari de Guerra de la plaça, interí, don Cayetano Bonafós).

====Transcurs del setge====

Les pluges torrencials que començaren a descarregar a tota la comarca impediren el transport del tren i el començament dels treballs de siti, passant-se els vuit primers dies sense més que reconeixements i aldarulls amb la guarnició i amb els [[miquelets]], que des de les muntanyes pròximes no cessaven d’acusar als setjadors, distingint-se d’aquells els que manava el capità don Narcís Coderch, tot i que septuagenari i xacrós, els quals caigueren sobre quatre companyies italianes i van fer presoneres a dues d’elles, no arribant a temps de salvar-les tres batallons que corregueren a auxiliar-les (el general Saint-Cyr va fer prendre com a represàlia el mateix número de pagesos (180) i els envià a França en qualitat de presoners).

No obstant, l’impacient Reille tractà d’apoderar-se per mitjà d’un atac brusc del fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], que va ser assaltat el 15, essent rebutjat i tenint grans pèrdues, malgrat tot es va emplaçar a la falda del [[Puig Rom]] una bateria de bretxa contra dit fort, al mateix temps que s’obria a la nit del 18 al 19 la paral·lela per abraçar el front comprès entre els baluards de [[Baluard de Sant Jordi (s.XVI)|Sant Jordi] i Sant Felip, que elegí com d’atac el general Sansó, comandant d’enginyers, el qual havia dirigit també les operacions de siti de la mateixa plaça el 1794; però veient l’escàs efecte que es produïa (només va obligar a variar de fondejada a l’esquadró britànic que salpava a la badia, el foc del qual i el de la ciutadella havia produït el dia anterior, el 19, la voladura del recanvi de la bateria de morters de dita paral·lela.) i la fermesa dels defensors de la ciutadella, que no cessaven en les seves sortides, va resoldre al general Reille obrir una altra paral·lela, a l’esquerra de la primera, contra el front contigu, el pla del qual no fou més eficaç per aconseguir en un breu impàs la rendició de la plaça, com desitjava Saint-Cyr, premiat per l’Emperador, i en conseqüència, després que va haver rebutjat Souham en el Fluvià el 24 a les tropes de don Marià Alvarez de Castro en tractar d’auxiliar Roses, manà dit general al siti als enginyers i artilleria Kirgener i Ruty, comandants respectius en el VII Cos, els quals van combatre, altra vegada, d’objectiu, triant el front comprès entre els baluards de Sant Antoni i Santa Marta per permetre establir més pròximes les bateries, i tenir a la banda esquerra de l’últim baluard una antiga bretxa produïda per la voladura d’un recanvi, mal reparada amb barrils plens de terra. Per portar a terme dit pla era precís apoderar-se del poble, fet que van dur a terme els italians la nit del 26 malgrat l’obstinada resistència dels 500 espanyols que el defensaven, els quals, a excepció de 50 que es van salvar a la [[ciutadella]], quedaren tots mort o presoners, i no es pogué recuperar, tot i que ho van provar els setjats el següent dia.
[[Fitxer:setgeciutadella3.jpg|thumb|esquerra|Pla de Roses de l'època]]
Aquest cop fou fatal pels defensors de Roses. Malgrat que el [[coronel O'Daly]] va rebutjar la nova intimidació que li va fer [[General Reille|Reille]], considerant-la atemptatòria al seu honor, donat que les muralles estaven intactes i la guarnició posseïa el millor esperit, els treballs avançaren ràpidament, i la ciutadella quedava completament aïllada fins el punt de no poder embarcar a les xalupes britàniques els malalts i ferits: no hi havia cap mena de dubte sobre la proximitat del desenllaç.
Sobre la proposta de capitulació que féu Reille a O'Daly, el qual aquest segon rebutjà, és relatat en el llibre abans esmentat ''la novel·la del besavi'' d'August Pi i Sunyer:

''L'endemà el foc dels assatjadors es fa irresistible. Tiren totes les bateries sobre la ciutadella, sobre la vila i sobre el castell. S'esberlen les muralles del bastió de Sant Antoni, ja tan consentides, i s'obren bretxes que es van eixamplant.''
''A la vila, cases en gran nombre són avariades i altres destruïdes totalment. Esclaten alguns incendis i és gran el nombre de morts i de ferits. Els carrers, desolats; i ni es té esma d'apagar les cases que cremen. Roses és una vila morta. Queden pocs sobrevivents. Nombrosos ferits i molts malalts: febres, tifus, inanició...''

''I encara una altra bateria que s'ha instal·lat a Puig Rom. El Castell és poc més que un munt de runa. Saint-Cyr, el general francès, fa saber que l'assalt definitiu serà immediat i proposa encara la capitulació [...]''

====Capitulació i fi del setge====

Els setjats, encara en un últim i enèrgic esforç, practicant una sortida durant la nit del 2 de desembre, coronada com el millor èxit; ja que, mentre una columna sortia per la poterna, el front oposat i escalant la contraescarpa corria ràpidament pel fos de l’atrinxerament de la vila per agafar de revés les bateries enemigues, una altra columna els atacava de cares; i davant tan ben concertada i ruda escomesa cediren els italians que guardaven i protegien els treballs, fugint apressuradament. Els espanyols es dedicaren activament a arruïnar els parapets i destruir el material, fins que la reacció d’aquells, considerablement reforçats, va obligar als nostres a tornar a la plaça. Aquest altercat no va fer sinó endarrerir vint-i-quatre hores la caiguda de [[Roses]]: a la matinada del 4, vint-i-cinc peces de gran calibre van trencar un violent foc, contestat durant tot el dia amb el major vigor per l’artilleria del fort atacat; però va quedar oberta la bretxa considerable de la banda esquerra del baluard de Santa Maria, i al dia següent, sense abrics a prova per a sostreure’s a aquella pluja de ferro, i esgotades gairebé completament les subsistències, va capitular el governador a la nit, sortint el 6 la guarnició, composta encara per uns 2000 soldats i Miquelets, amb tots els honors de la guerra, per ser agafats presoners amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa ( L’esquadra anglesa va acomiadar als seus aliats tirant-los un viu foc en desfilar davant els setjadors).

El fort de la Trinitat, la guarnició del qual, manada pel capità d’Ultònia don Llorenç Fitz-Gerald, havia estat reforçada per l’intrèpid lord Cochane, que es ficà a dins amb 80 mariners de l’esquadra britànica, va rebutjar amb gran ímpetu, el dia 30 de novembre, un segon assalt, ocasionant pèrdues molt sensibles als imperials, va seguir la sort de la ciutadella; però la seva guarnició es va salvar a les xalupes britàniques, després d’incendiar el recanvi de pólvora.

Quedava doncs, així, ocupada la vila de Roses per l'exèrcit francès. Com a dada curiosa, el dia que Saint-Cyr entrava a Roses, Napoleó ho feia a Madrid.
La seva presència acabà al 1814 amb la fi de la guerra i la marxa del rei francès Josep Bonaparte.

==Conseqüències de la guerra del francès==
[[Fitxer:setgeciutadella.jpg|thumb|dreta|Plànol militar de la ciutadella]]

===Militars===

Roses era un lloc estratègic, i la seva pèrdua va facilitar les coses als francesos. Tal i com va dir [[Lord Cochrane]], ''Si haguéssim pogut defensar Roses amb èxit, el curs de la guerra hagués estat diferent. Roses era la clau estratègica de tota la costa oriental d'Espanya.''

A més a més, Roses perdé potència militar i defensiva doncs, al 1814, quan marxaren els francesos, el [[Castell de la Trinitat|Castell]] va ser minat i volat per les tropes de Lord Cochrane, a fi i efecte de privar als francesos d'un privilegiat espai estratègic militar de gran valor.

Al 1821 s'atorga una condecoració militar als defensors de Roses per part de Ferran VII, per a premiar "''el celo y la constancia de la guarnición de la plaza y castillo de la Trinidad. A D. Ramón O'Daly, en su defensa en noviembre de 1808 durante el asedio impuesto por el general francés Sant-Cir (Oneja la bandera espanyola, amb la inscripció al voltant "con brecha me defendí")."''

===Econòmiques i socials===

La guerra del francés va paralitzar el comerç i va provocar la disminució temporal de la població. Al finalitzar la guerra la gent la població es va traslladar fora de [[les muralles]].

==Bibliografia==

* www.rosesdigital.com
* Pi i Sunyer, August (1957): ''Sunyer metges, pare i fill'', ed. Xaloc (Mèxic)

[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Conflicte]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Tardor]]

Guerra del Francès

2010-07-24T15:21:33Z

CarlesFT:

[[Fitxer:goya.jpg|350px|thumb|dreta|"els afusellaments del tres de maig", de Goya]]La guerra del francès (també anomenada ''guerra de la independència espanyola'' o ''guerra pensinsular'') fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià al 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques (a [[Roses]] arribaren el 7 de novembre de 1808) i que conclou al 1814 amb el retorn de Ferran VII al poder.

==Antecedents==

El 1806 a Berlín, Napoleó va declarar el Bloqueig Continental, prohibint als britànics les importacions de l'Europa continental, romanent dos països neutrals, Suècia i el Regne de Portugal. Després de la signatura del Tractat de Tilsit el 1807 amb Alexandre I de Rússia, Napoleó va decidir atacar els ports portuguesos.

El 27 d'octubre, el Regne d'Espanya i el Primer Imperi Francès van signar el Tractat de Fontainebleau, pel que es repartiria Portugal en tres regnes: el nou Regne de la Lusitania nord, L'Algarve (incloent l' Alentejo), i la resta com el Regne de Portugal. El novembre després del rebuig del Príncep Joan a participar en el Bloqueig Continental, Napoleó va enviar l'exèrcit de Jean-Andoche Junot per envaïr Portugal, mentre el general Pierre Dupont de l'Étang anava en direcció a Cadis i el mariscal Nicolas Jean de Dieu Soult cap a La Corunya.

L'exèrcit portuguès estava posicionat per defensar els ports contra una invasió anglesa, i d'aquesta manera, Lisboa va caure l'1 de desembre, i el 29 de desembre de 1807 la reina Maria I i el Príncep Joan, el regent, van fugir a Rio de Janeiro amb tota la cort i van establir-hi la nova capital.

==Invasió napoleònica==

Les primeres tropes franceses entren a Espanya per Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Guillaume Philibert Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Joseph Chabran, que ocupen el Castell de Sant Ferran de Figueres, Honoré Charles Reille i Laurent Gouvion Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Joseph Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis però el 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i el Castell de Montjuïc.

L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona, va nomenar rei el seu germà Josep I Bonaparte.

En aquella època "s'inventà" a Espanya el que s'anomena guerra de guerrillas, un conflicte que durà 6 anys i que acabà amb la marxa de Josep Bonaparte del país, per a acabar amb la guerra i donar pas al regnat de Ferran VII.

==La guerra del francès a Roses i el setge de 1808==
[[Fitxer:setgeroses.png|thumb|esquerra|Gravat del s.XIX]]

Roses visqué un setge al novembre de 1808, un setge que es saldà amb victòria francesa. A partir d'aquí, els francesos controlaren la vila fins a la fi de la guerra, al 1814.

===Les setmanes prèvies al setge===

A Roses, a les setmanes prèvies de la ocupació francesa, ja s'intuïa que era probable que els ciutadans de la vila visquéssin un nou setge, semblant al que visquéren al 1794 durant la [[Gran guerra]]. Així s'especifica en aquest fragment de ''la novel·la del besavi'', d'August Pi i Sunyer:

''[...] I a Roses? què passa a Roses?''
''Davant l'amenaça d'un nou setge, i que es repeteixin les tragèdies del 94, creix l'alarma. I ordena el governador de la plaça, O'Daly que, quan arribi el moment - i ell ho indicarà - siguin evacuats de la vila les dones, les criatures i els vells i tots els homes que no puguin portar armes.''
''Els homes vàlids, en canvi, no poden desertar i constituiran una milícia de defensa que cooperarà amb les tropes regulars. Aquells que hauran de marxar prendran estatge allà on puguin arribar sense gran risc i sense complicar les operacions militars.''
''Vaixells anglesos van i vénen i no en vénen de francesos. La fragata "Imperieuse", de [[Lord Cochrane]], és la que sovint visita Roses [...]''

===El setge de 1808===

Les forces franceses es van personar a Roses, finalment, el dia 7 de novembre de 1808 i van iniciar un setge que va durar 35 dies, fins al 5 de desembre de 1808, data de la rendició davant dels francesos.

====Recursos dels francesos====

Els francesos es van presentar, l'esmentat dia 7, amb 13.604 infants, 1.328 cavalls, 458 artillers amb amb un tren de siti bastant complert i 211 salpadors, comandats pels generals [[General Saint-Cyr|Saint-Cyr]] i [[General Reille|Reille]].

====Recursos dels resistents====

Composaven les fortificacions de la plaça la [[Ciutadella]] (construida al 1543 per l'ingenier ''Pizano''), un atrinxerament que cobria la ciutat i el petit fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], anomenat ''el botó'' pels francesos i ''la poncella'' pels catalans.

La guarnició constava de 3.000 homes dels regiments de Borbó, Ultónia, Suissos de Wimpffen i altres voluntaris del país, exercint el càrrec de governador el coronel don Pere [[Coronel O'Daly|O’Daly]], el de comandant d’enginyers el coronel don Manel Lemaur, qui amb el tinent coronel del propi cos don Josep Torres Pellicer i el capità d’Artilleria don Carles Espinosa aconseguiren a força d’activitat reparar les obres més necessàries i posar en bateria fins a 58 peces de tots els calibres. El castell de la Trinitat estava defensat per un destacament de 200 homes (Era Comissari de Guerra de la plaça, interí, don Cayetano Bonafós).

====Transcurs del setge====
[[Fitxer:setgeciutadella3.jpg|thumb|dreta|Pla de Roses de l'època]]

Les pluges torrencials que començaren a descarregar a tota la comarca impediren el transport del tren i el començament dels treballs de siti, passant-se els vuit primers dies sense més que reconeixements i aldarulls amb la guarnició i amb els [[miquelets]], que des de les muntanyes pròximes no cessaven d’acusar als setjadors, distingint-se d’aquells els que manava el capità don Narcís Coderch, tot i que septuagenari i xacrós, els quals caigueren sobre quatre companyies italianes i van fer presoneres a dues d’elles, no arribant a temps de salvar-les tres batallons que corregueren a auxiliar-les (el general Saint-Cyr va fer prendre com a represàlia el mateix número de pagesos (180) i els envià a França en qualitat de presoners).

No obstant, l’impacient Reille tractà d’apoderar-se per mitjà d’un atac brusc del fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], que va ser assaltat el 15, essent rebutjat i tenint grans pèrdues, malgrat tot es va emplaçar a la falda del [[Puig Rom]] una bateria de bretxa contra dit fort, al mateix temps que s’obria a la nit del 18 al 19 la paral·lela per abraçar el front comprès entre els baluards de [[Baluard de Sant Jordi (s.XVI)|Sant Jordi] i Sant Felip, que elegí com d’atac el general Sansó, comandant d’enginyers, el qual havia dirigit també les operacions de siti de la mateixa plaça el 1794; però veient l’escàs efecte que es produïa (només va obligar a variar de fondejada a l’esquadró britànic que salpava a la badia, el foc del qual i el de la ciutadella havia produït el dia anterior, el 19, la voladura del recanvi de la bateria de morters de dita paral·lela.) i la fermesa dels defensors de la ciutadella, que no cessaven en les seves sortides, va resoldre al general Reille obrir una altra paral·lela, a l’esquerra de la primera, contra el front contigu, el pla del qual no fou més eficaç per aconseguir en un breu impàs la rendició de la plaça, com desitjava Saint-Cyr, premiat per l’Emperador, i en conseqüència, després que va haver rebutjat Souham en el Fluvià el 24 a les tropes de don Marià Alvarez de Castro en tractar d’auxiliar Roses, manà dit general al siti als enginyers i artilleria Kirgener i Ruty, comandants respectius en el VII Cos, els quals van combatre, altra vegada, d’objectiu, triant el front comprès entre els baluards de Sant Antoni i Santa Marta per permetre establir més pròximes les bateries, i tenir a la banda esquerra de l’últim baluard una antiga bretxa produïda per la voladura d’un recanvi, mal reparada amb barrils plens de terra. Per portar a terme dit pla era precís apoderar-se del poble, fet que van dur a terme els italians la nit del 26 malgrat l’obstinada resistència dels 500 espanyols que el defensaven, els quals, a excepció de 50 que es van salvar a la [[ciutadella]], quedaren tots mort o presoners, i no es pogué recuperar, tot i que ho van provar els setjats el següent dia.

Aquest cop fou fatal pels defensors de Roses. Malgrat que el [[coronel O'Daly]] va rebutjar la nova intimidació que li va fer [[General Reille|Reille]], considerant-la atemptatòria al seu honor, donat que les muralles estaven intactes i la guarnició posseïa el millor esperit, els treballs avançaren ràpidament, i la ciutadella quedava completament aïllada fins el punt de no poder embarcar a les xalupes britàniques els malalts i ferits: no hi havia cap mena de dubte sobre la proximitat del desenllaç.
Sobre la proposta de capitulació que féu Reille a O'Daly, el qual aquest segon rebutjà, és relatat en el llibre abans esmentat ''la novel·la del besavi'' d'August Pi i Sunyer:

''L'endemà el foc dels assatjadors es fa irresistible. Tiren totes les bateries sobre la ciutadella, sobre la vila i sobre el castell. S'esberlen les muralles del bastió de Sant Antoni, ja tan consentides, i s'obren bretxes que es van eixamplant.''
''A la vila, cases en gran nombre són avariades i altres destruïdes totalment. Esclaten alguns incendis i és gran el nombre de morts i de ferits. Els carrers, desolats; i ni es té esma d'apagar les cases que cremen. Roses és una vila morta. Queden pocs sobrevivents. Nombrosos ferits i molts malalts: febres, tifus, inanició...''

''I encara una altra bateria que s'ha instal·lat a Puig Rom. El Castell és poc més que un munt de runa. Saint-Cyr, el general francès, fa saber que l'assalt definitiu serà immediat i proposa encara la capitulació [...]''

====Capitulació i fi del setge====

Els setjats, encara en un últim i enèrgic esforç, practicant una sortida durant la nit del 2 de desembre, coronada com el millor èxit; ja que, mentre una columna sortia per la poterna, el front oposat i escalant la contraescarpa corria ràpidament pel fos de l’atrinxerament de la vila per agafar de revés les bateries enemigues, una altra columna els atacava de cares; i davant tan ben concertada i ruda escomesa cediren els italians que guardaven i protegien els treballs, fugint apressuradament. Els espanyols es dedicaren activament a arruïnar els parapets i destruir el material, fins que la reacció d’aquells, considerablement reforçats, va obligar als nostres a tornar a la plaça. Aquest altercat no va fer sinó endarrerir vint-i-quatre hores la caiguda de [[Roses]]: a la matinada del 4, vint-i-cinc peces de gran calibre van trencar un violent foc, contestat durant tot el dia amb el major vigor per l’artilleria del fort atacat; però va quedar oberta la bretxa considerable de la banda esquerra del baluard de Santa Maria, i al dia següent, sense abrics a prova per a sostreure’s a aquella pluja de ferro, i esgotades gairebé completament les subsistències, va capitular el governador a la nit, sortint el 6 la guarnició, composta encara per uns 2000 soldats i Miquelets, amb tots els honors de la guerra, per ser agafats presoners amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa ( L’esquadra anglesa va acomiadar als seus aliats tirant-los un viu foc en desfilar davant els setjadors).

El fort de la Trinitat, la guarnició del qual, manada pel capità d’Ultònia don Llorenç Fitz-Gerald, havia estat reforçada per l’intrèpid lord Cochane, que es ficà a dins amb 80 mariners de l’esquadra britànica, va rebutjar amb gran ímpetu, el dia 30 de novembre, un segon assalt, ocasionant pèrdues molt sensibles als imperials, va seguir la sort de la ciutadella; però la seva guarnició es va salvar a les xalupes britàniques, després d’incendiar el recanvi de pólvora.

Quedava doncs, així, ocupada la vila de Roses per l'exèrcit francès. Com a dada curiosa, el dia que Saint-Cyr entrava a Roses, Napoleó ho feia a Madrid.
La seva presència acabà al 1814 amb la fi de la guerra i la marxa del rei francès Josep Bonaparte.

==Conseqüències de la guerra del francès==
[[Fitxer:setgeciutadella.jpg|thumb|dreta|Plànol militar de la ciutadella]]

===Militars===

Roses era un lloc estratègic, i la seva pèrdua va facilitar les coses als francesos. Tal i com va dir [[Lord Cochrane]], ''Si haguéssim pogut defensar Roses amb èxit, el curs de la guerra hagués estat diferent. Roses era la clau estratègica de tota la costa oriental d'Espanya.''

A més a més, Roses perdé potència militar i defensiva doncs, al 1814, quan marxaren els francesos, el [[Castell de la Trinitat|Castell]] va ser minat i volat per les tropes de Lord Cochrane, a fi i efecte de privar als francesos d'un privilegiat espai estratègic militar de gran valor.

Al 1821 s'atorga una condecoració militar als defensors de Roses per part de Ferran VII, per a premiar "''el celo y la constancia de la guarnición de la plaza y castillo de la Trinidad. A D. Ramón O'Daly, en su defensa en noviembre de 1808 durante el asedio impuesto por el general francés Sant-Cir (Oneja la bandera espanyola, amb la inscripció al voltant "con brecha me defendí")."''

===Econòmiques i socials===

La guerra del francés va paralitzar el comerç i va provocar la disminució temporal de la població. Al finalitzar la guerra la gent la població es va traslladar fora de [[les muralles]].

==Bibliografia==

* www.rosesdigital.com
* Pi i Sunyer, August (1957): ''Sunyer metges, pare i fill'', ed. Xaloc (Mèxic)

[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Conflicte]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Tardor]]

Miquelets

2010-07-24T14:25:34Z

CarlesFT:

[[Fitxer:miquelets1.jpg|350px|thumb|dreta|Miquelets]]Els Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la [[Guerra dels Segadors]], en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846).

En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics.

Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler.

A la [[guerra de Successió]] (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la [[guerra del Francès]] (1808-1814).

A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella.

La badia de Roses, a resguard dels vents i amb una estratègica situació, representava un perill pels francesos, ja que permetia el fondeig d’esquadres considerables, tallar fàcilment les comunicacions amb França o el subministrament d’armes als sometents. Per aquest motiu, mentre Napoleó en persona envaïa la península, tropes franceses a les ordres dels generals Reille i Pino, es dirigiren a Roses, on van arribar el 7 de novembre, per bombardejar la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües de la badia.

Les pluges que començaren a descarregar a tota la comarca varen impedir l’inici dels treballs del setge, per la qual cosa els francesos dedicaren els primers dies a tasques de reconeixement i a escaramusses amb la guarnició i els miquelets que, des de les muntanyes properes, no deixaven d’assetjar-los. Entre ells, es distingiren els que comandava el capità septuagenari Narcís Coderch, que van fer caure quatre companyies italianes destacades a Llançà i va fer presoneres a dues d’elles.

Tot i les sortides realitzades pels defensors sota les ordres del governador interí Pedro O'Daly, la formalització del setge no es pogué impedir. Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d'armes i queviures, capitularen la nit del 5 de desembre de 1808. L’endemà, la guarnició sortí de la Ciutadella, formada encara per uns 2.000 soldats i miquelets, que quedaren presoners juntament amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa.

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Categoria: Segle XVIII]]
[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Conflicte]]

Miquelets

2010-07-24T14:07:07Z

CarlesFT:

[[Fitxer:miquelets1.jpg|350px|thumb|dreta|Miquelets]]Els Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la [[Guerra dels Segadors]], en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846).

En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics.

Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler.

A la [[guerra de Successió]] (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la [[guerra del Francès]] (1808-1814).

A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella.

La badia de Roses, a resguard dels vents i amb una estratègica situació, representava un perill pels francesos, ja que permetia el fondeig d’esquadres considerables, tallar fàcilment les comunicacions amb França o el subministrament d’armes als sometents. Per aquest motiu, mentre Napoleó en persona envaïa la península, tropes franceses a les ordres dels generals Reille i Pino, es dirigiren a Roses, on van arribar el 7 de novembre, per bombardejar la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües de la badia.

Les pluges que començaren a descarregar a tota la comarca varen impedir l’inici dels treballs del setge, per la qual cosa els francesos dedicaren els primers dies a tasques de reconeixement i a escaramusses amb la guarnició i els miquelets que, des de les muntanyes properes, no deixaven d’assetjar-los. Entre ells, es distingiren els que comandava el capità septuagenari Narcís Coderch, que van fer caure quatre companyies italianes destacades a Llançà i va fer presoneres a dues d’elles.

Tot i les sortides realitzades pels defensors sota les ordres del governador interí Pedro O'Daly, la formalització del setge no es pogué impedir. Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d'armes i queviures, capitularen la nit del 5 de desembre de 1808. L’endemà, la guarnició sortí de la Ciutadella, formada encara per uns 2.000 soldats i miquelets, que quedaren presoners juntament amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa.

Fitxer:Miquelets1.jpg

2010-07-23T13:31:37Z

CarlesFT: NOTA: Extret de http://2.bp.blogspot.com/_Xm6o0KDkB-I/Sgm7ZMVaenI/AAAAAAAAAOY/p1l3-BjUWIo/s1600/_5112051.jpg

NOTA: Extret de http://2.bp.blogspot.com/_Xm6o0KDkB-I/Sgm7ZMVaenI/AAAAAAAAAOY/p1l3-BjUWIo/s1600/_5112051.jpg

Biblioteca Jaume Vicens Vives

2010-07-22T16:51:26Z

CarlesFT:

[[Fitxer:bibliotecaentrada.jpg|350px|thumb|dreta|Entrada de la biblioteca]]

==Història==

La biblioteca de Roses va ser creada l’any 1952 i transferida el 1979 per l’Administració central a la Generalitat, que donada la precarietat de les instal·lacions i l’estat lamentable del fons, la va considerar tancada. El 8 de març de 1990 es va signar l’acord de col·laboració per restablir els serveis bibliotecaris a Roses. El conveni establia la titularitat municipal de la biblioteca i la seva integració a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya - Diputació de Girona. El 5 de maig de 1990 es va inaugurar una nova seu provisional de la biblioteca, remodelada i en nou emplaçament. L’any 1996 es va traslladar a la seu que ocupava fins ara, als baixos d’un edifici d’habitatges situat al carrer Pep Ventura.

El creixement poblacional viscut a Roses durant els darrers anys, així com l’augment progressiu dels serveis que ofereix la biblioteca, van motivar que aquest equipament, amb una superfície de 350 metres quadrats i que no permetia cap tipus d’ampliació, resultés insuficient per a la demanda existent i per a cobrir el que preveu el Mapa de Lectura Pública de la Generalitat.

Actualment la biblioteca es troba al C/ Girona nº22.

==Recursos i equipaments==
[[Fitxer:edifici.jpg|thumb|esquerra|Biblioteca municipal Jaume Vicens Vives]]

La nova Biblioteca Pública Jaume Vicens i Vives disposa d’una superfície útil de 763 metres quadrats i es distribueix en dos nivells.

A la planta baixa es troben la zona d'acollida i informació, la secció infantil, l'àrea de revistesi diaris, la fonoteca, la zona de préstec i el servei de fotocòpies, així com la sala polivalent, amb una entrada independent. Les zones de consulta, la mediateca amb el material audiovisual i l’espai de cinema ocupen la segona planta.

Complementen l’espai els patis exteriors, que en breu seran habilitats com a zona de lectura i d’activitats per als infants.

El nou equipament ha estat dissenyat com una gran nau que permet la total mobilitat de l’usuari i la flexibilitat de les instal·lacions, on les prestatgeries, les taules, les butaques, etc, apareixen com objectes dipositats amb la màxima llibertat sobre el paviment, creant les àrees que en cada moment siguin necessàries. D’altra banda, el grafisme i disseny emprats en el conjunt de l’edifici, orienten l’usuari en tot moment pels diferents espais.

==Localització==
[[Fitxer:entrada1.jpg|thumb|dreta|Façana de l'edifici]]

La Biblioteca Municipal Jaume Vicens Vives està situada al C/Girona nº22 17480 Roses (Girona).

==Informació==

===Horari===

<poem>Dilluns: de 16 a 20 h.
Dimarts a divendres: de 10 a 13,30 h - 16 a 20 h.
Dissabte: de 10 a 13,30 h.</poem>

<poem>''Horari d'estiu (del 15 de juny al 14 de setembre):''
Dilluns: de 16 a 20,30 h.
Dimarts a divendres: de 10 a 13,30 h - 16 a 20,30 h.
Dissabte: tancat.</poem>

===Contacte===

* Tel.: 972 15 09 28
* Fax: 972 15 09 28
* E-mail: biblioteca@roses.cat
* Web: www.bibgirona.cat/roses/