Safareig municipal

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca


Rentador abans de 2010
Projecte original del safareig municipal. Arxiu COAC-Fons Pelai Martínez.
Planta del safareig municipal. Projecte original. Arxiu COAC-Fons Pelai Martínez.

El safareig municipal és una edifici públic situat a la cruïlla dels carrers Puig Rom i d’en Mairó, al costat dret de la rambla que cobreix la riera Ginjolers, construït durant el segle XX.

Es tracta d’un edifici de planta rectangular d’una 90 metres quadrats que consta d’una gran pica central, descoberta, i de tres més petites situades a la paret sud-oest, avui desmuntades. L’espai del voltant de la gran pica és cobert amb un teulat “a la catalana” (sobre l’embigat es col•loca una superfície per disposar-hi les teules a sobre) recolzat a les parets de l’edifici i sobre de pilars. D’aquest sis són exempts i es situen al voltant del safareig central. 1 Les dues portes originals estant tapiades. Una es troba al costat de la riera i l’altra al carrer d’en Mairó. La pica conserva la superfície utilitzada per rentar així com la canal que en recollia l’aigua. Una franja de paviment fet amb rajoles envolta el dipòsit que conserva encara el tap original.

El safareig municipal actualment està valoritzat i integrat en l'entorn i és visitable. Durant la Fira de la Rosa que se celebra anualment és utilitzat com a espai expositiu de flors ornamentals.

Notícies històriques[modifica]

Abans de l’existència d’un qualssevol safareig públic, les dones rentaven la roba a la riera i l'estenien als marges i matolls que hi havia. Cal precisar que són precisament les dones qui han estat històricament les encarregades d' aquesta tasca domèstica i que, per tant, aquest element patrimonial va molt lligat amb el manteniment de la memòria sobre el treball femení, un treball sempre minusvalorat i menystingut.

El primer intent de dotar la població d’un safareig públic és de l’any 1913. Arran d’una donació econòmica de l’entitat benèfica barcelonina Casa de Família –representada pel metge August Pi-Sunyer–, resultat dels beneficis de la Festa Hel·lènica celebrada per la Festa Major de l’any anterior a Roses, es decidí "la immediata construcción de un pequeño y sencillo lavadero para el público en el paraje denominado Rastrillo", a partir d’un projecte del mestre d’obres local Àngel Marés Fonseya.

Més endavant, tanmateix, es comença a parlar de la necessitat de construir un nou safareig públic. El 22 de juliol de 1919 s’aportaven un seguit de raons de caràcter social per justificar la necessitat de dotar la població d’un safareig públic. El lloc escollit era una part de l’antiga caseta de Salvament de Nàufrags, que estava en dessús, situada al carrer Varadero, just a la desembocadura de la riera Ginjolers, davant de mar. El novembre es presentaven els plànols i el pressupost, que ascendia a 991,57 pessetes, i el 20 de gener de 1920 s’adjudicaven les obres al contractista local Jaume Vicens Coll. El 24 de febrer de 1920 s’acordava contractar amb el propietari de les aigües potables, senyor Norbert Seseras Pagès i senyora Francesca de Batlle, el subministrament d’aigua al safareig i la construcció de la canalització necessària. Bastant abans del 25 d’abril de 1920, les obres del safareig estaven acabades i el contractista demanava la devolució de la fiança. Amb tot, aquest equipament es va tirar a terra l’any 1926, segurament pel seu mal estat de conservació o bé per la necessitat de guanyar espai per a la propera construcció de la carretera de servei al Far.

Sigui com sigui, l’agost de 1931 l’Ajuntament de Roses considerà la necessitat de dotar, altra vegada, la població de safareig públic. El 5 de setembre de 1931 s’acordà la construcció d’un safareig públic mitjançant subhasta pública. El 24 d’octubre s’acorda nomenar director de les obres per la construcció de l’esmentat safareig públic a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio i s’acorda aprovar el projecte de l’obra, redactat per ell mateix. La subhasta realitzada el dia 14 de desembre de 1931, tanmateix, va quedar deserta. El llibre d’acords del Ple de l’Ajuntament de Roses no esmenta més el tema de la contractació de l’obra i, així, no es tenen més notícies de l’assumpte fins al 21 de març de 1932, quan l’arquitecte municipal, en visita d’obres al safareig públic a causa “d’haver-se hagut de fer uns fonaments molt superiors als que s’havien previst”, proposava –i s’acordava– substituir la coberta d’uralita per una teulada àrab sobre un gruix de maó foradat per considerar-se “altament recomanable per la solidesa de l’obra”. El 18 d’abril les obres devien estar prou avançades perquè s’acordava comprar el bordó de la vorera del safareig. Efectivament, el 14 de maig s’informava que les obres estaven pràcticament acabades i s’acordava “posar-lo al servei del poble” a partir del dia 16 de maig, “obrint-lo a l’hora que s’apaga el llum el dematí i tancant a l’hora d’encendre per l’encarregat de dit servei”. El 21 de maig s’acordava pintar les portes i els fustatges per conservar millor la recent estrenada obra. Finalment, el 28 de maig s’aprovava l’increment de pressupost que havien suposat les modificacions del projecte original. Aquest augment era de 1.152,86 pessetes sobre el pressupost original, bàsicament a causa de l’augment de fonaments per arribar al sòl ferm, l’augment del mur de contenció, per una canaleta rentadora i una tuberia de formigó.

El safareig municipal es va utilitzar fins a finals dels anys 60. Les claus les tenia una veïna del poble que era l’encarregada d’obrir-lo cada dia a les vuit del matí. Durant la nit el rentador era tancat.

Amb el pas del temps, doncs, aquest equipament municipal ha deixat de desenvolupar les seves funcions originals, però ha incorporat certs valors patrimonials que han provocat que estigui catalogat, amb el número de registre 94, en el Catàleg Municipal de Béns Protegits, fet pel qual s'ha dignificat arquitectònicament amb la finalitat d’obrir-lo a la societat, més enllà de les obres de manteniment i reforma que s’efectuaren l’any 2001.


Localització[modifica]

c/Carrer d’en Mairó

Mapa[modifica]


Nivell de protecció[modifica]

C. Protecció patrimonial.

Objectes de protecció:

  • Volumetria i planta de l’edifici.
  • Característiques constructives: sistema de suport de la coberta, embigat, teulada, etc.
  • Dipòsit central i plataformes de rentat.
  • Relació oberta amb l’entorn urbà.
  • Les obres en els edificis inclosos en la categoria C contemplaran com a primera opció la conservació de l’element.
  • La substitució parcial o total de l’element haurà de justificar-se tècnicament.
  • En cas d’eliminació de l’element s’haurà de documentar gràfica i fotogràficament.