Rosespedia - Contribucions de l'usuari [ca]

A la frontera de l'imperi

2010-05-06T16:50:49Z

79.157.57.203:

<blockquote><poem>Als Catalans i espanyols de final del segle XVIII. la guerra se'ls anà acostant lentament però imparable. No se'ls acostà una mena de guerra qualsevol, genèrica i imprecisa, sense perfils definits. La primera cosa que cal tenir en compte quan ens confrontem amb el fenomen és que la guerra ha canviat moltes vegades de fesomia i s'ha adaptat als canvis profunds en la naturalesa de les societats humanes. Aquests canvis poden ser tecnològics - la guerra és un factor de canvi tècnic de primer ordre, des de l'invent de la llauna de sardines fins a la penicil-lina i tants altres medica ments, de bona part de la cirugia moderna fins als ordinadors o internet-. També poden ser canvis socials. Als segles XVI.XVII i XVIII. quan Roses era encara dins la Ciutadella, la gerra era cosa de l'aristucràcia i de mercenaris mal pagats, potats d'arreu per fer les guerres dels reis.
La darrera guerra a gran escala que conegueren les societas peninsulars abans de les guerres amb França, les de 1793-1794 i de 1808-1814, encarava ser d'aquest estil. Em refereixo, és clar, a la GUERRA DE successió, el resultatde la qual eentronitzà una branca de la dinastia borbònica a la corona espanyola. En efecte. les societats i els exèrcits de principi del segle XVIII conservaven encare moltes de les caracteristiques del segle anterior. Ara bé, en el transcurs del setcents les coses canviarien de manera ràpida i substancial. Canvià per descomptat la composició dels exèrcits- disminuí el nombre de soldats mercenaris i augmentá el nombre dels de lleva- les guerres navals adquiriren una importància decisiva, i , en tercer lloc, la dimensió dels exèrcits i el cost del soldat en peu de gerra augmentà de menera notòria. Les gerres napoleónicas assenyalaren el final d'aquesta evolució i li varen donar una dimensió efectivament mundial, anticipant les dues del segle XX. No era posible lluitar contra els enormes exèrcits francesos, en els quals els soldats de lleva eren per primer cop decisius, ja que Napoleó era l'hereu de la França que amb la revolució havia enviat les farmelles dels exèrcits aristocràtics a les escombraries de la història, sense confrontar-hi una maquinària de gerra del mateix estil. Com agradava pensar a l'heroi d'una gran novel-la d'Stendhal, Julien Sorel de la Rouge et le Noir (aquell inoblidable Gérard Philipe a la pantalla), als exèrcits de l'emperador qualsevol noi francès podia arribar a mariscal. l'exèrcits de lleva patriòtica s'havia imposat. Esdevindria la norma al segle XIX. En definitiva,era la forma òptima en el marc dels estaats nació que floririen arreu després de la forma´ció dels Estats Units i de les nacions hispàniques americanes i de la França revolucionària i el seu impacte seeia terrible sobre l'Europa de les monarquies aristocràtiques. <ref> Josep Maria Fradera" La gerra els imperis i la nació" dins A la frontera de l'imperi, Gerra i Societat </ref></poem></blockquote>

==Notes==
<references/>

A la frontera de l'imperi

2010-05-06T16:49:59Z

79.157.57.203:

A la frontera de l'imperi

2010-05-06T16:37:00Z

79.157.57.203:

Carnaval

2010-05-06T16:19:18Z

79.157.57.203:

[[Imatge:IMG0099.JPG|350px|thumb|dreta|El carnaval a Roses té una llarga tradició (AMR, Col·lecció Coll).]]
A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius.
Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com ''la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a prova les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma''.<ref>Darnton, R., ''The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History'', New York: Vintage Books, 1984, p.83.</ref>

Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. Les primeres referències històriques escrites ho confirmen i, a la vegada, indiquen l’existència d’una tradició. La notícia més antiga que tenim, de moment, és del 22 d’agost de 1616, quan, en un document notarial, un tal Pere Cervera, pescador de Roses, confessa tenir un deute amb el pagès rosinc Pere Raola de la Martre, i que promet acabar de pagar el dia de carnestoltes de l’any següent. Aquesta petita referència, que a primera vista no té relació directa amb el carnaval, indica tanmateix que el dia de carnestoltes era una data tan significativa a llarg de l’any com ho eren altres dies festius com ho eren el Nadal o Sant Joan, per exemple.

La segona nota històrica ja data de l’any 1780, segons l’arxiver Josep Maria Barris, quan l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, ja es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la [[SUF]] (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval ''és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records''.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008'', Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

<blockquote><poem>poc temps després de la Guerra Civil,ja es demanava autorització al governador civil per poder celebrar el Carnaval. Foren anys feliços els 50 i 60, quan es posaven a prova la paciència i la tolerància - variable, tirant a poca –de la Guàrdia Civil. Alguns anys, fins i tot, Ginjolers, són recordats con grans celebracions on predominaven la gresca i la imaginació desbordada de la gent, massa constreta durant la resta de l’any per un règim polític de curta volada .Encara hi ha qui recorda l`entrada d’en Mitja Garba a la sala de ball dalt d’un ase, poc temps després de la Guerra Civil,ja es demanava autorització al governador civil per poder celebrar el Carnaval. Foren anys feliços els 50 60,quan es posaven a prova la paciència i la tolerància variable les dificultats per arribar amb la disfressa a l’entrada a causa de l’ estretor de la vorera o l’ espectacular vaca que oferia wiskhy per les seves mamelles.
L´aparició del turisme a principi dels anys 60 ha provocat que el Carnaval s´hagi convertit en la veritable festa major de Roses. L´estiu és la temporada punta de feina i molts ciutadans no poden assoborir els actes de la festa major del 15 d´agost En canvi, aquests mesos d´arrencada anual-gener, febrer i març-permeten una dedicació més intensiva per preparar les disfresses i per participar en els actes organitzats.Al mateix temps, el Carnaval és una excel.lent opció per passar els fosco i freds vespres d´hivern en companyia d´altres veíns, ja sigui per rumiar les colles oferian com per cosir els vestis que es lluiran en les passades de divendres al vespre-la grossa i coneguda-,la infantil de disabte a la tarda i matinal de diumenge. Les dones d´algunes colles han de començar a

</poem></blockquote><ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008'', Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40. </ref>

==Notes==
<references/>
==Bibliografia==
* Pastor, J.M., ''Els carnavals de Roses en blanc i negre'', (Figueres: Brau edicions/Ajuntament de Roses, 2007).

[[Categoria:Costums i tradicions]]
[[Categoria:passió]]

A la frontera de l'imperi

2010-05-06T16:06:06Z

79.157.57.203:

Punta al coixí

2010-05-06T15:56:56Z

79.157.57.203:

[[Categoria:Artesania]]
[[Categoria:Costums i tradicions]]

És una labor que requereix molta atenció i, com tot, molta dedicació.
Puntaires

En tota la Costa Brava i també al Maresme està molt arrelada la tradició o més be l’afecció de fer punta al coixí. Per això a Roses encara es manté aquesta tradició. A on també va arrelar molt, va ser a Castella mitjançant la dominació Espanyola al país Flamenc (Països Baixos) del segle XVI. Al mateix temps o potser més tard entrà a Galícia procedent d’Anglaterra.

Actualment a Roses es dona classe a puntaires en els dos Casals de la Gent Gran i crec que un grup anomenat “Puntaires de Roses” ubicades al Teatre de Roses. Les puntaires hi aprenen o perfeccionen el seu treball. També van a les Trobades de Puntaires per treballar i mirar puntes noves per després poder-les reproduir. A més, periòdicament es fan exposicions dels treballs, principalment en el Casal del Mar.
Ja que parlem de punta al coixí, es diu que en temps de Carles V de França (1364-1380 segle XIV) usaven ja puntes al coixí i que al 1390 es feia menció d’aquestes labors en un tractat firmat entre Anglaterra i Bruges (Bèlgica). La tradició diu que aquest art de fer punta ve del Marroc i pot ser més d’Egipte. Pot entrar per Màlaga, però a on arrela més i amb molt de impuls és en les costes catalanes. En aquestes, és probable que arribés a través del comerç amb Venècia i Gènova.

Val la pena mirar, encara sigui una mica, a les puntaires quan treballen, si es pot dir així, ja que és un art, sembla impossible que si entenguin amb el pilot de buixets i agulles que tenen en el coixí i a més les meravelles que fan amb el fil.

Ara mirarem d'entrar una mica en el món de la punta al coixí encara que sigui només de puntetes o sigui sense profuntditzar.
A més de volguer-ho fer, es necessita un coixí, boixets, fil i agulles, a més un patró per copiar el dibuix, que no és res més que una correlació de diferents punts per així fer un mocador, una cortina, una mantellina, un punt de llibre i fins i tot una lliga cama de núvia.

Usuari:Narcís Batllori

2010-05-06T14:18:48Z

79.157.57.203:

Punta al coixí
És una labor que requereix molta atenció i, com tot, molta dedicació.
Puntaires

En tota la Costa Brava i també al Maresme està molt arrelada la tradició o més be l’afecció de fer punta al coixí. Per això a Roses encara es manté aquesta tradició. A on també va arrelar molt, va ser a Castella mitjançant la dominació Espanyola al país Flamenc (Països Baixos) del segle XVI. Al mateix temps o potser més tard entrà a Galícia procedent d’Anglaterra.

Actualment a Roses es dona classe a puntaires en els dos Casals de la Gent Gran i crec que un grup anomenat “Puntaires de Roses” ubicades al Teatre de Roses. Les puntaires hi aprenen o perfeccionen el seu treball. També van a les Trobades de Puntaires per treballar i mirar puntes noves per després poder-les reproduir. A més, periòdicament es fan exposicions dels treballs, principalment en el Casal del Mar.
Ja que parlem de punta al coixí, es diu que en temps de Carles V de França (1364-1380 segle XIV) usaven ja puntes al coixí i que al 1390 es feia menció d’aquestes labors en un tractat firmat entre Anglaterra i Bruges (Bèlgica). La tradició diu que aquest art de fer punta ve del Marroc i pot ser més d’Egipte. Pot entrar per Màlaga, però a on arrela més i amb molt de impuls és en les costes catalanes. En aquestes, és probable que arribés a través del comerç amb Venècia i Gènova.

Val la pena mirar, encara sigui una mica, a les puntaires quan treballen, si es pot dir així, ja que és un art, sembla impossible que si entenguin amb el pilot de buixets i agulles que tenen en el coixí i a més les meravelles que fan amb el fil.

Ara mirarem d'entrar una mica en el món de la punta al coixí encara que sigui només de puntetes o sigui sense profuntditzar.
A més de volguer-ho fer, es necessita un coixí, boixets, fil i agulles, a més un patró per copiar el dibuix, que no és res més que una correlació de diferents punts per així fer un mocador, una cortina, una mantellina, un punt de llibre i fins i tot una lliga cama de núvia.

Narcís Batllori