Xarxes

De Rosespedia

Revisió de 11:59, 21 abr 2011; WikiSysop (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Xarxa 1.jpg

La xarxa d'arrossegament de fons és una bossa cònica construïda amb draps de xarxa, amb una boca ampla proveïda de pesos en la "relinga inferior "i de flotadors en la "relinga superior". Quan l'embarcació està en marxa, la xarxa es manté oberta per mitjà de dues portes d'arrossegament, unes estructures de fusta o de ferro remolcades per cables que estan subjectes a elles per davant , de manera que tendeixen a obrir-se. Les dues portes es connecten a la xarxa per "brides de cap o cable". Aquestes poden tenir fins a 200 m de longitud i escombren el fons del mar, abastant una gran superfície. Així espanten als peixos cap a la xarxa que ve avançant i augmenten la seva eficàcia. La forma de la xarxa varia en funció de la classe de peixos que es desitja capturar i del tipus de fons.

L'extrem final de l'art, del que es treuen els peixos capturats, es diu "floc". Aquí és on ocorre la major part de la selecció de talles. En la majoria dels casos, el floc ha de tenir una obertura de malla relativament petita, a fi d'obtenir una mostra representativa de tot el recorregut de talles de les espècies.


Evolució[modifica]

A principis del segle XX la introducció des del Nord d'Europa de les portes deflectores va revolucionar el mon de la pesca d'arrossegament.

La pesca de l'arrossegament va tornar a efectuar-se per una sola embarcació, però això no va ocórrer fins que es van introduir els motors. Les primeres notícies que es tenen de la implantació d'una caldera de vapor per practicar la pesca d'arrossegament daten de l'any 1912, en el port de Barcelona, aquests vaixells es dedicaven a la pesca d'altura en les costes Occidentals de Àfrica, entre Riu d'Or i Canàries, es van fundar vàries cases navilieres per a l'explotació d'aquests vaixells que, en la seva majoria van ser adquirits a Anglaterra.

Amb la revolució industrial i el augment de la població, el peix provinent del Mediterrani i del Cantàbric, ja no era suficient. La pesca en el Mediterrani encara estava en desenvolupament. Finalment al voltant dels anys 20, es van instal·lar d'instal·lar motors que cremaven olis pesats, per practicar l'arrossegament.

Ja en aquells temps es van aixecar veus discordants advertint del greu perill que corria la vida marina en el Mediterrani de seguir per aquest camí: Una carrera desenfrenada de vaixells, potència de motors i aparells.

Entre els avantatges que ofereix l'arrossegament davant altres formes d'explotació. Es pot treballar amb una climatologia adversa, ja que els vaixells d'arrossegament guanyen molta estabilitat mentre estan pescant i la comoditat en la captura de les espècies d'interès, també cal tenir en compte que tan sols canviant de fons es capturen diferents espècies. Això permet que es poden capturar les espècies a raó de la demanda del moment als mercats.

Innovacions tècniques[modifica]

Una de les innovacions més importants en la pesca actual és el gran assortiment de avanços tècnics, sobretot electrònics dels que es disposen, radars, sonars, etc, cosa que facilita sobretot la localització dels peixos, evitant un gran nombre de maniobres fallides.

Però aquest tipus de pesca també té el seu costat negatiu: per poder capturar 1 Kg de peix amb valor comercial, s'han de desaprofitar una gran quantitat de peixos que encara que manquen de valor al mercat, no per això els fan menys indispensables per a la sustentació de la fràgil cadena tròfica, de la qual s'alimenten una gran part dels depredadors.

Pesca arrossegament[modifica]

Xarxa.arrosegament.jpg
1.Floc         2. Trena plom   3. Flotadors    4. Malleta 
5  Portes     6. Pòrtic           7. Maquineta   8. Cable d'acer


La pesca d'arrossegament consisteix bàsicament en arrossegar pel fons marí una xarxa en forma de bossa on aniran entrant les diferents especies de fauna marina. Per mantenir aquesta bossa oberta contem amb el pòrtics --6- i les portes (5) aquestes seran les que s'ocuparan de mantenir la bossa oberta i al mateix temps fan de plomada. La maquineta és el rotor que fa pujar la xarxa i gracies al pòrtic s'anirà tancant. Un cop a dalt, la feina dels pescadors radica principalment en classificar el peix a mà, distribuir-lo en diferents caixes, i posar-hi gel per a mantenir-lo fresc fins arribar a port on serà subhastat al port.

Aquesta mena de pesca té dos vessants una negativa i l'altre positiva: Per un costat destrueix els fons marí, on creixen gran quantitat d'algues, plantes i altres organismes ja que l'art frega directament amb el fons marí i cada vegada s'usen arts que furguen més fons. Per una altra banda també és beneficiós en certa mesura ja que remou la matèria orgànica, per exemple: en profunditats en les quals amb prou feines arriba la llum solar produeix un efecte beneficiós, descobrint larves, cucs o petits crustacis que serveixen d'aliment a altres espècies.

Història[modifica]

La pesca d'arrossegament va començar a la platja amb un bot a rems que portava "l'art" mar endins (500 m. com a màxim) on ho estenia i des de la platja mitjançant uns caps un grup d'homes ho arrossegava perpendicular cap a la costa el que no permetia capturar molts peixos. Sí els suficients per alimentar a les famílies que participaven en la feina. Aquesta forma tan rudimentària de pescar encara es practica en països subdesenvolupats, on abunden els peixos i les necessitats són de subsistència. Els pescadors es va adonar que si l'art que llançaven a la platja pogués córrer en sentit longitudinal a la costa, podria recórrer una quantitat infinita de mar i per tant els seus beneficis serien majors.

Els primers indicis que es tenen d'aquesta pràctica des d'una embarcació daten del segle XVI, es va introduir a Espanya des del Golf de LLeó a la fi del XVIII, i a principis del XIV, època en la qual va començar a estendre's tímidament.

L'acció d'arrossegar l' "art", es realitzava mitjançant velers solitaris aparellats amb una vela llatina, que usaven "*tangones" (perxes que sobresortien pels costats del vaixell) amb la finalitat d'aconseguir una major obertura de la boca de l'art. Mes tard es van usar dues barques en parella (d'aquí la denominació "Bou") perquè arrossegaven l'art com una parella de bous igual que una arada, en poder treballar en profunditats i amb arts majors els aparells pesaven més, aixecant-se mitjançant uns grans torns de fusta, precursors de les actuals "maquinetes", moguts per unes llargues barres del mateix material que empenyien els mariners. Des de Catalunya va començar a expandir-se a la resta de la península i d'allí a Europa, provocant conflictes amb els pescadors que empraven arts tradicionals. Encara avui perduren en part aquests conflictes, en menor quantia, perquè cada vegada queden menys explotacions artesanals. Fins a la introducció dels motors als vaixells "arrossegadors" mai se sabia quan tornarien a port ja que depenien únicament de la força del vent. Si el vent no era favorable, es veien obligats a tirar el peix a l'aigua per que no hi havia de mitjans de conservació.

Ofici d'una Remendadora[modifica]

La Teresa ve de una família alacantina de pescadors i el seu avi va venir a Roses a treballar perquè la feina d'Alacant era molt dura, marxaven moltes setmanes amb la barca i no sabien mai quan tornarien, aquí treballaven amb barques petites marxaven i tornaven el mateix dia. Els va costar adaptar-se aquí perquè en aquella època els forasters no eren massa benvinguts.

Però era un home molt savi i quan anaven al bar a jugar a cartes convidava a la gent i així van poder fer amistats.

El seu pare que era molt bon pescador i amb el temps el van ascendir a patró de vaixell, no li feia gens de por la mar, era un home molt valent, i sempre sortia a alta mar encara que fes molt mal temps, sempre sàvia on pescar.

Els pescadors eren autònoms cosa que vol dir que el que guanyaven era allò que pescaven igual que els que feien xarxes al port.

La meva veïna, que es qui m'ha explica't tot això, amb 11 anys va voler deixar els estudis, encara que fos molt bona estudiant i li agradessin molt les matemàtiques, els seus pares no hi estaven d'acord, volien que estudiés , però en aquell temps estudiar era cosa de privilegiats i ella era filla de pescador i va decidir anar a aprendre l'ofici de xarxes, que durava 3 anys, per poder entrar a treballar al port i que algú l'agafés per a cosir xarxes, a les que en diuen "bous" que es el tipus de xarxa que feien.

Als 14 anys va entrar a treballar al port, feia un horari molt dur, de 6 del matí a les 9 del vespre, assegudes al terra cosint bous, ella em diu que no canviaria la seva infància per res del món però que va passar moments molt durs. Jo ho trobo admirable, tantes hores allà asseguda sobre un sac.

Als 17 anys li van oferir una feina, que a moltes noies de la seva edat oferien, d' anar a treballar a una botiga, era la seva gran il·lusiò, el seu pare li va posar algunes pegues perquè ella li cosia els bous i si marxava a una botiga hauria de buscar algú més, per cosir.

Finalment el seu pare va accedir, amb la promesa de que anés a cosir a estones perdudes. Recorda aquest període com els millors anys de la seva vida, ja que va tenir una mica més d'autonomia.

Als vint anys es va casar i va anar a viure a Barcelona, on hi va estar 6 anys, però no si trobava a gust i van tornar cap a Roses i va recomençant el treball amb les xarxes, que no va deixar fins els 56 anys.

Normalment quan pensem en la pesca i vaixells, ens imaginem un home amb la cara tallada per arrugues, endurit per la mar i la seva feina. Però poques vegades ho associem a una dona, igual o més dura, pacient, capaç de estar hores i hores fent una feina a l'intempèrie passant calor i fred, feina sense la que no seria possible sortir al mar a pescar.