Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Teixó (''Meles meles'')

2009-08-21T14:27:41Z

88.19.204.132: Es crea la pàgina amb «També anomenat toixó. El teixó és un animal poc freqüent que es veu sobretot de nit o al capvespre i a l’alba (i és un dels mamífers que es veuen mçes habitualm…».

També anomenat toixó.
El teixó és un animal poc freqüent que es veu sobretot de nit o al capvespre i a l’alba (i és un dels mamífers que es veuen mçes habitualment atropellats a la carretera). El seu habitat és a prop de la plana, a llocs humits i boscosos, però pot desplaçar-se lluny per trobar menjar.

És de la família dels [[mustèlids]] (mamífers carnivors) i arriba a pesar fins a 15 kg, té el cap allargat i triangular, i un cos també allargat que pot mesurar fins a 90 cm de longitud, dels quals 15 a 20 cm corresponen a la cua. Té els ulls i les orelles petites, igual que les potes curtes. Él pel de l’esquena ésde color gris i el del ventre fosc, gairebé negre. És inconfundible per les dues ratlles negres que van del musell fins a les orelles, com si portés una màscara.

Dorm i cria en caus, o teixoneres, de grans dimensions i on pot viure sol o en grups de fins a dotze animals.
El teixó és omnívor, s’alimenta d’insectes, (''meles'', el seu nom científic, ve de mel en llatí, perquè li agraden les abelles i la mel), petits mamífers i rèptils, fruita i plantes en general i també de carronya.

==Enllaços==
* http://ca.wikipedia.org/wiki/Toix%C3%B3

==Bibliografia==
* http://ca.wikipedia.org/wiki/Toix%C3%B3
* Llobet, T., ''Flora i fauna del Parc Natural del Cap de Creus'', Figueres: Brau edicions, 2009.

[[Categoria: El regne animal]]
[[Categoria: Mamífers]]
[[Categoria: Prats humits]]
[[Categoria: Boscos de ribera]]

Fer les Amèriques

2009-08-20T17:34:04Z

88.19.204.132: Es crea la pàgina amb «La història dels rosincs que emigraren a les Amèriques és poc coneguda i estudiada, però és evident que des d’una vila tan lligada al comerç marítim com Roses, a…».

La història dels rosincs que emigraren a les Amèriques és poc coneguda i estudiada, però és evident que des d’una vila tan lligada al comerç marítim com Roses, alguns valents –o desesperats- s’aventuraren a buscar una nova i millor vida a l’altra banda de l’Atlàntic. Hi ha un testimoni escrit de l’any 1823 que parla d’aquesta experiència i ens dóna una idea tan de la situació de l’emigrant com de la dels seus familiars que deixà enrere i que, segurament, era el principal motiu per marxar. Benet Molinas escriu al seu germà a Roses i de la seva carta aprenem que la vida de l’emigrant a Puerto Rico no donava per ajudar gaire als familiars de Roses, però que estava disposat a fer el possible per contribuir al sosteniment dels seus. Suposem que és precisament per a les instruccions sobre la gestió del seu patrimoni a Roses que aquesta carta es troba transcrita en els protocols notarials custodiats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. Són interessants els diferents mecanismes d’ajuda econòmica: llogar casa seva a Roses i distribuir el lloguer entre els germans o acollir i mantenir un nebot a Puerto Rico i així deixar el germà amb una boca menys per alimentar.
També es poden entendre les repercussions emocionals de l’emigració. Per una banda, Benet Molinas insisteix de voler rebre notícies freqüents dels seus i de Roses i, per l’altra, no deixa de faronejar que la seva vida sentimental la té ben resolta...:

<blockquote><poem>''Estimado hermano: Recibi tu apreciable de veinte y cinco Noviembre proximo passado, y en contestación a ella debo decirte, que me es sumamente sensible tu triste situación, y lo que mas sensible me es el ver que por la presente no puedo hacerte algún beneficio, porque mi estado actual no es tan brillante como cuando estube a esa de Rosas, pues tu no ignores que yo me hallo en esta de Pto. Rico emigrado de costa firme, y que a nuestra emigración tuve una pérdida considerable; por consiguiente, y no pudiendote remitir ningun auxilio, he creido oportuno darte la recomendación que te acompaño para el hermano Gregorio a fin de que si la casa, que compré por via de Juez[?], alquileres, siendo estos suficientes puede pasarte media peseta diaria para alivio de tus aflicciones, sin que por esto dexe de atender y cumplir según las ordenes que le tengo dadas a nuestra hermana Margarita – Quisiera con todas las veras de mi corazón que la dicha casa diera lo suficiente para que dicho Gregorio te entregase la dicha media peseta tanto para que te ayudase en tus trabajos, cuanto por el regonjo[?] que recibiria mi corazón en exercer obras de caridad.

En tu carta me das a entender tienes algún conocimiento con varios Capitanes de la carrera de America, mira si con alguno de estos puedes conseguir enviarme uno de tus hijos, pero que escribe mediantamente bien que si llegue aquí yo me haré cargo de él, y con esto te sacaré alguna carga de encima. –Me has escrito varias cartas y nunca me das una noticia de los facciosos[?], ahora te encargo que cuando me escribes me des razón de lo mismíssimo.

Tu me hablas en tu carta que yo te he insinuado mi casamiento según este no puedo dexar de creer sinó que tu tomes el sentido de mis cartas al revés de lo que ellas dicen en si: yo cuando tu me has hablado de mugeres te he contestado que se fueron todas a la mierda, y que mugeres me sobran aquí, esto no es decirte que me caso.

La adjunta para Gregorio en que te recomiendo va abierta para que la lees y se la entregues, quiere Dios suerte el efecto que yo me propongo. Tantas expresiones al amigo Dn. Manuel Lluis y su Sra. Da. Merced, como y tambien a tu Muger hijos e hijas. A los hermanos y hermanas, tambien los saludarás a Todos de mi parte, y digale al hermano Francisco que me escribe y que todavia lo espero. A Dios le dice tu hermano que te desea toda felicidad y es y será siempre tuyo. Benito Molinas''. <ref>Per la transcripció del document s’ha respectat l’ortografia original, indicant les paraules poc llegibles [?]. ACAE, notaria de Castelló d’Empúries, lligall 166, folis 77-78.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:segle XIX]]
[[Categoria:esperança]]

Cova de les Ermites

2009-08-07T16:03:14Z

88.19.204.132:

A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al [[Cap Norfeu]], com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. El llibre ''Roses o a la recerca de la zona grisa'' els resumeix:
<blockquote><poem>[...] el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de [[Santa Maria]] de Roses, Cadaqués, Palau-saverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el carácter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats.
Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font. L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític.
En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós.
Al capdavall, no sembla que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de Sant Pere de Rodes; i, en el trancurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, Sant Onofre de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Ara sembla una mica més plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta. Qui sap si algun dia coneixerem el nom de l'ermità que l'habità.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 151-152. </ref> </poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:Cap Norfeu]]
[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Paisatge antròpic]]
[[Categoria:Soledat]]

Cova de les Ermites

2009-08-07T16:01:51Z

88.19.204.132: Es crea la pàgina amb «A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al Cap Norfeu, com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com m…».

A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al [[Cap Norfeu]], com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. El llibre ''Roses o a la recerca de la zona grisa'' els resumeix:
<blockquote><poem>[...] el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de [[Santa Maria de Roses]], Cadaqués, Palau-saverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el carácter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats.
Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font. L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític.
En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós.
Al capdavall, no sembla que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de Sant Pere de Rodes; i, en el trancurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, Sant Onofre de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Ara sembla una mica més plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta. Qui sap si algun dia coneixerem el nom de l'ermità que l'habità.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 151-152. </ref> </poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:Cap Norfeu]]
[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Paisatge antròpic]]
[[Categoria:Soledat]]

Cap Norfeu

2009-08-07T15:37:14Z

88.19.204.132:

[[Imatge:Albadacapnorfeu.jpg|350px|thumb|dreta|Albada al cap Norfeu]]
[[Imatge:Capnorfeuigat.jpg|350px|thumb|dreta|El cap Norfeu amb l'illot el gat, a l'esquerre]]
[[Imatge:Roques cap norfeu.jpg|350px|thumb|dreta|Riba del cap Norfeu]]

El '''cap Norfeu''' està situat al sudest de la península del cap de Creus, entre les badies de Jòncols, al nord, i de Montjoi, al sud. Forma una estreta península, allargada i corbada, molt rocosa i plena de penya-segats i coves naturals, que s'endinsa dos km a la Mediterrània i tanca, pel nord, el golf de Roses. Al sudest hi ha les illes Mòniques, uns illots rocosos entre els quals hi ha el Cavall Bernat i el Gat, perquè adopten les formes d'aquests animals.

És una reserva natural integral, terrestre i marina. Forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és un dels llocs més bells de tota la costa catalana. Tot i que s'hi pot accedir amb vehicle de motor, a través del camí de terra de Roses a Cadaqués (GR-92), és molt millor recórrer aquest paratge a peu, per respecte a la seva gran riquesa botànica i a les nombroses espècies d'ocells i animals aquàtics. És un lloc pel que semblen sentir predilecció les [[balenes]] i dofins. Els arbres més comuns hi són el pi i l'alzina.

Al punt més elevat del cap Norfeu hi ha les restes d'una torre de guaita, anomenada La Torre de Norfeu. Es va construir pels volts del 1604, com a part del sistema defensiu del golf de Roses contra els corsaris. També havia estat anomenada Torre del Rei. Tenia una planta circular, molt gran, amb dos pisos. Actualment només resta dempeus el primer pis i el mur exterior que, que originalment era una cisterna.La torre deixà de ser un edifici militar quan la van volar els francesos, a la segona meitat del segle XVII, i posteriorment s'utilitzà per a usos agrícoles. Hi ha moltes llegendes al seu voltant, com la dels [[fadrins encantats]] o la [[Taula de Carlemany]].

==La llegenda d'Orfeu==
Segons la llegenda, el cap Norfeu deu el seu nom a l'heroi grec Orfeu, que va provocar la seva aparició amb la seva música. Orfeu era un virtuós de la lira que es va casar amb la nimfa Eurídice, que morí poc després. Orfeu la va anar a buscar al món dels morts i aquests van deixar que se l'emportés amb la condició que ell sempre anés davant d'ella, mentre sortien del món dels morts, i no es girés a mirar-la en cap moment. Però Orfeu es va girar i va perdre la possibilitat de recuperar-la.

Entre els fets d'Orfeu, s'explica que va fer un viatge pel Mediterrani i, quan el vaixell estava molt a prop de les costes de la península Ibèrica, va esclatar una gran tempesta en plena nit, amb molt vent que feia moure el vaixell amb força. Orfeu, espantat, va fer tot el que va poder però cada cop estava més aprop d'unes roques molt amenaçadores i, finalment, el vaixell es va enfonsar. Orfeu lluità per no ser engolit per les aigües i, després de molt estona, aconseguí acostar-se a una roca i aferrar-s'hi amb força. Aquella roca era precisament la roca del Gat.

Molt espantat i mort de fred, Orfeu va esperar que sortís el sol, per poder veure on era exactament i decidir què faria. Al matí, es va adonar que era davant d'una gran i preciosa badia, però massa lluny de la costa per poder-hi arribar nedant. Mentre rumiava com podria sortir d'aquell tràngol, va tenir una visió meravellosa: a la part de ponent, veia la muntanya del Canigó, coberta de neu blanca i puríssima.

Corprès, va agar la seva lira i va començar a compondre i cantar cançons dedicades a tan bella muntanya. Els seus versos i tonades eren tan meravellosos que es va començar a produir un prodigi: les muntanyes més properes a la costa es van anar aproximant a la roca del Gat, per poder escoltar millor la música d'Orfeu. Va ser així com, un cop les muntanyes van ser prou aprop de la roca del Gat, Orfeu va poder saltar i ser a terra, una terra de la que ja s'havia enamorat. Així va ser com va néixer el cap Norfeu.

==Paleozoic del Cap de Norfeu==
Geozona situada al sud de la Península de Cap de Creus, on afloren seqüències
de roques sedimentàries atribuïdes al Paleozoic inferior mostrant una gran varietat
de litofàcies. Tant la Sèrie de Norfeu, formada per calcàries marmoritzades,
gresos i conglomerats, com la Sèrie de Montjoi, constituïda per pissarres fosques
amb intercalacions de marbres, han pres nom dels topònims locals.

Intercalades
en aquestes seqüències també s’hi troben roques volcàniques i subvolcàniques.
Les seqüències presenten un metamorfisme de grau molt baix, a excepció de
l’estreta franja adjacent a la granodiorita de Roses on apareixen roques
pigallades per efecte del metamorfisme de contacte. També són abundants i de
gran qualitat les estructures de tipus tectònic que enregistren els efectes de
l’orogènia herciniana.

La peculiar i canviant naturalesa litològica condiciona una morfologia litoral
singular on destaquen els caps formats per roques massisses com la [[Punta Falconera]], formada per granits, o els caps Trencat, Blanc i particularment Norfeu
formats per calcàries marmoritzades. La conjunció d’aspectes estratigràfics,
petrològics, tectònics i morfològics determina que la zona tingui un excepcional
interès geològic a tots els nivells.

La geozona té una rellevància extraordinària com a registre estratigràfic del
Paleozoic inferior. Malgrat la complexitat tectònica, no és difícil fer-se una imatge
de la successió estratigràfica del que possiblement representa el registre del pas
del temps precambrians a l’inici del Paleozoic. D’aquest conjunt cal destacar les
singulars formacions de Cap Norfeu i les formes de relleu associades.

Un altre aspecte molt rellevant el conforma la quantitat i qualitat d’estructures
tectòniques. Els plecs més espectaculars, pel que fa a les seves dimensions, es
poden observar als penya-segats orientals de Cap Norfeu. Hi ha una gran
abundància de plecs menors per tota la zona, però cal destacar com a exemples
propis de llibre de text els visibles sobre la Riera de Jòncols i molt especialment
les formes d’interferència de plecs a Cala Rustella.

En el mateix àmbit de la
tectònica cal situar els nombrosos exemples de foliacions i clivatges i llur relació
amb l’estratificació. Aquest conjunt d’estructures ens ofereix un registre molt
complert i didàctic del que representen les estructures menors en la interpretació
d’una zona sotmesa a una tectònica complexa.

La zona té també un destacat interès petrològic per la seva varietat litològica,
incloent-hi les singulars formacions de roques subvolcàniques i volcàniques.
També hi són representats els fenòmens d’hidrotermalisme, tant lligats a l’activitat
magmàtica (Punta Falconera) com a la milonitització (Puig d’en Marès).

La varietat de materials i processos justifica que la zona inclogui moltes localitats
clàssiques pel que fa als estudis superiors de Geologia d'universitats nacionals i estrangeres.

Geòtops inclosos a la geozona:
<poem>
Coll de l’Alzeda- Puig d’en Marès
Cap Trencat - Cap Blanc - Cala Rustella
Puig La Morisca i pedreres de Montjoi
Torre de Norfeu - Cova de Ses Ermites
Punta Prima - Cap Gros de Norfeu – Rec de la calç
Pla de la Guardiola
</poem>

==Fisiografia i geologia==
Aquesta geozona correspon a la franja litoral de la península de Cap de Creus des de
l’est de la punta de l’Almadrava fins a cala Jòncols, un tram de costa amb un
elevat grau d’articulació, fruit d’un seguit de caps i cales orientats cap al SE i la
península de Norfeu, que forma un colze respecte l’esmentada orientació prenent
una direcció E-W.

Per l’interior queda delimitada pel Serrats que tanquen la conca
de la vall de Montjoi (Serrat de la Torre del Sastre, Cresta de Puig Marès a Puig
Rodó i la cresta que des del Puig Alt continua fins a Cap Norfeu a través del Pla
de la Guardiola. També queden incloses les petites valls de les rieres que
desemboquen en les petites cales situades al S i també al E de Montjoi. A l’extrem
oriental la geozona s’inclouen els contraforts occidentals de la riera de Jòncols en
el seu tram final.

En aquesta geozona s’inclou la part sudoriental de la Península del Cap de Creus,
que conforma el massís més oriental de la Zona Axial Pirinenca, constituït pels
materials paleozoics involucrats en l’orogènia Herciniana. En aquest indret, la
península està formada per les seqüències més recents estratigràficament de la
península del Cap de Creus, si bé la manca de registre fòssil fa que l’estratigrafia
d’aquestes seqüències sigui mal coneguda. Aquestes seqüències estan formades
per les sèries de Norfeu, de Montjoi i la part alta de la de Cadaqués (que
possiblement representen la part bassal de la seqüència cambriana) se situen
flanquejant el massís granodiorític de Roses. Aquesta situació determina que la zona presenti una gran varietat de litologies. A més, el conjunt de roques es troba
afectat per una tectònica polifàsica lligada a l’orogènia Herciniana. Aquesta
circumstància, unida a les bones condicions d’aflorament, determina que a la zona
es doni una molt bona conjunció d’elements d’interès als afloraments de la zona.

Del conjunt d’àrees on afloren les seqüències de roques del Paleozoic inferior (i
possiblement Precambrià superior), els afloraments d’aquesta geozona són els
més complerts, doncs permeten observar clarament la superposició de tres sèries
de les quals la superior, anomenada de Norfeu, té característiques singulars atesa
la seva diversitat de fàcies.

La similitud de fàcies i proximitat
suggereix que la Sèrie de Norfeu pugui ser equivalent de les formacions de
calcàries marmoritzades del Massís de Begur i ambdues formacions ser
equivalents de les calcaries càmbriques.
Aquesta interpretació seria coherent amb el fet de què en diferents indrets del
Massís Ibèric (per exemple la calcària de Tamames) una formació amb calcàries i
conglomerats que recolza sobre monòtones sèries detrítiques rítmiques
constitueix la base del Cambrià.

==Paisatge físic i humà==
Aquesta geozona constitueix un del exemples més il·lustratius de la conjunció en
un mateix espai d’un patrimoni geològic, biològic i històrico-cultural. De fet es tracta d’una zona amb un paisatge que presenta un grau d’antropització
relativament feble on els elements geològics prenen un manifest protagonisme.

Només cal fer una mirada interpretativa del paisatge litoral per adonar-se que el
seguit d’accidents que marquen la morfologia litoral estan íntimament lligats a la
canviant configuració geològica. El promontori conglomeràtic i calcari de Cap
Norfeu n’és l’exponent màxim, però també ho són Punta Falconera, Cap Trencat,
Cala Montjoi o Punta Farrera.

Tanmateix, el relatiu aïllament de la península de Cap Norfeu ha permès la
relativa preservació d’un patrimoni botànic de considerable interès. No succeeix el
mateix cap a les zones interiors, on una vegetació de maquis fortament vulnerable
al foc ha substituït els conreus abandonats.

Els elements històrico-culturals són
els altres valors que en aquesta zona prenen especial protagonisme. En primer
lloc, cal destacar les construccions megalítiques localitzades, en raó de la natura
del substrat geològic, sobre la granodiorita foliada. També cal destacar una
arquitectura agrícola tradicional ben preservada, per exemple, prop del Puig d’en
Marès, però destruïda per les reforestacions al nord del Pla de la Guardiola.

L’arquitectura rural i de defensa amb interès de grau molt variable abunda a la
zona. Són d’interès els masos amb torre de defensa de Montjoi de Dalt i de la
Torre. Bons exemples d’integració de geologia i arquitectura tradicional els
constitueixen la cova de les Ermites o dels Pastors, d’origen incert, i el camí que
baixa del Rec de la Cala Norfeu.

==Torre de Norfeu - Cova de Ses Ermites==
Conjuntament amb cala Rustella, és una de les localitats més emblemàtiques.

Des de l’istme de Norfeu fins al cim (Torre de Norfeu) s’observa la successió
estratigràfica tan peculiar d’aquest sector, amb els diferents nivells de calcàries
marmoritzades i els nivells de conglomerats. A la [[cova de les Ermites]] s’observa un
dels millors talls de la part bassal de la sèrie de Norfeu, amb les pissarres negres
formant la cavitat i els nivells de marbres formant els sostre i petit cingle. Als
espadats que hi ha just per sota el cingle marmori de Norfeu afloren els peculiars
conglomerats. Les capes de conglomerats formen un petit cingle sobre el que
l’erosió ha produït una renglera de petites balmes.

==Punta Prima - Cap Gros de Norfeu – Rec de la calç==
Als penya-segats orientals es dóna el màxim exponent de la singularitat
d’aquestes formacions geològiques que condicionen un paisatge singular en la
península de Cap de Creus.

Tota la façana oriental de la península de Cap Norfeu
mostra uns penya-segats singulars amb multitud de coves càrstiques,
preferentment situades arran de mar. És a l’extrem oriental de la petita península
de Norfeu on les roques calcàries assoleixen el seu màxim desenvolupament.

Des
de mar és possible observar la complexitat geològica d’aquestes seqüències de
carbonats i conglomerats (Punta Prima) que mostren uns magnífics plecs de
grans dimensions. També des de mar es pot observar una morfologia litoral
càrstica que dóna lloc a formes curioses, on a les coves s’hi afegeixen illots com
el cavall Bernat, el Gat o les Illes Mòniques. De terra estant, a la petita plana
sudoriental de la península (Terrat de Norfeu), es desenvolupa un paisatge càrstic
a petita escala. Des de l’extrem oriental del cap, amb certa precaució, es poden
assolir els peus dels penya-segats on s’observen la superposició de les calcàries en bancs amb les potents i massisses capes de calcàries que coronen la
plataforma de la península a l’extrem sudest. Aquesta superposició de carbonats
també pot observar-se al Rec de la Calç, però en aquest indret les calcàries en
capes se situen al damunt del Rec, mentre que les capes massisses formen la
part inferior del Rec.

==Molsa==
A les petites depressions argiloso-arenoses de la part superior més elevada, que forma una plana pedregosa seca, es troba abundantment la molsa ''Phascum cuynetii''
junt amb altres pottiàcies. És una molsa endèmica de la península ibèrica, se n'han trobat exemplars a Alacant i Almeria. Al Cap Norfeu és molt abundant.

==Ús del sòl==
Majoritàriament és terreny erm resultant d’antic ús agrícola abandonat. També es
troben abandonades totes les pedreres dedicades a l’extracció de pedra per a la
construcció. La franja litoral és on es concentra l’activitat
de lleure relacionada amb el mar. A la franja litoral entre Montjoi i [[La Pelosa]] hi ha
sòl urbanitzat que inclou l’enclavament de Montjoi i les edificacions incloses a
l’interior del dominis del Parc Natural.

==Com arribar-hi==
Aquesta geozona és creuada per la carretera de Roses a cala Jòncols, la qual és
asfaltada fins a Cala Montjoi. Una carretera estreta, però ben condicionada
permet accedir a punta Falconera. Una pista en no gaire bon estat i accés
restringit permet accedir a les parts topogràficament més elevades de la zona.
Aquesta pista (GR-92) arrenca de la carretera de Montjoi poc abans del mas de la Torre i
permet accedir al Coll de l’Alzeda i a les rodalies del Puig de la Malaterra. Hi ha
moltes pistes i camins no accessibles a la circulació motoritzada, però que
permeten fer nombrosos recorreguts per l’interior de la zona. Un dels camins més
recomanables és el camí de ronda. A cap Norfeu no és permès caminar fora dels
senders.

==Localització==

===Coordenades===
* '''UTM''': X=4676834 Y=521948
* '''GPS''': 42° 14' 36.2" N 3° 15' 57.7" E
* '''Decimals''': Lat. 42.24338888888889 Lon. 3.266027777777778

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.24338888888889" lon="3.266027777777778" width="350" height="350" controls="large">
42.24338888888889, 3.266027777777778
Cap Norfeu
</googlemap>

==Bibliografia==
* "Geozona 164. Paleozoic del Cap de Norfeu". Jordi Carreras, Dept. Geologia, UAB. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General del Medi Natural.
* "Orfeo y el Cap de Creus". Mónica Fernández. "La Vanguardia" (17/01/00)

==Enllaços externs==
* [http://ca.wikipedia.org/wiki/Cap_Norfeu Cap Norfeu]. Viquipèdia.
* [http://www.olivella.org/Muntanya/Primavera/Ssanta_2004/Norfeu_2004/index.html Excursió pel camí de ronda de la cala Montjoi al cap Norfeu]. Amadeu Olivella.
* [http://elmarge.blogspot.com/2008/05/rutes-vora-el-mar-ii-el-cap-norfeu.html Rutes vora el mar (II). El Cap Norfeu]. Xavier Sánchez i Torres. El Marge.
* [http://www.tv3.cat/videos/239216451/Sortida-per-lAlt-Emporda Sortida per l'Alt Empordà]. TV3. Vídeos alacarta.
* [http://marenostrum.org/nuestrascostas/cbbuceo/capnorfeu/indexc.htm El Gat de cap Norfeu]. Eulàlia Rodés. Mare Nostrum (02/05/98)
* [http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=395579 Ruta Cap Norfeu]. Albert Valls. Wikiloc.
* [http://www.fotolog.com/pepbolet/42080213 Cap Norfeu!]. Pepbolet. Fotolog.
* [http://www.flickr.com/search/?q=cap+norfeu&ct=0&adv=1 Fotos del Cap Norfeu]. Flickr.
* [http://video.google.com/videoplay?docid=-2688629247212366059 Submarinismo en Cap Norfeu]. Vídeo.

[[Categoria: Cap de Creus]]
[[Categoria: Paisatge natural]]
[[Categoria: Litoral rocòs i platges]]
[[Categoria: Contes i llegendes]]

La Pelosa

2009-08-07T15:24:25Z

88.19.204.132:

La Pelosa rosinca, la cala just abans del [[Cap Norfeu]], és ben coneguda. Però que a l’illa de Sardenya s’hi troba una platja homònima no ho és tan. Situada no gaire lluny de la ciutat d’Alguer, en el municipi de Stintino, hi ha una platja que porta el mateix topònim. A part del nom, els dos llocs presenten altres coincidències: A la Pelosa sarda també hi ha una torre de defensa, construïda al segle XVI igual que la torre del [[Cap Norfeu]]. I a prop de la cala hi ha un Capo Falcone, que recorda a la nostra [[Punta Falconera]]. Tenint en compte la presència catalana a Sardenya durant segles, tot fa pensar que
<blockquote><poem>Són massa casualitats per deixar a l’atzar l’explicació de l’atribució del nom Pelosa a l’encantadora cala italiana. Si bé és pràcticament impossible d’establir l’origen precís d’aquest encontre toponímic, hom no pot deixar de fabular amb la possibilitat sentimental que un rosinc errant, perdut enmig de l’aventura sarda de la corona catalana, hagués trobat, altra volta, als seus enyorats origens.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 155-156. </ref> </poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

==Localització==

===Coordenades===
* '''UTM''': X=4676834 Y=521948
* '''GPS''': 42° 14' 36.2" N 3° 15' 57.7" E
* '''Decimals''': Lat. 42.24338888888889 Lon. 3.266027777777778

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.24338888888889" lon="3.266027777777778" width="350" height="350" controls="large">
42.24338888888889, 3.266027777777778
Cap Norfeu
</googlemap>

[[Categoria:Cap de Creus]]
[[Categoria:la costa]]
[[Categoria:misteri]]

Cap Norfeu

2009-08-07T15:22:48Z

88.19.204.132:

[[Imatge:Albadacapnorfeu.jpg|350px|thumb|dreta|Albada al cap Norfeu]]
[[Imatge:Capnorfeuigat.jpg|350px|thumb|dreta|El cap Norfeu amb l'illot el gat, a l'esquerre]]
[[Imatge:Roques cap norfeu.jpg|350px|thumb|dreta|Riba del cap Norfeu]]

El '''cap Norfeu''' està situat al sudest de la península del cap de Creus, entre les badies de Jòncols, al nord, i de Montjoi, al sud. Forma una estreta península, allargada i corbada, molt rocosa i plena de penya-segats i coves naturals, que s'endinsa dos km a la Mediterrània i tanca, pel nord, el golf de Roses. Al sudest hi ha les illes Mòniques, uns illots rocosos entre els quals hi ha el Cavall Bernat i el Gat, perquè adopten les formes d'aquests animals.

És una reserva natural integral, terrestre i marina. Forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és un dels llocs més bells de tota la costa catalana. Tot i que s'hi pot accedir amb vehicle de motor, a través del camí de terra de Roses a Cadaqués (GR-92), és molt millor recórrer aquest paratge a peu, per respecte a la seva gran riquesa botànica i a les nombroses espècies d'ocells i animals aquàtics. És un lloc pel que semblen sentir predilecció les [[balenes]] i dofins. Els arbres més comuns hi són el pi i l'alzina.

Al punt més elevat del cap Norfeu hi ha les restes d'una torre de guaita, anomenada La Torre de Norfeu. Es va construir pels volts del 1604, com a part del sistema defensiu del golf de Roses contra els corsaris. També havia estat anomenada Torre del Rei. Tenia una planta circular, molt gran, amb dos pisos. Actualment només resta dempeus el primer pis i el mur exterior que, que originalment era una cisterna.La torre deixà de ser un edifici militar quan la van volar els francesos, a la segona meitat del segle XVII, i posteriorment s'utilitzà per a usos agrícoles. Hi ha moltes llegendes al seu voltant, com la dels [[fadrins encantats]] o la [[Taula de Carlemany]].

==La llegenda d'Orfeu==
Segons la llegenda, el cap Norfeu deu el seu nom a l'heroi grec Orfeu, que va provocar la seva aparició amb la seva música. Orfeu era un virtuós de la lira que es va casar amb la nimfa Eurídice, que morí poc després. Orfeu la va anar a buscar al món dels morts i aquests van deixar que se l'emportés amb la condició que ell sempre anés davant d'ella, mentre sortien del món dels morts, i no es girés a mirar-la en cap moment. Però Orfeu es va girar i va perdre la possibilitat de recuperar-la.

Entre els fets d'Orfeu, s'explica que va fer un viatge pel Mediterrani i, quan el vaixell estava molt a prop de les costes de la península Ibèrica, va esclatar una gran tempesta en plena nit, amb molt vent que feia moure el vaixell amb força. Orfeu, espantat, va fer tot el que va poder però cada cop estava més aprop d'unes roques molt amenaçadores i, finalment, el vaixell es va enfonsar. Orfeu lluità per no ser engolit per les aigües i, després de molt estona, aconseguí acostar-se a una roca i aferrar-s'hi amb força. Aquella roca era precisament la roca del Gat.

Molt espantat i mort de fred, Orfeu va esperar que sortís el sol, per poder veure on era exactament i decidir què faria. Al matí, es va adonar que era davant d'una gran i preciosa badia, però massa lluny de la costa per poder-hi arribar nedant. Mentre rumiava com podria sortir d'aquell tràngol, va tenir una visió meravellosa: a la part de ponent, veia la muntanya del Canigó, coberta de neu blanca i puríssima.

Corprès, va agar la seva lira i va començar a compondre i cantar cançons dedicades a tan bella muntanya. Els seus versos i tonades eren tan meravellosos que es va començar a produir un prodigi: les muntanyes més properes a la costa es van anar aproximant a la roca del Gat, per poder escoltar millor la música d'Orfeu. Va ser així com, un cop les muntanyes van ser prou aprop de la roca del Gat, Orfeu va poder saltar i ser a terra, una terra de la que ja s'havia enamorat. Així va ser com va néixer el cap Norfeu.

==Paleozoic del Cap de Norfeu==
Geozona situada al sud de la Península de Cap de Creus, on afloren seqüències
de roques sedimentàries atribuïdes al Paleozoic inferior mostrant una gran varietat
de litofàcies. Tant la Sèrie de Norfeu, formada per calcàries marmoritzades,
gresos i conglomerats, com la Sèrie de Montjoi, constituïda per pissarres fosques
amb intercalacions de marbres, han pres nom dels topònims locals.

Intercalades
en aquestes seqüències també s’hi troben roques volcàniques i subvolcàniques.
Les seqüències presenten un metamorfisme de grau molt baix, a excepció de
l’estreta franja adjacent a la granodiorita de Roses on apareixen roques
pigallades per efecte del metamorfisme de contacte. També són abundants i de
gran qualitat les estructures de tipus tectònic que enregistren els efectes de
l’orogènia herciniana.

La peculiar i canviant naturalesa litològica condiciona una morfologia litoral
singular on destaquen els caps formats per roques massisses com la [[Punta Falconera]], formada per granits, o els caps Trencat, Blanc i particularment Norfeu
formats per calcàries marmoritzades. La conjunció d’aspectes estratigràfics,
petrològics, tectònics i morfològics determina que la zona tingui un excepcional
interès geològic a tots els nivells.

La geozona té una rellevància extraordinària com a registre estratigràfic del
Paleozoic inferior. Malgrat la complexitat tectònica, no és difícil fer-se una imatge
de la successió estratigràfica del que possiblement representa el registre del pas
del temps precambrians a l’inici del Paleozoic. D’aquest conjunt cal destacar les
singulars formacions de Cap Norfeu i les formes de relleu associades.

Un altre aspecte molt rellevant el conforma la quantitat i qualitat d’estructures
tectòniques. Els plecs més espectaculars, pel que fa a les seves dimensions, es
poden observar als penya-segats orientals de Cap Norfeu. Hi ha una gran
abundància de plecs menors per tota la zona, però cal destacar com a exemples
propis de llibre de text els visibles sobre la Riera de Jòncols i molt especialment
les formes d’interferència de plecs a Cala Rustella.

En el mateix àmbit de la
tectònica cal situar els nombrosos exemples de foliacions i clivatges i llur relació
amb l’estratificació. Aquest conjunt d’estructures ens ofereix un registre molt
complert i didàctic del que representen les estructures menors en la interpretació
d’una zona sotmesa a una tectònica complexa.

La zona té també un destacat interès petrològic per la seva varietat litològica,
incloent-hi les singulars formacions de roques subvolcàniques i volcàniques.
També hi són representats els fenòmens d’hidrotermalisme, tant lligats a l’activitat
magmàtica (Punta Falconera) com a la milonitització (Puig d’en Marès).

La varietat de materials i processos justifica que la zona inclogui moltes localitats
clàssiques pel que fa als estudis superiors de Geologia d'universitats nacionals i estrangeres.

Geòtops inclosos a la geozona:
<poem>
Coll de l’Alzeda- Puig d’en Marès
Cap Trencat - Cap Blanc - Cala Rustella
Puig La Morisca i pedreres de Montjoi
Torre de Norfeu - Cova de Ses Ermites
Punta Prima - Cap Gros de Norfeu – Rec de la calç
Pla de la Guardiola
</poem>

==Fisiografia i geologia==
Aquesta geozona correspon a la franja litoral de la península de Cap de Creus des de
l’est de la punta de l’Almadrava fins a cala Jòncols, un tram de costa amb un
elevat grau d’articulació, fruit d’un seguit de caps i cales orientats cap al SE i la
península de Norfeu, que forma un colze respecte l’esmentada orientació prenent
una direcció E-W.

Per l’interior queda delimitada pel Serrats que tanquen la conca
de la vall de Montjoi (Serrat de la Torre del Sastre, Cresta de Puig Marès a Puig
Rodó i la cresta que des del Puig Alt continua fins a Cap Norfeu a través del Pla
de la Guardiola. També queden incloses les petites valls de les rieres que
desemboquen en les petites cales situades al S i també al E de Montjoi. A l’extrem
oriental la geozona s’inclouen els contraforts occidentals de la riera de Jòncols en
el seu tram final.

En aquesta geozona s’inclou la part sudoriental de la Península del Cap de Creus,
que conforma el massís més oriental de la Zona Axial Pirinenca, constituït pels
materials paleozoics involucrats en l’orogènia Herciniana. En aquest indret, la
península està formada per les seqüències més recents estratigràficament de la
península del Cap de Creus, si bé la manca de registre fòssil fa que l’estratigrafia
d’aquestes seqüències sigui mal coneguda. Aquestes seqüències estan formades
per les sèries de Norfeu, de Montjoi i la part alta de la de Cadaqués (que
possiblement representen la part bassal de la seqüència cambriana) se situen
flanquejant el massís granodiorític de Roses. Aquesta situació determina que la zona presenti una gran varietat de litologies. A més, el conjunt de roques es troba
afectat per una tectònica polifàsica lligada a l’orogènia Herciniana. Aquesta
circumstància, unida a les bones condicions d’aflorament, determina que a la zona
es doni una molt bona conjunció d’elements d’interès als afloraments de la zona.

Del conjunt d’àrees on afloren les seqüències de roques del Paleozoic inferior (i
possiblement Precambrià superior), els afloraments d’aquesta geozona són els
més complerts, doncs permeten observar clarament la superposició de tres sèries
de les quals la superior, anomenada de Norfeu, té característiques singulars atesa
la seva diversitat de fàcies.

La similitud de fàcies i proximitat
suggereix que la Sèrie de Norfeu pugui ser equivalent de les formacions de
calcàries marmoritzades del Massís de Begur i ambdues formacions ser
equivalents de les calcaries càmbriques.
Aquesta interpretació seria coherent amb el fet de què en diferents indrets del
Massís Ibèric (per exemple la calcària de Tamames) una formació amb calcàries i
conglomerats que recolza sobre monòtones sèries detrítiques rítmiques
constitueix la base del Cambrià.

==Paisatge físic i humà==
Aquesta geozona constitueix un del exemples més il·lustratius de la conjunció en
un mateix espai d’un patrimoni geològic, biològic i històrico-cultural. De fet es tracta d’una zona amb un paisatge que presenta un grau d’antropització
relativament feble on els elements geològics prenen un manifest protagonisme.

Només cal fer una mirada interpretativa del paisatge litoral per adonar-se que el
seguit d’accidents que marquen la morfologia litoral estan íntimament lligats a la
canviant configuració geològica. El promontori conglomeràtic i calcari de Cap
Norfeu n’és l’exponent màxim, però també ho són Punta Falconera, Cap Trencat,
Cala Montjoi o Punta Farrera.

Tanmateix, el relatiu aïllament de la península de Cap Norfeu ha permès la
relativa preservació d’un patrimoni botànic de considerable interès. No succeeix el
mateix cap a les zones interiors, on una vegetació de maquis fortament vulnerable
al foc ha substituït els conreus abandonats.

Els elements històrico-culturals són
els altres valors que en aquesta zona prenen especial protagonisme. En primer
lloc, cal destacar les construccions megalítiques localitzades, en raó de la natura
del substrat geològic, sobre la granodiorita foliada. També cal destacar una
arquitectura agrícola tradicional ben preservada, per exemple, prop del Puig d’en
Marès, però destruïda per les reforestacions al nord del Pla de la Guardiola.

L’arquitectura rural i de defensa amb interès de grau molt variable abunda a la
zona. Són d’interès els masos amb torre de defensa de Montjoi de Dalt i de la
Torre. Bons exemples d’integració de geologia i arquitectura tradicional els
constitueixen la cova de les Ermites o dels Pastors, d’origen incert, i el camí que
baixa del Rec de la Cala Norfeu.

==Torre de Norfeu - Cova de Ses Ermites==
Conjuntament amb cala Rustella, és una de les localitats més emblemàtiques.

Des de l’istme de Norfeu fins al cim (Torre de Norfeu) s’observa la successió
estratigràfica tan peculiar d’aquest sector, amb els diferents nivells de calcàries
marmoritzades i els nivells de conglomerats. A la cova de les Ermites s’observa un
dels millors talls de la part bassal de la sèrie de Norfeu, amb les pissarres negres
formant la cavitat i els nivells de marbres formant els sostre i petit cingle. Als
espadats que hi ha just per sota el cingle marmori de Norfeu afloren els peculiars
conglomerats. Les capes de conglomerats formen un petit cingle sobre el que
l’erosió ha produït una renglera de petites balmes.

==Punta Prima - Cap Gros de Norfeu – Rec de la calç==
Als penya-segats orientals es dóna el màxim exponent de la singularitat
d’aquestes formacions geològiques que condicionen un paisatge singular en la
península de Cap de Creus.

Tota la façana oriental de la península de Cap Norfeu
mostra uns penya-segats singulars amb multitud de coves càrstiques,
preferentment situades arran de mar. És a l’extrem oriental de la petita península
de Norfeu on les roques calcàries assoleixen el seu màxim desenvolupament.

Des
de mar és possible observar la complexitat geològica d’aquestes seqüències de
carbonats i conglomerats (Punta Prima) que mostren uns magnífics plecs de
grans dimensions. També des de mar es pot observar una morfologia litoral
càrstica que dóna lloc a formes curioses, on a les coves s’hi afegeixen illots com
el cavall Bernat, el Gat o les Illes Mòniques. De terra estant, a la petita plana
sudoriental de la península (Terrat de Norfeu), es desenvolupa un paisatge càrstic
a petita escala. Des de l’extrem oriental del cap, amb certa precaució, es poden
assolir els peus dels penya-segats on s’observen la superposició de les calcàries en bancs amb les potents i massisses capes de calcàries que coronen la
plataforma de la península a l’extrem sudest. Aquesta superposició de carbonats
també pot observar-se al Rec de la Calç, però en aquest indret les calcàries en
capes se situen al damunt del Rec, mentre que les capes massisses formen la
part inferior del Rec.

==Molsa==
A les petites depressions argiloso-arenoses de la part superior més elevada, que forma una plana pedregosa seca, es troba abundantment la molsa ''Phascum cuynetii''
junt amb altres pottiàcies. És una molsa endèmica de la península ibèrica, se n'han trobat exemplars a Alacant i Almeria. Al Cap Norfeu és molt abundant.

==Ús del sòl==
Majoritàriament és terreny erm resultant d’antic ús agrícola abandonat. També es
troben abandonades totes les pedreres dedicades a l’extracció de pedra per a la
construcció. La franja litoral és on es concentra l’activitat
de lleure relacionada amb el mar. A la franja litoral entre Montjoi i [[La Pelosa]] hi ha
sòl urbanitzat que inclou l’enclavament de Montjoi i les edificacions incloses a
l’interior del dominis del Parc Natural.

==Com arribar-hi==
Aquesta geozona és creuada per la carretera de Roses a cala Jòncols, la qual és
asfaltada fins a Cala Montjoi. Una carretera estreta, però ben condicionada
permet accedir a punta Falconera. Una pista en no gaire bon estat i accés
restringit permet accedir a les parts topogràficament més elevades de la zona.
Aquesta pista (GR-92) arrenca de la carretera de Montjoi poc abans del mas de la Torre i
permet accedir al Coll de l’Alzeda i a les rodalies del Puig de la Malaterra. Hi ha
moltes pistes i camins no accessibles a la circulació motoritzada, però que
permeten fer nombrosos recorreguts per l’interior de la zona. Un dels camins més
recomanables és el camí de ronda. A cap Norfeu no és permès caminar fora dels
senders.

==Localització==

===Coordenades===
* '''UTM''': X=4676834 Y=521948
* '''GPS''': 42° 14' 36.2" N 3° 15' 57.7" E
* '''Decimals''': Lat. 42.24338888888889 Lon. 3.266027777777778

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.24338888888889" lon="3.266027777777778" width="350" height="350" controls="large">
42.24338888888889, 3.266027777777778
Cap Norfeu
</googlemap>

==Bibliografia==
* "Geozona 164. Paleozoic del Cap de Norfeu". Jordi Carreras, Dept. Geologia, UAB. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General del Medi Natural.
* "Orfeo y el Cap de Creus". Mónica Fernández. "La Vanguardia" (17/01/00)

==Enllaços externs==
* [http://ca.wikipedia.org/wiki/Cap_Norfeu Cap Norfeu]. Viquipèdia.
* [http://www.olivella.org/Muntanya/Primavera/Ssanta_2004/Norfeu_2004/index.html Excursió pel camí de ronda de la cala Montjoi al cap Norfeu]. Amadeu Olivella.
* [http://elmarge.blogspot.com/2008/05/rutes-vora-el-mar-ii-el-cap-norfeu.html Rutes vora el mar (II). El Cap Norfeu]. Xavier Sánchez i Torres. El Marge.
* [http://www.tv3.cat/videos/239216451/Sortida-per-lAlt-Emporda Sortida per l'Alt Empordà]. TV3. Vídeos alacarta.
* [http://marenostrum.org/nuestrascostas/cbbuceo/capnorfeu/indexc.htm El Gat de cap Norfeu]. Eulàlia Rodés. Mare Nostrum (02/05/98)
* [http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=395579 Ruta Cap Norfeu]. Albert Valls. Wikiloc.
* [http://www.fotolog.com/pepbolet/42080213 Cap Norfeu!]. Pepbolet. Fotolog.
* [http://www.flickr.com/search/?q=cap+norfeu&ct=0&adv=1 Fotos del Cap Norfeu]. Flickr.
* [http://video.google.com/videoplay?docid=-2688629247212366059 Submarinismo en Cap Norfeu]. Vídeo.

[[Categoria: Cap de Creus]]
[[Categoria: Paisatge natural]]
[[Categoria: Litoral rocòs i platges]]
[[Categoria: Contes i llegendes]]

La Pelosa

2009-08-07T15:14:36Z

88.19.204.132:

La Pelosa rosinca, la cala just abans del [[Cap Norfeu]], és ben coneguda. Però que a l’illa de Sardenya s’hi troba una platja homònima no ho és tan. Situada no gaire lluny de la ciutat d’Alguer, en el municipi de Stintino, hi ha una platja que porta el mateix topònim. A part del nom, els dos llocs presenten altres coincidències: A la Pelosa sarda també hi ha una torre de defensa, construïda al segle XVI igual que la torre del [[Cap Norfeu]]. I a prop de la cala hi ha un Capo Falcone, que recorda a la nostra [[Punta Falconera]]. Tenint en compte la presència catalana a Sardenya durant segles, tot fa pensar que
<blockquote><poem>Són massa casualitats per deixar a l’atzar l’explicació de l’atribució del nom Pelosa a l’encantadora cala italiana. Si bé és pràcticament impossible d’establir l’origen precís d’aquest encontre toponímic,, hom no pot deixar de fabular amb la possibilitat sentimental que un rosinc errant, perdut enmig de l’aventura sarda de la corona catalana, hagués trobat, altra volta, als seus enyorats origens.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 155-156. </ref> </poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

==Localització==

===Coordenades===
* '''UTM''': X=4676834 Y=521948
* '''GPS''': 42° 14' 36.2" N 3° 15' 57.7" E
* '''Decimals''': Lat. 42.24338888888889 Lon. 3.266027777777778

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.24338888888889" lon="3.266027777777778" width="350" height="350" controls="large">
42.24338888888889, 3.266027777777778
Cap Norfeu
</googlemap>

[[Categoria:Cap de Creus]]
[[Categoria:la costa]]
[[Categoria:misteri]]

Naufragi del Saint-Prosper

2009-08-07T15:09:56Z

88.19.204.132:

[[Imatge:stprosper1000.JPG|350px|thumb|dreta|El mercant Saint-Prosper]]

[[Imatge:DSCI0041.jpg|350px|thumb|dreta|Homenatge a les víctimes del naufragi]]

El '''Saint-Prosper''' era un vaixell mercant de vapor que va naufragar el 8 de març de 1939 a la badia de Roses, en topar amb una mina submarina. Van perdre-hi la vida les 27 persones que formaven la seva tripulació. Actualment resta trencat en dos trossos, a 60 metres de profunditat. El Saint-Prosper és conegut a Roses com el ''Petroler'', ja que en el moment del naufragi transportava petroli. També era conegut com "el ganxo", donat que els pescadors hi enganxaven involuntàriament les seves xarxes mentre feinejaven a la badia.

==El Saint-Prosper==

El vaixell havia estat fletat el 1920. Pertanyia a la ''Société Navale de l'Ouest'', fundada l'any 1887, que havia perdut set vaixells a la Primera Guerra Mundial, la meitat de la seva flota, enfonsats per submarins alemanys. Acabada la guerra, va iniciar un programa de renovació que va concloure amb la construcció de deu mercants i dos petrolers. L'empresa William Gray & Co va ser l'encarregada de construir quatre d'aquests vaixells, bessons i de 4.330 tones: els Saint-Firmin, Saint-Renné, Saint-Roger i Saint-Prosper. La Sociéte Navale de l'Ouest batejava tots els seus vaixells amb noms de sants.

En el seu darrer viatge, el Saint-Prosper va salpar del port normand de Rouen el 21 de febrer de 1939, amb destí Algèria. El 3 de març va fer escala a Orà i l'endemà, a Mostaganem (Algèria), d'on va sortir amb 300 tones de petroli cap a Marsella.

<blockquote>El migdia del 8 de març envia un radiomissagte informant que es troba enmig d'un fort temporal de mistral, res no sembla indicar, però, que es trobi en perill, tampoc demana ajut. Serà l'últim contacte amb el vaixell.<ref>''Naufragis a la mar de l'Alt Empordà''. Enric Trilla i Morató. 2007 Brau Edicions</ref></blockquote>

==El naufragi==

El vespre del 8 de març el Saint-Prosper arribà al Golf de Roses i el seu capità, Jules Langlois, decidí fer-hi escala per esperar que passés la tempesta. Però Langlois no sabia que el golf havia estat minat durant la Guerra d'Espanya (1936-1939), quan s'havia posat una barrera de mines que anava de Falconera a Montgó i també prop de la costa de Roses.

<blockquote>El sobtat canvi de rumb ha agafat per sorpresa els vigies del Puig Rom, que fan senyals al vaixell per prevenir-lo del perill. Sense adonar-se dels senyals, el Saint-Prosper, no altera la marxa i es dirigeix directament cap a una destrucció segura. La topada amb una mina li obre un forat al casc; el vaixell, trencat pel mig, s'enfonsa sense que la tripulació tingui temps d'escapar. Des de la costa es pot contemplar durant hores l'incendi del petroli al mig del mar.<ref>''Naufragis a la mar de l'Alt Empordà''. Enric Trilla i Morató. 2007 Brau Edicions</ref></blockquote>

Només hi va haver un supervivent que va rescatar una barca de pescadors. Va morir poques hores després a l'Hospital Militar de Roses.

<blockquote>Abans, però, mormola quelcom en una llengua desconeguda. Els que han navegat i conegut molts països afirmen que és grec, per això durant anys es creurà que el vaixell enfonsat era un petroler de bandera grega.<ref>''Naufragis a la mar de l'Alt Empordà''. Enric Trilla i Morató. 2007 Brau Edicions</ref></blockquote>

El 12 de març, en una platja propera a Ténès (Algèria), es van trobar restes de fusta d'un bot salvavides i un flotador amb la inscripció ''7829 - 16, 1 S/S <SAINT PROSPER> Pen, mousse, Le Havre''. Dies després va aparèixer una boia de suro on podien llegir-se les lletres T i R.

No serà fins el juny de 1967 quan un grup d'escafandristes del Centre de Recuperació i Investigacions Submarines identificaran el vaixell en trobar una campana de la sonda de proa que porta el seu nom gravat en relleu.

==Notícia del naufragi==

El 15 de març de 1939, apareixia una notícia al "Journal de Rouen" que donava avís del naufragi:

<blockquote>Nouvelles Maritimes:</blockquote>

<blockquote>Le sort inconnu de Saint-Prosper de la Société Navale de l'Ouest plongue dans l'inquiétude de nombrouses familles de notre région</blockquote>

<blockquote>Le vapeur Saqint-Prosper, de la Société Navale de l'Ouest, habitué de notre port, quittait Rouen le 21 février dernier. Le 3 mars, il touchait Oran; le 4, Montagarem. Le 6 mars, il partait d'Alger, faisant route pour Marseille oú son arrivée était prévue au plus tard pour le jeudi 9 mars. Or, le Saint-Prosper n'est pas à marseille et ne répond pas aux appels de T.S.F. qui lui sont lancés...</blockquote>

<blockquote>Les dernières nouvelles reçues de navire ont été donnés par radio, après son départ, à midi-route environ entre Alger et Marseille. Le Saint-Prosper signalait qu'il subissait una forte tempéte, mais n'indiquait pas qu'il fût en détresse ou qu'il eût besoin d'assistence.</blockquote>

<blockquote>Un cargo, l'Arcturus (il y en a cinq de ce nom inscrits au <Lloyd's Register>) allant de Marseille au Maroc, a fait connaitre qu'il avait rencontré dans la région des Baléares des taches d'huille et des épaves paraissant provenir de panneaux de cales. Les ´paves proviendraint-elles du Saint-Prosper ? Rien ne permet actuellement de l'affirmer. Rien, non plus, n'autorise à écarter cette tragique hypothèse.</blockquote>

<blockquote>Le Saint-Prosper, construit en 1920, jauge brut 4.300 tonneaux. Il est commandé par le capitaine Jules Langlois, qui habite près de Rouen, aux Houlme. Son chef méchanicien Guilloix est breton. Ces deux officiers naviguent depuis de longues années sur le Saint-Prosper. L'équipage se compose au total de 27 hommes. Pluisieurs parmi eux sont originaires de notre région et y ont leur domicile.</blockquote>

<blockquote>On comprend l'inquietude grandissante de leurs familles, partagée d'ailleurs par tous. Les armateurs de Saint-Prosper ne veulent point cependant abandonner tout espoir de recevoir de ses nouvelles et les heures passent, de plus en plus lourdes d'anxiété. On cherche à expliquer le silence du n vire et il n'est pas encore déraisonnable d'espérer que l'équipage, dans les pires conjetures, a put étre sauvé.<ref>"Journal de Rouen" (15/03/39). Arxiu Bureau Veritas.</ref></blockquote>

==Homenatge a les víctimes==

El 8 de març del 2009 es va celebrar a Roses un emotiu acte d'homenatge a les víctimes del naufragi, al qual van assistir una trentena de familiars.

<blockquote>Un monòlit al camí de ronda de Roses (Alt Empordà), a l'alçada de l'imponent far i de la punta de la Bateria, recorda des d'aquest dissabte els 27 tripulants del vaixell mercant francès 'Saint Prosper'. L'estela d'homenatge a les víctimes consisteix en una làmina d'acer corten que travessa perpendicularment el camí i acaba amb una obertura metàl·lica que enquadra el lloc exacte on reposa la nau, consta d'una inscripció bilingüe en català i francès, i incorpora un codi QR que permet rebre informació a l'instant des d'Internet de la història del 'Saint Prosper'.<ref>''[http://www.avui.cat/article/barcelona/55527/innovador/monolit/amb/codi/qr/recorda/victimes/lenfonsament/fa/anys/dun/vaixell/frances/roses.html Un innovador monòlit amb codi QR recorda les 27 víctimes de l'enfonsament fa 70 anys d'un vaixell francès a Roses]''. "Avui" (09/03/09)</ref></blockquote>

<videoflash>pNx7N1zKI6g</videoflash>

==Localització==

<googlemap version="0.9" lat="42.172564" lon="3.155479" width="350" height="350" controls="large">
42.178333, 3.198333
Naufragi del Saint-Prosper
</googlemap>

==Fitxa tècnica del Saint-Prosper==

*''Nom'': Saint-Prosper
*''Nom amb què és conegut a la zona'': Petroler
*''Activitat'': mercant
*''Tipus de vaixell'': vapor
*''Material de construcció'': acer
*''Data d'avarament'': 1920
*''Drassana'': William Gray & Co. Ltd. West Hartlepool (GB)
*''Eslora'': 106 m
*''Mànega'': 15 m
*''Calat'': 8,80 m
*''Tonatge'': 4.330 tn
*''Propulsió'': mecànica
*''Motor'': vapor de triple expansió amb caldera d'oli pesat. 515 NHP
*''Bandera / Port de matrícula'': francesa / Le Havre
*''Armador o propietari'': Société Navale de l'Ouest
*''Capità'': Jules Langlois
*''Tripulació / Núm. de víctimes'': 27 / 27
*''Càrrega'': 300 tones de petroli cru, en bidons
*''Armament'': - no -
*''Lloc del naufragi'': badia de Roses
*''Data del naufragi'': dimecres, 8-3-1939
*''Causa del naufragi'': mina submarina
*''Estat actual'': trencat en dos trossos
*''Profunditat'': 60 m<ref>''Naufragis a la mar de l'Alt Empordà''. Enric Trilla i Morató. 2007 Brau Edicions</ref>

==Notes==
<references/>

==Enllaços externs==
* [http://www.fgentili.net/stprosper.htm Plongée sur le ST PROSPER]. Informació i fotografies del Saint-Prosper.
* [http://www.tv-tregor.com/spip.php?article206 Saint Prosper, l’épitaphe sous la mer]. Vídeo sobre el naufragi del Saint-Prosper.
* [http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=593217&idseccio_PK=1049 La tumba del 'Saint Prosper']. "El Periódico" (08/03/09).
* [http://www.gironanoticies.com/noticies/noticia.php?id=13698 Roses homenatge el Saint Prosper amb emoció i noves tecnologies]. GironaNoticies.com (07/03/09).
* [http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009030800_3_318734__Comarques-Roses-homenatja-victimes-Saint-Prosper-enfonsat-anys-badia Roses homenatja les víctimes del ´Saint Prosper´, enfonsat fa 70 anys a la badia]. "Diari de Girona" (08/03/09).

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La badia]]
[[Categoria: La guerra]]

Carnaval

2009-08-07T15:07:25Z

88.19.204.132:

A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius.
Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com ''la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a test les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma''.<ref>Darnton, R., ''The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History'', New York: Vintage Books, 1984, p.83.</ref>
Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. La primera referència històrica escrita ho confirma i, a la vegada, ja indica l’existència d’una tradició establerta. Segons l’arxiver Josep Maria Barris, l’any 1780, l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la [[SUF]] (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval ''és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records''.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:Costums i tradicions]]
[[Categoria:passió]]

Carnaval

2009-08-07T15:06:44Z

88.19.204.132:

A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius.
Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com ''la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a test les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma''.<ref>Robert Darnton, ''The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History'', New York: Vintage Books, 1984, p.83.</ref>
Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. La primera referència històrica escrita ho confirma i, a la vegada, ja indica l’existència d’una tradició establerta. Segons l’arxiver Josep Maria Barris, l’any 1780, l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la [[SUF]] (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval ''és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records''.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:Costums i tradicions]]
[[Categoria:passió]]

Pescadors

2009-08-07T15:06:24Z

88.19.204.132:

Una de les identitats més importants de Roses és la de vila de pescadors. Una bona part de la població rosinca s’ha dedicat i es dedica a la pesca. En canvi, no s’ha escrit la seva història encara, amb les poques excepcions apuntades pel incansable arxiver Josep Maria Barris.
<blockquote><poem>Precisament, cap historiador s’ha capbussat mai en la recerca dels orígens del gremi de pescadors de Roses. Tot sembla apuntar que la formació d’un gremi professional que aplegués els pescadors, els mariners i la resta de matriculats a les llistes de marina (calafats, mestres d’aixa, etc.) cal datar-la en el transcurs del segle XVIII, quan la població experimenta un renaixement de les cendres deixades pel període bèl•lic de 1640. [...] Usualment, els gremis provenien de les antigues confraries de caràcter religiós de l’Edat Mitjana. L’existència d’una qualsevol forma d’organització del col•lectiu pescador durant els segles medievals, però, tampoc ha esta investigada, encara que les freqüents llicències atorgades pel bisbe de treballar el diumenge –amb la finalitat de recaptar els fons necessaris per rescatar companys captius de musulmans- deixen entreveure l’existència d’una institució formalment constituïda que aglutinava els pescadors rosincs. [...] Les dades que hom disposa per a la segona meitat del segle XVIII confirmen el bon moment de la pesca a Roses. El 1765, era la cinquena població del litoral gironí en nombre d’embarcacions de pesca (41 vaixells), molt a prop de la tercera en el rànquing, l’Escala, amb 49 bastiments. Existien indústries de salaó de peix, principalment anxova, encara que també es pescaven sardines i tonyines, com destaca una memorial de 1770 adreçat pels regidors de la vila de Roses, juntament amb els comerciants de l’Empordà i de la vila d’Olot, al Rei. [...] No hauria d’estranyar, doncs, que la constitució d’un gremi de pescadors s’hagués produït en aquests moments, a redós d’un impuls destacable de les indústries extractives i transformadores pesqueres.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 189-190. </ref> </poem></blockquote>
Durant el segle XX, la pesca ha mantingut la seva importància en la economia de Roses. La introducció de motors a les embarcacions va augmentar encara aquesta importància, tan pel que fa el volum de pesca, com pel que fa el nombre de treballadors que s’hi dedicaven. ''El 1910, la pesca ocupava un 35% de la població activa, xifra que augmentà 10 punts l’any 1930, segons els padrons d’habitants respectius. El 1955, encara, la població treballadora relacionada amb els oficis de mar representava el 42%, segons Yvette Barbaza, a El paisatge humà de la Costa Brava, i el 1960, el 36,3%''. I Roses encara figura entre els principals ports pesquers de les comarques gironines i al costat dels de Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona i Sant Carles de la Ràpita. El 1998, Roses era el segon port pesquer català, després de Tarragona.
<blockquote><poem>En definitiva, la pesca ha estat tradicionalment el sector econòmic més important a Roses en els darrers 100 anys. Els canvis tecnològics, els avenços en les tècniques pesqueres o les transformacions socials en el món dels pescadors permeten comprendre el llarg recorregut que separa les 122 tones capturades el 1892 (sumant tot el districte marítim de Roses), les 1.800 de 1940 i, finalment, les 6.739,8 de 1998.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 27-28. </ref> </poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:oficis]]
[[Categoria:Al mar]]
[[Categoria:devoció]]

La Pelosa

2009-08-07T15:06:00Z

88.19.204.132:

La Pelosa rosinca, la cala just abans del [[Cap Norfeu]], és ben coneguda. Però que a l’illa de Sardenya s’hi troba una platja homònima no ho és tan. Situada no gaire lluny de la ciutat d’Alguer, en el municipi de Stintino, hi ha una platja que porta el mateix topònim. A part del nom, els dos llocs presenten altres coincidències: A la Pelosa sarda també hi ha una torre de defensa, construïda al segle XVI igual que la torre del [[Cap Norfeu]]. I a prop de la cala hi ha un Capo Falcone, que recorda a la nostra [[Punta Falconera]]. Tenint en compte la presència catalana a Sardenya durant segles, tot fa pensar que
<blockquote><poem>Són massa casualitats per deixar a l’atzar l’explicació de l’atribució del nom Pelosa a l’encantadora cala italiana. Si bé és pràcticament impossible d’establir l’origen precís d’aquest encontre toponímic,, hom no pot deixar de fabular amb la possibilitat sentimental que un rosinc errant, perdut enmig de l’aventura sarda de la corona catalana, hagués trobat, altra volta, als seus enyorats origens.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 155-156. </ref> </poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria:Cap de Creus]]
[[Categoria:la costa]]
[[Categoria:misteri]]

Pescadors

2009-08-07T15:03:52Z

88.19.204.132: Es crea la pàgina amb «Una de les identitats més importants de Roses és la de vila de pescadors. Una bona part de la població rosinca s’ha dedicat i es dedica a la pesca. En canvi, no s’…».

Una de les identitats més importants de Roses és la de vila de pescadors. Una bona part de la població rosinca s’ha dedicat i es dedica a la pesca. En canvi, no s’ha escrit la seva història encara, amb les poques excepcions apuntades pel incansable arxiver Josep Maria Barris.
<blockquote><poem>Precisament, cap historiador s’ha capbussat mai en la recerca dels orígens del gremi de pescadors de Roses. Tot sembla apuntar que la formació d’un gremi professional que aplegués els pescadors, els mariners i la resta de matriculats a les llistes de marina (calafats, mestres d’aixa, etc.) cal datar-la en el transcurs del segle XVIII, quan la població experimenta un renaixement de les cendres deixades pel període bèl•lic de 1640. [...] Usualment, els gremis provenien de les antigues confraries de caràcter religiós de l’Edat Mitjana. L’existència d’una qualsevol forma d’organització del col•lectiu pescador durant els segles medievals, però, tampoc ha esta investigada, encara que les freqüents llicències atorgades pel bisbe de treballar el diumenge –amb la finalitat de recaptar els fons necessaris per rescatar companys captius de musulmans- deixen entreveure l’existència d’una institució formalment constituïda que aglutinava els pescadors rosincs. [...] Les dades que hom disposa per a la segona meitat del segle XVIII confirmen el bon moment de la pesca a Roses. El 1765, era la cinquena població del litoral gironí en nombre d’embarcacions de pesca (41 vaixells), molt a prop de la tercera en el rànquing, l’Escala, amb 49 bastiments. Existien indústries de salaó de peix, principalment anxova, encara que també es pescaven sardines i tonyines, com destaca una memorial de 1770 adreçat pels regidors de la vila de Roses, juntament amb els comerciants de l’Empordà i de la vila d’Olot, al Rei. [...] No hauria d’estranyar, doncs, que la constitució d’un gremi de pescadors s’hagués produït en aquests moments, a redós d’un impuls destacable de les indústries extractives i transformadores pesqueres.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 189-190. </ref> </poem></blockquote>
Durant el segle XX, la pesca ha mantingut la seva importància en la economia de Roses. La introducció de motors a les embarcacions va augmentar encara aquesta importància, tan pel que fa el volum de pesca, com pel que fa el nombre de treballadors que s’hi dedicaven. ''El 1910, la pesca ocupava un 35% de la població activa, xifra que augmentà 10 punts l’any 1930, segons els padrons d’habitants respectius. El 1955, encara, la població treballadora relacionada amb els oficis de mar representava el 42%, segons Yvette Barbaza, a El paisatge humà de la Costa Brava, i el 1960, el 36,3%''. I Roses encara figura entre els principals ports pesquers de les comarques gironines i al costat dels de Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona i Sant Carles de la Ràpita. El 1998, Roses era el segon port pesquer català, després de Tarragona.
<blockquote><poem>En definitiva, la pesca ha estat tradicionalment el sector econòmic més important a Roses en els darrers 100 anys. Els canvis tecnològics, els avenços en les tècniques pesqueres o les transformacions socials en el món dels pescadors permeten comprendre el llarg recorregut que separa les 122 tones capturades el 1892 (sumant tot el districte marítim de Roses), les 1.800 de 1940 i, finalment, les 6.739,8 de 1998.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 27-28. </ref> </poem></blockquote>
[[Categoria:oficis]]
[[Categoria:Al mar]]
[[Categoria:devoció]]

Carnaval

2009-08-07T14:57:39Z

88.19.204.132:

A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius.
Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com ''la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a test les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma''.<ref>Robert Darnton, ''The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History'', New York: Vintage Books, 1984, p.83.</ref>
Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. La primera referència històrica escrita ho confirma i, a la vegada, ja indica l’existència d’una tradició establerta. Segons l’arxiver Josep Maria Barris, l’any 1780, l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la [[SUF]] (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval ''és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records''.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

[[Categoria:Costums i tradicions]]
[[Categoria:passió]]

Carnaval

2009-08-07T14:56:00Z

88.19.204.132: Es crea la pàgina amb «A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen …».

A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius.
Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com ''la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a test les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma''.<ref>Robert Darnton, ''The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History'', New York: Vintage Books, 1984, p.83.</ref>
Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. La primera referència històrica escrita ho confirma i, a la vegada, indica ja l’existència d’una tradició establerta. Segons l’arxiver Josep Maria Barris, l’any 1780, l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, ja es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la [[SUF]] (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval ''és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records''.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

[[Categoria:Costums i tradicions]]
[[Categoria:passió]]

La Pelosa

2009-08-07T14:49:56Z

88.19.204.132: Es crea la pàgina amb «La Pelosa rosinca, la cala just abans del Cap Norfeu, és ben coneguda. Però que a l’illa de Sardenya s’hi troba una platja homònima no ho és tan. Situada no g…».

La Pelosa rosinca, la cala just abans del [[Cap Norfeu]], és ben coneguda. Però que a l’illa de Sardenya s’hi troba una platja homònima no ho és tan. Situada no gaire lluny de la ciutat d’Alguer, en el municipi de Stintino, hi ha una platja que porta el mateix topònim. A part del nom, els dos llocs presenten altres coincidències: A la Pelosa sarda també hi ha una torre de defensa, construïda al segle XVI igual que la torre del [[Cap Norfeu]]. I a prop de la cala hi ha un Capo Falcone, que recorda a la nostra [[Punta Falconera]]. Tenint en compte la presència catalana a Sardenya durant segles, tot fa pensar que
<blockquote><poem>Són massa casualitats per deixar a l’atzar l’explicació de l’atribució del nom Pelosa a l’encantadora cala italiana. Si bé és pràcticament impossible d’establir l’origen precís d’aquest encontre toponímic,, hom no pot deixar de fabular amb la possibilitat sentimental que un rosinc errant, perdut enmig de l’aventura sarda de la corona catalana, hagués trobat, altra volta, als seus enyorats origens.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 155-156. </ref> </poem></blockquote>
[[Categoria:Cap de Creus]]
[[Categoria:la costa]]
[[Categoria:misteri]]