Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

Agustí Falcó Nus

2009-07-22T14:51:10Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>Tot i ser un home de mar, a l'Agustí també li agradava pujar cap a la muntanya. Recorda que a vegades mirava Roses des del Cap de l'Home i fe...».

<blockquote><poem>Tot i ser un home de mar, a l'Agustí també li agradava pujar cap a la muntanya. Recorda que a vegades mirava Roses des del Cap de l'Home i feia com si agafés el poble entre els dits. Aleshores pensava que si fos possible es podria posar tot dintre la Ciutadella, perquè Roses era un poble petit, però molt bonic, comenta. De ment lúcida i clara, l'Agustí té una conversa agradable i l'entrevista es fa molt amena.

Va néixer a Vinarós, el 1922, però la seva família era de Sant Carles de la Ràpita. De família de pescadors, tant el seu pare com el seu avi havien treballat a la mar. El 1930 els de can MEsos, que és com es coneixia la família, van venir a viure a Roses. Als onze anys va començar a treballar a la barca que s'havia comprat el seu pare, la ''Sant Andreu''. Als tretze anys va anar a pescar amb una altra, ''La Dolores'', propietat d'en Reda i d'en Cusí.

Després d'esclatar la guerra, la família va tornar a Sant Carles de la Ràpita i cap al març de 1937 l'Agustí va anar de voluntari. Va estar a Barcelona, d'allà el van enviar a València i més tard al front de Terol, a la Primera Columna Confederal de Llevant, anomenada Columna de Ferro.

Tot i passar gran part de la guerra fora de Roses, recorda perfectament els aldarulls que hi havia al poble els primers mesos de començar el conflicte. La seva opinió sobre les nacionals no és gaire bona, però sobre aquells milicians que formaven part del Comitè és també molt crítica. Segons diu: "Fins que no va agafar el comandament en Negrín, no van parar. També la Guàrdia Nacional Republicana va salvar molta gent, perquè estaven a la sortida del poble, a l'Hotel Marina, i si els milicians s'emportaven algú, paraven el cotxe i els feien tornar cap a casa". I fent referència a les represàlies, continua dient: "Aquells van ser dolents, però els que van entrar després van ser pitjors".

Va començar a pescar a la barca d'en Vingut i després a la d'en Buscató, on va estar de patró durant catorze anys. Més tard, va començar a treballar, també com a patró, per a l'empresa Reda, on ha estat vint-i-cinc anys.

Cap al 1944 va conèixer la seva dona, l'Esperança Buixeda, que treballava a can Jordà, i el 1950 es van casar. Van tenir dos fills, un noi i una noia. El 1954, el sindicat de la Falange va començar a fer les anomenades cases barates, a l'antic camp de futbol, el Camp de la Cortina. Recorda que costaven 62.000 pessetes a pagar en quaranta anys. Segons diu, molta gent de Roses no van voler comprar-les perquè deien que no durarien i a la primera tramuntanada caurien a terra i haurien d'anar-les a buscar al mar.

L'Agustí ha tingut molts amics, com en Josep Massó, en Pepet, amb qui sempre havien anat en colla, o en Gabriel Sastre.

Una de les seves aficions ha estat la lectura, però per damunt de tot es considera un enamorat de la pesca. Té un bot petit, que es diu ''Édgar i Marc'', i no passa un sol dia que no vagi a fer una volta pel moll.

L'Agustí actualment és el president del Casal del Pescador de Roses. El casal es va fundar el 1987. Primer va ser-ne vicepresident i cap al 1993 va passar a presidir el casal, càrrec que encara ocupa.

"La mar la porto a dintre", diu, i explica que quan tenia uns sis anys, a Badalona, un dia es va perdre. La família i fins i tot la policia el van buscar per tot arreu, fins que el van trobar, allà, vora mar. Li havien vingut ganes d'anar fins la platja: va posar els peus a l'aigua i es va quedar adormit.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Al mar]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Maria Batlle Torrent

2009-07-22T14:24:37Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>La botiga Autoservei Nuri -o com tothom la coneix al poble, la botiga de la Nuri de ca la Canet- és un dels establiments de Roses que encara c...».

<blockquote><poem>La botiga Autoservei Nuri -o com tothom la coneix al poble, la botiga de la Nuri de ca la Canet- és un dels establiments de Roses que encara conserven l'ambient d'aquelles petites botigues de queviures que abans d'arribar les grans superfícies i els hipermercats servien a la gent i proporcionaven tot tipus de productes. Allà mateix, en un costat de la botiga i asseguts en unes caixes de beguda, comencem l'entrevista.

La Maria explica que va néixer a Canet de Mar el 1922 i que els seus pares es dedicaven a la terra. Va anar a l'escola fins que va esclatar la guerra; com que era un col.legi de monges, el van tancar. El 1939 va començar com a aprenenta a la fàbrica Eusebi Escarpenter de gènere de punt, i després va treballar en una altra, anomenada Jover. A Canet hi havien moltes fàbriques de gènere de punt.

Durant la guerra va començar a venir a Roses, perquè el seu germà va ser company durant el conflicte civil d'un dels fills de can Met i es van fer amics. Per això els convidaven sovint a casa seva, a Roses. En aquestes estades va coneier el que seria el seu home, el fill petit dels de can Met, l'Esteve Brunet Fondecava. La Maria explica que la família Met tenia una carnisseria i que també vigilava les muralles, perquè en coneixien el propietari, el senyor Mas Yebra, que els deixava tenir el bestiar i fer algun cultiu. La Maria parla de la Ciutadella, dels soldats que hi anaven a fer la instrucció i de les famílies que no tenien casa i que dormien a l'entrada durant molt temps.

Sobre la guerra comenta que la va viure a Canet i també a Roses. Recorda que l'any 1939 els requetès, un dels regiments que hi havia després de la guerra al poble, van tirar una bomba de mà per pescar i van volar part del Segon Moll, ja que al fons del mar les tropes republicanes, en la seva retirada, hi havien abocat molta munició. També recorda alguns bombardejos, com la bomba que va caure al carrer Major, on ara hi ha l'estanc, la que va caure a la zona dels corrals o la que va matar el matrimoni Ortensi. També recorda que hi havia diferents nius de metralladores, com el de davant l'Hotel Ramblamar, a la Rambla, i també un altre cap a la zona de les Garrigues, i el que hi havia a la banda de mar, davant de l'Hotel Caravel.la.

De Canet també recorda alguns fets. Un dia va veure que hi havia un vaixell republicà carregat d'armament que els nacionals intentaven enfonsar, però va arribar fins la costa i mentre el descarregaven l'aviació anava bombardejant. També recorda que allà els dels comitès van matar molta gent i que després hi van haver represàlies.

La Maria es va casar el 1949. Em mostra una foto del casament i em diu: "Mira com sóc. Eh, quina diferència? Semblo la mateixa?". I després ensenya la fotografia a la gent que hi ha a la botiga. Recorda que en casar-se van obrir una botiga al carrer de Sant Pere Alt, "però no hi havia res; era acabada la guerra i només hi havia l'estraperlo i el racionament". Van tenir una filla, la Nuri de ca la Canet, i després, a mitjan anys seixanta van comprar una casa al mateix carrer i van obrir la botiga a la part de baix. La Maria sempre ha treballat a la botiga, fins que es va retirar i llavors la seva filla va agafar el relleu.

A la Maria, el que més li agrada és viatjar. Comenta que ha recorregut tot Espanya, Canàries i Itàlia. També el cine ha estat una de les seves aficions. <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Comerç]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Liliane Corbellini

2009-07-22T14:07:33Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>Des del 1977, la vida de la Liliane ha estat lligada a l'urbanització el Cardo de Roses i al turisme, especialment alemany, que coneix molt b...».

<blockquote><poem>Des del 1977, la vida de la Liliane ha estat lligada a l'urbanització el Cardo de Roses i al turisme, especialment alemany, que coneix molt bé. Per això la Liliane té molt a dir sobre l'activitt social i econòmica que és el turisme i sobre el canvi sofert pel poble en aquests últims anys.

La Liliane va néixer a Vacallo, un petit poble de muntanya de la Suïssa italiana, el 1922. El seu pare fou president de la Colonia Libera Italiana durant la Segona Guerra Mundial i va ajudar els partisans que van lluitar contra Mussolini. Després fou nomenat vicecònsol italià. Ella va estudiar a Chiasso i després a Zuric fins als divuit anys, on va fer secretariat. Després d'estar tres anys en pràctiques, va treballar a diferents oficines.

Sobre la guerra a Suïssa, la Liliane explica que van tancar les fronteres i es van començar a racionar els aliments. Recorda que amb els cupons i les cartilles de racionament els donaven pasta, arròs i 350 grams de pa si treballaves molt. Recorda que es menjava molta carn de cavall. Segons diu, hi havia molta mancança de tot, però als pobles la vida era més fàcil que a la ciutat, on la situació va ser més complicada. Pel que fa a la neutralitat del país durant la guerra, diu que no sempre fou així. En aquells temps, ella treballava a l'oficina de l'empresa ASSA, on feien rellotges per als detonadors de les bombes. La seva família va amagar una família jueva durant quatre mesos fins que van poder marxar; després, una de polonesa, i després d'altres.

Quan va acabar la guerra, el primer any va ser molt difícil. El 1945 es va casar i va tenir tres fills. Al cap de cinc anys, la Liliane, el marit i els fills van marxar a viure a Basilea, on va començar a treballar per a la societat Ecco Interin. Va treballar sis anys en uns grans magatzems i més tard a la policlínica de l'hospital de Basilea. Per ella, Basilea és la seva ciutat, ja que allà hi va viure trenta anys de la seva vida. D'aquells anys recorda especialment quan anaven a la Selva Negra.

El 1972 es va divorciar i va conèixer el que seria el seu segon marit. Amb ell va venir a viure a Roses. Recorda que el 1971 va venir de vacances i es va quedar enamorada de la nostra vila. El 1974 van comprar una casa a la urbanització el Cardo, i el 1977 els propietaris de la urbanització els van dir si volien venir-hi com a administradors. La urbanització era cent per cent alemanya. Ella es va encarregar de parlar amb l'Ajuntament i aleshores es començà a arreglar la urbanització.

Per la Liliane, el turisme alemany sempre ha estat de qualitat. Diu que els alemanys són molt educats i amables, però que malauradament ara ja no vénen tant com abans; en part perquè no hi ha aparcament i la gent de les urbanitzacions no pot anar a Roses, però també perquè el poble s'ha modernitzat i ha perdut el seu encant. Els grans edificis i els hotels fan que Roses perdi la seva autenticitat. Recorda que en els anys bons, el restaurant Caiman o el Català sempre estaven plens d'alemanys: "Los chicos con la guitarra y cantando canciones. Eso era lo que les gustaba a los alemanes", comenta. A més, llavors tot era molt barat i els alemanys tenien molts diners.

La Liliane, amb to poètic i emocionada pel record, ens parla de Roses, d'aquell poble que la va enamorar: "El mar con su pequeño puerto, con sus calles viejas, con los pequeños balcones... ¡La nostalia de Roses! La gente de Roses, que a la mañana se sentaban delante de su puerta a charlar".<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Catalina Jofre Sastre

2009-07-22T11:01:32Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>La Catalina va néixer al carrer de Sant Sebastià, el 1922, i a la seva família els coneixien com els de can Cocs. El seu pare era pescador, ...».

<blockquote><poem>La Catalina va néixer al carrer de Sant Sebastià, el 1922, i a la seva família els coneixien com els de can Cocs. El seu pare era pescador, però també tenien olivars i treballaven la terra. En aquells temps el poble era petit. Recorda que al carrer on va néixer, on actualment hi ha la loteria, hi havia l'última casa del poble i després començava el mas de les Figueres.

La Catalina va anar a l'escola sis anys: "I encara a l'hivern no hi anàvem perquè havíem de collir olives". Com moltes altres noies es recorda de Doña Marina. També va anar a aprendre a cosir, però a la família eren quatre noies i ben aviat van començar a treballar en les feines de casa.

El que té més present de la guerra és el bombardeig del Canarias: "Encara sembla que el veig. Va passar per entremig de dos ''barcos'' que hi havia i es va posar així, fent per anar-se'n, amb la bandera republicana, i quan va ser bé... Gardela, per què et vull!". Recorda que vora mar estava ple de gent, i quan va començar a disparar no va quedar ningú, tothom va fugir. Ells van anar a passar la nit a Castelló d'Empúries. Per sort, comenta, no volien matar ningú, perquè si no, hagués mort molta gent. La Catalina, però, també recorda altres fets, com per exemple els dos nois que van matar a l'anomenada Roca Grossa -ella vivia a la vora i aquella nit va sentir els trets-, o els dos sastres, pare i fill, que van matar a la porta del cementiri.

Als vint-i-dos anys la Catalina va conèixer el seu home, un soldat madrileny que havia estat destinat a Roses. Un any després es van casar. Van tenir una filla i anaren a viure a Madrid, però les coses no van anar bé i al cap de tres mesos ella va tornar a Roses, a casa dels seus pares, i ell va marxar. La Catalina, tot i ser una dona forta i de caràcter, s'emociona en recordar aquells temps i afegeix: "Vaig haver de treballar com una condemnada". Efectivament, en arribar els seus pares li van fer costat i va poder treballar en les feines del camp, les mateixes que els homes. Malgrat que va haver de treballar en tot el que li sortia i que van ser temps molt durs, com que a casa tenien olivar, si més no sempre hi havia feina. Per això després de la guerra no va passar mai gana.

La Catalina ens explica que al cap dels anys, quan va començar el turisme, hi havia molta gent que llogava habitacions: "El Risech era un hostal que només tenia vuit habitacions i hi havia més de cent persones a dinar", i afegeix que era una manera de fer algun caler. A casa seva no ho van fer, però hi va haver un temps que a l'estiu treballava a can Risech i al setembre anava a fer la verema.

Recorda que els primers turistes que vingueren van ser els francesos perquè, segons diu, el govern els pagava les vacances i aprofitaven per venir a Roses. A aquells primers turistes el que més els agradava era allotjar-se en cases particulars, però també hi havia hotels, com el Mar y Sol, el Terraza o Can Vinyes, l'actual Hotel Marina. <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Maria Fages Flaquer

2009-07-22T10:01:17Z

83.57.189.246:

<blockquote><poem>Hi ha establiments que formen part de la petita història d'un poble. Possiblement no sortiran mai a cap llibre científic o antropològic, però han estat un lloc de trobada important a la vida de moltes persones. El bar La Sirena, a la plaça de Sant Pere de Roses, és un d'aquests llocs. Recentment trapassat, la Maria hi va treballar els primers cinc anys d'estar obert. Tot i que no recorda la data d'obertura, comenta que el negoci el va muntar en Josep Planas i la Clarita Cortada quan es van casar, i uns oncles seus de Vic. Recorda que ella obrir el bar a les sis del matí i feia els esmorzars: "Venien molts treballadors a esmorzar una tassa de cafè. Com que el feia bo i la tassa era plena, tenia molta gent", comenta, i afegeix que quan els propietaris venien a mig matí ella ja tenia el calaix ple.

A Roses, tothom la coneix com la Maria de les Unces, motiu que prové, segons diu, de la seva besàvia, que era molt bonica i tenia molts diners, i per això li deien la Pubilla de les Unces. Va nèixer el 1922, al carrer de les Cosconilles, on abans hi havia el mas Blanc. Tenia un germà, però va morir de meningitis quan tenia nou anys i quedà com a filla única. El seu pare es dedicava a navegar. Recorda que sovint estava fora de casa. A vegades marxava i estava un any sense tornar: anava a Amèrica i a altres llocs. Del seu pare diu que era una bellíssima persona.

La Maria va anar a l'escola de les monges fins que aquestes van marxar a França; llavors, va anar a fer classes amb el senyor Lluís. En aquell temps tambe va començar a aprendre a cosir a la botiga de can Brigola, on aprenia de modista amb la Teresa. A més, anava a brodar amb la Maria del Faro, que és com es coneixia a la dona d'en José, l'encarregat del manteniment del far de Roses. D'aquella època recorda quan jugaven amb les amigues de la colla com la Montserrat Ortensi, la Maria del Sei o l'Antonieta Bartolí entre d'altres.

Sobre la guerra a Roses, recorda el bombardeig del Canarias i com gairebé tots els rosincs aquella nit abandonares les seves cases i van fugir cap a les muntanyes. Ells van anar al mas Boscà, i tot i que comenta que les bombes no van matar ningú, van passar molt por. Comenta que a Roses van bombardejar molt. Ells aleshores tenien una nena de vuit anys refugiada a casa, però un dia, a causa d'un bombardeig, la nena va passar tanta por que només feia que estirar-se els cabells i cridar que volia tornar amb la seva mare.

La Maria ens explica que a Roses hi havia molts refugiats, sobretot al xalet d'en Parramon. Allà, moltes dones que no podien fer-se càrrec dels fills esperaven que algú en pogués tenir cura. Eren temps molt durs i de decisions molt difícils. La seva mare va agafar aquella nena perquè la Maria en tingués cura, però aquell bombardeig i la por que va passar la nena van fer que la tornés a la seva mare. Comenta que quan es van acomiadar van plorar molt.

Com molts testimonis, la Maria també recorda la mort del matrimoni Ortensi de can Veroles a causa d'una bona, les destrosses dels sants de l'església, l'assassinat dels Gadilla i les represàlies posteriors, com el cas d'en Miguelito, el fill de l'Albert Mallol, que va ser portat a Girona i va desaparèixer.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Bombardejos]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Por]]

Maria Fages Flaquer

2009-07-22T10:00:11Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>Hi ha establiments que formen part de la petita història d'un poble. Possiblement no sortiran mai a cap llibre científic o antropològic, per...».

<blockquote><poem>Hi ha establiments que formen part de la petita història d'un poble. Possiblement no sortiran mai a cap llibre científic o antropològic, però han estat un lloc de trobada important a la vida de moltes persones. El bar La Sirena, a la plaça de Sant Pere de Roses, és un d'aquests llocs. Recentment trapassat, la Maria hi va treballar els primers cinc anys d'estar obert. Tot i que no recorda la data d'obertura, comenta que el negoci el va muntar en Josep Planas i la Clarita Cortada quan es van casar, i uns oncles seus de Vic. Recorda que ella obrir el bar a les sis del matí i feia els esmorzars: "Venien molts treballadors a esmorzar una tassa de cafè. Com que el feia bo i la tassa era plena, tenia molta gent", comenta, i afegeix que quan els propietaris venien a mig matí ella ja tenia el calaix ple.

A Roses, tothom la coneix com la Maria de les Unces, motiu que prové, segons diu, de la seva besàvia, que era molt bonica i tenia molts diners, i per això li deien la Pubilla de les Unces. Va nèixer el 1922, al carrer de les Cosconilles, on abans hi havia el mas Blanc. Tenia un germà, però va morir de meningitis quan tenia nou anys i quedà com a filla única. El seu pare es dedicava a navegar. Recorda que sovint estava fora de casa. A vegades marxava i estava un any sense tornar: anava a Amèrica i a altres llocs. Del seu pare diu que era una bellíssima persona.

La Maria va anar a l'escola de les monges fins que aquestes van marxar a França; llavors, va anar a fer classes amb el senyor Lluís. En aquell temps tambe va començar a aprendre a cosigar a la botiga de can Brigola, on aprenia de modista amb la Teresa. A més, anava a bordar amb la Maria del Faro, que és com es coneixia a la dona d'en José, l'encarregat del manteniment del far de Roses. D'aquella època recorda quan jugaven amb les amigues de la colla com la Montserrat Ortensi, la Maria del Sei o l'Antonieta Bartolí entre d'altres.

Sobre la guerra a Roses, recorda el bombardeig del Canarias i com gairebé tots els rosincs aquella nit abandonares les seves cases i van fugir cap a les muntanyes. Ells van anar al mas Boscà, i tot i que comenta que les bombes no van matar ningú, van passar molt por. Comenta que a Roses van bombardejar molt. Ells aleshores tenien una nena de vuit anys refugiada a casa, però un dia, a causa d'un bombardeig, la nena va passar tanta por que només feia que estirar-se els cabells i cridar que volia tornar amb la seva mare.

La Maria ens explica que a Roses hi havia molts refugiats, sobretot al xalet d'en Parramon. Allà, moltes dones que no podien fer-se càrrec dels fills esperaven que algú en pogués tenir cura. Eren temps molt durs i de decisions molt difícils. La seva mare va agafar aquella nena perquè la Maria en tingués cura, però aquell bombardeig i la por que va passar la nena van fer que la tornés a la seva mare. Comenta que quan es van acomiadar van plorar molt.

Com molts testimonis, la Maria també recorda la mort del matrimoni Ortensi de can Veroles a causa d'una bona, les destrosses dels sants de l'església, l'assassinat dels Gadilla i les represàlies posteriors, com el cas d'en Miguelito, el fill de l'Albert Mallol, que va ser portat a Girona i va desaparèixer.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Bombardejos]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Por]]

Ana Llosa Martínez

2009-07-22T09:39:41Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>La vida de l'Ana Llosa sempre ha estat relacionada amb l'ensenyament, i més concretament amb el col.legi Narcís Monturiol. Parlar amb ella é...».

<blockquote><poem>La vida de l'Ana Llosa sempre ha estat relacionada amb l'ensenyament, i més concretament amb el col.legi Narcís Monturiol. Parlar amb ella és una oportunitat per reviure el passat de l'ensenyament a Roses i una invitació per reflexionar sobre l'actual model educatiu. Més enllà de la figura de Doña Ana, directora seriosa, recta i disciplinada, tenim l'oportunitat de conèixer una dona culta, sensible i amant de les postes de sol. Va néixer el 1920 a Barcelona, al barri de Sants. El seu pare era empleat de les línies Madrid-Saragossa-Alacant, la posterior RENFE. Va anar a l'escola de monges de la Sagrada Família de Sants, però el seu pare va morir quan ella encara era petita i van venir a viure a Capmany, a casa dels seus avis. S'hi van estar pot temps i es van mudar a Figueres, on va estudiar a les Escolàpies i va fer el batxillerat a l'institut Ramon Muntaner, del qual guarda molts bons records, ja que va tenir grans professors, com el senyor Botella, el professor Ramon Reig i l'Alexandre Deulofeu.

Va estudiar magisteri a Girona i l'any 1942 va començar a treballar a la Societat Hidroelèctrica de l'Empordà. Anys després va començar a impartir classes, primer a Figueres, després a la província de Lleida, i el 1944 es va presentar a les oposicions. En aquell concurs d'oposició va conèixer el seu home, en Robustiano Ruiz.

Quan van sortir dues places vacants a Roses, l'any 1956, ella i el seu marit hi van fer cap. L'1 de setembre del 1958, a Doña Ana li van encarregar la direcció del centre i l'any 1965 va ser nomenada mestra distingida. Al final de la dècada dels seixante i a principi dels anys setanta, hi va haver un notable increment d'alumnes fruit de la immigració. Ella va pressionar molt perque ampliessin l'escola amb un segon pis. En aquells anys es va construir la segona planta. L'edifici s'amplià de manera que s'aconseguien tres aules més, la biblioteca, el menjador -un dels primers a funcionar a la província de Girona- i un laboratori. El club de bàsquet també va néixer a l'escola.

Confessa que el pitjor moment de la seva etapa de docent va ser quan van obrir el Centre Escolar Empordà: "Se n'anaven les millors alumnes. Els pares venien a l'escola a buscar els llibres d'escolaritat, i per a mi això era com si em clavessin un punyal!. Els primers anys, recorda, van ser molt tristos, perquè alguns veien l'escola com el col.legi dels que no tenien prous recursos econòmics. Els mestres van haver de lluitar de valent, i els alumnes sortien tan o més ben preparats que els altres. També, ajudada per l'Ajuntament i per mares d'alumnes, va impulsar la creació de parvularis i l'escola Jaume Vicens Vives.

El seu home va morir el febrer de 1985 i el 6 de novembre ella es va jubilar. L'escola que va veure créixer al costat d'un home excepcional i del seu fill Miquel quedava definitivament enrere.

El 21 de gener de 2002 el poble de Roses va retre homenatge a aquesta figura lligada a la docència encarregant-li la missió de posar la primera pedra de la futura biblioteca i a l'estiu de 2007 va rebre la Dragma de Roses.

Doña Ana té dues grans passions: la lectura i la música clàssica. Però, per sobre de tot, el que més li agrada són les postes de sol. Reflexiva, ens confessa: "No em canso mai de mirar-les. Cada dia són iguals, però sempre són diferents. En jubilar-me, em pensava que marxaria a Figueres, però no puc estar-m'hi: necessito ser, viure i respirar l'aire de la meva estimada vila de Roses". <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Institucions]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Devoció]]
[[Categoria: Comunitat]]

Juan Valencia Rodríguez

2009-07-22T09:26:38Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>Nascut el 1920 i fill de família nombrosa, en Juan no va poder anar mai a l'escola, i quan encara era un nen, ja va començar a treballar. Mal...».

<blockquote><poem>Nascut el 1920 i fill de família nombrosa, en Juan no va poder anar mai a l'escola, i quan encara era un nen, ja va començar a treballar. Malgrat tot, aquest sevillà nascut a Dos Hermanas, parla francès, alemany, italià, castellà i català, escriu poesia i ha escrit un llibre en tres volums on explica les seves vivències: ''El trompeta de la trece batería, El vigilante de los Pirineos i Memorias de un emigrante''.

A l'edat de deu anys, va començar a treballar com a auxiliar de cuina al centre republicà Acción Popular. Més endavant va aprendre l'ofici de flequer i el de barber, com el seu pare, propietari d'una barberia. A casa eren tretze germans, quatre dels quals van morir de petits, i per això en Juan, amb només catorze anys d'edat, va decidir entrar a l'exèrcit com a trompeta: "Lo hice para quitar una boca de casa". Quan en tenia setze, va esclatar la guerra, i ell, que ja era a l'exèrcit, va combatre al bàndol nacional. Tot i així, no va haver de disparar mai, ja que era corneta d'ordres d'artilleria.

En acabar la guerra tornà a casa, però el seu pare havia mort i la situació laboral era molt dura: "Iba a la plaza y allí venía el encargado para buscar a los hombres que necesitaba para diferentes trabajos".

Una de les seves grans aficions ha estat la música. Tocava en una orquestra de corda quan un dia el pare d'un company li va oferir fer-se guàrdia civil. I així va ser com el 1943 en Juan va ser destinat a Espolla, on va anar a viure a casa d'una dona que llogava habitacions: "Llegué sin conocer a nadie. La señora no hablaba castellano y no no entendía catalán. Así que nos entendíamos por señas".

En Juan es dedicava a patrullar per la frontera amb França, ja que en aquells temps, en plena Segona Guerra Mundial, eren molts els alemanys que intentaven escapar del nazisme creuant la frontera espanyola, ja que al principi Espanya no els deportava. Comenta que a aquells alemanys que escapaven dels camps de concentració o de la policia els anomenaven, de forma amistosa, ''los pingüinos''. També explica que a l'altra banda de la frontera hi patrullava l'exèrcit alemany. Recorda que aquells soldats sempre se'n reien de la patrulla espanyola, i ells els miraven amb enveja: "¡Los alemanes tenían unos uniformes! ¡Unas botas! ... Nosotros, en cambio, llevábamos el fusil atado con una cuerda, los zapatos rotos y nuestro uniforme", comenta rient. Aquestes experiències les va recollir al llibre ''El vigilante de los Pirineos''.

Al cap de sis mesos, es va assabtentar que a Figueres necessitaven persones que sabessin escriure a màquina, i malgrat que no havia vist una màquina d'escriure en la seva vida, s'hi va apuntar. Va explicar la veritat al seu superior i li va demanar una oportunitat. Així, doncs, va ingressar a les oficines del terç del carrer de Sant Pau, a Figueres, on va estar sis anys. A banda de les feines d'oficinista, en Juan també es va dedicar a afaitar i a tocar la corneta. El 1948 es va casar amb Amor Ferrer Ripoll i van marxar a Suïssa. Mentre que aquí guanyava 300 pessetes al mes, allà li van oferir una feina de rentaplats per 120 francs, menjar i dormir inclosos. Quan es va llicenciar, va marxar a Zuric, on va viure durant quaranta anys i va treballar de cambrer. Allí va aprendre idiomes. El seu fill va néixer a Berna.

Durant aquells anys venien sovint de vacances a Roses, de manera que quan es va jubilar el 1985, van decidir venir-hi a viure. <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Joan Canela Roig

2009-07-22T09:02:07Z

83.57.189.246:

<blockquote><poem>Va néixer a Roses, al carrer de Sant Sebastià, el 1919. El seu pare fou carrabiner. Però, quan tenia només 5 anys, en Joan va quedar orfe. Va viure a casa de la seva àvia i, als 10 anys, va abandonar Roses per ingressar al col.legi d'orfes de carrabiners a Madrid, a l'Escorial. Allà cursà els seus estudis fins als 18 anys, moment en què sortí destinat a la comandància de Figueres. Però, "per ironies del destí", com ens diu en Joan, no s'hi va poder incorporar fins acabada la guerra. Va trigar tres anys a arribar a Figueres ja que va començar la guerra i va estar al front de Madrid.

Amb veu ferma però sense voler entrar massa en detalls, en Joan llegeix allò que ha apuntat al petit quadern, possiblement no tant per por d'oblidar-se algun episodi (mai ho podrà oblidar), sinó més aviat per tenir cura de no dir res més d'allò que cal dir. "El front de Madrid era molt gran", ens comenta, "i els nacionals van entrar a les primeres cases de Madrid, però vam resistir. Aleshores miraven d'atacar per altres bandes. Jo vaig estar als fronts de Guadarrama, Somosierra, Jarama... Després va començar la retirada. Vam anar a Saragossa, després a l'Aragó, més tard vam anar a l'Ebre i allà es va aguantar". Posteriorment, va anar destinat a Barcelona.

"Vaig seguir la veta, corrent d'un lloc a un altre, durant tres anys i quasi sempre en retirada, fins a creuar la frontera, moment en el qual vam ser dirigits cap al camp de concentració d'Argelés, a França, on l'exèrcit de les colònies franceses, format per senegalesos, ens van tractar de forma inhumana. Vàrem arribar i no ens van posar sota coberta. Allà a la platja, aquells senegalesos et donaven el pa i l'aigua com si els donessin al bestiar. Amb vuits dies que vaig ser allà, en vaig tenir prou. No ens van donar res més que pa i aigua, així és que vam decidir fotre el camp i així ho vam fer". Al cap de vuit dies, amb dos companys més, un de Portbou i un altre de Figueres, es van escapar del camp. Durant el dia es van amagar i a la nit van travessar la frontera i van sortir a Sant Climent. Va anar a presentar-se a les autoritats locals a la comendància de Figueres, on havia estat destinat abans de la guerra.

Durant dos anys va estar sota expedient, "bajo depuración", diu en Joan. Va aconseguir la seva baixa el 31 d'agost. L'1 de setembre, és a dir, un dia després, va ingressar a l'exèrcit, a la caixa de reclutes de Girona. Comenta que altres no la van fer, però que ell va haver d'anar a Barcelona, on va passar tres anys.

Quan es va llicenciar, no tenia cap ofici i treballava en allò que es presentava. Va anar dos anys a la teranyina, després 29 anys a la pesca d'arrossegament i, a l'últim, quatre anys a la teranyina, fins que es va retirar. Es va casar el 1946, amb l'Anna Martí Font, que va morir ara fa només tres mesos. Van tenir una filla, tres néts i quatre besnéts. La va conèixer amb la colla amb què sortien i anaven a les festes de Palau, Castelló...

En finalitzar l'entrevista, tornem a parlar sobre la guerra i en fa una reflexió: "Vam començar al front de Guadarrama. Vam sortir onze companys de l'acadèmia i aquell mateix mes en van matar dos, amb 18 anys. I allà mateix els vàrem enterrar. Des d'un principi, la veia perduda [la guerra]. No teníem els reforços que ells [els nacionals] tenien, ni la mala llet. Perquè, escolta, els moros eren de por. Allà on anaven feien barbaritats. [...] Qui vulgui contar gestes de la guerra... res, tot eren calamitats". <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: La guerra]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Teodora López Cartagena

2009-07-22T09:01:54Z

83.57.189.246:

<blockquote><poem>A la terrassa del restaurant La Leonesa, propietat d'un dels fills de la Teodora i la seva dona, acompanyats per un cafè en un calorós dia de Sant Jordi comencem l'entrevista.

La Teodora va néixer a Vertavillo de Cerrato, a la província de Palència. el 1919. El seu pare era pastor d'ovelles i la mare es dedicava a fer les feines de casa. Eren nou germans. La Teodora ens explica que tot i haver anat poc temps a l'escola, va aprendre a llegir i escriure. Efectivament, als dotze anys la Teodora vivia a casa d'una senyora que era molt gran i li feia companyia. La senyora, que es deia Carolina, cada nit l'ensenyava a llegir i escriure. També li va ensenyar a cosir. Va estar cinc anys treballant en aquesta casa i aleshores va començar a servir en una altra casa, però de la mateixa família.

Als vint anys la seva família es va traslladar a Cigales, un poble proper a Valladolid, on va conèixer el que seria el seu home, en Lucilo Racimo Gallo, amb qui es va casar el 1941. Van tenir quatre fills, en Lucilo, la Concha, en Joan i la Blanca. Dos d'ells van néixer a Cigales i els altres dos a Roses, on van venir a viure cap al 1944.

Segons explica, la Teodora i el seu marit van venir perquè ell va començar a treballar en les fortificacions militars del far i de Falconera. A Roses van llogar un pis al carrer de Davant, a sobre de l'actual sabateria Palmira, on van viure durant vint-i-cinc anys. En aquella época, la Teodora va començar a treballar per a la família Sanés Ribas, fent la neteja del bar que tenien al carrer Sant Elm, i hi va treballar durant trenta-quatre anys, fins que es va jubilar. Els primer anys, a les tardes anava a netejar ampolles a la fàbrica de begudes que hi havia al carrer d'en Mairó, propietat de la família Ferrer. Sobre els anys que va viure al carrer de Davant i la seva relació amb el turisme, la Teodora comenta amb molta gràcia: "¡Qué malos eran los turistas antes! Cuando vinimos de aquella calle a esta, parece que vinimos del infierno a la gloria. Aquí se está muy tranquilo". La Teodora es refereix al bloc de pisos que es van construir cap al 1970 molt a prop de la Ciutadella, on van anar a viure tant pares com fills.

Pel que fa als seus fills, comenta que tots viuen a Roses excepte la Concha, que es va casar amb un americà que treballava al Pení i van anar a viure als Estats Units, a l'estat de Michigan. Diu que vénen sovint, però que ella els ha anat a veure dues vegades: "La primera vez fuimos a ver las cataratas del Niágara, y la última vez que fuí, fue hace unos once años y estuvimos tres meses". La Teodora confessa que tot i que el país li va agradar molt, ella no s'hi quedaria a viure, perquè a Roses s'hi troba molt a gust: "Sé que no soy de aquí, porque me tira mi tierra, pero a mi me gusta más esto. Cuando vine, esto era un pueblo muy pequeño: sólo había tres o cuatro calles y las vacas pasaban por la calle Mayor. Pero ahora todo es diferente, todo está muy limpio".

El seu home va morir ara fa vint-i-quatre ays, però tot i que encara viu sola, la família sempre ha estat al seu costat. Confessa que viu sola perquè vol, i comentá que té molta sort de teinr la família tan a prop: "Como están ellos aquí, por las mañanas me vengo a almorzar aquí, al bar, y por las tardes también vengo un rato. Después me voy a casa". <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Teodora López Cartagena

2009-07-22T09:00:15Z

83.57.189.246:

<blockquote><poem>A la terrassa del restaurant La Leonesa, propietat d'un dels fills de la Teodora i la seva dona, acompanyats per un cafè en un calorós dia de Sant Jordi comencem l'entrevista.

La Teodora va néixer a Vertavillo de Cerrato, a la província de Palència. El seu pare era pastor d'ovelles i la mare es dedicava a fer les feines de casa. Eren nou germans. La Teodora ens explica que tot i haver anat poc temps a l'escola, va aprendre a llegir i escriure. Efectivament, als dotze anys la Teodora vivia a casa d'una senyora que era molt gran i li feia companyia. La senyora, que es deia Carolina, cada nit l'ensenyava a llegir i escriure. També li va ensenyar a cosir. Va estar cinc anys treballant en aquesta casa i aleshores va començar a servir en una altra casa, però de la mateixa família.

Als vint anys la seva família es va traslladar a Cigales, un poble proper a Valladolid, on va conèixer el que seria el seu home, en Lucilo Racimo Gallo, amb qui es va casar el 1941. Van tenir quatre fills, en Lucilo, la Concha, en Joan i la Blanca. Dos d'ells van néixer a Cigales i els altres dos a Roses, on van venir a viure cap al 1944.

Segons explica, la Teodora i el seu marit van venir perquè ell va començar a treballar en les fortificacions militars del far i de Falconera. A Roses van llogar un pis al carrer de Davant, a sobre de l'actual sabateria Palmira, on van viure durant vint-i-cinc anys. En aquella época, la Teodora va començar a treballar per a la família Sanés Ribas, fent la neteja del bar que tenien al carrer Sant Elm, i hi va treballar durant trenta-quatre anys, fins que es va jubilar. Els primer anys, a les tardes anava a netejar ampolles a la fàbrica de begudes que hi havia al carrer d'en Mairó, propietat de la família Ferrer. Sobre els anys que va viure al carrer de Davant i la seva relació amb el turisme, la Teodora comenta amb molta gràcia: "¡Qué malos eran los turistas antes! Cuando vinimos de aquella calle a esta, parece que vinimos del infierno a la gloria. Aquí se está muy tranquilo". La Teodora es refereix al bloc de pisos que es van construir cap al 1970 molt a prop de la Ciutadella, on van anar a viure tant pares com fills.

Pel que fa als seus fills, comenta que tots viuen a Roses excepte la Concha, que es va casar amb un americà que treballava al Pení i van anar a viure als Estats Units, a l'estat de Michigan. Diu que vénen sovint, però que ella els ha anat a veure dues vegades: "La primera vez fuimos a ver las cataratas del Niágara, y la última vez que fuí, fue hace unos once años y estuvimos tres meses". La Teodora confessa que tot i que el país li va agradar molt, ella no s'hi quedaria a viure, perquè a Roses s'hi troba molt a gust: "Sé que no soy de aquí, porque me tira mi tierra, pero a mi me gusta más esto. Cuando vine, esto era un pueblo muy pequeño: sólo había tres o cuatro calles y las vacas pasaban por la calle Mayor. Pero ahora todo es diferente, todo está muy limpio".

El seu home va morir ara fa vint-i-quatre ays, però tot i que encara viu sola, la família sempre ha estat al seu costat. Confessa que viu sola perquè vol, i comentá que té molta sort de teinr la família tan a prop: "Como están ellos aquí, por las mañanas me vengo a almorzar aquí, al bar, y por las tardes también vengo un rato. Después me voy a casa". <ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Teodora López Cartagena

2009-07-22T08:59:15Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>A la terrassa del restaurant La Leonesa, propietat d'un dels fills de la Teodora i la seva dona, acompanyats per un cafè en un calorós dia de...».

<blockquote><poem>A la terrassa del restaurant La Leonesa, propietat d'un dels fills de la Teodora i la seva dona, acompanyats per un cafè en un calorós dia de Sant Jordi comencem l'entrevista.

La Teodora va néixer a Vertavillo de Cerrato, a la província de Palència. El seu pare era pastor d'ovelles i la mare es dedicava a fer les feines de casa. Eren nou germans. La Teodora ens explica que tot i haver anat poc temps a l'escola, va aprendre a llegir i escriure. Efectivament, als dotze anys la Teodora vivia a casa d'una senyora que era molt gran i li feia companyia. La senyora, que es deia Carolina, cada nit l'ensenyava a llegir i escriure. També li va ensenyar a cosir. Va estar cinc anys treballant en aquesta casa i aleshores va començar a servir en una altra casa, però de la mateixa família.

Als vint anys la seva família es va traslladar a Cigales, un poble proper a Valladolid, on va conèixer el que seria el seu home, en Lucilo Racimo Gallo, amb qui es va casar el 1941. Van tenir quatre fills, en Lucilo, la Concha, en Joan i la Blanca. Dos d'ells van néixer a Cigales i els altres dos a Roses, on van venir a viure cap al 1944.

Segons explica, la Teodora i el seu marit van venir perquè ell va començar a treballar en les fortificacions militars del far i de Falconera. A Roses van llogar un pis al carrer de Davant, a sobre de l'actual sabateria Palmira, on van viure durant vint-i-cinc anys. En aquella época, la Teodora va començar a treballar per a la família Sanés Ribas, fent la neteja del bar que tenien al carrer Sant Elm, i hi va treballar durant trenta-quatre anys, fins que es va jubilar. Els primer anys, a les tardes anava a netejar ampolles a la fàbrica de begudes que hi havia al carrer d'en Mairó, propietat de la família Ferrer. Sobre els anys que va viure al carrer de Davant i la seva relació amb el turisme, la Teodora comenta amb molta gràcia: "¡Qué malos eran los turistas antes! Cuando vinimos de aquella calle a esta, parece que vinimos del infierno a la gloria. Aquí se está muy tranquilo". La Teodora es refereix al bloc de pisos que es van construir cap al 1970 molt a prop de la Ciutadella, on van anar a viure tant pares com fills.

Pel que fa als seus fills, comenta que tots viuen a Roses excepte la Concha, que es va casar amb un americà que treballava al Pení i van anar a viure als Estats Units, a l'estat de Michigan. Diu que vénen sovint, però que ella els ha anat a veure dues vegades: "La primera vez fuimos a ver las cataratas del Niágara, y la última vez que fuí, fue hace unos once años y estuvimos tres meses". La Teodora confessa que tot i que el país li va agradar molt, ella no s'hi quedaria a viure, perquè a Roses s'hi troba molt a gust: "Sé que no soy de aquí, porque me tira mi tierra, pero a mi me gusta más esto. Cuando vine, esto era un pueblo muy pequeño: sólo había tres o cuatro calles y las vacas pasaban por la calle Mayor. Pero ahora todo es diferente, todo está muy limpio".

El seu home va morir ara fa vint-i-quatre ays, però tot i que encara viu sola, la família sempre ha estat al seu costat. Confessa que viu sola perquè vol, i comentá que té molta sort de teinr la família tan a prop: "Como están ellos aquí, por las mañanas me vengo a almorzar aquí, al bar, y por las tardes también vengo un rato. Después me voy a casa". </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: El turisme]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]

Anselma María García Herranz

2009-07-22T08:46:04Z

83.57.189.246: Pàgina nova, amb el contingut: «<blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 an...».

<blockquote><poem>Hi ha decisions a la vida de cada persona que són tan importants que canvien el rumb d'allò que seria el més previsible. Ja fa més de 60 anys que la senyora Anselma va deixar el seu poble natal, Monterubio, a la província de Segòvia, per buscar una nova vida, unes oportuintats que al seu poble es feien difícils d'assolir. Dels 6 germans que eren, ella era la més petita de les noies. El seu pare, que es dedicava a la pagesia, va morir jove i la seva mare es va tornar a casar.

Un dia, o potser una nit, amb unes amigues, van prendre la decisió de la seva vida: marxar el poble. Primer van anar a Madrid i després cap a la costa. Dels pobles costaners que van visitar, Roses va ser el que més li va agradar. Però en aquell temps el poble era molt diferent: "No había nada, sabe usted, nada. Cuatro casas de pescadores... Cuando las mujeres nos veían llegar, corrían unas detrás de las otras. Porque nosotros llevábamos pantalones y claro... Pero ellas se marcharon y yo me quedé, me entiende. Me busqué un trebajo en un hotel, algunas casas para hacer y hablé con el cura que me consiguió una pensión para dormir, y aquí me quedé".

Les seves amigues van marxar, van continuar el seu camí, -"les gustaba volar...", diu Anselma María-, però ella va pensar que Roses era un bon lloc per començar una nova vida. Es va quedar aquí, però sola. I sempre ha estat així, envoltada d'una soledat sovint volguda i sempre digna. Serena, resignada, altiva i coneixedora que la soledat, tot i que ara la seva situació és difícil, també té un costat bo, afirma: "No tengo a nadie, ni marido, ni hijos, ni pienso tenerlos. Vamos, que no me ha intersado. Yo he hecho siempre lo que me ha dado la gana, no he tenido que estar atada a nadie". Ara, la seva única família es Chemi, un petit gos que uns veïns alemanys li van regalar.

La gran afició de Anselma María ha estat el ball, especialment les sardanes, i remarca: "Los jueves y los domingos hacían sardanas en la plaza y a mí me encantaba bailar. Duraban todo el día, por la mañana y por la tarde, y siempre venía mucha gente, también gente de fuera. ¡Si yo soy más catalana que las catalanas!". L'època que recorda amb més nostàlgia és quan hi havia els americans. Tot i el temps que ha passat, encara recorda un d'aquells soldats, en Jimmy. Segons diu, els americans van fer molt per Roses. Ella, a vegades, havia pujat a la base, netejava i li donaven de menjar. Recorda quan organitzaven festes a la plaça de Sant Pere. Primer, feien un dinar per a tots i després, el ball. A Roses, la gent els estimava molt i, quan van marxar, tothom es posà molt trist. "Algunos lloraron, ellos tampoco querían irse", ens comenta.

"Yo siempre he sido una persona muy natural y no me han gustado las mentiras: si es blanco, es blanco y, si es negro, es negro; si tengo, tengo y, si no tengo, no tengo. A veces he tenido que pedir a los payeses que me dieran comida, como ahora, que el señor cura me trae comida. Claro, usted comprenderà, estoy sola. La carne la veo una vez a lmes, porque es muy cara y no puedo comprarla", acaba sentenciant.<ref>'"La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008.</ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

[[Categoria: Segle XX]]
[[Categoria: Els americans a Pení]]
[[Categoria: Històries personals]]
[[Categoria: Rosinques i rosincs]]
[[Categoria: Soledat]]