Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Castell de la Trinitat

2009-07-27T15:08:56Z

83.60.64.214:

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Imatge:trinitat.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge aèria del Castell de la Trinitat]]
[[Imatge:trinitatmar.jpg|350px|thumb|dreta|Castell de la Trinitat]]

Castell situat al sector sud de la badia de Roses, en un punt elevat al vessant sud del puig Rom i que acaba a la punta de la Poncella. Va substituir una antiga torre de probable origen medieval que havia quedat obsoleta i el seu principal ús era defensar l'entrada del port.

És un dels primeres exemples de fortalesa d'artilleria de costa i un edifici innovador respecte a l'època en què va ser concebut i construït. El 1544 es van iniciar les obres de la seva construcció, per ordre del rei Carles I, per tal de defensar la badia. El 1553 el perímetre murat ja està construït i faltava edificar l'interior.

<blockquote>Entra en combat per primera vegada l'any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontar-se als pirates de Barberia (argelins) va ésser la seva missión fins a la segona meitat del segle XVII, en què les guerres amb França feren d'ell, junt amb la Ciutadella, peces cobejades per la seva situació estratègica. L'any 1645 fou pres per primera vegada, quan la seva guarnició es va rendir a l'exèrcit francès del comte Duplesis. Però el seu fet d'armes més important es registra en la Guerra Gran, quan resistí el setge dels republicans francesos, amb la Ciutadella, setge que comença a finals de novembre de 1794. Sobre d'ell dispararen centenars de bales i bombes, especialment de les bateries que tenien instal.lades al Puig-Rom. A principis de gener de 1795, amb bretxa oberta a les seves gruixudes muralles, la guarnició l'abandonà a la nit, després d'inutilitzar l'artilleria. Reparat després d'aquesta contesa, fou ocupat pels napoleònics en la Guerra de la Independència, i per aquesta raó va ésser canonejat diverses vegades per la marina anglesa.<ref>"Castells Medievals". Ferran del Campo i Jordà. Guies del Patrimoni Comarcal, 4</ref></blockquote>

El 1814 va ser volat pels anglesos, que no podien protegir la guarnició que el defensava de l'atac de les tropes franceses.

==La defensa==
[[Imatge:trinitat2.jpg|350px|thumb|dreta|Mur del castell]]
És un castell en forma d'estrella de quatre puntes, que reben els noms, segons l'orientació, de Roses, de sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat. La planta estrellada es completa amb una estructura de defensa de la porta situada al sector noroest que forma una altra punta.

Actualment es conserva gran part dels murs perimetrals. Al sector de tramuntana es conserva, en gran alçada, el revellí que protegia la porta i que està format per una punta o un espai obert situat a davant de la porta interior, un reducte o una construcció que dóna a l'exterior i al qual s'accedeix des de la punta per una escala que només conserva els primeres esglaons, i, finalment, un esperó que abraça els dos elements abans esmentats i que forma una mena de passadís, paral·lel al parament sudoest del castell, amb parets que trenquen el recorregut lineal. En aquesta part es conserven restes del paviment empedrat i altres estructures que completaven la defensa.

Des de l'exterior es poden veure les troneres obertes als angles que formen les puntes de l'estrella. També es conserva, a una altura considerable del pany de muralla de llevant, una obertura que donava probablement a una garita de la que es conserva el basament en forma de cargol cònic. Les cantonades externes de les puntes estan construïdes amb carreus treballats amb forma corba que tenen un gruix igual. El perfil de les muralles és atalussat.

==L'interior==
[[Imatge:trinitat3.jpg|350px|thumb|dreta|Interior]]
[[Imatge:trinitat4.jpg|350px|thumb|dreta|Accés a cambra del castell]]

Per accedir a l'interior del castell s'han de traspassar tres portes. La primera i més exterior és la del revellí. La intermèdia és la que dóna a l'espai obert de la punta; és una porta d'arc de mig punt fet amb carreus regulars que ha estat reconstruït parcialment amb obra de rajola. Finalment, hi ha la porta principal del castell que presenta les mateixes característiques estilístiques que la precedent.

A l'interior del castell les estructures estan completament enrunades. No es conserva res de l'estructura original; tot està cobert de grans blocs de parament procedents de la voladura del castell, fet pel qual no es recomana visitar-lo amb grups escolars. A les parets es veuen senyals dels nivells de sòl, de les voltes, etc. que permeten fer-se una idea de la distribució d'espais.

Originàriament el castell estava estructurat en tres plataformes de superfície decreixent en alçada. El primer nivell era un espai destinat a l'allotjament del presidi o guarnició habitual de soldats, cisternes, latrines, etc. A sobre, a l'altura de la porta d'entrada hi havia una gran plataforma que ocupava la meitat de migdia i on s'instal·lava l'armament que tenia sortida a través de troneres descobertes. En aquest mateix nivell però del cantó de tramuntana hi havia els elements defensius de la porta, una presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior, la de menor superfície, hi havia l'església i altres estances.

==Notes==
<references/>

==Localització==

===Coordenades===
* '''UTM''': X=4677450 Y=515270
*''' GPS''': 42° 14' 56.74" N 3° 11' 6.38" E
* '''Decimal''': Lat. 42.249093701134804 Lon. 3.1851046827260765

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.249093701134804" lon="3.1851046827260765" width="350" height="350" controls="large">
42.249093701134804, 3.1851046827260765
Castell de la Trinitat
</googlemap>

==Situació==
[[Imatge:trinitat5.jpg|350px|thumb|dreta|Detall dels murs del castell]]
Punta Poncella

==Com arribar-hi==
Sortir de Roses per la carretera principal, vora la mar, en direcció al far. Sobre mateix d'aquest es veuen les ruïnes del castell, una gran construcció que no es correspon amb un castell medieval típic, sinó amb un fort preparat per a armes de gran calibre.

==Objectes de protecció==
[[Imatge:trinitat6.jpg|350px|thumb|dreta|Inscripcions a les parets]]
Volum, planta i alçat del castell.

Estructures conservades:murs perimetrals, de distribució interior vertical, de compartimentació interna horitzontal, cisterna, etc.

Entorn del castell coindidint amb les vessants del puig.

Àrea de protecció i separació de la zona urbanitzada.

==Bibliografia==
* "Les pedres parlen. La Ciutadella de Roses". David Pujol i Fabrelles. 1999.

Castell de la Trinitat

2009-07-27T15:07:29Z

83.60.64.214:

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Imatge:trinitat.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge aèria del Castell de la Trinitat]]
[[Imatge:trinitatmar.jpg|350px|thumb|dreta|Castell de la Trinitat]]

Castell situat al sector sud de la badia de Roses, en un punt elevat al vessant sud del puig Rom i que acaba a la punta de la Poncella. Va substituir una antiga torre de probable origen medieval que havia quedat obsoleta i el seu principal ús era defensar l'entrada del port.

És un dels primeres exemples de fortalesa d'artilleria de costa i un edifici innovador respecte a l'època en què va ser concebut i construït. El 1544 es van iniciar les obres de la seva construcció, per ordre del rei Carles I, per tal de defensar la badia. El 1553 el perímetre murat ja està construït i faltava edificar l'interior.

<blockquote>Entra en combat per primera vegada l'any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontar-se als pirates de Barberia (argelins) va ésser la seva missión fins a la segona meitat del segle XVII, en què les guerres amb França feren d'ell, junt amb la Ciutadella, peces cobejades per la seva situació estratègica. L'any 1645 fou pres per primera vegada, quan la seva guarnició es va rendir a l'exèrcit francès del comte Duplesis. Però el seu fet d'armes més important es registra en la Guerra Gran, quan resistí el setge dels republicans francesos, amb la Ciutadella, setge que comença a finals de novembre de 1794. Sobre d'ell dispararen centenars de bales i bombes, especialment de les bateries que tenien instal.lades al Puig-Rom. A principis de gener de 1795, amb bretxa oberta a les seves gruixudes muralles, la guarnició l'abandonà a la nit, després d'inutilitzar l'artilleria. Reparat després d'aquesta contesa, fou ocupat pels napoleònics en la Guerra de la Independència, i per aquesta raó va ésser canonejat diverses vegades per la marina anglesa.<ref>"Castells Medievals". Ferran del Campo i Jordà. Guies del Patrimoni Comarcal, 4</ref></blockquote>

El 1814 va ser volat pels anglesos, que no podien protegir la guarnició que el defensava de l'atac de les tropes franceses.

==La defensa==
[[Imatge:trinitat2.jpg|350px|thumb|dreta|Mur del castell]]
És un castell en forma d'estrella de quatre puntes, que reben els noms, segons l'orientació, de Roses, de sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat. La planta estrellada es completa amb una estructura de defensa de la porta situada al sector noroest que forma una altra punta.

Actualment es conserva gran part dels murs perimetrals. Al sector de tramuntana es conserva, en gran alçada, el revellí que protegia la porta i que està format per una punta o un espai obert situat a davant de la porta interior, un reducte o una construcció que dóna a l'exterior i al qual s'accedeix des de la punta per una escala que només conserva els primeres esglaons, i, finalment, un esperó que abraça els dos elements abans esmentats i que forma una mena de passadís, paral·lel al parament sudoest del castell, amb parets que trenquen el recorregut lineal. En aquesta part es conserven restes del paviment empedrat i altres estructures que completaven la defensa.

Des de l'exterior es poden veure les troneres obertes als angles que formen les puntes de l'estrella. També es conserva, a una altura considerable del pany de muralla de llevant, una obertura que donava probablement a una garita de la que es conserva el basament en forma de cargol cònic. Les cantonades externes de les puntes estan construïdes amb carreus treballats amb forma corba que tenen un gruix igual. El perfil de les muralles és atalussat.

==L'interior==
[[Imatge:trinitat3.jpg|350px|thumb|dreta|Interior]]

Per accedir a l'interior del castell s'han de traspassar tres portes. La primera i més exterior és la del revellí. La intermèdia és la que dóna a l'espai obert de la punta; és una porta d'arc de mig punt fet amb carreus regulars que ha estat reconstruït parcialment amb obra de rajola. Finalment, hi ha la porta principal del castell que presenta les mateixes característiques estilístiques que la precedent.

A l'interior del castell les estructures estan completament enrunades. No es conserva res de l'estructura original; tot està cobert de grans blocs de parament procedents de la voladura del castell, fet pel qual no es recomana visitar-lo amb grups escolars. A les parets es veuen senyals dels nivells de sòl, de les voltes, etc. que permeten fer-se una idea de la distribució d'espais.

Originàriament el castell estava estructurat en tres plataformes de superfície decreixent en alçada. El primer nivell era un espai destinat a l'allotjament del presidi o guarnició habitual de soldats, cisternes, latrines, etc. A sobre, a l'altura de la porta d'entrada hi havia una gran plataforma que ocupava la meitat de migdia i on s'instal·lava l'armament que tenia sortida a través de troneres descobertes. En aquest mateix nivell però del cantó de tramuntana hi havia els elements defensius de la porta, una presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior, la de menor superfície, hi havia l'església i altres estances.

==Notes==
<references/>

==Localització==
[[Imatge:trinitat4.jpg|350px|thumb|dreta|Accés a cambra del castell]]
[[Imatge:trinitat5.jpg|350px|thumb|dreta|Detall dels murs del castell]]
===Coordenades===
* '''UTM''': X=4677450 Y=515270
*''' GPS''': 42° 14' 56.74" N 3° 11' 6.38" E
* '''Decimal''': Lat. 42.249093701134804 Lon. 3.1851046827260765

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.249093701134804" lon="3.1851046827260765" width="350" height="350" controls="large">
42.249093701134804, 3.1851046827260765
Castell de la Trinitat
</googlemap>

==Situació==
Punta Poncella

==Com arribar-hi==
Sortir de Roses per la carretera principal, vora la mar, en direcció al far. Sobre mateix d'aquest es veuen les ruïnes del castell, una gran construcció que no es correspon amb un castell medieval típic, sinó amb un fort preparat per a armes de gran calibre.

==Objectes de protecció==
[[Imatge:trinitat6.jpg|350px|thumb|dreta|Inscripcions a les parets]]
Volum, planta i alçat del castell.

Estructures conservades:murs perimetrals, de distribució interior vertical, de compartimentació interna horitzontal, cisterna, etc.

Entorn del castell coindidint amb les vessants del puig.

Àrea de protecció i separació de la zona urbanitzada.

==Bibliografia==
* "Les pedres parlen. La Ciutadella de Roses". David Pujol i Fabrelles. 1999.

Castell de la Trinitat

2009-07-27T15:06:39Z

83.60.64.214:

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Imatge:trinitat.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge aèria del Castell de la Trinitat]]
[[Imatge:trinitatmar.jpg|350px|thumb|dreta|Castell de la Trinitat]]

Castell situat al sector sud de la badia de Roses, en un punt elevat al vessant sud del puig Rom i que acaba a la punta de la Poncella. Va substituir una antiga torre de probable origen medieval que havia quedat obsoleta i el seu principal ús era defensar l'entrada del port.

És un dels primeres exemples de fortalesa d'artilleria de costa i un edifici innovador respecte a l'època en què va ser concebut i construït. El 1544 es van iniciar les obres de la seva construcció, per ordre del rei Carles I, per tal de defensar la badia. El 1553 el perímetre murat ja està construït i faltava edificar l'interior.

<blockquote>Entra en combat per primera vegada l'any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontar-se als pirates de Barberia (argelins) va ésser la seva missión fins a la segona meitat del segle XVII, en què les guerres amb França feren d'ell, junt amb la Ciutadella, peces cobejades per la seva situació estratègica. L'any 1645 fou pres per primera vegada, quan la seva guarnició es va rendir a l'exèrcit francès del comte Duplesis. Però el seu fet d'armes més important es registra en la Guerra Gran, quan resistí el setge dels republicans francesos, amb la Ciutadella, setge que comença a finals de novembre de 1794. Sobre d'ell dispararen centenars de bales i bombes, especialment de les bateries que tenien instal.lades al Puig-Rom. A principis de gener de 1795, amb bretxa oberta a les seves gruixudes muralles, la guarnició l'abandonà a la nit, després d'inutilitzar l'artilleria. Reparat després d'aquesta contesa, fou ocupat pels napoleònics en la Guerra de la Independència, i per aquesta raó va ésser canonejat diverses vegades per la marina anglesa.<ref>"Castells Medievals". Ferran del Campo i Jordà. Guies del Patrimoni Comarcal, 4</ref></blockquote>

El 1814 va ser volat pels anglesos, que no podien protegir la guarnició que el defensava de l'atac de les tropes franceses.

==La defensa==
[[Imatge:trinitat2.jpg|350px|thumb|dreta|Mur del castell]]
És un castell en forma d'estrella de quatre puntes, que reben els noms, segons l'orientació, de Roses, de sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat. La planta estrellada es completa amb una estructura de defensa de la porta situada al sector noroest que forma una altra punta.

Actualment es conserva gran part dels murs perimetrals. Al sector de tramuntana es conserva, en gran alçada, el revellí que protegia la porta i que està format per una punta o un espai obert situat a davant de la porta interior, un reducte o una construcció que dóna a l'exterior i al qual s'accedeix des de la punta per una escala que només conserva els primeres esglaons, i, finalment, un esperó que abraça els dos elements abans esmentats i que forma una mena de passadís, paral·lel al parament sudoest del castell, amb parets que trenquen el recorregut lineal. En aquesta part es conserven restes del paviment empedrat i altres estructures que completaven la defensa.

Des de l'exterior es poden veure les troneres obertes als angles que formen les puntes de l'estrella. També es conserva, a una altura considerable del pany de muralla de llevant, una obertura que donava probablement a una garita de la que es conserva el basament en forma de cargol cònic. Les cantonades externes de les puntes estan construïdes amb carreus treballats amb forma corba que tenen un gruix igual. El perfil de les muralles és atalussat.

==L'interior==
[[Imatge:trinitat3.jpg|350px|thumb|dreta|Interior]]
[[Imatge:trinitat4.jpg|350px|thumb|dreta|Accés a cambra del castell]]
[[Imatge:trinitat5.jpg|350px|thumb|dreta|Detall dels murs del castell]]

Per accedir a l'interior del castell s'han de traspassar tres portes. La primera i més exterior és la del revellí. La intermèdia és la que dóna a l'espai obert de la punta; és una porta d'arc de mig punt fet amb carreus regulars que ha estat reconstruït parcialment amb obra de rajola. Finalment, hi ha la porta principal del castell que presenta les mateixes característiques estilístiques que la precedent.

A l'interior del castell les estructures estan completament enrunades. No es conserva res de l'estructura original; tot està cobert de grans blocs de parament procedents de la voladura del castell, fet pel qual no es recomana visitar-lo amb grups escolars. A les parets es veuen senyals dels nivells de sòl, de les voltes, etc. que permeten fer-se una idea de la distribució d'espais.

Originàriament el castell estava estructurat en tres plataformes de superfície decreixent en alçada. El primer nivell era un espai destinat a l'allotjament del presidi o guarnició habitual de soldats, cisternes, latrines, etc. A sobre, a l'altura de la porta d'entrada hi havia una gran plataforma que ocupava la meitat de migdia i on s'instal·lava l'armament que tenia sortida a través de troneres descobertes. En aquest mateix nivell però del cantó de tramuntana hi havia els elements defensius de la porta, una presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior, la de menor superfície, hi havia l'església i altres estances.

==Notes==
<references/>

==Localització==
===Coordenades===
* '''UTM''': X=4677450 Y=515270
*''' GPS''': 42° 14' 56.74" N 3° 11' 6.38" E
* '''Decimal''': Lat. 42.249093701134804 Lon. 3.1851046827260765

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.249093701134804" lon="3.1851046827260765" width="350" height="350" controls="large">
42.249093701134804, 3.1851046827260765
Castell de la Trinitat
</googlemap>

==Situació==
Punta Poncella

==Com arribar-hi==
Sortir de Roses per la carretera principal, vora la mar, en direcció al far. Sobre mateix d'aquest es veuen les ruïnes del castell, una gran construcció que no es correspon amb un castell medieval típic, sinó amb un fort preparat per a armes de gran calibre.

==Objectes de protecció==
[[Imatge:trinitat6.jpg|350px|thumb|dreta|Inscripcions a les parets]]
Volum, planta i alçat del castell.

Estructures conservades:murs perimetrals, de distribució interior vertical, de compartimentació interna horitzontal, cisterna, etc.

Entorn del castell coindidint amb les vessants del puig.

Àrea de protecció i separació de la zona urbanitzada.

==Bibliografia==
* "Les pedres parlen. La Ciutadella de Roses". David Pujol i Fabrelles. 1999.

Castell de la Trinitat

2009-07-27T15:06:01Z

83.60.64.214:

[[Categoria: Segles XVI i XVII]]
[[Imatge:trinitat.jpg|350px|thumb|dreta|Imatge aèria del Castell de la Trinitat]]
[[Imatge:trinitatmar.jpg|350px|thumb|dreta|Castell de la Trinitat]]

Castell situat al sector sud de la badia de Roses, en un punt elevat al vessant sud del puig Rom i que acaba a la punta de la Poncella. Va substituir una antiga torre de probable origen medieval que havia quedat obsoleta i el seu principal ús era defensar l'entrada del port.

És un dels primeres exemples de fortalesa d'artilleria de costa i un edifici innovador respecte a l'època en què va ser concebut i construït. El 1544 es van iniciar les obres de la seva construcció, per ordre del rei Carles I, per tal de defensar la badia. El 1553 el perímetre murat ja està construït i faltava edificar l'interior.

<blockquote>Entra en combat per primera vegada l'any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontar-se als pirates de Barberia (argelins) va ésser la seva missión fins a la segona meitat del segle XVII, en què les guerres amb França feren d'ell, junt amb la Ciutadella, peces cobejades per la seva situació estratègica. L'any 1645 fou pres per primera vegada, quan la seva guarnició es va rendir a l'exèrcit francès del comte Duplesis. Però el seu fet d'armes més important es registra en la Guerra Gran, quan resistí el setge dels republicans francesos, amb la Ciutadella, setge que comença a finals de novembre de 1794. Sobre d'ell dispararen centenars de bales i bombes, especialment de les bateries que tenien instal.lades al Puig-Rom. A principis de gener de 1795, amb bretxa oberta a les seves gruixudes muralles, la guarnició l'abandonà a la nit, després d'inutilitzar l'artilleria. Reparat després d'aquesta contesa, fou ocupat pels napoleònics en la Guerra de la Independència, i per aquesta raó va ésser canonejat diverses vegades per la marina anglesa.<ref>"Castells Medievals". Ferran del Campo i Jordà. Guies del Patrimoni Comarcal, 4</ref></blockquote>

El 1814 va ser volat pels anglesos, que no podien protegir la guarnició que el defensava de l'atac de les tropes franceses.

==La defensa==
[[Imatge:trinitat2.jpg|350px|thumb|dreta|Mur del castell]]
És un castell en forma d'estrella de quatre puntes, que reben els noms, segons l'orientació, de Roses, de sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat. La planta estrellada es completa amb una estructura de defensa de la porta situada al sector noroest que forma una altra punta.

Actualment es conserva gran part dels murs perimetrals. Al sector de tramuntana es conserva, en gran alçada, el revellí que protegia la porta i que està format per una punta o un espai obert situat a davant de la porta interior, un reducte o una construcció que dóna a l'exterior i al qual s'accedeix des de la punta per una escala que només conserva els primeres esglaons, i, finalment, un esperó que abraça els dos elements abans esmentats i que forma una mena de passadís, paral·lel al parament sudoest del castell, amb parets que trenquen el recorregut lineal. En aquesta part es conserven restes del paviment empedrat i altres estructures que completaven la defensa.

Des de l'exterior es poden veure les troneres obertes als angles que formen les puntes de l'estrella. També es conserva, a una altura considerable del pany de muralla de llevant, una obertura que donava probablement a una garita de la que es conserva el basament en forma de cargol cònic. Les cantonades externes de les puntes estan construïdes amb carreus treballats amb forma corba que tenen un gruix igual. El perfil de les muralles és atalussat.

==L'interior==
[[Imatge:trinitat3.jpg|350px|thumb|dreta|Interior]]
[[Imatge:trinitat4.jpg|350px|thumb|dreta|Accés a cambra del castell]]
[[Imatge:trinitat5.jpg|350px|thumb|dreta|castell]]

Per accedir a l'interior del castell s'han de traspassar tres portes. La primera i més exterior és la del revellí. La intermèdia és la que dóna a l'espai obert de la punta; és una porta d'arc de mig punt fet amb carreus regulars que ha estat reconstruït parcialment amb obra de rajola. Finalment, hi ha la porta principal del castell que presenta les mateixes característiques estilístiques que la precedent.

A l'interior del castell les estructures estan completament enrunades. No es conserva res de l'estructura original; tot està cobert de grans blocs de parament procedents de la voladura del castell, fet pel qual no es recomana visitar-lo amb grups escolars. A les parets es veuen senyals dels nivells de sòl, de les voltes, etc. que permeten fer-se una idea de la distribució d'espais.

Originàriament el castell estava estructurat en tres plataformes de superfície decreixent en alçada. El primer nivell era un espai destinat a l'allotjament del presidi o guarnició habitual de soldats, cisternes, latrines, etc. A sobre, a l'altura de la porta d'entrada hi havia una gran plataforma que ocupava la meitat de migdia i on s'instal·lava l'armament que tenia sortida a través de troneres descobertes. En aquest mateix nivell però del cantó de tramuntana hi havia els elements defensius de la porta, una presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior, la de menor superfície, hi havia l'església i altres estances.

==Notes==
<references/>

==Localització==
===Coordenades===
* '''UTM''': X=4677450 Y=515270
*''' GPS''': 42° 14' 56.74" N 3° 11' 6.38" E
* '''Decimal''': Lat. 42.249093701134804 Lon. 3.1851046827260765

===Mapa===
<googlemap version="0.9" lat="42.249093701134804" lon="3.1851046827260765" width="350" height="350" controls="large">
42.249093701134804, 3.1851046827260765
Castell de la Trinitat
</googlemap>

==Situació==
Punta Poncella

==Com arribar-hi==
Sortir de Roses per la carretera principal, vora la mar, en direcció al far. Sobre mateix d'aquest es veuen les ruïnes del castell, una gran construcció que no es correspon amb un castell medieval típic, sinó amb un fort preparat per a armes de gran calibre.

==Objectes de protecció==
[[Imatge:trinitat6.jpg|350px|thumb|dreta|Inscripcions a les parets]]
Volum, planta i alçat del castell.

Estructures conservades:murs perimetrals, de distribució interior vertical, de compartimentació interna horitzontal, cisterna, etc.

Entorn del castell coindidint amb les vessants del puig.

Àrea de protecció i separació de la zona urbanitzada.

==Bibliografia==
* "Les pedres parlen. La Ciutadella de Roses". David Pujol i Fabrelles. 1999.

Categoria:Rosinques i rosincs

2009-07-27T13:14:38Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «Rosinques i rosincs».

Rosinques i rosincs

Ramon Margalef Llambrich

2009-07-27T11:58:29Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a l'Estartit el 1915. Des dels 12 anys el mar ha estat el seu ofici i la seva devoció. Era patró de barca. En Ramon recorda t'enemistat que…».

<blockquote><poem>Va néixer a l'Estartit el 1915. Des dels 12 anys el mar ha estat el seu ofici i la seva devoció. Era patró de barca. En Ramon recorda t'enemistat que ni havia entre els de Roses i els de l'EscaLa. Hi havia baralles entre els pescadors de les barques per aconseguir pescar a Cala Montjoi i a La Petosa, a la zona compresa entre Cap Norfeu i Falconera. Ha estat un gran pescador. La mar i la barca han estat tan lligats a la seva vida que els dies que no anava a pescar els passava fent vaixells en miniatura. El tipus de barca que fa és l'anomenada parella, dita així perquè anaven sempre de dues en dues.

Tot i la seva edat, el seu cos encara manté la força dels mariners, i la seva salut és bona. Això fa que encara avui dia sigui un gran lector, a qui sobretot agraden les novel.les d'aventures, de viatges i de perills. Ell mateix explica que en diverses ocasions la seva vida ha estat en perill. Una vegada, ell i un company van caure de la barca, van quedar atrapats en un dels laterats i els va enganxar la xarxa. Ouan La barca baixava, Ells s'enfonsaven a l'aigua; quan pujava, ells podien respirar. "Per un moment, vaig mig perdre la consciència. Vaig veure una cosa dolça i unes llunetes", comenta.

Durant La Guerra Civil, ell estava destinat al guardacostes Francisco i van ferir·lo en un bombardeig. Té dues ferides de guerra a causa de les quals va estar divuit meses a Cartagena sense poder tornar a Roses.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: Devoció]]

Carlos D'Acuña Moya

2009-07-27T11:36:59Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a Higuera la Real, província de Badajoz, el 1914. El seu pare era contractista d'obres. Va arribar a Roses quan va acabar la guerra, com a s…».

<blockquote><poem>Va néixer a Higuera la Real, província de Badajoz, el 1914. El seu pare era contractista d'obres. Va arribar a Roses quan va acabar la guerra, com a sergent de l'exèrcit, i fou l'encarregat de la recuperació del material de guerra d'aquesta zona. Es va casar amb una noia de Cabanes, la Rogelia Llensa Mis, i van tenir un fill, en Lluís.

Després de la guerra va començar a treballar com a guarda jurat i administrador de la propietat de Roses del senyor Miquel Mateu Pla. anomenada el Grau de Roses, actualment urbanització Santa Margarida. En Carlos recorda que a la zona, que es comunicava amb el mar, hi havia diversos vivers de marisc i que no hi havia carretera. "Toda la zona era pantanosa y se tenía que ir con botas de agua", comenta. A la fi dels anys 60 el senyor Mateu va començar a vendre la zona per parcel-les i es va començar a urbanitzar.

En Carlos era l'encarregat dels vivers de musclos i els repartia per la majoria dels bars de Roses i també a particulars, ja que els musclos del Grau de Roses tenien bona fama. A més, a les nits d'hivern, havia anat a pescar l'angula allà mateix. Recorda que una nit va enxampar l'alcalde de Castelló i un amic seu robant musclos. Ell ho va veure i anaren a judici, però després li ho va perdonar i la denuncia no va prosperar. Hi afegeix: "La verdad es que se pasaba mucha hambre; mucha gente iba allí para coger algún pescado para poder comer. Yo conseguía trabajo para mucha gente de Roses. Además, el señor Mateu era una persona excepcional, de gran humanidad. Era todo un caballero, hablaba con todo el mundo, fuese rico o pobre, y siempre estaba dispuesto a ayudar a la gente. Era una persona buena y sencilla." Ho comenta, mentre treu el mocador per eixugar-se les llàgrimes que li regalimen dels ulls. El senyor Mateu havia estat embaixador d'Espanya a França i president de la Caixa de Pensions. Tot seguit, continua recordant: "Después todo fue cambiando, poco a poco. Hacia el año 50 empezó a llegar la gasolina y las barcas, que hasta entonces pescaban sin motor. Empezaron a tener un cupo de gasolina y podían ir a pescar más lejos. También el turismo hizo cambiar mucho el pueblo." <ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]

Jacint Berta Ribas

2009-07-27T11:21:24Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1913. El seu pare era l'encarregat de la pedrera de marbre blanc que hi havia al Lledó, prop de Falconera. "El marbre es treballava allà mateix i era transportat fins a Roses on, setmanalment, venia un vaixell que el portava cap a Barcelona", ens explica.

Abans de la guerra, havia treballat com a aprenent de mecànic amb el senyor Antonio Serra i, després, com a conductor d'autocars de línia regular. Durant la guerra va voltar molt. Va començar al front d'Aragó, molt a prop de Terol. Després va anar a Madrid per reorganitzar-se. Amb els companys, tornaren a Catalunya, a Agramunt i a Organyà, i van acabar a Puigcerdà. De Puigcerdà van creuar la frontera cap a França i marxaren cap a la costa de Saint-Cyprien.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, els gendarmes es van presentar a la casa on vivia dient-li que, l'endemà, estigués llest perquè vindrien a buscar-lo. Aquella mateixa nit, espantat pel pressentiment d'un viatge sense return, va fugir cap a la muntanya, va passar per Banyuls i sortí entre Espolla i Rabós. Li van deixar una bicicleta i arribà, per fi, a Roses l'endemà. En Cinto va ser empresonat i fou portat al camp de concentració de Figueres. "El camp es deia la Carbonera, i era al carrer Progrés de Figueres", recorda. El seu germà, en Francesc, va portar l'aval i va poder tornar a Casa.

Va començar a treballar de transportista, feina que combinava amb la compra de peix i la seva posterior venta a Figueres i, fins i tot, a Girona. Més tard, va tornar a la companyia d'autocars, es va comprar un cotxe, un Buick, i durant dos anys va fer de taxista. Quan es va retirar li agradava anar a ajudar els seus fills al taller mecànic sempre que podia. La seva gran afició ha estat sempre el futbol. "Quan era jove jugava amb el Roses, era davanter Centre", conclou. <ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]

Jacint Berta Ribas

2009-07-27T11:21:01Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1913. El seu pare era l'encarregat de la pedrera de marbre blanc que hi havia al Lledó, prop de Falconera. "El marbre es treballa…».

<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1913. El seu pare era l'encarregat de la pedrera de marbre blanc que hi havia al Lledó, prop de Falconera. "El marbre es treballava allà mateix i era transportat fins a Roses on, setmanalment, venia un vaixell que el portava cap a Barcelona", ens explica.

Abans de la guerra, havia treballat com a aprenent de mecànic amb el senyor Antonio Serra i, després, com a conductor d'autocars de línia regular. Durant la guerra va voltar molt. Va començar al front d'Aragó, molt a prop de Terol. Després va anar a Madrid per reorganitzar-se. Amb els companys, tornaren a Catalunya, a Agramunt i a Organyà, i van acabar a Puigcerdà. De Puigcerdà van creuar la frontera cap a França i marxaren cap a la costa de Saint-Cyprien.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, els gendarmes es van presentar a la casa on vivia dient-li que, l'endemà, estigués llest perquè vindrien a buscar-lo. Aquella mateixa nit, espantat pel pressentiment d'un viatge sense return, va fugir cap a la muntanya, va passar per Banyuls i sortí entre Espolla i Rabós. Li van deixar una bicicleta i arribà, per fi, a Roses l'endemà. En Cinto va ser empresonat i fou portat al camp de concentració de Figueres. "El Camp es deia la Carbonera, i era al carrer Progrés de Figueres", recorda. El seu germà, en Francesc, va portar l'aval i va poder tornar a Casa.

Va començar a treballar de transportista, feina que combinava amb la compra de peix i la seva posterior venta a Figueres i, fins i tot, a Girona. Més tard, va tornar a la companyia d'autocars, es va comprar un cotxe, un Buick, i durant dos anys va fer de taxista. Quan es va retirar li agradava anar a ajudar els seus fills al taller mecànic sempre que podia. La seva gran afició ha estat sempre el futbol. "Quan era jove jugava amb el Roses, era davanter Centre", conclou. <ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]

Casimira Gil Sotero

2009-07-27T11:13:33Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a prop d'Ourense, a Galicia, el 1912. La seva família es dedicava al camp, tenia terres i el seu ofici fou la costura. Es va casar i va viure tranquil·lament al poble fins que va esclatar la guerra. Tot va canviar aleshores. El seu home era mestre d'escola, d'una escola mixta, i fou perseguit amb una ordre de captura, sota pena de mort. En assabentar-se'n, ella va anar a casa dels seus pares i els va deixar els seus dos fills, un de 2 anys i mig i l'altre de 14 mesos, i es va reunir amb el seu home aquella mateixa nit al bosc. Van creuar la frontera amb Portugal, amagats per la foscor de la nit, però a Portugal els van detenir i el seu marit fou arrestat. Van estar divuit anys separats, set dels quals no van tenir cap mena de comunicació. Molta gent li deia que el seu home era mort, però ella sempre va dir que no.

Durant el presidi del seu home a Portugal, ella vivia amb els seus pares i l'anava a veure sempre que podia. Però anys després Madrid va firmar un tractat amb Portugal i els presos espanyols foren deportats a Madrid, primer, i després a França. Va estar en diferents camps de concentració francesos i, més tard, el van portar a treballar en un altre camp, a Alemanya.

Després de moltes penúries es van retrobar a França, on van tornar a viure junts. Quan van poder tornar a Espanya van anara Barcelona i el seu home va publicar un llibre on recull totes les seves vivències. És precisament durant aquesta estada a Barcelona que coneixen Roses. Van venir a la població a passar·hi uns dies i els va agradar molt. Es van comprar un pis i es van establir a Roses definitivament. El lloc, per ells, tenia l'avantatge que estava ben bé al mig de la família. Uns eren a França i els altres, a Galicia.

El seu home va morir fa deu anys, però ella continua a Roses perquè, segons explica, aquí la gent es molt bona i molt acollidora, i sempre hi ha mantingut una bona relació. Segons diu, el millor de Roses són les persones que hi viuen, la seva gent. Persona de gran vitalitat, li agrada molt la muntanya i passejar per la platja.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Esperança]]

Casimira Gil Sotero

2009-07-27T11:13:05Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a prop d'Ourense, a Galicia, el 1912. La seva família es dedicava al camp, tenia terres i el seu ofici fou la costura. Es va casar i va viur…».

<blockquote><poem>Va néixer a prop d'Ourense, a Galicia, el 1912. La seva família es dedicava al camp, tenia terres i el seu ofici fou la costura. Es va casar i va viure tranquil·lament al poble fins que va esclatar la guerra. Tot va canviar aleshores. El seu home era mestre d'escola, d'una escola mixta, i fou perseguit amb una ordre de captura, sota pena de mort. En assabentar-se'n, ella va anar a casa dels seus pares i els va deixar els seus dos fills, un de 2 anys i mig i l'altre de 14 mesos, i es va reunir amb el seu home aquella mateixa nit al bosc. Van creuar la frontera amb Portugal, amagats per la foscor de la nit, però a Portugal els van detenir i el seu marit fou arrestat. Van estar divuit anys separats, set dels quals no van tenir cap mena de comunicació. Molta gent li deia que el seu home era mort, però ella sempre va dir que no.

Durant el presidi del seu home a Portugal, ella vivia amb els seus pares i l'anava a veure sempre que podia. Però anys després Madrid va firmar un tractat amb Portugal i els presos espanyols foren deportats a Madrid, primer, i després a França. Va estar en diferents camps de concentració francesos i, més tard, el van portar a treballar en un altre Camp, a Alemanya.

Després de moltes penúries es van retrobar a França, on van tornar a viure junts. Quan van poder tornar a Espanya van anara Barcelona i el seu home va publicar un llibre on recull totes les seves vivències. És precisament durant aquesta estada a Barcelona que coneixen Roses. Van venir a la població a passar·hi uns dies i els va agradar molt. Es van comprar un pis i es van establir a Roses definitivament. El lloc, per ells, tenia l'avantatge que estava ben bé al mig de la família. Uns eren a França i els altres, a Galicia.

El seu home va morir fa deu anys, però ella continua a Roses perquè, segons explica, aquí la gent es molt bona i molt acollidora, i sempre hi ha mantingut una bona relació. Segons diu, el millor de Roses són les persones que hi viuen, la seva gent. Persona de gran vitalitat, li agrada molt la muntanya i passejar per la platja.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Esperança]]

Maria Marés Ribas

2009-07-27T09:56:38Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1911. El seu pare era pescador. Als 15 anys va anar al Masnou a servir en una casa particular. Era la més gran de quatre germanes i es va casar amb un pescador de Roses, en Ramon Callís, que treballava a la barca d'en Serrano. Van tenir una filla i un fill, que va morir en un accident de cotxe.

Durant la guerra, el seu home fou empresonat i enviat al camp de concentració de Pamplona, on va estar fins que gràcies al senyor Pio, el farmacèutic que hi havia a Roses, el van poder alliberar. De gran, a la Maria li agradava molt anar d'excursió. Va anar tres vegades a Barcelona i a Montserrat, indret que la va fascinar. També li agradava el teatre. "Recordo que, quan la meva filla tenia cinc mesos, va venir la Mari Sampere a Roses i vam anar a veure―la actuar a la sala de can Badosa", comenta. Quan va morir el seu home, va anar a viure amb el seu fill i, quan aquest va morir, va anar a casa de la seva filla.

La Maria té una gran memòria i recorda, com tots els que el van viure, el bombardeig del ''Canarias''. Pel que fa a la guerra, diu: "Durant la guerra, nosaltres no vam passar gana perquè teníem un hort. Amb el que en trèiem i el que pescàvem sempre hi havia alguna cosa per menjar. La postguerra va ser mes dura. Eren temps de murris. Recordo quan van començar a arribar els anomenats culs blancs de Barcelona. Els vèiem venir pel camp amb els seus vestits blancs. N'hi havia per riure." Riu amb un gran sentit de l'humor i un somriure juvenil.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El turisme]]

Maria Marés Ribas

2009-07-27T09:56:17Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1911. El seu pare era pescador. Als 15 anys va anar al Masnou a servir en una casa particular. Era la més gran de quatre germanes…».

<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1911. El seu pare era pescador. Als 15 anys va anar al Masnou a servir en una casa particular. Era la més gran de quatre germanes i es va casar amb un pescador de Roses, en Ramon Callís, que treballava a la barca d'en Serrano. Van tenir una filla i un fill, que va morir en un accident de cotxe.

Durant la guerra, el seu home fou empresonat i enviat al camp de concentració de Pamplona, on va estar fins que gràcies al senyor Pio, el farmacèutic que hi havia a Roses, el van poder alliberar. De gran, a la Maria li agradava molt anar d'excursió. Va anar tres vegades a Barcelona i a Montserrat, indret que la va fascinar. També li agradava el teatre. "Recordo que, quan la meva filla tenia cinc mesos, va venir la Mari Sampere a Roses i vam anar a veure―la actuar a la sala de can Badosa", comenta. Quan va morir el seu home, va anar a viure amb el seu fill i, quan aquest va morir, va
anara a casa de la seva filla.

La Maria té una gran memòria i recorda, com tots els que el van viure, el bombardeig del ''Canarias''. Pel que fa a la guerra, diu: "Durant la guerra, nosaltres no vam passar gana perquè teníem un hort. Amb el que en trèiem i el que pescàvem sempre hi havia alguna cosa per menjar. La postguerra va ser mes dura. Eren temps de murris. Recordo quan van començar a arribar els anomenats culs blancs de Barcelona. Els vèiem venir pel camp amb els seus vestits blancs. N'hi
havia per riure." Riu amb un gran sentit de l'humor i un somriure juvenil.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El turisme]]

Batista Marrase Domènech

2009-07-27T09:49:31Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a l'Ametlla de Mar, a Tarragona, el 1911. La seva família es dedicava a la pesca i ell tambe va treballar al mar. Fou patró a la barca anomenada la Cacatua i també va anar a la pesca del calamar fins als 84 anys, amb el seu bot Mercè, propietat ara del seu fill. El lloc on más li agradava anar amb la barqueta era a cap Blanc, vora la Rostella. També anava sovint a Falconera. Se'n recorda molt, d'aquells anys...

També dels anys de la Guerra Civil. Durant la guerra va anar a l'Ebre, el van fer presoner i el van portar a Utrilla, a Pamplona. "Recordo que una vegada, a les trinxeres, un noi volia canviar de lloc. Li vaig cedir el meu i el van matar. El van partir per la meitat. Sí noi, me'n recordo molt, de la guerra", explica.

Va arribar a Roses el 1932 i també va viure el bombardeig del ''Canarias'': "El nostre vaixell va entrar al port al costal del Canarias. Veníem de pescar del Cap de Creus. El Canarias es va aturar. Nosaltres vam arribar a port i vam amarrar el nostre vaixell i, quan en baixàvem, el Canarias començà a disparar. Vam marxar corrents. Nosaltres vam anar a Garriguella. El Canarias va disparar tambe a l'Alcàntara, un vaixell de guerra, i el va destrossar".

I afegeix: "Però, el que ens feia más por eren els avions. Sovint bombardejaven el poble. També recordo quan van enfonsar un vapor a Norfeu que, per cert, encara hi es. En van treure tres homes morts." Diu que no recorda les coses d'ara, però d'abans podria explicar- ho tot.

A en Batista li agradava molt el bàsquet. Anaven a jugar a la sala de ball de la SUF, on els americaris els n'ensenyaven. Sobre els americans, en guarda un bon record: "El 1956 va ser l'anomenat any de la fred, el poble ho va passar malament, però ells es van portar molt bé."<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Bombardejos]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]

Batista Marrase Domènech

2009-07-27T09:49:15Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a l'Ametlla de Mar, a Tarragona, el 1911. La seva família es dedicava a la pesca i ell tambe va treballar al mar. Fou patró a la barca anomenada la Cacatua i també va anar a la pesca del calamar fins als 84 anys, amb el seu bot Mercè, propietat ara del seu fill. El lloc on más li agradava anar amb la barqueta era a cap Blanc, vora la Rostella. També anava sovint a Falconera. Se'n recorda molt, d'aquells anys...

També dels anys de la Guerra Civil. Durant la guerra va anar a l'Ebre, el van fer presoner i el van portar a Utrilla, a Pamplona. "Recordo que una vegada, a les trinxeres, un noi volia canviar de lloc. Li vaig cedir el meu i el van matar. El van
partir per la meitat. Sí noi, me'n recordo molt, de la guerra", explica.

Va arribar a Roses el 1932 i també va viure el bombardeig del ''Canarias'': "El nostre vaixell va entrar al port al costal del Canarias. Veníem de pescar del Cap de Creus. El Canarias es va aturar. Nosaltres vam arribar a port i vam amarrar el nostre vaixell i, quan en baixàvem, el Canarias començà a disparar. Vam marxar corrents. Nosaltres vam anar a Garriguella. El Canarias va disparar tambe a l'Alcàntara, un vaixell de guerra, i el va destrossar".

I afegeix: "Però, el que ens feia más por eren els avions. Sovint bombardejaven el poble. També recordo quan van enfonsar un vapor a Norfeu que, per cert, encara hi es. En van treure tres homes morts." Diu que no recorda les coses d'ara, però d'abans podria explicar- ho tot.

A en Batista li agradava molt el bàsquet. Anaven a jugar a la sala de ball de la SUF, on els americaris els n'ensenyaven. Sobre els americans, en guarda un bon record: "El 1956 va ser l'anomenat any de la fred, el poble ho va passar malament, però ells es van portar molt bé."<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Bombardejos]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]

Batista Marrase Domènech

2009-07-27T09:48:20Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «Va néixer a l'Ametlla de Mar, a Tarragona, el 1911. La seva família es dedicava a la pesca i ell tambe va treballar al mar. Fou patró a la barca anomenada la Cacatua i…».

Va néixer a l'Ametlla de Mar, a Tarragona, el 1911. La seva família es dedicava a la pesca i ell tambe va treballar al mar. Fou patró a la barca anomenada la Cacatua i també va anar a la pesca del calamar fins als 84 anys, amb el seu bot Mercè, propietat ara del seu fill. El lloc on más li agradava anar amb la barqueta era a cap Blanc, vora la Rostella. També anava sovint a Falconera. Se'n recorda molt, d'aquells anys...

També dels anys de la Guerra Civil. Durant la guerra va anar a l'Ebre, el van fer presoner i el van portar a Utrilla, a Pamplona. "Recordo que una vegada, a les trinxeres, un noi volia canviar de lloc. Li vaig cedir el meu i el van matar. El van
partir per la meitat. Sí noi, me'n recordo molt, de la guerra", explica.

Va arribar a Roses el 1932 i també va viure el bombardeig del ''Canarias'': "El nostre vaixell va entrar al port al costal del Canarias. Veníem de pescar del Cap de Creus. El Canarias es va aturar. Nosaltres vam arribar a port i vam amarrar el nostre vaixell i, quan en baixàvem, el Canarias començà a disparar. Vam marxar corrents. Nosaltres vam anar a Garriguella. El Canarias va disparar tambe a l'Alcàntara, un vaixell de guerra, i el va destrossar".

I afegeix: "Però, el que ens feia más por eren els avions. Sovint bombardejaven el poble. També recordo quan van enfonsar un vapor a Norfeu que, per cert, encara hi es. En van treure tres homes morts." Diu que no recorda les coses d'ara, però d'abans podria explicar- ho tot.

A en Batista li agradava molt el bàsquet. Anaven a jugar a la sala de ball de la SUF, on els americaris els n'ensenyaven. Sobre els americans, en guarda un bon record: "El 1956 va ser l'anomenat any de la fred, el poble ho va passar malament, però ells es van portar molt bé."<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Bombardejos]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]

Manolo Fontes Corbeto

2009-07-27T09:36:32Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a Vinarós, Castelló de la Plana, el 1910. Durant la Guerra Civil fou tinent. Va anar al front de l'Ebre i, després, a Lleida. Ens explica que a Fraga va tenir molta sort. A alguns dels seus companys els van matar, però ell tenia un familiar que va poder intercedir a favor seu i es va salvar d'una mort segura. D'aquells anys, en Manolo es recorda molt de Don Vicente, que fou ajudant de marina, de qui, tot rient, explica que "era un senyor a qui agradava molt el tiberi i tenia uns pollastres boníssims."

Quan va arribar de la guerra es va posar a treballar pel seu compte en la construcció. Venia d'una família de constructors i sempre ha estat un bon paleta. Als anys 60, va fer molts xalets cap a Canyelles Petites: "El primer xalet que vaig fer a Canyelles fou el xalet d'en Jaume Deulofeu, conegut com en Modesto. Portava el material per mar amb la teranyina perquè no hi havia carretera." Durant els anys 60 i 70, amb el gran boom turístic i constructor, va construir molt a Roses. Sempre va tenir molta feina. El venien a buscar perquè sabien del seu bon ofici.

Però la seva gran afició, per la qual el coneixien més, era per ser un gran caçador. Encara conserva fotografies de quan anaven a caçar. En una el podem veure amb el marquès de Vielha, en Xarrich, i d'altres. També tenia gossos de caça i, d'una manera especial, es recorda d'en Xarlot, que fou un gos excepcional.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El turisme]]

Manolo Fontes Corbeto

2009-07-27T09:36:02Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a Vinarós, Castelló de la Plana, el 1910. Durant la Guerra Civil fou tinent. Va anar al front de l'Ebre i, després, a Lleida. Ens explica …».

<blockquote><poem>Va néixer a Vinarós, Castelló de la Plana, el 1910. Durant la Guerra Civil fou tinent. Va anar al front de l'Ebre i, després, a Lleida. Ens explica que a Fraga va tenir molta sort. A alguns dels seus companys els van matar, però ell tenia un familiar que va poder intercedir a favor seu i es va salvar d'una mort segura. D'aquells anys, en Manolo es recorda molt de Don Vicente, que fou ajudant de marina, de qui, tot rient, explica que "era un senyor a qui agradava molt el tiberi i tenia uns pollastres boníssims."

Quan va arribar de la guerra es va posar a treballar pel seu compte en la construcció. Venia d'una família de constructors i sempre ha estat un bon paleta. Als anys 60, va fer molts xalets cap a Canyelles Petites: "El primer xalet que vaig fer a Canyelles fou el xalet d'en Jaume Deulofeu, conegut com en Modesto. Portava el material per mar amb la teranyina perquè no hi havia carretera." Durant els anys 60 i 70, amb el gran boom turístic i constructor, va construir molt a Roses. Sempre va tenir molta feina. El venien a buscar perquè sabien del seu bon ofici.

Però la seva gran afició, per la qual el coneixien més, era per ser un gran caçador. Encara conserva fotografies de quan anaven a caçar en una, el podem veure amb el marquès de Vielha, en Xarrich, i d'altres. També tenia gossos de caça i, d'una manera especial, es recorda d'en Xarlot, que fou un gos excepcional.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El turisme]]

Cecilie Römer

2009-07-27T09:31:05Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a Polònia el 1910. Quan va venir de vacances per primera vegada a Espanya, la va meravellar la climatologia d'aquí, especialment el sol. Va decidir venir a viure a la zona i el 1962 hi va comprar un xalet. La compra va resultar una estafa. Li van prometre que la casa estaria construïda en una data determinada, però, quan va acabar el termini d'entrega, encara no havien ni començat. Va estar vivint al terreny, sense casa, ella sola, fins que els obrers la van acabar.

La Cecilie parla de l'evolució que ha sofert Roses, en aquests anys, i Espanya, en general. El seu primer marit no volia venir a Espanya, però amb els anys es van separar i ella va decidir venir-hi. Una de les coses que la van atreure de Catalunya va ser l'idioma, ja que el català té una fonètica molt semblant al Polonès. Després, van venir―hi a viure les seves dues fílles. Una d'elles està casada amb un espanyol.

La Cecilie treballava com a periodista per a una publicació alemanya. Ella s'ocupava de la secció de nutrició natural. Sempre li ha agradat molt la natura. Tal i com comenta: "No voy nunca al médico, por eso tengo buena salud.'‛ També li agraden molt les plantes, el seu jardí.

Conclou: "Mis recuerdos de Roses son los agujeros en las carreteras. Cuando llegaba en coche todo era oscuridad, no había ni una sola luz... Ahora todo ha cambiado, para bien, por supuesto. Se ha modernizado; ahora España sí es Europa."<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: El turisme]]

Cecilie Römer

2009-07-27T09:30:37Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a Polònia el 1910. Quan va venir de vacances per primera vegada a Espanya, la va meravellar la climatologia d'aquí, especialment el sol. Va…».

<blockquote><poem>Va néixer a Polònia el 1910. Quan va venir de vacances per primera vegada a Espanya, la va meravellar la climatologia d'aquí, especialment el sol. Va decidir venir a viure a la zona i el 1962 hi va comprar un xalet. La compra va resultar una estafa. Li van prometre que la casa estaria construïda en una data determinada, però, quan va acabar el termini d'entrega, encara no havien ni començat. Va estar vivint al terreny, sense casa, ella sola, fins que els obrers la van acabar.

La Cecilie parla de l'evolució que ha sofert Roses, en aquests anys, i Espanya, en general. El seu primer marit no volia venir a Espanya, però amb els anys es van separar i ella va decidir venir-hi. Una de les coses que la van atreure de Catalunya va ser l'idioma, ja que el català té una fonètica molt semblant al Polonès. Després, van venir―hi a viure les seves dues fílles. Una d'elles està casada amb un espanyol.

La Cecilie treballava com a periodista per a una publicació alemanya. Ella s'ocupava de la secció de nutrició natural. Sempre li ha agradat molt la natura. Tal i com comenta: "No voy nunca al médico, por eso tengo buena salud.'‛ També li
agraden molt les plantes, el seu jardí.

Conclou: "Mis recuerdos de Roses son los agujeros en las carreteras. Cuando llegaba en coche todo era oscuridad, no había ni una sola luz... Ahora todo ha cambiado, para bien, por supuesto. Se ha modernizado; ahora España sí es Europa."<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: El turisme]]

Anna Berta Ribas

2009-07-27T09:22:04Z

83.60.64.214:

<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1908. Acompanyada de la seva filla, l'Anna ens explica que el seu pare va ser encarregat de la pedrera del Lledó, prop de Falconera. Ella havia anat, com moltes dones de la seva generació, a cosir. Era molt alta i molt bona balladora. Havia ballat molt quan era jove. Es recorda del ball de la Flor de Maig. Fins fa uns anys
anava cada diumenge a jugar a la quina al pòsit de pescadors. És molt simpàtica i sempre li ha agradat el contacte amb la gent, la qual cosa es nota només de parlar cinc minuts amb ella. L'Anna explica com va viure el temps de l'estraperlo d'una forma apassionada i divertida. Se'n recorda, d'aquell temps, de quan anavern a Castelló, a Fortià i a Sant Pere Pescador, i canviaven les coses que portaven per mongetes. Després anaven a Portbou i les canviaven per oli, sucre, farina...

Recorda que, una vegada que anava a Portbou amb autobús, portava un davantal que estava cosit per la part de davant en set fileres, a l'interior de les quals portava sucre. En el moment en què el capita de la Guàrdia Civil feia el control habitual, pujant a l'autocar, se li va trencar una de les vetes i el sucre va començar a caure―li als peus. Per sort, un home que hi havia al costat va deixar caure el diari a terra i el capita no ho va veure; o potser sí, però no va dir res. Explica que
ells anaven fins a Portbou i esperaven els francesos, que hi arribaven de diversos llocs. Era el punt de trobada.

A l'Anna sempre li ha agradat molt viatjar. El 1989, va passejar amb gòndola per Venecia. Ha estat a llocs molt diversos. Ha recorregut tot Espanya, ha anat dues vegades a Paris i tres vegades a Itàlia. Ha conegut a dos papes, Pau VI i Joan Pau II. A aquest darrer va tenir l'ocasió de donar-li la mà. També, es clar, intentava no perdre's cap de les excursions que s'organitzaven des del Casal, a Cantàbria, Granada o al Delta de l'Ebre.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Por]]

Anna Berta Ribas

2009-07-27T09:21:46Z

83.60.64.214: Es crea la pàgina amb «<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1908. Acompanyada de la seva filla, l'Anna ens explica que el seu pare va ser encarregat de la pedrera del Lledó, prop de Falcone…».

<blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1908. Acompanyada de la seva filla, l'Anna ens explica que el seu pare va ser encarregat de la pedrera del Lledó, prop de Falconera. Ella havia anat, com moltes dones de la seva generació, a cosir. Era molt alta i molt bona balladora. Havia ballat molt quan era jove. Es recorda del ball de la Flor de Maig. Fins fa uns anys
anava cada diumenge a jugar a la quina al pòsit de pescadors. És molt simpàtica i sempre li ha agradat el contacte amb la gent, la qual cosa es nota només de parlar cinc minuts amb ella. L'Anna explica com va viure el temps de l'estraperlo d'una forma apassionada i divertida. Se'n recorda, d'aquell temps, de quan anavern a Castelló, a Fortià i a Sant Pere Pescador, i canviaven les coses que portaven per mongetes. Després anaven a Portbou i les canviaven per oli, sucre, farina...

Recorda que, una vegada que anava a Portbou amb autobús, portava un davantal que estava cosit per la part de davant en set fileres, a l'interior de les quals portava Sucre. En el moment en què el capita de la Guàrdia Civil feia el control habitual, pujant a l'autocar, se li va trencar una de les vetes i el sucre va començar a caure―li als peus. Per sort, un home que hi havia al costat va deixar caure el diari a terra i el capita no ho va veure; o potser sí, però no va dir res. Explica que
ells anaven fins a Portbou i esperaven els francesos, que hi arribaven de diversos llocs. Era el punt de trobada.

A l'Anna sempre li ha agradat molt viatjar. El 1989, va passejar amb gòndola per Venecia. Ha estat a llocs molt diversos. Ha recorregut tot Espanya, ha anat dues vegades a Paris i tres vegades a Itàlia. Ha conegut a dos papes, Pau VI i Joan Pau II. A aquest darrer va tenir l'ocasió de donar-li la mà. També, es clar, intentava no perdre's cap de les excursions que s'organitzaven des del Casal, a Cantàbria, Granada o al Delta de l'Ebre.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Por]]