Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Miquelets

2010-07-23T13:30:45Z

88.19.76.168: Es crea la pàgina amb «MiqueletsEls Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat des…».

[[Fitxer:miquelets1.jpg|350px|thumb|dreta|Miquelets]]Els Miquelets o ''Micalets'', també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. El miquelet, com a tal, és el nom que rebé un mercenari català durant la Guerra dels Segadors, en el conflicte armat que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb el rei Felip IV durant el conflictiu programa centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes). D'aquí en deriva la denominació de miquelets per referir-se a un cos armat que, paradoxalment, sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb els migueletes forals navarresos, guipuscoans i biscaïns (suprimits l'any 1846).

En qualsevol cas, la denominació de miquelet va sorgir i es generalitzà arran dels esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Segadors, l’any 1640 i, tot i que aquestes partides armades foren formalment dissoltes a començaments de 1641, reaparegueren amb posterioritat en nombrosos episodis bèl·lics.

Durant la segona meitat del segle XVII, el seu nom va quedar associat a la munió de muntanyencs, jornalers i temporers que s’enrolaven periòdicament i indistintament en els exèrcits francesos i espanyols a canvi d’una soldada. La seva figura era associada, als ulls dels contemporanis, a la de l’antic bandoler.

A la guerra de Successió (1705-1714) el paper dels miquelets va tornar a ser important, on cada conflagració militar generava la seva pròpia demanda d’aquesta mena de milícies auxiliars. Així succeí també durant l’ocupació de Catalunya per les tropes anglo-franceses contra Felip V (Quàdruple Aliança, 1719), en les guerres d’Itàlia i de Còrsega a les dècades de 1730, 1740 i 1770 en què el rei de França emprà miquelets, en l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) i en la guerra del Francès (1808-1814).

A Roses, és precisament durant la guerra del Francès, i més concretament durant el setge viscut l’any 1808, quan els miquelets adquiriren un paper protagonista en la defensa de la fortificació de la Ciutadella.

La badia de Roses, a resguard dels vents i amb una estratègica situació, representava un perill pels francesos, ja que permetia el fondeig d’esquadres considerables, tallar fàcilment les comunicacions amb França o el subministrament d’armes als sometents. Per aquest motiu, mentre Napoleó en persona envaïa la península, tropes franceses a les ordres dels generals Reille i Pino, es dirigiren a Roses, on van arribar el 7 de novembre, per bombardejar la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües de la badia.

Les pluges que començaren a descarregar a tota la comarca varen impedir l’inici dels treballs del setge, per la qual cosa els francesos dedicaren els primers dies a tasques de reconeixement i a escaramusses amb la guarnició i els miquelets que, des de les muntanyes properes, no deixaven d’assetjar-los. Entre ells, es distingiren els que comandava el capità septuagenari Narcís Coderch, que van fer caure quatre companyies italianes destacades a Llançà i va fer presoneres a dues d’elles.

Tot i les sortides realitzades pels defensors sota les ordres del governador interí Pedro O'Daly, la formalització del setge no es pogué impedir. Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d'armes i queviures, capitularen la nit del 5 de desembre de 1808. L’endemà, la guarnició sortí de la Ciutadella, formada encara per uns 2.000 soldats i miquelets, que quedaren presoners juntament amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa.

Ana Llosa Martínez

2010-07-22T16:19:01Z

88.19.76.168:

<blockquote><poem>La vida de l'Ana Llosa sempre ha estat relacionada amb l'ensenyament, i més concretament amb el col·legi Narcís Monturiol. Parlar amb ella és una oportunitat per reviure el passat de l'ensenyament a Roses i una invitació per reflexionar sobre l'actual model educatiu. Més enllà de la figura de Doña Ana, directora seriosa, recta i disciplinada, tenim l'oportunitat de conèixer una dona culta, sensible i amant de les postes de sol. Va néixer el 1920 a Barcelona, al barri de Sants. El seu pare era empleat de les línies Madrid-Saragossa-Alacant, la posterior RENFE. Va anar a l'escola de monges de la Sagrada Família de Sants, però el seu pare va morir quan ella encara era petita i van venir a viure a Capmany, a casa dels seus avis. S'hi van estar pot temps i es van mudar a Figueres, on va estudiar a les Escolàpies i va fer el batxillerat a l'institut Ramon Muntaner, del qual guarda molts bons records, ja que va tenir grans professors, com el senyor Botella, el professor Ramon Reig i l'Alexandre Deulofeu.

Va estudiar magisteri a Girona i l'any 1942 va començar a treballar a la Societat Hidroelèctrica de l'Empordà. Anys després va començar a impartir classes, primer a Figueres, després a la província de Lleida, i el 1944 es va presentar a les oposicions. En aquell concurs d'oposició va conèixer el seu home, en Robustiano Ruiz.

Quan van sortir dues places vacants a Roses, l'any 1956, ella i el seu marit hi van fer cap. L'1 de setembre del 1958, a Doña Ana li van encarregar la direcció del centre i l'any 1965 va ser nomenada mestra distingida. Al final de la dècada dels seixanta i a principi dels anys setanta, hi va haver un notable increment d'alumnes fruit de la immigració. Ella va pressionar molt perquè ampliessin l'escola amb un segon pis. En aquells anys es va construir la segona planta. L'edifici s'amplià de manera que s'aconseguien tres aules més, la biblioteca, el menjador -un dels primers a funcionar a la província de Girona- i un laboratori. El club de bàsquet també va néixer a l'escola.

Confessa que el pitjor moment de la seva etapa de docent va ser quan van obrir el Centre Escolar Empordà: "Se n'anaven les millors alumnes. Els pares venien a l'escola a buscar els llibres d'escolaritat, i per a mi això era com si em clavessin un punyal!. Els primers anys, recorda, van ser molt tristos, perquè alguns veien l'escola com el col·legi dels que no tenien prou recursos econòmics. Els mestres van haver de lluitar de valent, i els alumnes sortien tan o més ben preparats que els altres. També, ajudada per l'Ajuntament i per mares d'alumnes, va impulsar la creació de parvularis i l'escola Jaume Vicens Vives.

El seu home va morir el febrer de 1985 i el 6 de novembre ella es va jubilar. L'escola que va veure créixer al costat d'un home excepcional i del seu fill Miquel quedava definitivament enrere.

El 21 de gener de 2002 el poble de Roses va retre homenatge a aquesta figura lligada a la docència encarregant-li la missió de posar la primera pedra de la futura [[Biblioteca municipal|biblioteca]] i a l'estiu de 2007 va rebre la Dracma de Roses.

Doña Ana té dues grans passions: la lectura i la música clàssica. Però, per sobre de tot, el que més li agrada són les postes de sol. Reflexiva, ens confessa: "No em canso mai de mirar-les. Cada dia són iguals, però sempre són diferents. En jubilar-me, em pensava que marxaria a Figueres, però no puc estar-m'hi: necessito ser, viure i respirar l'aire de la meva estimada vila de Roses". <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Institucions]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Devoció]]
[[Categoria: Comunitat]]

Guerra del Francès

2010-07-22T11:50:42Z

88.19.76.168:

[[Fitxer:goya.jpg|350px|thumb|dreta|"els afusellaments del tres de maig", de Goya]]La guerra del francès (també anomenada ''guerra de la independència espanyola'' o ''guerra pensinsular'') fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià al 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques (a [[Roses]] arribaren el 7 de novembre de 1808) i que conclou al 1814 amb el retorn de Ferran VII al poder.

==Antecedents==

El 1806 a Berlín, Napoleó va declarar el Bloqueig Continental, prohibint als britànics les importacions de l'Europa continental, romanent dos països neutrals, Suècia i el Regne de Portugal. Després de la signatura del Tractat de Tilsit el 1807 amb Alexandre I de Rússia, Napoleó va decidir atacar els ports portuguesos.

El 27 d'octubre, el Regne d'Espanya i el Primer Imperi Francès van signar el Tractat de Fontainebleau, pel que es repartiria Portugal en tres regnes: el nou Regne de la Lusitania nord, L'Algarve (incloent l' Alentejo), i la resta com el Regne de Portugal. El novembre després del rebuig del Príncep Joan a participar en el Bloqueig Continental, Napoleó va enviar l'exèrcit de Jean-Andoche Junot per envaïr Portugal, mentre el general Pierre Dupont de l'Étang anava en direcció a Cadis i el mariscal Nicolas Jean de Dieu Soult cap a La Corunya.

L'exèrcit portuguès estava posicionat per defensar els ports contra una invasió anglesa, i d'aquesta manera, Lisboa va caure l'1 de desembre, i el 29 de desembre de 1807 la reina Maria I i el Príncep Joan, el regent, van fugir a Rio de Janeiro amb tota la cort i van establir-hi la nova capital.

==Invasió napoleònica==

Les primeres tropes franceses entren a Espanya per Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Guillaume Philibert Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Joseph Chabran, que ocupen el Castell de Sant Ferran de Figueres, Honoré Charles Reille i Laurent Gouvion Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Joseph Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis però el 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i el Castell de Montjuïc.

L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona, va nomenar rei el seu germà Josep I Bonaparte.

En aquella època "s'inventà" a Espanya el que s'anomena guerra de guerrillas, un conflicte que durà 6 anys i que acabà amb la marxa de Josep Bonaparte del país, per a acabar amb la guerra i donar pas al regnat de Ferran VII.

==La guerra del francès a Roses i el setge de 1808==
[[Fitxer:setgeroses.png|thumb|esquerra|Gravat del s.XIX]]

Roses visqué un setge al novembre de 1808, un setge que es saldà amb victòria francesa. A partir d'aquí, els francesos controlaren la vila fins a la fi de la guerra, al 1814.

===Les setmanes prèvies al setge===

A Roses, a les setmanes prèvies de la ocupació francesa, ja s'intuïa que era probable que els ciutadans de la vila visquéssin un nou setge, semblant al que visquéren al 1794 durant la [[Gran guerra]]. Així s'especifica en aquest fragment de ''la novel·la del besavi'', d'August Pi i Sunyer:

''[...] I a Roses? què passa a Roses?''
''Davant l'amenaça d'un nou setge, i que es repeteixin les tragèdies del 94, creix l'alarma. I ordena el governador de la plaça, O'Daly que, quan arribi el moment - i ell ho indicarà - siguin evacuats de la vila les dones, les criatures i els vells i tots els homes que no puguin portar armes.''
''Els homes vàlids, en canvi, no poden desertar i constituiran una milícia de defensa que cooperarà amb les tropes regulars. Aquells que hauran de marxar prendran estatge allà on puguin arribar sense gran risc i sense complicar les operacions militars.''
''Vaixells anglesos van i vénen i no en vénen de francesos. La fragata "Imperieuse", de [[Lord Cochrane]], és la que sovint visita Roses [...]''

===El setge de 1808===

Les forces franceses es van personar a Roses, finalment, el dia 7 de novembre de 1808 i van iniciar un setge que va durar 35 dies, fins al 5 de desembre de 1808, data de la rendició davant dels francesos.

====Recursos dels francesos====

Els francesos es van presentar, l'esmentat dia 7, amb 13.604 infants, 1.328 cavalls, 458 artillers amb amb un tren de siti bastant complert i 211 salpadors, comandats pels generals [[General Saint-Cyr|Saint-Cyr]] i [[General Reille|Reille]].

====Recursos dels resistents====

Composaven les fortificacions de la plaça la [[Ciutadella]] (construida al 1543 per l'ingenier ''Pizano''), un atrinxerament que cobria la ciutat i el petit fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], anomenat ''el botó'' pels francesos i ''la poncella'' pels catalans.

La guarnició constava de 3.000 homes dels regiments de Borbó, Ultónia, Suissos de Wimpffen i altres voluntaris del país, exercint el càrrec de governador el coronel don Pere [[Coronel O'Daly|O’Daly]], el de comandant d’enginyers el coronel don Manel Lemaur, qui amb el tinent coronel del propi cos don Josep Torres Pellicer i el capità d’Artilleria don Carles Espinosa aconseguiren a força d’activitat reparar les obres més necessàries i posar en bateria fins a 58 peces de tots els calibres. El castell de la Trinitat estava defensat per un destacament de 200 homes (Era Comissari de Guerra de la plaça, interí, don Cayetano Bonafós).

====Transcurs del setge====
[[Fitxer:setgeciutadella3.jpg|thumb|dreta|Pla de Roses de l'època]]

Les pluges torrencials que començaren a descarregar a tota la comarca impediren el transport del tren i el començament dels treballs de siti, passant-se els vuit primers dies sense més que reconeixements i aldarulls amb la guarnició i amb els [[miquelets]], que des de les muntanyes pròximes no cessaven d’acusar als setjadors, distingint-se d’aquells els que manava el capità don Narcís Coderch, tot i que septuagenari i xacrós, els quals caigueren sobre quatre companyies italianes i van fer presoneres a dues d’elles, no arribant a temps de salvar-les tres batallons que corregueren a auxiliar-les (el general Saint-Cyr va fer prendre com a represàlia el mateix número de pagesos (180) i els envià a França en qualitat de presoners).

No obstant, l’impacient Reille tractà d’apoderar-se per mitjà d’un atac brusc del fort de la [[Castell de la Trinitat|Trinitat]], que va ser assaltat el 15, essent rebutjat i tenint grans pèrdues, malgrat tot es va emplaçar a la falda del [[Puig Rom]] una bateria de bretxa contra dit fort, al mateix temps que s’obria a la nit del 18 al 19 la paral·lela per abraçar el front comprès entre els baluards de [[Baluard de Sant Jordi (s.XVI)|Sant Jordi] i Sant Felip, que elegí com d’atac el general Sansó, comandant d’enginyers, el qual havia dirigit també les operacions de siti de la mateixa plaça el 1794; però veient l’escàs efecte que es produïa (només va obligar a variar de fondejada a l’esquadró britànic que salpava a la badia, el foc del qual i el de la ciutadella havia produït el dia anterior, el 19, la voladura del recanvi de la bateria de morters de dita paral·lela.) i la fermesa dels defensors de la ciutadella, que no cessaven en les seves sortides, va resoldre al general Reille obrir una altra paral·lela, a l’esquerra de la primera, contra el front contigu, el pla del qual no fou més eficaç per aconseguir en un breu impàs la rendició de la plaça, com desitjava Saint-Cyr, premiat per l’Emperador, i en conseqüència, després que va haver rebutjat Souham en el Fluvià el 24 a les tropes de don Marià Alvarez de Castro en tractar d’auxiliar Roses, manà dit general al siti als enginyers i artilleria Kirgener i Ruty, comandants respectius en el VII Cos, els quals van combatre, altra vegada, d’objectiu, triant el front comprès entre els baluards de Sant Antoni i Santa Marta per permetre establir més pròximes les bateries, i tenir a la banda esquerra de l’últim baluard una antiga bretxa produïda per la voladura d’un recanvi, mal reparada amb barrils plens de terra. Per portar a terme dit pla era precís apoderar-se del poble, fet que van dur a terme els italians la nit del 26 malgrat l’obstinada resistència dels 500 espanyols que el defensaven, els quals, a excepció de 50 que es van salvar a la [[ciutadella]], quedaren tots mort o presoners, i no es pogué recuperar, tot i que ho van provar els setjats el següent dia.

Aquest cop fou fatal pels defensors de Roses. Malgrat que el [[coronel O'Daly]] va rebutjar la nova intimidació que li va fer [[General Reille|Reille]], considerant-la atemptatòria al seu honor, donat que les muralles estaven intactes i la guarnició posseïa el millor esperit, els treballs avançaren ràpidament, i la ciutadella quedava completament aïllada fins el punt de no poder embarcar a les xalupes britàniques els malalts i ferits: no hi havia cap mena de dubte sobre la proximitat del desenllaç.
[[Fitxer:setgeciutadella2.jpg|thumb|esquerra|Gravat de l'època]]
Sobre la proposta de capitulació que féu Reille a O'Daly, el qual aquest segon rebutjà, és relatat en el llibre abans esmentat ''la novel·la del besavi'' d'August Pi i Sunyer:

''L'endemà el foc dels assatjadors es fa irresistible. Tiren totes les bateries sobre la ciutadella, sobre la vila i sobre el castell. S'esberlen les muralles del bastió de Sant Antoni, ja tan consentides, i s'obren bretxes que es van eixamplant.''
''A la vila, cases en gran nombre són avariades i altres destruïdes totalment. Esclaten alguns incendis i és gran el nombre de morts i de ferits. Els carrers, desolats; i ni es té esma d'apagar les cases que cremen. Roses és una vila morta. Queden pocs sobrevivents. Nombrosos ferits i molts malalts: febres, tifus, inanició...''

''I encara una altra bateria que s'ha instal·lat a Puig Rom. El Castell és poc més que un munt de runa. Saint-Cyr, el general francès, fa saber que l'assalt definitiu serà immediat i proposa encara la capitulació [...]''

====Capitulació i fi del setge====

Els setjats, encara en un últim i enèrgic esforç, practicant una sortida durant la nit del 2 de desembre, coronada com el millor èxit; ja que, mentre una columna sortia per la poterna, el front oposat i escalant la contraescarpa corria ràpidament pel fos de l’atrinxerament de la vila per agafar de revés les bateries enemigues, una altra columna els atacava de cares; i davant tan ben concertada i ruda escomesa cediren els italians que guardaven i protegien els treballs, fugint apressuradament. Els espanyols es dedicaren activament a arruïnar els parapets i destruir el material, fins que la reacció d’aquells, considerablement reforçats, va obligar als nostres a tornar a la plaça. Aquest altercat no va fer sinó endarrerir vint-i-quatre hores la caiguda de [[Roses]]: a la matinada del 4, vint-i-cinc peces de gran calibre van trencar un violent foc, contestat durant tot el dia amb el major vigor per l’artilleria del fort atacat; però va quedar oberta la bretxa considerable de la banda esquerra del baluard de Santa Maria, i al dia següent, sense abrics a prova per a sostreure’s a aquella pluja de ferro, i esgotades gairebé completament les subsistències, va capitular el governador a la nit, sortint el 6 la guarnició, composta encara per uns 2000 soldats i Miquelets, amb tots els honors de la guerra, per ser agafats presoners amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa ( L’esquadra anglesa va acomiadar als seus aliats tirant-los un viu foc en desfilar davant els setjadors).

El fort de la Trinitat, la guarnició del qual, manada pel capità d’Ultònia don Llorenç Fitz-Gerald, havia estat reforçada per l’intrèpid lord Cochane, que es ficà a dins amb 80 mariners de l’esquadra britànica, va rebutjar amb gran ímpetu, el dia 30 de novembre, un segon assalt, ocasionant pèrdues molt sensibles als imperials, va seguir la sort de la ciutadella; però la seva guarnició es va salvar a les xalupes britàniques, després d’incendiar el recanvi de pólvora.

Quedava doncs, així, ocupada la vila de Roses per l'exèrcit francès. Com a dada curiosa, el dia que Saint-Cyr entrava a Roses, Napoleó ho feia a Madrid.
La seva presència acabà al 1814 amb la fi de la guerra i la marxa del rei francès Josep Bonaparte.

==Conseqüències de la guerra del francès==
[[Fitxer:setgeciutadella.jpg|thumb|dreta|Plànol militar de la ciutadella]]

===Militars===

Roses era un lloc estratègic, i la seva pèrdua va facilitar les coses als francesos. Tal i com va dir [[Lord Cochrane]], ''Si haguéssim pogut defensar Roses amb èxit, el curs de la guerra hagués estat diferent. Roses era la clau estratègica de tota la costa oriental d'Espanya.''

A més a més, Roses perdé potència militar i defensiva doncs, al 1814, quan marxaren els francesos, el [[Castell de la Trinitat|Castell]] va ser minat i volat per les tropes de Lord Cochrane, a fi i efecte de privar als francesos d'un privilegiat espai estratègic militar de gran valor.

Al 1821 s'atorga una condecoració militar als defensors de Roses per part de Ferran VII, per a premiar "''el celo y la constancia de la guarnición de la plaza y castillo de la Trinidad. A D. Ramón O'Daly, en su defensa en noviembre de 1808 durante el asedio impuesto por el general francés Sant-Cir (Oneja la bandera espanyola, amb la inscripció al voltant "con brecha me defendí")."''

===Econòmiques i socials===

La guerra del francés va paralitzar el comerç i va provocar la disminució temporal de la població. Al finalitzar la guerra la gent la població es va traslladar fora de [[les muralles]].

==Bibliografia==

* www.rosesdigital.com
* Pi i Sunyer, August (1957): ''Sunyer metges, pare i fill'', ed. Xaloc (Mèxic)

[[Categoria: Segle XIX]]
[[Categoria: Conflicte]]
[[Categoria: Història]]
[[Categoria: Tardor]]

Torneig internacional d'escacs de 1935

2010-07-22T11:11:14Z

88.19.76.168:

[[Fitxer:escacsroses.jpg|350px|thumb|dreta|Cartell de l'època informatiu del torneig]]

==El torneig==

L'any 1935 es celebra el torneig internacional d'escacs a [[Roses]] (entre el 17 i 28 de juny) a l'hotel Mar i Sol gràcies a Joaquín Peco, casat amb Rosita Ferrer, que regentava aleshores l'hotel.

Van participar mestres internacionals com Flohr (guanyador), Koltanowski, Grobb, Koblenz i Reilly, a més de Domènech, Tramoyres, Sola, Maristany i Gamonal.

==Ressò mediàtic del torneig==

Els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Aquí transcrivim l'article del diari ''la vanguardia'', de l'edició del diumenge 16 de juny de 1935, titulat ''otro torneo internacional en Rosas'':

''Mañana, lunes, empieza en Rosas otro torneo internacional, organizado también por el club de Ajedrez de Barcelona, en el que tomarán parte los maestros extranjeros Flohr, Grob, Reilly, Koltanowski i Koblenz.''
''De los nacionales participarán Solá, Domènech y Maristany, del club Barcelona; Gamonal, de Madrid; y el campeón de Valencia señor Tramoyeres''.

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Segle XX]]
[[Categoria:Esport]]